Encara que l'anàlisi de les desigualtats de gènere en els estudis turístics té cada vegada més importància, la veritat és que el seu enfocament s'ha centrat en un nombre limitat de temes: les barreres d'ascens professional de les dones als llocs de poder dins de les organitzacions empresarials o les implicacions del turisme per a les dones en els contextos rurals, entre altres. No obstant això, la producció científica en l'àmbit del moviment feminista i, especialment, des de perspectives anticapitalistes és de moment reduïda. Això comporta que els debats que es desenvolupen en el moviment feminista encara no han arribat a l'àmbit turístic, la qual cosa mostra una imatge parcial i limita la comprensió de la societat i les seves problemàtiques. Sorgeix, per tant, la necessitat d'ampliar la mirada sobre què investiguem des del feminisme quan ens referim al turisme. A Alba Sud ens hem plantejat aquestes qüestions i per això hem pres com a primera referència el Manifest d'un feminisme per al 99% de la Cinzia Arruzza, la Tithi Battacharya i la Nancy Fraser.

Un feminisme del 99%

En només cent pàgines, aquestes tres autores aconsegueixen transmetre un clar missatge: el moviment feminista no pot desvincular-se de les lluites contra el capitalisme ni pot estar deslligada d'altres moviments, ecologistes, antiracistes, antimperialistes, LGBTIQ+, sindicals i d'altres tipus d'associacions de treballadores i treballadors que reivindiquen la necessitat d'un canvi en la relació entre producció i reproducció. Per a sostenir aquesta afirmació, divideixen el manifest en onze tesis on s'aborden les diferents crisis del sistema capitalista des d'una perspectiva de gènere i també tenen en compte altres eixos d'opressió que, des del seu punt de vista, l’actual crisi del capitalisme els uneix i reforça.

D'aquesta manera, si plantegem la discussió en aquests termes, hem d'abordar, en primer lloc, la divisió del moviment feminista descrita a l'inici del manifest. D'una banda, s'identifica el feminisme liberal, que centra la seva atenció en un problema de subrepresentació de les dones com a grup. Això implica que la seva visió, focalitzada en la igualtat dins del mercat, és limitant i excloent, perquè no es preocupa per la situació de la majoria de les dones i sol cenyir-se a qüestions com “el sostre de vidre”. Així, quan el capital exigeix que aquestes dones es dediquin principalment a l'acumulació, han de descarregar les cures en les menys privilegiades, dones migrants i/o racialitzades, generant en conseqüència les “cadenes globals de cures” (Hochschild, 2014). En aquest procés, una important part de dones migrants i racialitzades s'empren en tasques domèstiques amb unes condicions precàries, separades moltes vegades de les seves pròpies famílies i obligades a derivar les cures de la seva descendència a la família en el país d'origen per a poder sobreviure.

"Si nos quieren criadas y precarias nos encontrarán combativas y organizadas", Barcelona. Imatge de Carla Izcara. 

Enfront d'aquesta perspectiva de “lluita per una major representativitat d'unes poques”, sorgeix un feminisme anticapitalista, que busca una transformació social profunda, que va més enllà d'ocupar espais i trenca amb les estructures d'opressió del capitalisme abraçant altres lluites. Un moviment que “defensa les necessitats i drets de moltes: de les dones pobres, treballadores, racialitzades, migrants, queer, trans i discapacitades” (Arruzza et al., 2019:31) en un context de policrisis (Tooze, 2022).

El segon missatge clau del text gira al voltant de quin paper li assigna el capitalisme a la reproducció social. Aquesta qüestió tracta com el capitalisme institucionalitza la divisió del treball productiu i reproductiu. Segons la teoria de reproducció social, d'una banda, hi ha la producció de beneficis, tradicionalment situada fora de la llar i valorada. Per un altre, hi hauria el treball reproductiu, aquell que produeix persones, més enllà de la biologia, i inclou també el teixit social, els serveis sanitaris, l'accés a zones verdes, a aigua potable, a un sostre, un llit… En definitiva, totes aquelles cures necessàries per a la reproducció de la vida i que, per tant, de ser també éssers productius pel capital. En aquest procés de separació, la reproducció de persones, se subordina a l'esfera productiva i la seva responsabilitat s'assigna en funció del gènere (en un sistema tradicional binari de sexe-gènere), així com es desvalora i invisibilitza.

