El conveni col·lectiu sectorial d'hoteleria de les Illes Balears és importantíssim en clau local pel nombre de persones que afecta (unes 160.000). És la negociació col·lectiva amb més potencialitat de transformar importants aspectes del model econòmic regional de monocultiu turístic. Té un gran valor polític perquè es un instrument que, del conflicte capital-treball, pot fer que la polis balear sigui més o manco justa. A més a més, és un conveni que ha sigut pioner, almanco en el sector turístic espanyol, en la consecució –en aplicació del binomi mobilització social-negociació– de conquestes laborals com ara els dos dies lliures consecutius setmanals ,la fixació d'un període mínim garantit d'ocupació de les persones fixes discontínues, l'equiparació salarial de les cambreres de pis amb els cambrers i les cambreres de bar i restaurant, l’ampliació del mínim legal de vacances anuals (30 dies) a 35 dies, el mantinent de la unitat de l'àmbit d'aplicació (avui en dia és, en comparació amb el que hi ha a la resta de l'Estat Espanyol, una certa raresa que el conveni sigui d'aplicació als sectors d'hoteleria, apartaments turístics, restauració, bars, i sales festes). Aquest aspecte no és fútil. És una demostració de, diguem-ho així, unitat i solidaritat proletària dels que treballen a empreses on hi ha possibilitats d'organització sindical i capacitat teòrica de mobilització, amb els que són treballadors i treballadores de petites i microempreses on la sindicalització i la capacitat de mobilització són únicament formals, i, en la pràctica, inexistents.

El conveni col·lectiu sectorial d'hoteleria de les Illes Balears és, doncs, un bon exemple d'una realitat local quant a continguts, conquestes, derrotes, practiques sindicals, per a una discussió-reflexió que va més enllà de lo local. Transcendeix a altres zones turistificadas de l'Estat Espanyol i d'arreu. Talment, ho han fet les multinacionals hoteleres balears

El conveni 2023 - 2024

Fa poques setmanes que es va signar l'acord del XVI conveni col·lectiu amb els següents continguts:

i) Increments dels sous del 5% per al 2023, i del 3,3% per al 2024, amb una clàusula de revisió salarial que podria dur a un increment acumulatiu del 9,55% en els dos anys. Un augment salarial que, a parer meu, difícilment millorarà la capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores que tinguin la immensa sort de tenir resolt la forma (casa en propietat i sense hipoteca variable) d'exercir el dret a un habitatge digne. Serà impossible per a les persones treballadores més precàries, és a dir, per a les que el dret a un habitatge digne està en mans de mecanismes especulatius.

ii) Endemés, es regulen algunes modestes millores pel que fa als permisos retribuïts que, excepte per a matrimoni, s'hauran de gaudir en dies laborals, i el permís per assistir a l'especialista mèdic el podran gaudir també les persones treballadores fixes discontínues sense període garantit d'ocupació i les que tinguin un contracte temporal. Bé està qualsevol avanç que faciliti la conciliació i corresponsabilització entre vida laboral, familiar, i personal. Però és tant tot el que queda per fer per a la "democratització de l'ús del temps"!

I s'introdueixen dues clàusules més pròpies d’una negociació tripartita (sindicats-patronals-govern): l'obligatorietat de mesurar les càrregues de treball de les cambreres de pis. Potser no es regula indirectament això a la normativa de prevenció de riscos laborals? Si no record malament, la Llei de Prevenció de Riscos Laborals estableix uns principis bàsics d'actuació en matèria de seguretat i salut laboral que tota organització empresarial ha de dur a terme, sent un objectiu bàsic reforçar la integració de la prevenció de riscos laborals en els sistemes de gestió de l'empresa. Per tant, els plans de prevenció de riscos laborals dels hotels fa anys i panys que són potencialment l'instrument per mesurar les càrregues de treball. En qualsevol cas, la reivindicació de les kellys era "regular la càrrega de treball" no mesurar-la. Per fer la primera cosa és important reforçar la normativa legal estatal i la correlació de forces favorable al factor treball en el si de l'empresa. A aquestes altures continuar xerrant únicament de mesurar la insuportable carrega de treball em sembla un embullar la troca per quedar-se com estem durant uns quants anys... És veritat que a altres negociacions col·lectives ni se'n parla d'aquest assumpte.

