Des de finals dels anys 70 fins a l’actualitat, Barcelona ha sigut escenari de diferents estratègies de gestió del patrimoni en relació amb la memòria de la Segona República, Guerra Civil i la dictadura franquista (Remesar i Ricart, 2014). Encara en aquest procés de recuperar la memòria de la ciutat assenyalem dos espais: la presó Model i la Comissaria Via Laietana.

El recorregut del centre penitenciari La Model és reflex de la història del país i mostra l’encreuament i xoc de diferents memòries. Si entre 1904 i 1939 la presó va mostrar les contradiccions i convulsions socials i polítiques amb un reguitzell de motins i intents de fuga, a partir del 1939, amb la victòria militar franquista a la guerra, va esdevenir un centre de reclusió tant de presos comuns com de polítics. Entre  els anys 1955 i 1965 va albergar també la presó de dones i centenars de preses polítiques hi van estar internades. Més tard, el 1977 va ser un any cabdal per La Model. Per una banda, la Llei d’Amnistia va alliberar a centenars de presos polítics de la dictadura, i per l’altra, la presó també va ser escenari de les lluites de la COPEL, organització que va representar les reivindicacions dels presos comuns pels indults i per aconseguir reivindicar els seus drets. Finalment, va continuar funcionant com a presó fins al 2017.

L’altre edifici, construït el 1928, és la Comissaria de Via Laietana. Comprat per l’Estat per albergar la Prefectura Superior de Policia el 1931 e va adquirir la Generalitat republicana i s’hi va instal·lar la seu de la Comissaria General d’Ordre Públic sota la direcció de Frederic Escofet. Amb la victòria militar franquista el 1939 es va convertir en la seu de la Brigada Polític-Social (BPS) i en el punt neuràlgic de la persecució i repressió de la dissidència política a Barcelona sota la direcció d’Eduardo Quintela. També  va funcionar com a centre d’interrogatoris i tortures on tingueren un rol rellevant els germans Vicente i Antonio Creix. Durant tots els anys de la dictadura vàries generacions d’opositors van passar per les seves dependències, patint tortures, vexacions i fins i tot assassinats. Com testimonieja Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de Persones Expresses Polítiques del Franquisme, després de setmanes a Via Laietana el traslladaven a La Model, “aquest canvi era viscut quasi com a un alliberament”, recorda.

Així doncs, tenim dos edificis vinculats a partir de la memòria democràtica, però amb un desenllaç completament diferent. L’any 2017 la Model va ser recuperada per la ciutat i la ciutadania, i la Comissaria és actualment seu de la Policia Nacional i continua exercint una simbologia repressiva dins l’imaginari popular, sense que avancin per ara les propostes per a la seva transformació.

Projecte “Model, batega!”

La presó es va inaugurar el 1904 a la zona perifèrica de la ciutat, encara que en poques dècades, a causa de l’expansió de la trama urbana amb el projecte de l’Eixample, va quedar engolida per la ciutat. Xavier Riu, vocal d’urbanisme de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra Eixample, recorda com a la zona “hi havia l’escorxador municipal, la presó, una caserna militar i cotxeres de tramvies, perquè era el final de la ciutat, però ara és el centre”. Per aquest motiu, el 1974 dins del Pla General Metropolità ja es preveia el tancament i la seva conversió en equipaments urbans pel barri. Malgrat això, no va ser fins a 1995 que el Parlament de Catalunya va instar al Govern de la Generalitat a materialitzar el seu tancament i l’obertura d’altres centres penitenciaris de nova creació. Més tard, l’any 2009 que es va concretar el Pla Director de La  Model on es projectaven els nous equipaments. 

Nou jardí a La Model. Imatge de Carla Izcara.

Xavier Riu explica com “a partir de 2015 es va crear una plataforma des de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra Eixample, escoles, entitats memorials, fundacions i sindicats per donar l’empenta definitiva al projecte” Tot plegat, va culminar en el seu tancament definitiu el 2017 i l’inici de la transformació de l’espai per a usos veïnals i memorials. Un any després, amb l’espai ja de titularitat municipal, es va dur a terme el procés participatiu, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, per definir els usos definitius que aquest hauria d’acollir. Riu apunta amb satisfacció que té “la sensació d’haver participat en un procés participatiu de veritat, amb moltes reunions i diversitat d’opinions”. La recuperació d’aquest espai ha sigut clau i era molt desitjat, atès que “l’Eixample és un barri molt dens demogràficament, amb una falta d’espais verds i manca d’equipaments”, comenta Mar Trallero, Consellera del Districte de l’Esquerra de l’Eixample i activista de la memòria democràtica en diverses entitats.

