L'any 2022 acabà, pel que fa a les grans xifres (sense entrar en aspectes sectorials, de gènere, d'edat, nacionalitat, o discapacitat) d'atur registrat i de contractació al conjunt del Regne d'Espanya, amb unes dades que, aparentment reflecteixen unes tendències molt positives:

1. El mes de desembre l'atur registrat es va situar en 2.837.653 persones. Respecte a desembre de 2021, l'atur interanual es reduí en 268.252 persones (-8,64%). Ara bé, el punt veritablement rellevant és que, des de febrer de 2021, l'atur registrat s'ha reduït en 1.171.136 persones.

2. Durant el 2022 es van signar un total de 18.310.343 contractes, 4.201.878 contractes menys (-18,7%) que en el mateix període de 2019 (l'any previ a la pandèmia de la COVID-19). D'aquest total, 7.027.160 van ser contractes per temps indefinit, i 11.283.183 van ser temporals. Que el percentatge de contractacions formalment indefinides s'enfili al 38% del total de contractes registrats és extraordinàriament rellevant. És, dit sense embuts, un percentatge de teòrica seguretat, i, per tant, d'indefinitut contractual no vist en les últimes dècades. Igualment, és tota una novetat el canvi de tendència: en 2022 es van registrar 4.867.726 més contractes formalment indefinits, i 9.069.604 contractes temporals menys que l'any previ a la pandèmia, és a dir, 2019. En conclusió, l'estadística ens estaria indicant que disminueix la xifra de contractes a conseqüència d'una temporalitat contractual a la baixa.

Els suposats tripijocs amb les dades

Entorn d'aquestes dades s'han suscitat algunes polèmiques que cal aclarir, i interpretacions que convé precisar. Abans de fer-ho, no és balder fer palès que les dades dels registres d'atur dels serveis autonòmics d'ocupació i del SEPE al conjunt espanyol, no són, ni de bon tros, les més robustes per analitzar la situació laboral. Cal recordar que la seva metodologia no està sotmesa als estàndards convencionals de qualitat estadística. Altrament dit, aquests registres són fonamentalment instruments per a la gestió de les polítiques públiques d'ocupació. Per exemple, a altres estats de la UE és una bona notícia que hi hagi molta gent inscrita en els registres dels serveis públics d'ocupació perquè és un símptoma de vitalitat en aspectes, com ara, la formació permanent al llarg de la vida laboral, la participació en itineraris integrals de cerca d'ocupació, la demanda d'una altra ocupació, etc. Aquests registres també són essencials per mesurar les taxes de protecció de les persones en desocupació, però mai no són importants per analitzar els anomenats "mercats de treball". De fet, l'oficina estadística de la Comissió Europea –Eurostat- empra indicadors tècnicament estadístics com la nostrada Enquesta de Població Activa (EPA).

Per acabar d'arrodonir-ho, cal dir que aquests registres administratius tenen una regulació força allunyada de les realitats dels mercats de treball del, ja avançat, segle XXI. Continuen regulats per una ordre ministerial publicada en el BOE del 14 de maig de 1985. Una ordre ministerial que, per cert, comença afirmant: "Las modificaciones producidas en los últimos años en la naturaleza y condiciones del mercado de trabajo [...] hacen preciso dictar una norma que establezca claramente a efectos estadísticos el concepto del paro registrado...". ¿No ha arribat l'hora d'una nova regulació que incorpori les radicals modificacions produïdes en els últims gairebé 30 anys en la naturalesa i condicions del mercat de treball?

Què passa amb les persones fixes discontínues?

Dit això, aclariguem la més cridanera de les polèmiques: la que fa referència a la suposada manipulació de les dades d'atur registrat. Alguns, especialment l'oposició política de dretes, han qualificat les xifres de manipulades perquè les persones fixes discontínues (FFDD) en desocupació aturades no consten a l'atur registrat. Des de sempre, els FFDD, quan no estan en el període (o períodes) d'activitat laboral, no s'han registrat en els serveis públics d' ocupació com a "demandantes no ocupados" (DENOS) perquè, en puritat, ocupació en tenen, tot i que la tenen interrompuda fins a la crida empresarial en els successius períodes d'activitat laboral. Per tant, mai no han sigut inclosos en el registre d'atur registrat.

No hi ha, doncs, manipulació ni tripijocs estadístics. Allò que succeeix és que amb el canvi radical implantat amb la Reforma Laboral de 2021 de, dit sense matisacions, considerar FFDD la immensa majoria de contractes que abans eren temporals ha provocat que hi hagi una bona part de persones en atur real que no figuren en el registre d'atur formal. En el bon punt que aquesta modalitat contractual s'ha generalitzat arreu del Regne d'Espanya s'ha visibilitzat aquest fenomen, que és força conegut a una comunitat autònoma com la de les Illes Balears on el col·lectiu de FFDD és històricament part estructural de la seva realitat laboral. També ho és històric que a Balears, per mor del gran nombre de persones FFDD, es produeixin fenòmens estadístics, si més no curiosos, com el fet que en determinats mesos de l'any la taxa de cobertura de protecció per desocupació (percentatge de persones en atur registrat que perceben alguna prestació) superi, amb escreix, el 150%.

