El treball informal històricament ha tingut un caràcter estructural. Fenòmens com la globalització, les migracions Internacionales, els moviments del camp a la ciutat o les polítiques neoliberals han conformat la seva situació actual (Chant i Pedwell, 2008). L’Organització Internacional del Treball (OIT) assenyala que més del 60% de la població mundial, al voltant de 2 bilions de persones, treballa en l’economia informal i que la majoria ho fa per no tenir l’oportunitat d’accedir a un lloc de feina formal (OIT, 2018).

Economia informal

La OIT defineix l’economia informal com “totes les activitats econòmiques desenvolupades pels treballadors i les unitats econòmiques que —en la legislació o en la pràctica— estan insuficientment cobertes per sistemes formals o no ho estan en absolut”. Aquesta no inclouria activitats considerades il·lícites, com aquelles vinculades a qualsevol dels processos relacionats amb béns prohibits per la legislació, ja siguin armes, estupefaents, tràfic de persones o blanqueig de capitals, entre altres. Així mateix, en la recomanació de l’OIT núm. 204, es contempla que el treball informal podria comptar amb processos de producción i treball no registrats i que no s’adherissin a les normatives legals tot i no dur a terme activitats considerades ilícites (OIT, 2015).Sonia Días, de Women in Informal Employment: Globalizing and Organizing (WIEGO), al seminari “La majoría Invisible I”, organizat per Transforming Tourism Initiative (TTI) el 22 d’abril del 2022, explica que en un context urbà, la força laboral informal es compondria, per exemple, de persones que viuen del reciclatge i la venda ambulant en espais oberts, en cases pròpies o alienes i persones que treballen en hotels, restaurants, oficines, petits tallers i botigues.

En aquest mateix seminari, Días va exposar tres aspectes clau per a comprendre la magnitud d'aquest treball. En primer lloc, la majoria (entre el 50 i el 90%) del total de la força laboral als països considerats en desenvolupament està empleada de manera informal. En segon lloc, és més habitual que les dones estiguin inserides en l'economia informal i en les ocupacions amb condicions més precàries. Finalment, va destacar que, en general, els ingressos són baixos en comparació als riscos assumits. Això últim es deu al fet que en l'economia informal manquen de condicions formals de contractació i de regulació per a la força de treball, la qual cosa facilita una precarització laboral i la limitació dels drets per a la força laboral. A això es podria afegir que trobar-se “fora” del legalment establert incrementa els riscos laborals, limita l'accés a la participació sindical i a la protecció social (Regalado-Calanche et al., 2021). Referent a la protecció social, cal destacar que poden quedar excloses dels instruments d'assistència social en percebre ingressos que fan que no compleixin amb els requisits exigits. Tanmateix, aquests guanys són inestables i reduïts, situant aquestes persones en una situació difícil.

Treball de la construcció a Jacó, Costa Rica. Imatge d'Ernest Cañada. 

Més enllà de les diferències existents entre els règims dels estats de benestar a Europa pot dir-se que, en major o menor mesura, els drets i obligacions de la ciutadania estan molt vinculades a les relacions de treball. De manera que aquesta accedeix a la seguretat social i a una sèrie de serveis, però a l’hora ha de contribuir amb treball.

Aquesta conceptualització ha generat nombroses crítiques, entre elles les del feminisme en reivindicar que aquest model no té en compte les barreres que presenten les dones en l'accés al mercat laboral. A aquest aspecte hem de sumar l'augment de la importància de l'ocupació informal en algunes regions del món, que, per exemple, al Sud Global, es manifesta a través de l'existència de persones que mai han tingut una ocupació en condicions de formalitat. Als països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), creixen les xifres d'ocupacions atípiques i augmenta la precarietat laboral. Tant l'ocupació informal com la precarietat laboral suposen l'augment del nombre de treballadores i treballadors amb baixos ingressos i que manquen, en alguns casos, de la protecció social necessària (Alfers et al., 2018). De fet, el no tenir seguretat social va limitar l'accés a cobertures i proteccions abans de l'arribada de la pandèmia de COVID-19. Aquesta crisi sanitària ha suposat un increment de la desigualtat i precarietat de les persones en treballs informals, especialment en aquells casos en els quals era l'única possibilitat de subsistir (Regalado-Calanche et al., 2021). Alguns dels impactes econòmics i socials derivats de la crisi van ser abordats durant el segon seminariorganitzat per TTI “La majoria invisible II” sobre l’autoorganització dins del treball informal.

