Després de la crisi financera global del 2008, l’expansió del turisme urbà ha estat una de les principals formes de resoldre la crisi d'acumulació del capitalisme (Fletcher, 2011). En aquest context, els pisos turístics han passat a formar part de l’oferta d’allotjament turístic. El seu fort creixement ha provocat disrupcions en múltiples sentits que han donat peu a una literatura abundant que intenta entendre el fenomen des de diverses perspectives (Cocola-Gant et al., 2020; Sequera, 2020). En canvi, les característiques del treball generat i les seves condicions laborals han estat molt menys analitzades (Cañada i Izcara, 2021).

Les campanyes de màrqueting empresarial han tractat de fixar la idea que l’allotjament a pisos turístics permet establir vincles amb la població local compartint les seves llars, així com ajudar-la a millorar la seva economia. Però les dades extretes a través del portal Inside Airbnb mostren que, per exemple, a Barcelona l’oferta d’Airbnb abans de la pandèmia només en un 31% estava en mans de les persones que vivien a aquell mateix habitatge o que només tenien anunciada una oferta (Gil, 2018). Així, a la majoria de ciutats la gestió d’aquest tipus d’allotjament de curta durada és organitzada sota un esquema professional, allunyat dels supòsits col·laboratius publicitats per les plataformes que els comercialitzen (Serrano et al., 2020). Això implica que el gruix del treball generat pels habitatges turístics està organitzat d'una manera tradicional, és a dir, a partir de la contractació de força de treball assalariada o autònoma per a fer les tasques que necessiten les empreses que els gestionen. La feina de neteja és una de les més invisibilitzades.

Com s’organitza la neteja?

Garantir una bona neteja és un aspecte clau en el funcionament de l’oferta d’allotjament de lloguer turístic perquè, segons explica en Juanjo [1], propietari d’una empresa de pisos turístics a Barcelona, “una neteja mal feta et pot implicar comentaris negatius, que després et suposen vendre més barat i tot va pitjor”. A més, després de la pandèmia, “la clientela s’ha tornat molt més exigent”, segons la Fernanda, una treballadora autònoma dedicada a la neteja de pisos turístics a Barcelona.

Però a diferència dels hotels, en la gran majoria de casos el servei de neteja només es duu a terme un cop, quan la clientela marxa. Només per aquest fet, que concentra l’activitat en les sortides i no de forma diària, els pisos turístics generen menys treball que altres formes d’allotjament turístic.

Malgrat la importància que sembla atribuir-s’hi, la neteja no es duu a terme amb personal propi, contractat directament per l’empresa gestora del pis, sinó que és externalitzada quasi totalment. Des d’una perspectiva empresarial es considera que això és imprescindible. En Juanjo ho explica argumentant que la majoria d’empreses a Barcelona gestionen una quantitat relativament petita de pisos, uns vint, distribuïts en diferents edificis. En conseqüència la demanda de treball és dispersa territorialment i la feina s’ha de fer en una gran diversitat d’horaris. “Nosaltres no sabem quant treball caldrà fer cada dia, no sabem a quina hora sortirà el client, si marxarà a les 8 o les 11 del matí –argumenta el mateix empresari–. Aleshores és impossible que jo contracti a algú i que permanentment li hagi de dir que no vingui i que ho faci demà a una altra hora, perquè aquesta persona m’hauria de donar una flexibilitat que és impossible. I jo tampoc no puc dependre només d’aquesta persona, perquè es posa malalta i he de tancar el negoci”.

Davant aquestes dificultats de gestió de les empreses, la solució ha estat recórrer a treball que sigui fàcil flexibilitzar. Així, la contractació de les treballadores de neteja es pot dur a terme a través d'empreses multiserveis, sota el conveni de neteja, que té pitjors condicions que el d'hostaleria. O bé es pot fer directament per mitjà de treballadores autònomes, que al seu torn acostumen a contractar a altres companyes. En la seva majoria es tracta de treballadores d'origen immigrant qui s'encarreguen de les tasques de neteja en un mercat laboral que s'organitza àmpliament en la informalitat. Després de la pandèmia, segons diverses persones consultades, sembla que cada cop pren més força encarregar la feina a través de treballadores autònomes.