Com a conclusió: des de fa anys i panys el registre d'atur registrat és un nyap per mesurar amb rigor les xifres d'atur, però ara ha saltat per l'aire i ha esdevingut literalment inservible. És urgent establir uns altres criteris en la classificació d'aquests registres que substitueixin els de 1985!

Fixesa laboral, ma non troppo

Les dades de contractació abans esmentades s'han presentat com una gran fita contra la temporalitat i un èxit sense embuts de la Reforma Laboral de 2021. Segons els seus apologetes, és una norma substancialment proveïdora d'estabilitat laboral. Aquesta tesi se sosté en l'argument que els FFDD (que han substituït als temporals) són fixos. Formalment, és cert –i sempre és millor per a l'estabilitat anímica del treballador/ra que ser temporal–, però la discontinuïtat regulada únicament en funció de la unilateral necessitat empresarial és una eina de la caixa de polítiques laborals de precarització. Sense una regulació sorgida de la negociació col·lectiva de, entre d'altres temes, mínims de durada dels períodes d'activitat laboral, i de la crida (crucial institució del contracte fix discontinu), veritablement la fixesa discontínua d'aquests contractes esdevé en fixesa no estable. Quina estabilitat laboral té una persona fixa discontínua que només treballa alguns dies de l'any?

Reforçar la indefinitut del contracte laboral, és la clau

Les polítiques de precarització laboral han sigut tan intenses com polièdriques. Altrament dit, l'ofensiva neoliberal de les darreres dècades contra l'estabilitat laboral i la fortalesa sindical (peça imprescindible perquè l'estabilitat laboral ho sigui de debò) s'ha desplegat per terra, mar i aire. La gran víctima d'aquesta ofensiva ha sigut, a parer meu, la indefinitut del contracte laboral. La pèrdua de la causalitat en la contractació, la facilitació i abaratiment de l'acomiadament individual i col·lectiu, etc. han establert una situació legal que, en paraules de Raúl Lorente Campos i Adoración Guamán Hernández, "la figura de 'contrato indefinido' se presenta como un 'camaleón normativo' que cada vez se mimetiza más con la de contrato temporal" (2018). És a dir, el contracte formalment fixo ha deixat de ser sinònim d'estabilitat en perdre característiques bàsiques que assegurin, en principi, la seva indefinitut.

S'escau, doncs, la següent pregunta: Ha avançat la Reforma Laboral de 2021 en capgirar aquesta dinàmica? Malauradament, no. Per què? Idò perquè no derogà les retallades del cost de l'acomiadament individual i col·lectiu, ni la facilitació de tot tipus d'acomiadament (des de el disciplinari individual als Expedients de Regulació d'Ocupació per qualsevol causa). Ni tan sols ha recuperat els "salaris de tramitació". En definitiva, no hi haurà estabilitat laboral de debò sense reforçar i blindar la indefinitut del contracte laboral.

Posar el focus en altres indicadors de temporalitat

Fins i tot amb una hipotètica modificació de l'ordre ministerial de maig de 1985 (modificació que és imprescindible i urgent), convindrà posar manco atenció en l'atur registrat i més en –malgrat la seva metodologia molt criticable– l'atur estimat per l'Enquesta de Població Activa (EPA). En matèria de temporalitat cal posar el focus en les dades de trajectòries laborals de rotació no desitjada, d'entrades i sortides del mercat laboral, i, molt important, en la informació que proporciona l'EPA sobre l'antiguitat dels contractes i de permanència en l'empresa de les persones assalariades.

Tanmateix, l'indicador d'inestabilitat social més de futur hauria de ser el de l'avaluació dels riscos psicosocials associats a trajectòries laborals inestables. El capitalisme d'avui en dia és una fàbrica de produir problemes de salut mental a les classes subalternes.

És el model productiu, estúpid!

Parafrasejant la celebèrrima frase de Bill Clinton a la campanya de les eleccions dels EUA del 1992 que guanyà, "és l'economia, estúpid", per acabar, diria que, en qualsevol cas, és el model productiu, estúpid! És a dir, al Regne d'Espanya l'estabilitat laboral no serà un tret distintiu del seu model social si no es capgira la dinàmica especulativa i de turistificació del model de creixement espanyol. La destinació dels Fons europeus Next Generation i el fet (Banc d'Espanya dixit) que els beneficis de les empreses hagin crescut set vegades més que els salaris en són un bon exemple del manteniment d'aquest model de creixement.

Per cert, la frase pronunciada pel Clinton va ser cosa del seu spin doctor, James Carville. Això de que allò que genera ocupació de qualitat de debò "és el model productiu, estúpid" és cosa dels i les mestres que vaig tenir la sort de tenir en la meva llarga militància sindical.