Sector turístic i informalitat

El turisme és un dels sectors que destaquen per la importància de l'economia no declarada o informal (Regalado-Calanche et al., 2021). No obstant això, la docent i investigadora Rosa Codina, ponent en el seminari “La majoria invisible I”, va exposar que “no hi ha estadístiques disponibles en la majoria de països i al seu torn no es fa distinció per gènere”. L'elevada estacionalitat de moltes de les seves activitats, l'incompliment de la normativa en alguns casos o la falta d'organització, són algunes de les raons que l’OIT destaca perquè el turisme actuï moltes vegades entre l'economia formal i informal. Això afecta especialment als col·lectius més vulnerables com són les dones, la força laboral més jove i la migrant. El seu caràcter informal fa que hi hagi una manca de suports per part de l'Estat i que no es pugui accedir a ajudes especialment necessàries com en el cas de la pandèmia que ja adelantàvem anteriorment. La majoria d'aquests treballadors i treballadores es troben en les activitats d'allotjament i restauració, però també exerceixen de guies sense llicència, taxis i altres transports sense tarifes, etcètera (Regalado-Calanche et al., 2021).

En el cas de les dones, la seva participació en el mercat laboral es veu entorpida per nombroses barreres entre les quals trobem les responsabilitats de cures dins de la llar familiar (Alfers et al., 2018). Per això, Codina, explica que per a les dones de zones rurals que treballen en el sector turístic informal, s'accepta amb major facilitat la seva incorporació al món laboral des de la informalitat, atès que pot ser a temps parcial, des de casa i facilita continuar responent a les demandes del treball domèstic. Així, es valoraria la flexibilitat horària, la independència i les baixes barreres d'entrada. L'Organització Internacional del Treball (OIT), coincideix amb aquests resultats de recerca i destaca la contribució de l'economia informal a la creació de llocs de treball, i específicament en el cas de les dones, donada la seva major vulnerabilitat i dificultats d’accés al mercat laboral.

Malgrat això, les tasques que exerceixen aquestes treballadores en moltes ocasions passen inadvertides o es consideren “invisibles”. El treball en el servei domèstic és potser el més conegut, però s'inclouria també la col·laboració en empreses familiars de reduïda grandària, el treball “a preu fet” en el domicili, l'ocupació precària o sense remuneració. D'aquesta manera, la incorporació al sector turístic informal familiar podria aprofundir les desigualtats basades en el gènere, la raça, la classe social i l’orientació sexual (Chant i Pedwell, 2008). De la mateixa manera que dificulta l'accés a formació, a la seguretat social, a la protecció associada a aquesta, limita la capacitat d'organització i la defensa dels seus drets (Chant i Pedwell, 2008; Moreno i Cañada, 2018). També afecta negativament als seus salaris i augmenta la seva vulnerabilitat al mateix temps que incrementa el risc de patir violència de gènere, problemes de seguretat i salut o condicions de treball perilloses, entre altres aspectes (Chant i Pedwell, 2008).

Un altre exemple que plasma aquesta dicotomia és el cas de l'Índia, on el turisme suposa una oportunitat d'ocupació estacional per a un gran nombre de dones que se situen en l'economia informal a través de la prestació de serveis o venda d'artesania, records, menjar, etcètera, als carrers pròxims als parcs, museus o temples (Singh et al., 2012). Per a elles ha suposat l'ocasió de posar en marxa els seus negocis sense disposar d'un capital important. Però, malgrat el gran pes que suposa per a la zona econòmicament i amb relació a la prestació de serveis, no es tenen en compte a l'hora de realitzar les polítiques de planificació turística, amb tot el que això comporta. No se les reconeix i, per tant, tenen problemes a l'hora d'obtenir llicències, poden confiscar la seva mercaderia, els seus ingressos són inestables, es veuen obligades a treballar en zones insegures o insalubres i evitar les amenaces, i multes, de la policia de trànsit (Singh et al., 2012).

En el cas de la força laboral més jove resulta significativa la recerca feta per Obispo-Salazar i Pedraza-Álvarez (2021) sobre l'accés de joves entre 19 i 27 anys, de Santa Marta (Colòmbia) a l'ocupació informal del sector turístic. Aquestes activitats compten, en la zona, amb un pes destacable d'informalitat i les persones joves solen accedir a llocs de promoció i informació. D'aquesta investigació van extreure la conclusió que, entre altres raons, el fet de posseir uns nivells educatius baixos exercia influència en aquest procés. Aquesta joventut sol accedir a aquestes ocupacions informals a través de gent del seu entorn com familiars o amics. Per tant, l'accés i després la permanència en aquests llocs informals es veu influïda per les vivències de persones de confiança. A més d'aquesta motivació, troben altres beneficis per a mantenir-se en l’activitat informal. Per exemple, de flexibilitat, d'autonomia i en l’àmbit econòmic. Però també perquè el no tenir una formació específica no els suposa una barrera per a accedir i continuar en la feina (Obispo-Salazar i Pedraza-Álvarez, 2021).

