El 30 d'agost de 2014 és una data important en la història recent de Barcelona. Milers de persones es manifesten des de la Barceloneta fins a les portes de l'Ajuntament a la Plaça Sant Jaume. Reclamen l'abolició dels pisos turístics, encara que també conflueixen altres reivindicacions de diferents barris. Comparteixen un malestar creixent per les conseqüències provocades per la progressiva turistificació de la seva vida quotidiana. Un clam popular concentra en el turisme la percepció de pèrdua de la ciutat. Hi ha cansament acumulat. Sense tenir en compte el que representa aquest episodi, és difícil entendre el que havia ocorregut en els anys previs i el que vindria després. Només era una manifestació, però va encarnar la ruptura del consens construït entorn de l'aposta per transformar Barcelona en una ciutat de serveis.

Des de la fi del franquisme, les elits de la burgesia barcelonina buscaven com remodelar la ciutat per aprofitar la reubicació de la indústria i, sobretot, especular amb el sòl que alliberava el trasllat d'una gran quantitat de fàbriques a altres municipis. El que durant la dictadura va aconseguir detenir un vigorós moviment veïnal, anys més tard es va imposar a través dels ajuntaments del PSC, com bé descriu José Mansilla en aquest llibre, Los años de la discordia. Del Modelo a la Marca Barcelona (Apostroph Edicions, 2023). A través de diferents macroprojectes, i del que es va conèixer com a “model Barcelona”, es van fer realitat els somnis d'una burgesia cada vegada més parasitària. Enormes quantitats de recursos municipals van ser transferits al sector privat de manera directa. L’any 1989, per exemple, es va cedir sòl públic per a la construcció d'un gran nombre d’hotels. Un altre cas: el 1993, per mitjà d'un acord entre l'Ajuntament i la Cambra de Comerç, es va crear el consorci públicoprivat Turisme Barcelona amb l'objectiu de, una vegada passats els Jocs Olímpics, continuar promovent turísticament la ciutat. L'acord, en realitat, es va basar en el fet que el sector públic posava els diners i el privat prenia les decisions. I seguim funcionant en els mateixos termes. D'aquesta manera, es va planificar una ciutat de serveis en un context de globalització i competència entre grans ciutats.

Després de l'esgotament dels governs socialistes, acompanyats en minoria pel PSUC, després ICV, i cada vegada menys diferenciats del que caldria esperar de la dreta política, va arribar el torn de Convergència i Unió, que sota l'alcaldia de Xavier Trias va governar la ciutat entre 2011 i 2015. Sense complexos, ni necessitat d'excuses comunicatives o relats entorn de grans esdeveniments, com les Olimpíades de 1992 o el Fòrum de les Cultures de 2004, amb Trias a l'alcaldia, la ciutat fa eclosió com a mercaderia. Són els anys de la “marca Barcelona”, que il·lustra amb claredat l'episodi explicat en aquestes pàgines del registre davant l'Oficina Española de Marcas y Patentes(OEMP) de la “marca col·lectiva Barcelona” que va fer l'Ajuntament el 2011.

Així, la ciutat va quedar convertida en un espai per a fer negocis. I qui millor ho van saber aprofitar va ser l’empresariat de les activitats vinculades al turisme en les seves múltiples dimensions. D'aquella gran aposta per la transformació de la vella ciutat industrial, el que va quedar va ser, fonamentalment, una economia especulativa i rendista, amb el turisme com un dels seus principals pilars, quan mai havia tingut un pes específic. Aquest predomini no només s'explica per raons locals. La sortida de la crisi financera de 2008, que va ser una crisi global del capitalisme, es va basar en el desplaçament cap a noves àrees en les quals fos possible la reproducció del capital, com el procés d'urbanització a la Xina o l'expansió del turisme, en particular en espais urbans. Davant les dificultats de reproducció del sistema calia trobar nous nínxols de mercat i espais que facilitessin la reactivació econòmica. I moltes ciutats van entrar en la competència per aquest marc d'oportunitats, encara que suposés accentuar la desigualtat i el conflicte de classes. Van ser anys trepidants, de fer diners com fos. No és casualitat que en aquest moment, gràcies a la dinàmica turística, afavorida pels avenços tecnològics, poguessin col·locar-se en els circuits capitalistes d'acumulació enormes quantitats d'habitatge amb lloguers a curt termini, molt més rendibles que el seu ús residencial tradicional. Des de l'Ajuntament, al servei de les elits locals interconnectades ja amb l'empresariat transnacional, com mostren, per exemple, els canvis en la composició de les juntes directives del Futbol Club Barcelona, el que es va fer va ser brindar les condicions perquè la ciutat pogués ser explotada com a negoci. Un exemple: les llicències dels habitatges d'ús turístic a Barcelona van passar de les 824 en 2012 a les 9.606 de 2014.

L'habitatge turístic seria la punta de llança del procés d'acceleració del capitalisme que donaria lloc als “anys de la discòrdia” en els quals para atenció en José Mansilla. Però el desacord social es va estendre, perquè per a les classes populars tot era cada vegada més complicat: encariment del preu de l'habitatge, pèrdua de teixit comercial de proximitat, massificació del transport, soroll pertot arreu. El colofó el van posar les denúncies de les cambreres de pisos dels hotels, conegudes com “les kellys”, que just es van organitzar entre finals de 2014 i principis de 2015. La seva irrupció en les xarxes socials i en els mitjans de comunicació va assenyalar problemes com ara càrregues de treball inhumanes, externalització, horaris a conveniència de l'empresa, salaris de misèria o la necessitat de medicar-se diàriament per poder suportar la jornada. Tot això va acabar per posar en qüestió l'argument legitimador del turisme com a font d'ocupació. Al final, la transformació de l'economia de la ciutat es mostrava en tota la seva cruesa en els cossos d'aquelles treballadores que eren les que sostenien l'aposta pel turisme.