Finalment, el projecte guanyador destaca perquè manté i rehabilita els tres edificis principals i hi integra els nous usos. A més, es crearà un parc de gran extensió des del panòptic. Com destaca Riu, "l'aposta principal és que les dues illes siguin un gran parc que enmarqui aquests nous equipaments".Un cop finalitzat el projecte, s’espera tenir un institut escola, una escola bressol, un espai jove, un de memorial i un altre per a iniciatives de l’economia social i solidària. També s’hi instal·larà una residència per a gent gran, nous habitatges i un pavelló esportiu soterrat aprofitant la inclinació natural dels carrers per guanyar espai.

Aquesta primera fase, segons Mar Trallero  “inclou la construcció d'un Institut Escola, un poliesportiu i una placeta amb una zona verda”, a part de l’equipament de memòria democràtica. Respecte a l’espai de memòria, “les entitats havíem de ser realistes i no pretendre que tota la presó esdevingués en espai de memòria. Vam assumir un compromís fruit d’una negociació, i encara que es podria fer un altre projecte, aquest no resoldria les necessitats del barri”, admet Vallejo.  Així doncs, aquest projecte inclou usos públics, espais de gaudi de la ciutadania i conserva intacte la quarta galeria com a espai memorial.

Escola en barracons Xirinacs. Imatge de Carla Izcara. 

La gestió del mentrestant

A causa del cost i temps que es requereix per dur a terme aquest projecte, és prioritària la “gestió del mentrestant”. Actualment hi ha dues escoles funcionant amb barracons, una sala d’actes oberta a les entitats del barri i memorials i s’ha habilitat un interior d’illa. A part, també es poden visitar algunes galeries i el panòptic de forma autònoma o amb una mediació facilitada per diferents entitats memorials. Carles Vallejo, explica que“hi ha un equip de tres persones per coordinar els usos d’aquest mentrestant i un equip de monitors. Com entitat també hem gestionat sol·licituds d’escoles i grups de joves que ens demanen visites guiades i testimoniatge dels que vàrem patir la reclusió per raons polítiques”.

Una qüestió important és com tractar l’encreuament de memòries i desmemòries que es produeixen en l’espai de La Model. Per una banda, tenim la història de la presó com a indret paradigmàtic de la repressió franquista entre 1939 i 1977, i per l’altra, la seva funció principal com a centre penitenciari de delinqüència comuna durant tots els anys que va estar oberta. Aquestes dues realitats van conviure de forma paral·lela i només es van trobar en moments de forta politització social, com va ser l’experiència de la COPEL.

Per a Carles Vallejo, “el futur Centre d’Interpretació, ubicat a la quarta galeria on van estar internats la majoria dels presos polítics, a part de la memòria de la repressió política, ha d’incloure també la història del conflicte social a Barcelona durant tot el segle XX, abastant tant una com l’altre”.

En memòria de Salvador Puig Antich. Imatge de Carla Izcara. 

De la mateixa manera, hi ha consens sobre el protagonisme que han de prendre les entitats memorials en la gestió de l’espai. Malgrat això, encara s’han de concretar alguns matisos. Per exemple, per a la Mar Trallero, “la ciutat té diversos espais de memòria on poden participar les entitats, però la Model per les seves característiques, donà l'oportunitat de tenir un espai on puguin treballar juntes i compartir i generar projectes.”. I en Jordi Rabassa, regidor de Ciutat Vella i de Memòria Democràtica de l’Ajuntament, apunta que “tenim una voluntat ferma de promoure que les entitats participin en la programació d’activitats i en el funcionament de l’espai. Tot i que cal dir que encara no hem definit quin serà el model de gestió i com es materialitzarà concretament aquesta participació”.

A partir que es va obrir al públic les visites han estat nombroses i és òbvia l’atracció morbosa que exerceixen les presons en un públic ampli i no necessàriament interessat per la memòria democràtica. Cal no oblidar que també influeix l’interès al voltant del gènere de presons en el cinema i la literatura, notori des de principis dels anys trenta. Per exemple, la presó ha sigut plató de pel·lícules, com és el cas de Modelo 77, que narra l’experiència de les lluites de la COPEL durant la transició.