La segona clàusula que, pel seu contingut, és claríssimament de negociació tripartita és la de "proponer al Gobierno de las Islas Baleares la suscripción de un Acuerdo tripartito que tenga por objeto estudiar la realidad, composición y las relaciones laborales concurrentes en las actividades de restauración y ocio nocturno" (sic). Veritablement, els signants d'aquests acords no són coneixedors de tot plegat? En qualsevol cas, cal esperar que no sigui això l'avantsala a la ruptura del conveni col·lectiu.

Amb aquest contingut hom pot concloure que les matèries substancials de negociació col·lectiva –la de la negociació del conveni– són l'increment salarial, la vigència del pacte, i els avanços en permisos retribuïts. La resta són qüestions força importants, però més pròpies del que s'anomena "diàleg social tripartit" –en aquest cas autonòmic–  on, a més de les parts protagonistes de la negociació de convenis col·lectius (sindicats i patronals), els governs hi tenen un paper clau, i és un àmbit important de l'acció sindical i de la pressió patronal. Els processos de "diàleg social tripartit" poden ser de mera informació i consulta, o de negociació de polítiques públiques que, eventualment, poden desembocar en acords. Ara bé, són de naturalesa diferent a la negociació col·lectiva regulada en el Títol III de l'Estatut dels Treballadors. Cal recordar, per a no despistar-nos del tot, que, com escriu a "¿Para qué sirve un sindicato?”el catedràtic de Dret del Treball a la Universitat de Castella-La Manxa, i director de la "Revista de DerechoSocial", Antonio Baylos, "los medios de los que se dota el sindicato para la defensa de los trabajadores son muchos [entre d’altres el "diàleg social tripartit"], pero los más importantes son la negociación colectiva y la huelga". Mala peça al teler si convertim cada cop més la negociació capital-treball en un diàleg amb –directament o indirectament– tutela governamental, i, a sobre, el mitjà de la vaga és considerat quelcom que pertany a la memòria històrica del moviment obrer.

Aprenentatges, dubtes i alguna certesa

Una de les coses més importants que record de la meva militància sindical i de negociador de convenis col·lectius són les anàlisis prèvies a l'elaboració de la taula reivindicativa i de l'inici de la negociació. Anàlisis que, a vegades, eren complexes, però que, sense excepció, sempre incloïen tres aspectes: conjuntura de la unitat d'acció sindical, situació del sector, i estat del sindicat.

En el cas que ens ocupa, sembla evident que la unitat d'acció sindical no passa per la millor conjuntura. La situació del sector és, des del punt de vista del capital, immillorable: excel·lents perspectives de negoci, recuperació postpandèmia dels beneficis empresarials, i, pel que fa al factor treball, existeix una situació excepcional: en termes marxistes, no existeix "exèrcit industrial de reserva", ans al contrari, tot i que no es pot parlar amb propietat d'un fenomen similar a la "gran dimissió", la mà d'obra ha esdevingut en el sector turístic un bé escàs. Tanmateix, el punt que em sembla fonamental és que l'estat del sindicalisme és manifestament millorable. Sembla que, des de la crisi econòmica (que no turística!), financera, social, i vital per a les classes subalternes de 2008, no s'ha recuperat del daltabaix en la capacitat de mobilització i d'organització del conflicte social.