Passar d’una empresa multiserveis a fer-se autònoma

El cas de la Fernanda pot resultar revelador: va passar d’estar contractada per a una empresa multiserveis a treballar en exclusiva per a ella mateixa però com a autònoma. Recentment, amb la reactivació postpandèmia, la baixada de preus que volia fer l’empresa va fer que decidís deixar la vinculació i establir-se totalment pel seu compte, combinant la neteja de pisos turístics amb altres tipologies d’allotjament.

La Fernanda actualment ronda els quaranta anys. D'origen brasiler, va arribar a Barcelona l’any 2007. Inicialment, va treballar com a cambrera en diferents bars i restaurants, fins que a partir del 2013 va començar a fer feines de neteja en una empresa de gestió d’habitatges turístics. Es tractava d'una empresa de grans dimensions, que s’ocupava de més de tres-cents habitatges turístics a Barcelona, alguns dels quals en propietat, i que comptava amb una plantilla de més de cinquanta persones.

El departament del qual formava part, anomenat "housekeeping/bugaderia", estava integrat per la responsable general, una encarregada, quatre supervisores, quatre treballadores de neteja contractades directament i dues en règim d'autònomes que, al seu torn, cadascuna d'elles coordinava un equip de deu a dotze persones pel seu compte. Pel que fa a la bugaderia el que feien era rebre la roba bruta a les oficines centrals, la comptabilitzen i l'enviaven a una bugaderia externa, i després, una vegada revisada de nou, la redistribuïen als diferents habitatges. Totes les seves companyes, tant les que estaven directament contractades com les autònomes, eren d'origen estranger, de Brasil, Equador i Filipines.

Font: Maria Ziegler a Unsplash, sota llicpencia creative commons. 

Quan la Fernanda va començar a treballar en aquesta empresa el seu contracte era de quatre hores, encara que regularment en feia més, i no tenia vacances pagades. Cobrava set-cents euros nets al mes en nòmina per aquesta mitja jornada i la resta li pagaven de manera informal amb un preu fix per cada apartament netejat. El sou podia variar en funció de la demanda. En temporada alta guanyava entre mil cinc-cents i dos mil euros al mes, i en temporada baixa entre set-cents i mil euros. Des de l'any 2015, arran de la denúncia de diverses treballadores, li van fer un contracte indefinit a temps complet. Aleshores va passar a treballar de les 10 del matí a les 6 de la tarda, sense temps de descans, i dos dies de festa rotatius, amb un cap de setmana al mes de festa. El seu salari era de mil dos-cents euros nets al mes, i no cobrava comissions per apartaments fets. Tenien les vacances pagades i 14 pagues. La categoria professional amb la qual l'empresa la tenia contractada era de "personal de neteja", i no com a cambrera de pis, amb la qual cosa no tenia els beneficis que li correspondrien si estigués sota el conveni d'hostaleria.

En aquestes condicions va estar uns anys, fins que, cansada de la càrrega de feina i després de tenir diversos problemes de salut, va demanar a l’empresa si li podien arreglar l’atur perquè volia marxar. L’empresa no va accedir, però li va proposar gestionar directament, com a autònoma, la neteja d’una quarantena de pisos. Per a cada apartament li van oferir 40 euros, un preu significativament inferior al que li pagaven fins aleshores. La Fernanda, malgrat que no era el que volia, va acceptar, i al seu torn, va contractar a dues treballadores més a les quals va haver de donar d’alta a la Seguretat Social. Però la pandèmia va ser molt dura, “vam estar sense fer res”, assegura. Quan l’activitat turística es va reactivar, l’empresa li volia reduir encara més el preu per servei i va decidir deixar el vincle. “Era impossible, no hi havia manera de fer-ho si no explotaves a altres treballadores”, explica. Ara continua treballant pel seu compte i s’ha fet càrrec de la neteja de deu pisos turístics i altres allotjaments amb lloguers més llargs.

