Barcelona és la quarta ciutat a escala mundial com a organitzadora de congressos i genera al voltant de mil nou-cents milions d’eurosanuals segons dades obtingudes el 2019 pel Barcelona Convention Bureau. L’any 2021, després de l’aturada del turisme internacional per la pandèmia de la COVID-19 i les dificultats per tornar a la presencialitat, el Consorci Turisme de Barcelona, a través del Convention Bureau, va crear el “MICE Destination Support Program”, que comporta una inversió de 3 milions d’euros per reactivar el sector de les reunions, incentius, congressos i exposicions (MICE) de la ciutat. Alguns dels punts a destacar és que s’incentivaran aquells congressos amb més de “cinc-cents participants, vinculats als àmbits digitals, científics o creatius i que incorporin criteris de sostenibilitat i retorn a la ciutat”. Dins del marc d’aquesta reactivació dels congressos a Barcelona, del 19 al 21 d’octubre de 2022 es va celebrar el polèmic congrés “The Distict” que aplegava els principals fons d’inversió immobiliaris d’àmbit global, i davant del qual trenta-tres organitzacions de la societat civil es van posicionar en contra per la seva vinculació a l’economia especulativa.

Donat el pes del sector a la ciutat i els diners públics que s’estan destinant a la seva promoció, es torna essencial analitzar de prop les característiques i condicions laborals de les persones que sostenen aquests esdeveniments, a la vegada que s’han de posar en qüestió els “criteris de sostenibilitat i retorn a la ciutat” amb els quals són lloats. En concret, ens fixem en el personal d’esdeveniments, popularment conegudes com a hostesses d’esdeveniments, i com la COVID-19 ha afectat i ha accelerat dinàmiques de canvi en la posterior reactivació turística.

Qui són les hostesses d’esdeveniments?

Es tracta d’un sector molt feminitzat. En Jaume, cap de projecte d’una empresa de personal per esdeveniments, confirma que la “grandíssima majoria són noies, un 70-30 fàcilment” [1]. Així mateix, la Pilar, que treballa a una empresa d’organització de congressos, explica que des de la vessant de la preparació d’esdeveniments també “es tracta d’una feina molt femenina, el 95% a la nostra empresa som dones”. No obstant això, els darrers anys el percentatge d’homes ocupant aquests llocs de feina ha augmentat, segons perceben les mateixes persones consultades. Així, per exemple, la Sofia, que treballa en la gestió de cartera de clients d’una empresa de Barcelona dedicada a organitzar esdeveniments de tot tipus, i que contracta directament a hostesses o a través d’empreses especialitzades, ho confirma: “és un sector molt feminitzat, molt, però també et dic que cada cop hi ha més nois”.

En segon lloc, també predominen persones joves, la majoria de dones que fan la feina d’hostessa acostumen a estar en etapa d’estudis i tenen entre 18 i 25 anys. Tant la Pilar com en Jaume asseguren que el perfil majoritari són persones que estan estudiant i es veuen atretes, segons ell, “per la remuneració i la facilitat de gestionar-s’ho amb altres coses”. A més es considera una feina temporal, “que les ajuda puntualment en els seus estudis”, diu la Pilar. “És un treball realment temporal -assegura la Sofia–, i això per a nosaltres suposa que un dia trobes a una i al dia següent ja no la trobes, perquè ha trobat una altra feina i aquesta no és la seva prioritat. I aquí la gent no es professionalitza, i fins i tot et diria que molts cops ho exclous del currículum, i no poses que has estat hostessa”.

Imatge de Pablo Miozzi a Flickr, sota llicència creative commons. 

Així doncs, a trets generals, la força de treball visible en els congressos i esdeveniments sóndones joves, d’entre 18 i 25 anys, estudiants, i aquesta feina respon a una fase exploratòria, transitòria i incerta, en la seva vida professional, que entraria en aquella categoria que anomenem liminalitat. La majoria d’hostesses entrevistades destacaven la circumstancialitat i flexibilitat d’aquesta feina, l’Anna, hostessa de 24 anys, destacava la possibilitat de poder estudiar i treballar a la vegada, així com la Verònica, que va treballar com a hostessa mentre estudiava a la Universitat, afirma que ho feia “per guanyar una mica de diners”, però que no és la feina “que realment busques”. El Jaume, ho confirma dient que en el millor dels casos, la seva empresa pot comptar que treballarà amb la mateixa persona “tres, quatre, cinc anys com a molt”. Així mateix, recorda com el que més els va afectar per trobar personal va ser el Pla Bolonya, degut a que va començar a ser obligatori assistir de forma presencial a classe. I ho il·lustra fent servir un exemple aclaridor: “que em demanin dues mil persones a l’agost, és fàcil de trobar, però que no m’ho demanin en una època que hi ha exàmens, perquè el meu perfil de personal està estudiant”. D’altra banda, la Daniela, hostessa de 38 anys, una de les poques que hem trobat que segueix en actiu durant molts anys, també ho associava al fet que és “un treball que no et permet viure”. En el seu cas, la seva continuïtat es deu al fet que ho combina amb una altra feina com autònoma que és la seva principal font d’ingressos.