Pandèmia i canvis necessaris

L’extensió de la pandèmia va suposar un cop dur pel sector turístic i la seva força laboral, molt especialment per aquella que estava empleada de manera informal. L’any 2019, segons la nota tècnica d’ Efraín Quicaña per a l’OIT, a Amèrica Latina i el Carib, el pes del treball informal era major en el sector turístic que en la seva economia en general. La branca d’hostaleria aporta una part important d'aquesta força de treball en condicions d'informalitat, amb variacions entre regions que van des d'una mica més del 56% a l'Argentina a gairebé un 78% a Colòmbia. L'arribada de la COVID-19 ha modificat la tendència habitual de la zona, que en èpoques de crisis i recessió, s'incrementava l'ocupació informal sobre l'ocupació total, servint de refugi en èpoques especialment dures de desocupació. En aquest cas, les dades mostren que en el moment més dur de la crisi es va registrar una major caiguda de la informalitat, fet que va afectar especialment a treballadors de zones rurals, joves i dones.  

Imatge de Shourav Sheikh a Pexels

Més enllà dels efectes de la pandèmia, és cert que les persones que treballen en feines informals arriben a ser fins i tot la majoria de la força laboral en alguns territoris, per tant, per afavorir la seva situació s’ha de començar per incloure-les en els processos de presa de decisions a tots els nivells. Des de l’OIT, en recomanar una transició de la informalitat a l’economia formal incideixen en la importància de tenir en compte l’àmplia varietat de circumstàncies, característiques i necessitats d’aquesta força laboral. I destaca especialment aquelles persones amb discapacitat, joves, dones, migrants, afectats per VIH o persones ocupades en l'agricultura de subsistència i el treball domèstic, donada la seva vulnerabilitat. Per tant, a més d'augmentar la protecció per a reduir riscos i la seva participació, des de WIEGO creuen que és fonamental invertir en infraestructura bàsica perquè aquestes persones puguin exercir la seva feina i donar suport financer i de desenvolupament empresarial, així com oferir transport públic assequible per a facilitar el seu desplaçament durant la jornada laboral. Així mateix, des de WIEGO reclamen la creació de punts de venda segurs per a poder exercir la venda ambulant, alhora que es permetin activitats comercials en habitatges per a facilitar el treball de les persones que exerceixen la seva professió des de la llar, i el reconeixement de les seves organitzacions i treballs amb una protecció social corresponent.

Finalment, no es pot parlar de treball informal sense tenir en compte com influeix el racisme institucional i social. En el seminari “La majoria invisible II”, Lamine Sarr, fundador del Sindicat Popular de Venedors Ambulants i impulsor de la marca TopManta, explicava com la majoria de treballadors informals a Barcelona són del Senegal, Bangladesh i el Pakistan i es troben en una situació administrativa no regular. El seu estat els empeny a treballar en l'economia informal com a jornalers, ferrovellers o venedors ambulants, treball d'alt risc per la persecució “brutal i desproporcionada”, en paraules de Lamine, de la policia. Per al Sindicat, fundat el 2015, un requisit essencial per a millorar la situació d'aquestes persones és modificar la llei d'estrangeria espanyola, perque “si no tens els papers és com que no existeixes: estàs exclòs del sistema social, laboral i sanitari”, declara Lamine.

Conclusions

El tema que ocupa aquest article és de màxima prioritat per què, en primer lloc, estem en un context de creixement de l'economia informal, tant en països considerats pobres o de renda mitjana, com en els classificats com a rics. En segon lloc, coneixem que l'economia informal representa un volum substancial de la producció econòmica encara que la seva contribució sigui molt difícil de quantificar. En particular, en el sector turístic, els treballadors i treballadores informals tenen un paper de pes, ja sigui en empreses formals com no reglades.

Aquesta falta de regulació és preocupant, perque dificulta “assegurar la protecció de les condicions de treball, salaris i nivells acceptables de salut i seguretat laboral” (Employment Conditions Network, 2010:173). Així mateix, tot i que el treball informal manca de cobertura social, creiem que és indispensable no perseguir els seus treballadors i treballadores, perque a vegades suposa la seva única via de subsistència i possibilitat d'independència econòmica. Per això, l'administració ha de ser flexible i afavorir l'autoorganització d'aquestes persones en pro de millorar les seves condicions de treball.

Finalment, recordar que aquesta lluita no es pot veure deslligada d'altres com la feminista i antiracista, des de la reivindicació de la valorització del treball domèstic, fins a la reforma de les polítiques migratòries que empenyen a moltes persones, en particular dones racialitzades i joves, a viure en la informalitat.