Així sembla que s’ha anat consolidant una doble tendència: per una banda, el protagonisme de les feines de neteja externalitzades a partir de treballadores autònomes i, per l’altra, la necessitat que tenen aquestes d’ampliar la tipologia d’allotjaments i espais dels quals s’encarreguen perquè només amb l’allotjament turístic no se’n surten. Aquest és el cas també de la Pamela,de cinquanta-quatreanys, d'origen peruà. Quan va arribar, a causa de la seva situació administrativa irregular, va començar a treballar de manera informal en la neteja de cases. “De forma legal no pots trobar feina a cap banda –explica–. Posava anuncis pel carrer de serveis de neteja. I així vaig començar, i una senyora em va recomanar a les seves amigues. I també em va trucar una noia que llogava pisos turístics. Administrava tres pisos turístics d’un holandès, no eren seus. I així vaig començar jo en aquest negoci”.

Després de regularitzar-se va fer diversos treballs, però passats uns anys va començar a treballar per a una empresa de gestió de pisos turístics. Però al cap d’un temps va decidir instal·lar-se pel seu compte com a autònoma i assumir la neteja dels habitatges turístics d'aquesta i altres empreses, "perquè sempre he sigut independent, mai m'ha agradat treballar per a terceres persones”, assegura. D'aquesta manera, va començar a assumir nous habitatges, a partir dels seus propis clients, “es va anar corrent la veu, d’uns a altres”. Progressivament, va anar-ne assumint més, fins a arribar a una vintena, a més de cases particulars i de fer la neteja de les cases que les immobiliàries lloguen. Per assumir tota aquesta càrrega de treball va haver d'ampliar el seu equip, majoritàriament dones llatinoamericanes. “M’agraden més les llatines, peruanes, equatorianes, bolivianes, colombianes, perquè són més conscients per a la feina que les espanyoles”, sosté. I quan li cal algú més, l’aconsegueix per les seves mateixes treballadores, a través de les seves amistats.

La vinculació laboral que tenen és plenament formal. “Jo els hi pago el règim general de la Seguretat Social i elles treballen per a mi. Tinc unes dotze persones, depèn, hi ha temporades que les dono d’alta, i després de baixa, així, constantment. Però jo m’estimo més tenir-les contractades, i m’estalvio problemes. Les pago per hores, segons el conveni de neteja”.

Abans de la pandèmia ja s’identificava que cada vegada hi havia més competència perquè havia crescut el número de treballadores que oferien aquest tipus de servei, però ara, amb la reactivació que hi ha hagut aquests darrers mesos, la cosa ha anat a més, i “s’estan rebentant preus”, es queixa la Pamela. De fet, creu que és molt difícil dedicar-se als pisos turístics amb els preus que s’estan oferint: “Són autònomes, com jo, però no tenen a treballadores a càrrec seu, tot és en «negre», perquè si no, no surten els números. Regalen la feina. Per conveni són 11 euros l’hora i en alguns pisos em volien pagar 6 euros l’hora. I hi ha gent que no entén i diuen que cobro molt cara la neteja, però no es posen a pensar que has de pagar la Seguretat Social i que tens gent contractada de forma legal”.

Totes aquestes dificultats van fer que progressivament, ja abans de la pandèmia, deixés de treballar amb pisos turístics, “només treballo amb els que em paguen el que els hi demano”, diu. Per la qual cosa, va decidir ampliar la seva oferta cap a altres tipus d’allotjament: oficines, pisos particulars o escales. Això li ha fet valorar que la feina als habitatges turístics cada cop més s’estigui organitzant de manera informal: “La neteja de pisos turístics és una economia submergida. Els il·legals generalment només volen pagar dues horetes de neteja i no volen pagar el que realment costa netejar un pis, no reconeixen el treball. S’aprofiten”. Així doncs, aquesta evolució suposaria una possible tercera tendència, agreujada després de la pandèmia, que consisteix en que cada cop més l’externalització de la neteja de pisos turístics s’està fent precaritzant encara més el treball.