Pel que fa a les tasques que desenvolupen són molt variades, però majoritàriament es centren en donar informació. Altres feines són guiar i rebre les persones assistents, promocionar productes, passar el micròfon pel públic, obrir i tancar portes... Posicions molt operatives que poden semblar fàcils de fer o no estar valorades, però són les que sostenen el bon funcionament d’un esdeveniment o un congrés.

Un treball precari

Un primer símptoma de la precarietat d’aquesta feina és la baixa remuneració. Totes les entrevistades coincideixen que la seva retribució oscil·la entre 7 i 10 euros l’hora. En canvi, les empreses que organitzen aquests esdeveniments, com ens comenten d’una DMC(Destination Management Company) de forma confidencial, estan pagant a les empreses de personal com a mínim 19,46€ l’hora de mitjana, si es traca d’una treballadora sense coneixement d’idiomes. En el cas de saber idiomes, la tarifa augmenta fins a 21,74€ l’hora. Així mateix, les hostesses d’imatge amb idiomes reben una remuneració superior a les seves companyes, 25,95€ l’hora de mitjana. Finalment, les hostesses que reben una millor remuneració són les “sènior” o coordinadores, les quals tenen major responsabilitat, 26,3€ l’hora. Així mateix ho confirma la Sofia, que regularment ha de contractar hostesses per als esdeveniments que li encarreguem els seus client. “És un treball mal pagat –diu–, a no ser que faci d’hostessa de productes alcohòlics en una discoteca, que aleshores es paga nocturnitat, un plus per això i un altre plus per allò, però per a esdeveniments realment mal pagat”.

En segon lloc, també és una lluita constant aconseguir que el client o clienta assumeixi les dietes o les hores de formació del personal d’esdeveniments contractat. Aquests actes acostumen a celebrar-se en zones allunyades del centre de la ciutat i el trasllat al lloc de feina, moltes vegades de matinada on el servei de transport públic és mínim o absent, l’han d’assumir les treballadores i suposa una despesa important. A més, algunes entrevistades expressen com s’han sentit insegures durant aquests desplaçaments, perquè en ocasions han de “creuar la ciutat de nit sola”, explica la Daniela, i en d’altres ho han de fer amb els uniformes posats. “Em poden passar moltes coses”, conclou la Irma, coordinadora d’hostesses que treballa per compte propi.

Imatge de TED Córdoba a Flickr, sota llicència creative commons. 

Una tercera característica és l’exigència de complir una sèrie de requisits físics. Les entrevistades coincideixen en haver sentit aquesta pressió en algun moment, ja sigui pels uniformes que es veuen obligades a portar, o per algunes indicacions dels seus superiors. Així ho confirma la Sofia a partir del que li demanen: “Quan tu tens un esdeveniment ja veus una mica el perfil d’hostessa que necessites, si cal una noia amb el cabell llarg, llis i ben prima, o no tens aquests requisits. M’ha passat que et diuen: han de ser guapes. Ostres, al final la guapura és molt relativa. I jo veig que és discriminatori, perquè al final, què passa, que si no és guapa no pot treballar?”.

Un cas que va saltar a la llum pública va ser la polèmica al voltant d’una hostessa que l’any 2021 no va poder treballar a Fitur perquè no hi havia uniformes de la seva talla. Per a la Sofia “aquest va ser un cas entre vint-mil que hi ha i que no surten, perquè al final és una cosa molt quotidiana, la presència és molt important quan estàs treballant de cara al públic, és el que ven”.