Això fa que quan les dones accedeixen a l'esfera productiva, en moltes ocasions, ho facin en desavantatge, perquè es pressuposa que hauran de respondre a unes obligacions domèstiques i de cures, o perquè el seu treball es percep com una extensió del treball domèstic dins de l'esfera productiva. A més, les autores afegeixen el factor que l'organització de la reproducció social no sols es basa en els rols tradicionals de gènere, sinó que, a més, les societats capitalistes, s'han construït sota una divisió racial del treball reproductiu. Encara que el sistema capitalista necessita aquesta funció, ni la valora ni la reconeix i això és una de les contradiccions que genera.

Les crisis del capitalisme

Les crisis són recurrents i inevitables en el sistema capitalista i podríem afirmar que, en les últimes dècades, s'ha accelerat una crisi sistèmica a tots els nivells: social, polític, humanitari i ambiental. Però fins a quin punt podem parlar de períodes de crisis si són inherents al sistema? Què entenen per crisi, per exemple, aquelles treballadores turístiques que des de la Reforma Laboral de 2012 sofreixen les externalitzacions i el seu treball és cada vegada més precari? Pensem que no podem entendre el concepte de crisi únicament basant-nos en indicadors socioeconòmics, per això proposem aproximar-nos al sistema capitalista de manera holística i veure de forma articulada totes aquelles crisis que li travessen des del seu fonament.

"Contra el patriarcado y el capital", Costa Rica. Imatge d'Arturo Silva. 

Aquest sistema capitalista es basa en una estructura de poder jeràrquica que exerceix violències, una d'elles és per raons de gènere, tant en l'esfera privada com en la social. Aquesta violència basada en el gènere és també una eina per a aconseguir disciplina laboral, sota l'eterna amenaça de la facilitat de substitució. Casos com aquest són descrits per les treballadores turístiques, cambreres de pis, netejadores, etcètera. També hem de considerar la tendència a limitar cada vegada més les prestacions socials, fa que les dones hagin d'assumir majors càrregues de tasques de cura a la llar. Una violència, definida per les autores com a inherent al mateix sistema capitalista i amb arrels estructurals en l'ordre social. Per això, les respostes “carceràries” o les “soluciones de mercat” no serien ni suficients ni adequades, sinó que requereixen una perspectiva de transformació més àmplia.

Aquest sistema de poder entrecreuar el gènere amb la raça i la classe. Així, el racisme i imperialisme com altres formes de violència també serien inherents en l'organització social. De fet, el capitalisme no només expropia i explota cossos, sinó que també ho fa amb els recursos naturals, afectant particularment a dones com a defensores de la terra. Així, no podem separar la justícia social, del benestar de les comunitats humanes i la sostenibilitat de la naturalesa no humana.

En relació amb la sexualitat, s'exposen dues posicions dominants. D'una banda, un reaccionarisme sexual en contra dels drets de les persones no binàries o fora de l'heteronormativitat. Per una altra, el liberalisme sexual, que normalitzaria pràctiques o expressions considerades tabús sota una forma favorable pel capital. Aquesta qüestió afecta clarament al turisme, perquè sota la lògica de buscar diferents mecanismes de reproducció del capital, la sexualitat és una altra frontera on generar nous mercats i diferents formes d'acumulació. Les autores anuncien com “el sexe ven a la societat capitalista i el neoliberalisme el comercialitza en diferents sabors” (Arruzza et al., 2019: 56). Així, podríem concloure que, per a assegurar un veritable alliberament sexual, la fita ha de ser crear una nova forma de societat no capitalista, atès que la lluita contra l'opressió per raons de gènere o orientació sexual no pot plantejar-se només com un problema de subrepresentació de determinats col·lectius, sinó com un problema d'opressió en conjunt. Malgrat això, passos com la despenalització de l’avortament en més de 50 països o la legalització del matrimoni homosexual a 30 països és una victòria dels moviments socials i un pas més cap a una desitjada alliberació sexual.

"Alliberament queer no capitalisme arc iris". Imatge de Delia Giandeini a Unsplash. 

En conclusió, el Manifest descriu com la “crisi estructural és part integral d'una crisi general més àmplia del capitalisme contemporani” (Arruzza et al., 2019: 101). Això ho sustenten mostrant com la divisió entre produir beneficis i persones ha generat una tensió de base en la societat capitalista. Més enllà de la plusvàlua que genera el treball assalariat, la institució capitalista és possible, gràcies també a la reproducció social. Per això, no és d'estranyar que el conjunt de reivindicacions sigui per “una reorganització massiva de la relació entre producció i reproducció” (Arruzza et al., 2019: 101).

Cap a una nova agenda d'investigació feminista en turisme

A vegades, els estudis turístics que han abordat la qüestió del gènere s'han quedat en la superfície, prioritzant majoritàriament temes vinculats a una agenda liberal feminista. D'aquesta manera, proposem que aquest manifest es consideri com a possible punt de partida per a establir una agenda renovada de recerca en turisme que prioritzi a les treballadores de base, tenint en compte una dimensió de classe i de raça, la qual cosa suposa abordar les diferents estructures d'opressió que les afecten. Per això, a continuació, suggerim possibles temes de recerca per a ampliar la mirada dels estudis turístics.