Condicions de treball

Habitualment la neteja de pisos turístics comporta una enorme càrrega de treball. La Pamela descriu tot el que pot comportar: “A més de la neteja habitual, s’ha de recollir la roba, llençols, tovalloles, tot el que deixen brut, i portar-ho a la tintoreria de la cantonada, i tot aquest pes l’he de carregar jo. I després rentar, assecar, doblegar, posar-la als armaris i tot això s’ha de fer ràpidament. En altres casos cal netejar-ho aquí mateix, a la rentadora, deixar-ho estès dins del pis i després anar a recollir els llençols i tovalloles abans que arribin els nous llogaters”. Per això considera que suposa molta més feina que la neteja a pisos de persones particulars. Per altra banda, el mobiliari no està pensat per facilitar les tasques de neteja. Per exemple, la Juliana, una treballadora de la mateixa empresa que la Fernanda, també d’origen brasiler i una mica més jove, posa un exemple: “Els llits són difícils de moure. I en hivern hem de posar els nòrdics, i triguem moltíssim, i és molt complicat. A més, hi ha pisos que posen lliteres i encara trigues molt més per poder-les fer, perquè has de pujar, treballes en mala posició, i gairebé et caus per poder fer el llit”.

Quan la Fernanda treballava a l’empresa multiserveis, diàriament li assignaven tres apartaments per netejar. Els més petits eren per a quatre persones, però hi havia alguns amb capacitat fins a deu persones. A la finca on ella treballava habitualment, els apartaments tenien dos banys grans i tres llits a més de menjador i cuina equipada. La rutina quotidiana començava als matins quan arribava a l'oficina per signar, recollir els materials que necessitaven i l'encarregada els lliurava el llistat d’apartaments que havien de fer aquell dia. A vegades no tots estaven al mateix edifici i s’havien de traslladar. A la tarda, havien d’anar de nou a l'oficina per tornar les claus, el material, fer altres tasques i signar.

Font: Carla Izcara | Alba Sud. 

Això implicava que havien de portar els productes de neteja o la roba neta o bruta d'un habitatge a l'altra fins que tornaven a les oficines; fins que passat un temps l'empresa va encarregar aquesta tasca a una altra persona. La Juliana explica que havien de carregar molt pes, “perquè havien de pujar la roba als pisos, i també una aspiradora, industrial, molt pesada. I també havíem de treure les escombraries, trèiem gairebé dues bosses grans, que també pesaven molts, a vegades plenes d’ampolles de vidre”. I després, continuava la Fernanda, havien de traslladar la roba bruta d’una banda a l’altra, fins arribar a l’oficina, i “a vegades la roba venia mullada i pesava moltíssim, i hi ha apartaments en els quals no hi havia ascensor i havíem de pujar-la”.

Una de les seves principals preocupacions del que suposava aquesta feina era la sobrecàrrega de treball. Això implicava que sovint no podien descansar o aturar-se per menjar. “Molts cops no ens aturàvem ni per menjar. Jo he estat dies treballant –diu la Juliana–, i no he pogut aturar-me ni un minut, perquè els tres pisos que em posaven eren grans i estaven separats, cadascun a una punta. I he arribat a estar malament, per no aturar-me a menjar, em tremolava el cos i em sentia fatal”.

A aquesta pressió per la quantitat de feina que havien de fer, la Fernanda afegeix el malestar que comportava haver de suportar el maltractament constant per part de la responsable del departament que les pressionava perquè acabessin a temps. “L’encarregada que teníem era una persona bastant difícil, tractava molt malament a la gent, amb insults i tot. Era una cosa habitual. I sempre amb amenaces: «noia, ho sento, però és el que hi ha, si no ho fas, ja saps».