La Paola, una de les hostesses entrevistades, sosté també que les característiques físiques “per desgracia, segueixen sent una limitació”, que condiciona qui pot treballar i en quines posicions segons uns determinats cànons de bellesa predominants, i no les capacitats per dur a terme unes determinades tasques. De fet, en moltes ocasions es continuen demanant fotografies abans de contractar al personal. L’Anna explica com en més d’una ocasió li han demanat “fotos, mides i talles” abans de confirmar-li una feina. Així mateix, l’Irma, explicava en una taula rodona organitzada per Alba Sud el passat més de juliol, com una clienta li havia demanat si es “podia posar un mocador al cap” per tapar les seves trenes africanes. Aquesta petició va ser comunicada per missatge de text la nit anterior a l’inici de l’esdeveniment.

En relació a això, la Daniela, que recentment s’ha quedat embarassada, afirmava que, quan va comunicar el seu estat a qui organitzava l’esdeveniment, i després de dies d’espera, en contactar de nou, la van informar que ja no comptaven amb ella. Tot i arribar a comprendre que “la imatge és bastant important i potser una hostessa embarassada no s’accepta”, apunta que el que la va ofendre més va ser el fet que “l’estaven enganyant dient que havien tancat el grup per pressa” i està segura que la raó era “perquè no volien treballar amb una hostessa embarassada”.

Malgrat que aquesta és un dinàmica molt generalitzada, no totes les empreses treballen d’aquesta manera. Per exemple, en Jaume explica com la seva empresa a nivell físic no demana “cap mena de requisit” i que, sense desmerèixer la feina d’imatge, “no ens hi dediquem, i fa molts anys que intentem fugir d’aquesta definició”, i encara afegeix que “sempre que ens demanen noies diem que no”.

Imatge de Headway a Unplash, sota llicència creative commons. 

En quart lloc, els casos d’assetjament sexual són habituals i naturalitzats com a una clàusula més en el contracte. “En aquell moment jo crec que ho interioritzava com una cosa normal”, exposa la Verònica. Pràcticament totes les testimonis expliquen com en alguna ocasió s’han sentit incòmodes en relació a aquest aspecte. Per exemple, l’Anastasia, hostessa i coordinadora d’hostesses d’origen rus, diu com “l’amabilitat, el somriure i el voler donar un bon servei es poden interpretar d’una altra manera”. L’Anna conta com el responsable de l’empresa que havia contractat els seus serveis com a hostessa, abans de l’inici de la fira, es va dirigir a ella i li va demanar perdó per avançat “per si algun client, potser, tal...”. I seguidament va afegir que si succeïa quelcom l’avisés i avaluarien què fer, atès que allà “hi havia clients molt importants”. L’Anna, amb perplexitat, explicava com aquella persona donava per suposat que una situació així passaria i que en funció de qui fos l’implicat no es faria res al respecte. Aquest exemple posa en evidència com moltes empreses no compten amb cap tipus de mecanisme de protecció per a les seves treballadores i com són còmplices de moltes de les situacions d’assetjament que pateixen. Una mostra més podria ser alguns dels uniformes que fan dur a les treballadores, els quals, a més de cosificar-les, acostumen a ser incòmodes, degut a la obligatorietat de portar sabates de tacó, faldilla, o perquè no són prou abrigats i passen fred o no hi ha suficients talles.

Seguint amb aquest fil, es tracta d’una feina amb diversos riscos per a la salut, tant física com mental. La dolència més repetida és el dolor de peus, cames i esquena a causa de les llargues jornades de peu i en moltes ocasions fent servir un calçat poc còmode, de tacó. L’Anastasia narra com pateix el “síndrome de les cames inquietes”, una afecció que causa formigueig, dolor i moviments involuntaris a les cames interrompent la son i que està associat a feines que requereixen estar moltes hores de peu, amb treballs nocturns i horaris rotatius. Així mateix, les condicions meteorològiques també afecten, perquè, per exemple, l’Anna recorda “passar sempre molt fred” i la Irma explica com una vegada que “feia molta calor” i va haver d’estar vuit hores de peu sota el sol experimentant marejos. Tant l’Anastasia com la Irma concorden en que són jornades molt llargues sense fer pauses, i l’Anna troba que és perquè “s’obliden de tu”. La Xènia, una altra de les hostesses entrevistades, explica que més enllà del cansament físic que comporta treballar una jornada tan extensa, pateixen esgotament mental, perquè “cap persona pot treballar 13 hores per més jove que sigui i tingui energia”.

Les condicions en les que han de menjar durant els esdeveniments i l’alimentació que reben també rep fortes crítiques. Tant l’Anastasia com la Irma informen que no tenen un espai on poder fer els àpats que els hi corresponen. Així mateix, la Verònica apunta com “no es contemplava si havies dinat o no” i la Mònica, una altra de les hostesses consultades, explica que “menjàvem si podíem”.