Tots aquests malestars, que van confluir en la manifestació de finals d'estiu de 2014, es van reflectir també en termes macro en els resultats del baròmetre d'opinió que fa periòdicament l'ajuntament. Així, durant diversos anys, el turisme va ascendir fins a ser considerat un dels primers problemes que patia la ciutat i l’any 2017 el nombre de persones que pensaven que Barcelona ja havia arribat al límit per poder atendre més turistes va superar per primer cop qui creia que calia continuar atraient-los. No és poca cosa.

La resposta empresarial va ser, com es podia esperar, redoblar els esforços per tractar de deslegitimar qualsevol veu crítica. No en va estaven acostumats que les polítiques turístiques, i també urbanístiques, es fessin al seu dictat. Tampoc és casualitat que fossin els anys en què des dels gabinets de comunicació dels principals lobbies patronals s'intentés posicionar en l'opinió pública la “turismofobia” com a marc d'interpretació irracional davant el que, en realitat, era un qüestionament de l'ordre turístic establert.

En aquest context, un dels temes clau del debat electoral de les eleccions de 2015, amb els quals els Comuns aconseguirien la victòria, va ser precisament el turisme. Aquest llibre concentra la mirada en el procés històric que portaria fins a aquest moment, com es va passar del “model” a la “marca” Barcelona i quines conseqüències va comportar aquesta transició en allò que Mansilla qualifica d’“els anys de la discòrdia”. En el llibre es dedica menys atenció a què ocorreria després, perquè no és aquest el seu principal focus d'interès, però no s'oculten els esforços per posar certs límits a l'ús de la ciutat com a espai per al negoci de les elits. La moratòria a nous allotjaments turístics, la posada en marxa del PEUAT, la creació dels Punts de Defensa de Drets Laborals i la nova política d'accés a la informació que va facilitar el procés d'elaboració del Pla Estratègic de Turisme van ser mesures que, entre altres, van tractar de contenir i reparar els desordres causats pels anys anteriors d'expansió turística. Encara que Mansilla assenyala també, amb raó, com aquests intents van resultar insuficients. Probablement, tot plegat té a veure amb com es va arribar al govern municipal, tant en termes de la representació aconseguida, com del poder social acumulat, i, per tant, de capacitat de mobilització per defensar-se de les envestides d'unes elits que sempre van tractar de contrarestar les accions municipals amb una voluntat transformadora més gran.

La qüestió ara, any 2023, és si estem entrant en un nou cicle d'acceleració en l'ús de la ciutat com a espai privilegiat per a la reproducció del capital. Encara que també caldria preguntar-se si, més aviat, amb un govern municipal bicèfal entre Comuns i PSC, amb l'excusa de la reactivació postpandèmia, no hem entrat ja en aquesta fase. La reforma d'horaris comercials promoguda per l'Ajuntament en 2022 amb la finalitat de possibilitar l'obertura en diumenges i festius en 27 barris de la ciutat entre el 15 de maig i el 15 de setembre, per tal d’aprofitar la major arribada de creuers, que es fa a costa de les seves treballadores, marca el ritme d'una passa més en el procés de turistificació. En el debat actual sobre polítiques turístiques ja estan plantejades amb tota cruesa les demandes de les elits empresarials: ampliació d'infraestructures, enfortiment de la promoció internacional, desconcentració i creació de noves ofertes, reducció de regulacions que puguin posar límits i contencions a la seva activitat. La discussió es planteja en un escenari d'incertesa global i, per això, entrem en una nova dinàmica de competència creixent entre ciutats i territoris per atreure turistes d'alt poder adquisitiu, encara que es disfressi amb eufemismes com a “turisme de qualitat”. Avui, en l’elitització del turisme es troben les majors oportunitats per a la reproducció del capital. I així caldrà llegir les demandes de política pública per part de determinats sectors, perquè aquesta estratègia comporta costos i, com sempre, l'empresariat turístic exigeix que es financin les seves necessitats amb recursos públics. Però tenir la capacitat de gastar més mai va ser un sinònim de redistribuir millor. I això ho saben bé les cambreres de pisos de la nostra ciutat. Recordo sovint una entrevista que vaig fer en 2015 a una treballadora d'un dels hotels de major luxe a Barcelona. Em va donar tres xifres: 900, 22 i 655. 900 eren els euros que pagava un hoste per passar una nit allà, 22 eren els minuts que tenia per netejar la seva habitació, i 655 euros al mes, el que ella cobrava per una jornada a temps complet, abans de les pujades del salari mínim interprofessional que es van produir posteriorment.

Si aquest és l'escenari, el llibre de José Mansilla no només és oportú per l'actual conjuntura, ni només serveix per satisfer el seu noble gust per incordiar, és sobretot necessari en termes polítics. Ajuda a entendre quines van ser les estratègies utilitzades per convertir la ciutat en una marca i quins efectes van tenir. També permet, encara que no sigui el seu principal propòsit, avaluar algunes de les eines amb les quals es van tractar de desfer els camins recorreguts. El conflicte de classes respecte a la configuració de la ciutat mai va desaparèixer, però ara assistim a una nova acceleració d'aquest procés i, en conseqüència, a un previsible ascens del conflicte social. Esperem que així sigui, perquè d'altra manera ens enfonsaran.

Poblenou, 12 de març de 2023