Per tant, tots els actors implicats reconeixen una situació encara indefinida, que cal gestionar i organitzar amb cura. En un entorn turistificat com és la ciutat de Barcelona és arriscat deixar que els esdeveniments vagin per lliure. El risc de massificació i pèrdua del sentit memorial de l’espai és real si no hi ha una política pública de memòria ferma i amb els objectius, recursos i protagonismes ben definits. Com insisteix Francesc Magrinyà, ex-conseller del districte de l’Esquerra de l’Eixample:  “Si volem tenir una política pública de memòria, cal una regidoria dotada de recursos i tècnics propis que ho gestionin. Si la memòria, com ha passat fins ara, queda subsumida per les lògiques de l’àrea de cultura no tindrà la rellevància que li cal i no ens en sortirem”.

Pati de La Model. Imatge de Carla Izcara. 

Pel que fa als altres usos, Xavier Riu considera que “la Model encara té molts espais inutilitzats. La dinàmica de tensió i d’anar guanyant usos del mentrestant segueix”. Per exemple es reclama l’obertura de més espais en forma de plaça, a causa de la falta d’espais verds a l’Eixample malgrat les millores urbanístiques dels últims quatre anys.

Comissaria Via Laietana 43

La conversió de Via Laietana 43 en lloc de memòria era una voluntat manifesta i una reivindicació històrica de les entitats de memòria democràtica des de finals del segle passat. L’any 2005 la Comissió de la Dignitat va demanar formalment la conversió de l’edifici. A aquesta reivindicació s’han anat afegint les diferents institucions catalanes fins que el 2017 el Congres de Diputats va aprovar, amb el vot contrari del Partit Popular (PP), una proposició de no llei que instava a la seva conversió en indret museïtzat de memòria democràtica. El desembre de 2022 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar l’adhesió a la crida internacional per convertir la Via Laietana 43 en un espai de memòria sobre la repressió franquista.

Malauradament, aquestes propostes han xocat frontalment amb l’oposició dels diferents governs espanyols que no han atès fins ara la reivindicació  per convertir la Comissaria en lloc de memòria. Fins i tot, darrerament, el l’actual ministre de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica del govern espanyol,  Félix Bolaños, defensa que la resignificació ja ha estat realitzada, perquè “els homes i dones dels cossos policials de l’Estat treballen per la seguretat de tots nosaltres d’acord amb la Constitució i els valors democràtics”. Per altra banda, no ha estat, només un debat polític i institucional. La Policia Nacional i els seus mateixos sindicats no han volgut fins avui acceptar que l’edifici ha de ser un lloc que recordi el seu passat repressiu i com a centre de tortura. Per al cos policial és una realitat incòmoda i que neguen, malgrat que l’actual generació ja no és la que va cometre aquelles vulneracions dels drets humans durant la dictadura franquista. Estem davant d’un dels efectes perversos d’una transició política de la dictadura a la democràcia que no va trencar amb el passat sinó que es va acomodar en un continuisme i un oblit que impossibilitava a la institució policial una real reparació cap a les víctimes de la persecució política.

Plafó memorial de Via Laietana vandalitzat. Imatge de Carles Vallejo. 

Malgrat la negativa des del Govern central, Jordi Rabassa, veu en la nova Llei de Memòria Democràtica una oportunitat per resoldre la qüestió, perquè la Comissaria compleix les característiques expressades dins de la figura dels espais de memòria contemplada en la llei. Així doncs, finalment “hauria d’haver un conveni a tres bandes entre el Ministeri, la Generalitat i Ajuntament, i que aquests sigui un espai memorial que expliqui la repressió a Barcelona”, conclou Rabassa. Per a ell, aquest ha  estat l’epicentre d’una xarxa d’espais de memòria que mostrin l’aparell repressiu de la dictadura franquista a la ciutat. És per això que la seva regidoria ha promogut recentment un mapa de la repressió franquista a Barcelonaamb l’objectiu de contribuir a construir un relat global sobre els anys de la dictadura a la ciutat. 

Pel que fa als seus usos, de moment no hi ha consens entre les diferents institucions implicades:  la Generalitat voldria que esdevingués la nova seu del Memorial Democràtic, però des de l’Ajuntament i els moviments de memòria defensen que l’espai sigui primer de tot un centre d’interpretació sobre la tortura i la repressió. Per a Carles Vallejo, que fou torturat just aquí a principis dels anys setanta: “Via Laietana 43 és el centre del dolor, de la repressió franquista a Barcelona. Un lloc de tortura i que on a causa d’aquesta violència hi van arribar a morir persones detingudes. Recordar-ho ha de ser la seva funció principal”.

Diferències d’usos entre La Model i Via Laietana 43

La Model i la Comissaria són dos espais de memòria molt significatius a la ciutat pel seu passat recent i traumàtic. Malgrat estar plenament relacionats, atès que la Via Laietana 43 solia ser el lloc previ a l’ingrés a La Model, estem davant de dos espais amb característiques pròpies i diferenciades en termes d’usos memorials i veïnals.