Així mateix pel que fa als efectes d’aquest tipus de feina en la salut mental de les treballadores, la Verònica confessa que “tenint 18 o 19 anys i rebent un pantaló en el que t’hi cap un genoll fa pensar coses”, fent referència a que l’uniforme estava dissenyat per un cos molt prim i això podria haver generat un rebuig cap el seu cos. La Paola, per la seva banda, exposa com “el ser noia objecte, però que passa desapercebuda perquè està 10 hores en tacons i ningú li diu res” també té conseqüències en l’autoestima i genera “cansament mental”, afirma la Xènia. A més, l’Anastasia considera que “ens tracten malament, ens parlen malament, porto tres hores i no em pregunten si estic cansada”.

Imatge de Smart Mum a Flickr, sota llicència creative commons. 

Finalment, les entrevistades estarien d’acord amb que és “una feina poc valorada” tot i que “acabes tenint bastanta responsabilitat”, puntualitza l’Anna. La Paola coincideix en que “són les grans oblidades” i reivindica que “molts d’aquests esdeveniments surten endavant gràcies a l’equip d’hostesses” i que “hi ha gent molt vàlida”. Segons la Verònica, el problema és que “no valoren ni la teva intel·ligència, ni el teu coneixement, ni que sàpigues fer-ho bé o malament” i valoren “que els hi serveixis com a perxa”, fent referència a la imatge i bona presència. En línia amb aquestes queixes, treballadores com l’Anastasia, que porten uns vint anys treballant com hostessa i coordinadora d’equip, reivindiquen que “és una professió”, i que així hauria de ser valorada.

Noves etapes, mateixa precarització?

L’arribada de la COVID-19 va suposar un gran sotrac pel sector MICE. Els congressos i esdeveniments van desaparèixer i així ho van fer aquests llocs de feina, molts d’ells sense cap tipus de cobertura per part de l’Estat, a diferència d’altres sectors que si es van poder acollir a mesures de protecció social. Pel que fa a les empreses d’organització d’esdeveniments, la Pilar explica com “l’empresa es va haver de reinventar i vam haver de fer molts congressos virtuals amb tot el que va suposar”, fent referència als costos de formació en l’àmbit digital i la diferència de capacitats requerida. En aquest context, moltes empreses del sector es van veure afectades, amb fusions o tancaments i, sobretot, reducció de personal.

En l’escenari de la reactivació turística, la Pilar descriu com a “brutals” les perspectives, en el sentit que “la gent té moltes ganes”. De fet, el retorn dels congressos a Barcelona durant l’any 2022 ha sigut destacable, pel que fa a Catalunya, segons publicava Hosteltur referint-se a dades proporcionades per l’Agència Catalana de Turisme, “fins juliol s’ha generat una despesa de 850 milions d’euros i el sector MICE s’ha recuperat un 81% respecte l’any 2019”. Tot i així, es preveu, però que “la recuperació plena del sector MICE arribi el 2024”.

Referent a la feina de les hostesses, la transformació més notòria ha estat la digitalització de les acreditacions. El Jaume opina que la COVID-19 ha provocat una “acceleració en la utilització dels sistemes informàtics”, atès que “comprant un programa informàtic, gestionat per uns informàtics, les empreses es poden estalviar milers d’euros en un mostrador de  quaranta persones, durant  tres dies, fent aquesta tasca”. I explica com abans en un congrés de les mil persones que hi podien treballar, “tres-centes eren d’acreditacions, i ara aquestes  tres-centes ja no existeixen”. Malgrat que aquesta figura pràcticament ha desaparegut o s’ha reduït significativament, durant la pandèmia va aparèixer la posició del “gestor covid” o “covid Marshall”, que vetllava perquè les mesures sanitàries i de distanciament personal es respectessin. Així mateix, les hostesses van haver de realitzar noves tasques associades a la situació sanitària, com controlar aforaments, registrar els contactes estrets, canviar al caputxó del micròfon, etc.

Actualment, amb un alt percentatge de la població vacunada, les mesures sanitàries s’han anat reduint i aquestes noves posicions i tasques també han desaparegut. Per tant, podríem concloure com la COVID-19 ha accelerat la digitalització del sector i en conseqüència ha produït una pèrdua de llocs de feina.

