El passat 20 de setembre, després de nou mesos de negociació, la patronal de la Confederació Empresarial d’Hostaleria i Restauració de Catalunya (CONFECAT) i el sindicat Unió General de Treballadors (UGT) signaven el nou conveni d’hostaleria i turisme de Catalunya per al període 2022 a 2024. Entre les principals mesures acordades s’inclou una pujada salarial del 4% per a aquest any amb caràcter retroactiu, que pot suposar un augment d’uns cinquanta euros al mes, d’un 3% per al 2023 i d’un 2% per al 2024. Altres aspectes destacats del nou conveni és que s’incorporen noves activitats com el servei de distribució a domicili (riders) i cuines industrials. A més d’aquests aspectes, UGT ha valorat positivament que s’introduís que l’accés a la jubilació parcial passi a ser un dret de la persona treballadora, i no subjecte a negociació, així com l’equiparació a les parelles de fet als drets de llicències retributives, la millora del calendari laboral i de la distribució de la jornada, i la regulació de contractes fixes discontinus i les excedències.

En declaracions recollides per El País, Ígor Abascal, secretari d’hostaleria i restauració d’UGT a Catalunya, valorava l’acord en els següents termes: “hem guanyat en drets socials a canvi de no perdre’n cap, malgrat que podríem haver tret més diners. De totes maneres s'ha deixat activa la comissió paritària per a acabar d'incloure millores que s'han quedat fora, com el tema de les cambreres de pis o de quina manera s'adapta el fix discontinu després de la reforma laboral”.

Tot i que Comissions Obreres (CCOO) no va signar el conveni, aquest ha estat aprovat perquè UGT disposa de majoria en la representació sindical a la taula de negociació, amb 8 representants davant les 7 de CCOO, obtingudes d’acord amb el nombre de delegats sindicals a les empreses. Un cop signat, el conveni no entra en vigència automàticament, sinó que inicia la seva tramitació legal a través de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya que la de revisar. Això podria fer que finalment fos publicat a finals d’any o principis de 2023.

Aquest nou conveni serà d’obligat compliment per a totes les empreses del sector a les províncies de Barcelona, Girona i Tarragona, i afecta unes cent cinquanta mil persones, tinguin o no representació sindical. No inclou la província de Lleida perquè aquesta negocia un conveni propi d’hostaleria i turisme des de l’any 2012. Actualment el conveni en vigència comprèn el període de l’1 de juliol de 2021 fins al 30 de juny de 2023. Una de les implicacions d’aquesta separació és que, per exemple, en aquest nou conveni l’increment salarial sigui només d’un 1,5% per a cadascun dels dos anys inclosos, significativament inferior al que s’ha pactat ara per a la resta de Catalunya.

Qüestionar el conveni

El sindicat CCOO no va signar el conveni perquè, al seu entendre, era deficient en diversos aspectes. Així, en declaracions a Alba Sud, el responsable d’hostaleria de la Federació de Serveis, Paco Galván, ha explicat els principals desacords que, a la fi, es van convertir en línies vermelles. En primer lloc, després de dos anys amb els salaris congelats i una inflació durant el 2022 a prop del 7%, es considera que l’increment salarial pactat és insuficient. A més, la patronal tampoc va voler acceptar la inclusió d’una clàusula de revisió dels salaris perquè es poguessin actualitzar en funció de l’evolució de l’IPC. Per altra banda, no es va acceptar equiparar per a Girona i Tarragona el plus històric de 24 a 41 euros que cobraven les cambreres de pis  i mossos d´habitació de Barcelona a certs establiments segons la categoria.

En segon lloc, no es va voler incloure en el redactat un punt que aclarís que elconveni de referència que s’havia d’aplicar a les treballadores externalitzades, com cambreres de pis, fos el de l’activitat de l’empresa principal, en aquest cas el d’hostaleria. Aquest punt era especialment rellevant perquè, si bé en el preàmbul de la reforma laboral de 2021 s’orienta que es faci així, en el seu articulat no queda clar, i obre la possibilitat a diverses interpretacions i, per tant, l’aplicació d’altres convenis, com el de neteja, amb pitjors condicions. En un sector amb escassa presència sindical i poca capacitat de denunciar males interpretacions, per a aquest sindicat era necessari que això quedés clarament recollit en el conveni.

Així com, en tercer lloc, tampoc es van incloure noves clàusules que milloressin significativament les condicions d’ocupació. Per exemple, la patronal no va voler assumir una revisió del temps de  durada dels contractes eventuals. Segons l’Estatut dels Treballadors el contracte eventual podria ser de 6 mesos per raons de producció, ampliables fins als 12 si era acordat d’aquesta manera en la negociació col·lectiva. Així s’havia establert en els darrers convenis. En aquesta negociació CCOO va plantejar la necessitat de limitar aquest període als 6 mesos, i que després d’aquest temps la persona contractada hauria de ser fix. Així mateix, tampoc es va voler establir un mínim d’hores de jornada ni de mesos  de contractació per a fixos discontinus, que va continuar quedant obert i, per tant, les empreses poden seguir contractant per jornades molt curtes o sense l’establiment d’uns mesos mínims. I, per altra banda, en el conveni es va incloure un punt que permet a les empreses ampliar la flexibilitat  horària del seu personal. Això implica, per exemple, que si una persona treballa en una terrassa a l’aire lliure i aquell dia fa mal temps, l’empresa la  podrà enviar a casa i aquelles hores les haurà de recuperar un altre dia perquè quedarà devent-les. Si bé això ja estava permès en l’Estatut dels Treballadors, CCOO no volia que s’inclogués en el nou conveni per evitar males interpretacionsi que s’estengués la seva pràctica.

Finalment, segons CCOO, tampoc es van incloure mesures per millorar la conciliació entre la vida familiar i laboral o la revisió i seguiment de les polítiques de formació a les empreses.

La decisió de CCOO de no signar el nou conveni d’hostaleria i turisme, tot i que deixa a aquest sindicat fora del marc de seguiment de l’acord, posa de manifest les limitacions d’un sector en el qual la precarietat està molt estesa. Després dels anys de pandèmia, lluny d’avançar en la consolidació de drets, el sector de l’hostaleria i el turisme sembla que es precaritza encara més.