Les característiques pròpies dels edificis fan que hi hagi diferències en els seus usos. En primer lloc, en paraules de Carles Vallejo: “el nivell de dolor”. Tant per la Mar Trallero com per a ell, la Comissaria té una connotació més violenta i repressiva. En segon lloc, hi ha la qüestió de l’espai. La gran superfície de la Model fa que sigui possible la convivència de diferents activitats lúdiques, veïnals i memorials. A això se li suma la demanda veïnal de la necessitat de millorar l’oferta d’equipaments comunitaris. I finalment, una qüestió important, és considerar que tant a La Model com a Via Laietana 43 una línia vermella seria acceptar-hi qualsevol activitat de tipus comercial.

Antic espai de visites de La Model. Imatge de Carla Izcara.

Davant del temor que la millora urbanística a partir del projecte de La Model encareixi el preu de l’habitatge generant un procés de gentrificació, en Xavier Riu es mostra crític i explica com “el problema és que l’habitatge sigui un bé de mercat”. Així mateix, reconeix que davant les dificultats de modificar la Llei d’habitatge, des de l’Ajuntament es poden fer accions com regular a què es destinen les plantes baixes dels edificis a partir del Pla d’Usos. Fer de les ciutats llocs habitables amb més espais verds i àrees de recreació i gaudi és essencial en un context de crisi climàtica i de combustibles fòssils on caldrà reorganitzar el temps lliure en la proximitat, a part dels efectes positius en la salut de les persones. A més, d’aquesta manera, no hi haurà tanta pressió en altres espais naturals actualment hiperfreqüentats en moments concrets de l’any.

Espais de memòria i turismes de proximitat

La potencialitat de vincular els moviments i espais de memòria amb el públic local és clara, segons Mar Trallero: “fer més conscient el veïnat sobre la història passada del lloc on viu. A partir dels llocs quotidians podem conèixer millor el nostre passat i això ens enriqueix com a persones i societat generant uns clars beneficis comunitaris”. Afegeix també que La Model sempre s’ha concebut com a un projecte en clau local, perquè “mai s’ha vist com un actiu turístic, sinó que es pensa per a un ús educatiu i cívic per visites locals”. Així mateix, davant dels models de museu més tradicionals, que destaquen pel seu caràcter estàtic i unidireccionalitat, en aquests projectes s’aposta per crear centres d’interpretació que vinculin la investigació, la participació i la ciència ciutadana, la rotació expositiva, les intervencions artístiques, el recull documental i de testimonis.

D’altra banda, aquests espais memorials poden córrer el risc de caure en les lògiques de mercat, sota la voluntat d’atraure visites internacional; un risc no menor tenint en compte el procés de turistificació que ha sofert Barcelona, la qual s’ha projectat durant les darreres dècades com a una “marca” mundial on la memòria podria veure’s com un nínxol de mercat més. Cal pensar aquests espais en clau local, per esdevenir útils i al servei d’una ciutadania diversa que pugui conèixer i connectar amb aquest passat. Així doncs, la intenció pedagògica és fonamental a l’hora de pensar i dissenyar els espais memorials.

"Les dones a La Model". Imatge de Carla Izcara.

Tenint en compte això, tampoc s’ha de defugir de les visites internacionals que puguin estar interessades a visitar aquests espais, però sí de la tendència a adaptar i difuminar el discurs expositiu dels llocs amb generalitats basades exclusivament en idees com “la cultura de la pau” o la “vulneració dels drets humans”, construint relats superficials, estandarditzats, despolititzats, i de consum ràpid i fàcil. En aquest sentit, per posar al servei de la ciutat aquests espais com a llocs de visita i recreació cal treballar per donar protagonisme al teixit social organitzat.

Finalment, volem recalcar, que comptar amb espais memorials visitables, que  expliquin la historia recent de la ciutat, i amb una vocació clarament ètica i pedagògica, és fonamental per formar a una ciutadania amb consciència crítica, coneixedora del seu passat i compromesa amb el seu present i futur. També ens dona l’oportunitat de crear una xarxa d’alternatives de turisme de proximitat per a ús de la població local i també per les persones visitants d’altres llocs de Catalunya. La pròpia ciutat i la seva història han d’esdevenir un element important d’un model de recreació basat en la proximitat i orientat a altres objectius que sigui una alternativa al model d’una ciutat lliurada de forma quasi exclusiva a les lògiques mercantils i insostenibles que ens ha vingut imposant el model turístic hegemònic.