Un segon canvi que ha afectat el sector en els darrers temps ha sigut la Reforma Laboral de 2022, on una de les principals mesures és la desaparició del contracte per obra i servei, característic d’aquest sector. En la feina de les hostesses, al ser temporal i puntual, la modalitat contractual més habitual era la d’obra i servei, encara que la majoria de treballadores a les entrevistes no tenien massa clar la seva tipologia de contracte, ni si l’havien arribat a signar. Generalment l’únic record que tenien eren els missatges d’alta i baixa a la Seguretat Social cada vegada que treballaven a un esdeveniment.

Imatge de TED Córdoba a Flickr, sota llicència creative commons. 

Així doncs, a partir d’aquesta nova norma totes les treballadores haurien de passar a tenir contractes fixes discontinus. Malgrat això, la realitat ha estat que la majoria d’empreses del sector no han fet aquest canvi. Així la Daniela exposa com va rebre un correu electrònic de la seva cap confirmant-li una feina on s’havia oblidat d’esborrar les comunicacions anteriors amb el client. I en aquests missatges se li informava que d’acord amb la nova legislació ara “havia de pagar una penalització per contracte temporal”. Així doncs, les empreses de personal d’esdeveniments continuarien contractant de manera puntual a les hostesses i carregant el cost de la penalització contemplada per la nova legislació de 27 euros per contracte, al client final enlloc de millorar les condicions contractuals de les seves treballadores. És més, han inclòs aquest import en els tarifaris que distribueixen a les empreses d’organització d’esdeveniments com un càrrec més.

Pel que fa a aquesta pràctica, el Jaume explica que l’empresa per la que treballa és l’excepció i “mai han fet un contracte d’obra i servei”. Aquesta decisió la van prendre fa temps i han prioritzat sempre la continuïtat de l’equip i fer contractes fixes discontinus. Admeten però que això “és molt més costos”, però ofereix millors garanties legals i poden “oblidar-se de tenir problemes”.

Demandes de les treballadores

En conclusió, a partir de les entrevistes realitzades a hostesses que treballen a Barcelona, o ho han fet fins fa poc, es poden identificar una sèrie de demandes per tal de millorar les condicions laborals d’aquest sector. En primer lloc, hi ha un reclam general al voltant de la necessitat de donar major valor i reconeixement a aquesta feina. Seguidament, les hostesses que porten més anys treballant i aspiren a evolucionar professionalment dins d’aquest sector, exigeixen una major professionalització. Per exemple, abans de cada esdeveniment, fira o congrés, hauria d’oferir-se una formació bàsica per entendre el contingut i funcionament de la jornada, així com explicar els diferents protocols a seguir en el cas de produir-se un accident, imprevist o una situació d’assetjament. Avui dia, aquest breefing no és obligatori i en algunes ocasions tampoc es remunera. Així mateix, també consideren que la figura de coordinació de l’equip d’hostesses és fonamental per assegurar un bon desenvolupament de l’acte i garantir que es respectin els descansos i horaris i que, per tant, hauria de tenir un major reconeixement dins l’estructura laboral.

D’altra banda, la Reforma Laboral no s’ha traduït en unes majors garanties laborals per aquest col·lectiu, atès que no s’està complint la directriu d’eliminar els contractes d’obra i servei. Aquestes empreses han optat per saltar-se la llei i enlloc d’oferir més garanties laborals a les seves treballadores i una major estabilitat, carreguen la irrisòria multa de menys de trenta euros al client final. Això implica que la Inspecció de Treball hauria d’actuar decididament per corregir aquestes pràctiques fraudulentes. Així mateix, és inadmissible que aquestes empreses segueixin tolerant comportaments inadequats cap a les seves treballadores o promovent uniformes que són incòmodes per desenvolupar la feina, posen en risc la seva salut, no són inclusius, sexualitzen i cosifiquen a les dones i reforcen els estereotips de gènere.

Finalment, el context per combatre i denunciar aquesta situació és complexa, perquè tal com està estructurada la força laboral en aquest sector fa que sigui molt difícil arribar a una resposta organitzada i col·lectiva davant dels abusos laborals. La percepció de transitorietat i la poca experiència laboral de la majoria d’aquestes treballadores també ho dificulta. No obstant, no es pot mantenir el silenci davant d’una situació que afecta a tantes treballadores i un cop més posa de manifest la precarització del treball turístic. Si com apuntàvem a l’inici d’aquest article el sector MICE en època de crisi postpandèmia ha rebut 3 milions d’euros per promoure esdeveniments sostenibles i que suposin un retorn a la ciutat, cal exigir que aquest retorn es tradueixi també en drets laborals per les hostesses i que es deixin de crear llocs de feina dels quals la majoria vol escapar.