En primer lloc, “un enfocament exclusiu sobre l'explotació del treball assalariat no pot emancipar a qui treballa, independentment del seu gènere” (Arruzza et al., 2019: 102). Per aquest motiu, s'ha de tenir en compte també el treball reproductiu i apuntar a la instrumentalització i explotació que fa el capital d'aquest treball no assalariat, essencial dins de la societat capitalista.

En relació amb el turisme, proposem prioritzar l'acompanyament en termes de recerca entorn de les preocupacions de les treballadores que ocupen els llocs de feina més precaris dins del sector. L'extensió de la precarietat en el turisme ha suposat que cada vegada més persones suportin pitjors condicions laborals, per tant, fixar-se en els seus problemes és tenir en compte a una àmplia base de treballadores i treballadors sobre els quals s'assenten les activitats turístiques. Elevats ritmes de treball, escassos temps de descans, treballar per temporades, la manca de reconeixement de les hores realment treballades, la incertesa respecte a la continuïtat en el lloc de treball, són algunes de les característiques de molts llocs de feina turístics. Tot això demanda aprofundir en els impactes en la salut física i mental i la falta de reconeixement de malalties professionals, així com en la violència en el lloc de treball en les seves diverses formes. Així mateix, en les conseqüències de l'externalització i la digitalització en la qualitat de l'ocupació. Tot això, tenint en compte que la concentració en uns pocs llocs de treball i la falta d'oportunitats, afecten especialment les treballadores que es veuen ancorades pels estereotips de gènere existents en el sector, situació agreujada també per l'origen, la situació administrativa o l'edat de la força laboral. Aquesta perspectiva hauria d'incloure també aquelles activitats que es desenvolupen dins de l'economia informal, essencials pel desenvolupament de l’activitat, però sense protecció social ni reconeixement. Aquests treballs recauen sovint en mans de dones i de persones migrants en situació administrativa irregular, per la qual cosa es pot dir que són diversos factors els que hem d'abordar per a solucionar la problemàtica.

Imatge de Daniela Martínez a Unsplash

D'altra banda, és necessari contemplar quines implicacions poden tenir unes certes pràctiques de consum turístic des de la perspectiva de les necessitats de les dones amb relació als processos de reproducció social. Així, creiem que un impuls del turisme social i una política pública en turisme pensada per a la població local és necessari en aquest context de múltiples crisis i creixent desigualtat global. Aquesta proposta pot ser l'eina que garanteixi l'accés a persones en risc d'exclusió social a un oci on es promogui el desenvolupament personal, l'art, el contacte amb la natura, l'esport, etc. No hem d'oblidar la necessitat de centrar-nos també en els efectes que les activitats turístiques tenen en l'entorn i el medi ambient, s'ha d'aprofundir en l'anàlisi i les conseqüències del model turístic actual i proposar alternatives.

D'altra banda, com alerten les autores, el liberalisme sexual i la voluntat del capitalisme de generar nous nínxols de mercat i estendre les seves possibilitats de reproducció pot ser una nova font de perills per a les dones i dissidències de gènere i sexuals. Per exemple, sobre la base d'exaltar i treure profit de les diferències, elturisme LGBTIQ+, podria organitzar-se sota les demandes del capital i contemplar-se com una frontera més on generar mercat en lloc de crear debat i ajudar a trencar les opressions que sofreix un col·lectiu tan divers.

Finalment, cal recalcar que el rebuig a la forma d'organització social capitalista implica lluitar contra l'opressió per raons de gènere, a més de molts altres aspectes esmentats amb anterioritat. La visibilitat de la diversitat d'interessos i problemàtiques de les dones, que són múltiples i resulten comunes a moltes altres persones, incrementa el reconeixement mutu i estableix les bases per a una “solidaritat de classe”, tal com expliquen les autores. Així, el feminisme per al 99%, lluny de dividir la classe treballadora, que ja hem comprovat que no és exclusivament blanca, masculina ni obrera, té com a “objectiu unir moviments existents i futurs en una insurrecció global de base àmplia” (Arruza et al., 2019: 78). Aquest feminisme anticapitalista permetrà donar visibilitat a aquells problemes estructurals que han estat ocults i lluitar contra les estructures d'opressió que afecten principalment les dones, encara que no exclusivament a elles. Només aquesta unió serà la que permetrà “veure més enllà” i aconseguir un canvi real en la societat.