L’oferta turística d’algunes destinacions de masses es reforma per atreure clients més rics, descartant alhora als turistes de menor capacitat de compra. La cronificació de les crisis (climàtica, energètica, sanitària, geopolítica, migratòria...) contribueix també a posar fi al turisme barat que ha popularitzat les destinacions més atractives i rendibles. Mentre que el turisme de luxe es proposa com la fórmula redemptora de les catàstrofes. Posem per cas les Illes Balears, que reben 16,5 milions de turistes a l’any, sobre només 5 quilòmetres quadrats de superfície i 1,2 milions d’habitants, mentre les seves 603.488 places d’allotjament turístic legals augmenten paulatinament de categoria i de preu encarint les vacances. Fem aquí un repàs d’evidències d’aquest canvi de model turístic, conseqüències que se’n deriven i reflexions sobre què fer-ne.

Balears: cap a un canvi de model

Una primera evidència del canvi de model és la reconversió de l’oferta d’allotjament vers l’increment de les categories, amb més estrelles per als hotels amb la ràtio per plaça més alta en: superfície (d’habitació, llits, jardins, terrassa, etc.), serveis, obres d’art, piscines o, fins i tot, camp de golf. Els poders públics atorguen ajuts públics i dispenses legals als hotelers per construir i fer reformes. Aquestes inversions rellancen el cicle turístic amb la reactivació de la taxa de benefici del capital hoteler, mitjançat la revaloració dels seus actius immobiliaris que augmenten de categoria i pujant els preus de la seva oferta turística. Així proliferen les iniciatives per promoure el turisme de luxe a les Illes Balears: Essentially Mallorca, Ibiza Luxury Destination, Exclusiver Menorca, etc. Aquestes mesures contribueixen a desfer l’oferta turística a preus populars i així descartar la demanda amb menor poder adquisitiu. Les mateixes grans corporacions hoteleres que tenen el seu bressol i s’han forjat a les destinacions turístiques madures promouen i exploten aquesta regulació a la carta. Aquest nou model turístic té el suport dels poders públics per maximitzar la rendibilitat econòmica també de l’ús turístic d’habitatges, l’ocupació de la via pública, la turistificació del teixit comercial o dels amarraments als ports de les Illes Balears.

Una segona prova de canvi de model per descartarel segment turístic de menys poder adquisitiu és la penalització del turisme d’excessos a les ciutats turístiques de sol i platja més populoses. Aquesta normativa es centra, d’una banda, en prohibir l’oferta de begudes a baix preu a hotels de tot inclòs, barra lliure, auto-dispensadors, licoreres, party boats, rutes etíliques o happy hour; i per altra banda, penalitza o prohibeix el vandalisme (com ara del balconing), el lloguer d’habitacions per hores o els reclams sexuals. El teixit comercial que es vol erradicar ha fet d’atracció a les destinacions turístiques més freqüentades, rendibles i barates de les Illes Balears, especialment al llarg de carrers concrets ben coneguts als que s’aplica aquest Decret-llei: Punta Ballena, Schinkenstraße (de nom oficial Pare Bartomeu Salvà), Bierstraße (oficialment Miquel Pellisa) o al barri del West End (al voltant del carrer de Santa Agnès). La seva eliminació combina els objectius de combatre el mal comportament amb el de prescindir de la clientela de menys poder adquisitiu, als qui se’ls ven el descontrol com a forma d’evasió. Les grans cadenes hoteleres que encapçalen els rànquins espanyols (Meliá, Barceló, RIU, Fiesta, Iberostar...) tenen el seu origen al voltant d’aquests mateixos carrers, traient profit fins ara d’aquesta oferta.

Efectes del turisme de luxe

Les conseqüències negatives del turisme de luxe són l’encariment de l’oferta arran de l’elitització o gentrificació turística del conjunt de les Illes Balears. Com passa a d’altres destinacions turístiques preferides, les Illes Balears atreuen les elits i el seu capital com a destinació-refugi. A l’igual que passa amb els paradisos fiscals, que tenen més de la meitat de les seves seus a illes, la gentrificació turística s’emmiralla en l’evocació de l’imaginari de la mar i de les seves illes, com a llocs on fer realitat els somnis de luxe exclusiu amb discreció i allunyament. Les elits prenen les illes com "un espai més enllà de la interferència de la política i les molèsties de l'antagonisme de classe" (Campling & Colás, 2021: 272).

La promoció del turisme de luxe afavoreix les taxes de guany del capital i l’efecte degoteig al conjunt de l’economia. Reduir l’afluència de turistes, decantant l’oferta per atreure als més rics, es defensa com un mètode per combatre la saturació. Així, l’exclusió derivada de l’augment del preu es presenta com una solució verda per rebaixar la pressió demogràfica sobre l’entorn.

Però el turisme de luxe suposa segregació social, per acaparament en mans dels rics amb l’agreujament dels conflictes territorials: despossessió de l'accés al litoral, fent exclusiu l’accés als llocs més atractius o encarint l’entorn construït, tant per usos residencials com pels turístics. El luxe aprofundeix la desigualtat socio-econòmica (al si de la nostra pròpia societat, però sobretot entre el Nord i el Sud) i amplia la bretxa metabòlica per l’augment del consum energètic i de materials per càpita dels rics. En paraules d’Ivan Murray (2013): “l’impacte ambiental radica en els requeriments territorials i de materials totals que no tenen perquè estar subjectes al nombre total de turistes, ja que les elits consumistes tenen uns requeriments més elevats que no la resta de la població, és a dir que la qüestió de classe també és important pel que fa als impactes socioecològics del turisme”.

Oxfam assenyala l’extrema riquesa com la causa de la desigualtat social, mentre que la insostenibilitat biofísica del turisme de luxe (que consumeix un excés d’energia, aigua i materials) contravé els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l'ONU, la seva socialització dels guanys i, fins i tot, és interpretat com un delicte per la seva alteració de la capacitat de regeneració i reproducció dels ecosistemes.

El turisme de luxe revalida l’acaparament que caracteritza el capitalisme, però ara vestit de verd mitjançant girs retòrics (més “sostenible”, “circular”, “accessible”, “desestacional”...) per emmascarar el classisme sota el discurs de la qualitat. És austericida competir mitjançant l’increment de les inversions públiques i el dúmping fiscal per atreure a qui té més culpa de la insostenibilitat, com es condensa en la frase de que no hi ha rics per a tothom. La lluita de classes arran de la turistificació es reflexa a mitjans culturals, amb sàtira i dramatisme, com ara a la cançó Els pobres no podem viure, la sèrie The White Lotus o la pel·lícula Triangle of Sadness.

Una transformació eco-social del lleure i del turisme comença, primer, per definir i mesurar l’acaparament verd, l’elitisme i la gentrificació que es disfressen de qualitat al turisme de luxe; en segon lloc, continua per transcendir l’ambientalisme que fa jardineria pels rics, per fer ecologisme social que també és lluita de classes; i finalment, s’adreça a reduir el cabal d’energia, aigua i materials per càpita dels més rics, vers el decreixement just.