Però molt sovint no podien acabar a l’hora estipulada: “Volien que féssim tres apartaments diaris fins a les 3 de la tarda i moltes vegades no arribàvem”. Això podia comportar, a més, un altre tipus de problemes, perquè a partir d’aquella hora els turistes ja podien tenir accés a l’habitatge. En conseqüència, segons la Fernanda, havien de fer front a clients molestos perquè l’allotjament encara no estava a punt o trobar-se soles amb grups d'homes que els hi feien comentaris de caràcter sexual i situacions d'assetjament. “Ens passa de tot perquè no hi ha organització –narra la Fernanda–. Envien als clients i quan arriben l'apartament encara està brut. Hi ha hagut situacions difícils, que el client es cabregi, perquè si tu tens una hora d'entrada el teu apartament, ha d'estar net. Una vegada un client em va començar a parlar malament, li vaig demanar perdó i li vaig dir que cridés a l'empresa i parlés amb ells i que tenia tot el dret de queixar-se i omplir el full de reclamació. I hi ha vegades que comencen a beure, i això ja et fa una mica de por, perquè tu no saps amb quin tipus de persones estàs, sola, amb gent que no coneixes. Moltes vegades fa por. Pot passar qualsevol cosa. Jo tinc por. No m'agrada estar a l'apartament sola amb els clients”.

Així mateix, la Juliana descriu una situació molt semblant, perquè explica que la majoria de cops no les avisen que arriben els clients, “i potser estem netejant el bany, ajupides i quan et gires de cop veus la cara del client darrera teu i et quedes impressionada; però també ens passa que a vegades arriben molts nois, i hi ha cops que van beguts o drogats”.

Impactes en la salut

La conseqüència de treballar en aquestes condicions és el deteriorament de la salut. Això s’expressa en termes psicològics en com afronten la feina. “Surts de casa sense ganes de treballar, amb el pit encongit, perquè no vols ni entrar a l’empresa, perquè les coses no van bé –explica la Fernanda–. I per això tenim problemes de salut, perquè la gent ens tracta molt malament”. Així, l’ansietat i l’estrès es tornen habituals. “A mi em costa moltíssim dormir –relata la Juliana–. I molts cops somnio que no aconsegueixo acabar els pisos, que els deixo per la meitat i em cau una gran bronca, o sigui que quan dormo encara tinc malsons”

A més, hi ha una sensació de cansament permanent. “Jo darrerament vaig molt cansada, no m’aguanto. Arribo a casa i no tinc ganes de fer res, no tinc ganes de sortir, ni d’estar amb la família, arribo morta, tinc el cos que no puc més. I no estic contenta, estic cada cop més trista, de tant treball”, explica la Juliana. També hi ha tota una simptomatologia associada al dolor d’esquena, lumbar, peus i canells, principalment. Així explicava la Fernanda com se sentia quant encara estava contractada a l’empresa multiserveis: “Jo arribava a la meva casa molt cansada. Hi ha dies en què em feia mal tot. Moltes vegades plorava i em deia que això no podia continuar així, que això havia de canviar. I tenia moltíssim dolor en les articulacions, i sobretot en la columna, perquè era molt de temps que estem doblegades fent llits. També havíem de moure mobles pesats per a aspirar per sota del sofà”. I això implicava que s’hagués de medicar contínuament per poder suportar el dolor: “Sempre havia d'estar prenent Ibuprofè, mai me’n faltava, sempre en duia a la bossa. I quan arribava a casa, per a dormir, havia de prendre gels musculars i altres coses per al dolor perquè si no, no podia dormir”. I el mateix deia la Juliana: “Prenia un relaxant muscular, pel dolor d’esquena, i diazepam, perquè em costava molt dormir”

A més els accidents, com caigudes o torçades de turmell, poden ser recurrents. Les situacions de risc són majors per la càrrega de treball i el ritme que han de mantenir, i a més habitualment treballen soles, de tal manera que en cas d'accident l'atenció per part d'altres persones és més complicat. La Fernanda mateixa ha tingut diversos accidents: “en aquella finca no hi havia ascensor, i baixava amb l'aspiradora i la bossa de producte i ell llum es va apagar i, com l'escala era molt estreta, de caragol, vaig trepitjar malament, vaig relliscar i vaig anar fins a baix. Una altra vegada vaig caure en un bany, i d'aquí ve que tingui un problema en el canell”. La causa la identifica clarament aquesta treballadora: “El problema és que vas corrent com una boja per acabar el treball, desesperada, perquè si no acabes et tracten malament, et cau la bronca, i per això és fàcil caure o tallar-se”. Així doncs, un treball essencial dins de la cadena de valor dels habitatges turístics que, un cop més, es devalua, invisibilitza i precaritza.