En aquest sentit, ve a tomb recordar aquella famosa declaració de febrer del 2012 de l'aleshores president del BCE, i avui ex president del Consell de Ministres d'Itàlia, Mario Draghi:  "No hi ha escapatòria possible a la posada en pràctica de polítiques d'austeritat molt dures en tots els països sobre endeutats i això implica renunciar a un model social fundat sobre la seguretat de l'ocupació i una redistribució social generosa [...] El model social europeu està mort". La qüestió és saber si hi ha símptomes de renaixement d'aquest model social en que el sindicalisme, el conflicte social, i la vaga, n'han de ser elements "refundacionals". Crec que n'hi ha de símptomes, tot i que són molt lleus. No s'ha capgirat totalment  l'arsenal de dispositius precaritzadors del període de l'austericidi proclamat, entre d'altres, per Draghi. No obstant això, la Reforma Laboral de 2021 –amb totes les seves grans carències-, en matèria de negociació col·lectiva sí que capgirà la bestial retallada de l'equilibri de forces en la negociació dels convenis en restablir la "ultraactivitat" plena.

En la negociació del conveni col·lectiu que comento és escaient interrogar-se sobre l'existència d'una mera hipòtesi de conflicte. Altrament dit, ha existit una mínima voluntat, sindical de, si calia, conflictivitzar la negociació col·lectiva? La qüestió és força rellevant: si aquesta voluntat és inexistent, no hi ha res a fer. És una opció per un model sindical hiperinstitucionalitzat i d'acord sense conflicte. Si el cas és de dificultats objectives (múltiples precarietats, reforçament del poder empresarial, anti conflictivitat ambiental ...) per practicar un model sindical que no descarta distints graus de conflicte,  la cosa té remei, tot i que és complicat perquè requereix, a parer meu, repensar el model de representativitat sindical (del model competitiu i amb intromissió empresarial actual, a un cooperatiu, fraternal i amb zero possibilitats de contaminació pel poder empresarial), aliances estratègiques amb moviments socials, caixa de resistència, desinstitucionalització.

Sigui com sigui, allò que és incomprensible en el cas sobre el qual reflexiono és que, com a mínim, no s'hagi emprat l'instrument recuperat de la "ultraactivitat" com a element per a treure múscul en una mobilització capil·lar empresa a empresa –hotel a hotel– de, si més no, explicació i de copsar l'ànim dels treballadors i treballadores. En aquest cas, el pas del temps, el fet d'apropar-se al mes de maig i més enllà, jugava a favor dels treballadors i treballadores. L'acord segurament podria haver sigut millor, i, en qualsevol cas, mai pitjor. Allò cert i segur és que, com hi ha una cohort de persones treballadores en el sector que no han viscut mai una negociació col·lectiva del seu salari i de les seves condicions de feina amb conflictivitat, la pedagogia d'una de certa tensió social, i menys institucionalització, hauria estat una grandíssima inversió de futur per al sindicalisme i els interessos de la classe obrera.

Malauradament, tot indica que s'han avantposat , per una part, els interessos curtterministes institucionals, i, per l'altra, la voluntat (o necessitat?) de prolongació d'una llarga etapa de "diàleg social" autonòmic sense gran debat d'idees ni de propostes radicals (que vagin al moll de l'os dels problemes estructurals que afecten als  treballadors i treballadores)  ni, per descomptat, de conflictivitat. Hi ha infinitat d'evidències en multitud de gestos (de fet, qualsevol persona no bregada en les qüestions laborals, i, més específicament en negociació col·lectiva, podria ben bé haver interpretat que el govern autonòmic és part signant del conveni col·lectiu), i declaracions públiques. Valgui com a exemple el que va dir el conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, a una entrevista al Diario de Mallorca de 18/02/2023: "La paz social es básica en una comunidad autónoma que vive de la actividad turística. Pero, además, teníamos encima los plazos que los sindicatos habían fijado para denunciar el convenio, ya que de haberlo hecho los dos todo habría sido más complicado". "Lo más importante es que no haya conflicto en el principal sector económico de las islas cuando vienes de dos años de covid, un buen ejercicio como fue 2022, y con unas buenas perspectivas para 2023. Pero tengo claro que cerca de una campaña electoral todo el mundo hubiera politizado el tema y eso tampoco es bueno. Y probablemente lo usarían partidos de la oposición que no creen en el diálogo social y hubieran sido los que más lo habrían politizado". Més clar, l'aigua clara!

Repolititzar la negociació col·lectiva

La negociació col·lectiva, un dret essencial per a la cohesió social, és quelcom més que la gestió de la renovació d'un conveni col·lectiu, i, sobretot, no és –o no hauria de ser– un mixt de negociació del conveni entre sindicats i patronals, i de diàleg tripartit on el poder executiu (el govern) té un paper més de tutela que no pas de mediador. Un model de negociació col·lectiva com aquest s'aproxima massa a una mena de "col·laboració publicoprivada".

Què vull dir amb això? Doncs que com el subsistema de col·laboració denominat "col·laboració publicoprivada" és una proposta de "fer les coses" molt reivindicada des de posicions neoliberals pures, i, fins i tot, des del "neoliberalisme progressista" que consisteix, bàsicament, en el desviament de recursos públics a finalitats privades (en el sector turístic espanyol, el més important lobby turístic, Exceltur, des del seu naixement reivindica la generalització d'aquesta transferència de diners públics cap als negocis privats), es corre el perill que contamini la negociació col·lectiva. Tal vegada no és alguna cosa molt semblant a "col·laboració publicoprivada" que es transfereixin diners públics per a la instal·lació de llits elevables als hotels? No hauria de ser això una inversió empresarial pura i dura per a la implantació de mesures de prevenció de riscos laborals? I per acabar d'arrodonir-ho: quants diners públics es transferiran al sector hoteler per "mesurar les càrregues de treball de les cambreres de pis" que, és una obligació empresarial a l'àmbit de la prevenció de riscos laborals en general i particularment dels psicosocials?

Lligar aspectes de les relacions laborals a l’existència d’aquesta mena de "col·laboració publicoprivada" i no a l'acció sindical és un gran risc d’anul·lar, per sempre més, les potencialitats  alliberadores del conflicte capital-treball que encara li resten a la negociació col·lectiva. Repolititzar –com antònim de mera administració i/o gestió– la negociació dels convenis col·lectius, significa assumir que del que es tracta és de provocar un escenari en què el sindicalisme pot, autònomament, posar límits al poder privat i aconseguir drets laborals i de ciutadania.

És per això que convé tenir presents els ensenyaments dels clàssics actuals. El professor Richard Hyman n'és un d'ells, i les següents paraules són extraordinàriament escaients en relació amb el que es comenta a aquestes ratlles: "Los sindicatos son el instrumento colectivo mediante el cual los hombres y mujeres de los comercios y oficinas, de la fábrica, la mina y el tajo, buscan aumentar su control sobre sus condiciones de trabajo y de vida. Este propósito entra necesariamente en conflicto con los intereses de los empleadores y con las estrategias de los gobiernos dirigidas a la estabilidad de una economía basada en el capital privado. Así pues, en sus actividades del día a día, los representantes de las trade unions –incluidos los que mantienen alguna forma de aspiración socialista a un orden social y económico radicalmente diferente– se ven sometidos a intensas presiones para que se comporten como si las relaciones capitalistas de producción fueran inalterables (excepto, tal vez, mediante un ajuste gradual y casi microscópico). El mantenimiento de relaciones cordiales con empresarios y gobiernos puede entonces convertirse con facilidad en una prioridad absoluta. En parte, esto refleja un acomodo a las realidades de poder externas; porque un desafío serio a las pautas establecidas en las relaciones industriales (en las que las organizaciones de los trabajadores aceptan un rol subordinado y reactivo), provocarían represalias que, en circunstancias extremas, podrían poner en peligro la misma supervivencia de los sindicatos" (Pasos a la izquierda, núm. 25, març 2022).

Vius i ungles: el desafiament és gran i per això, cal capgirar dinàmiques!