L’Economia Social i Solidària (ESS) agrupa diferents iniciatives socioeconòmiques que busquen establir un sistema econòmic respectuós amb l’entorn i que prioritzi les necessitats de les persones per sobre del lucre. Les propostes sota aquest gran paraigües poden tenir formes organitzatives diferents: cooperatives, fundacions, associacions, mútues, etc., però es regeixen per uns valors comuns com són l’equitat, la solidaritat, la sostenibilitat, la participació, la inclusió i el compromís amb la comunitat.

Actualment, l’ESS ha agafat pes en diferents sectors. En el cas de Barcelona, per exemple, hi ha hagut una proliferació de llibreries i editorials, com l’Espai Llavors, la Ciutat Invisible, Virus Editorial, la Tribu Llibreria, Pebre Negre, entre moltes d’altres. També, cada cop hi ha més cooperatives de consum per promoure una compra de proximitat i més justa. Aquest procés, a més d’una forta empenta associativa, ha comptat amb el suport de les administracions públiques. Així, per exemple, des del 2015, l'Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb altres actors de l'ESS, ha impulsat l'Estratègia Barcelona 2030 d'ESS. El resultat del pla són vuit línies estratègiques de treball i deu projectes de ciutat que han contribuït a posar en marxa un dens ecosistema de l’ESS amb suport públic.

En canvi, pel que fa al sector turístic, tot i la rellevància que té en l’economia de Barcelona i Catalunya, l’ESS no acaba d’arrelar. Les experiències són contades i la majoria són de l’àmbit de la restauració, com la Fundació Mescladís, que porta diferents projectes de restauració i inserció laboral de persones en exclusió a la ciutat; la Guingueta Proa a la Mar, iniciativa d’emprenedoria comunitària del Pla Comunitari de la Barceloneta, el restaurant cooperatiu Terra d’Escudella del barri de Sants o el Menjador Ca la Rosa, cooperativa de treball que promou l’alimentació sostenible des de la Sagrera. També destaca algun allotjament, com la Casa Jam Hostel a Barcelona, que promou un turisme social i ambientalment responsable, o l’alberg Els Caus de Mura, que és una cooperativa que ofereix servei d’allotjament i restauració al poble de Mura. En el sector del repartiment a domicili, que tot just comencen a considerar que formen part de l’hostaleria, en el cas de Barcelona, han aparegut també algunes cooperatives, comMensakas o Las Mercedes. Però costa trobar l’abundància d’iniciatives que podem veure en altres àmbits. Així doncs, malgrat l’efervescència de l’ESS a Catalunya, hi ha una feblesa en experiències turístiques que funcionin sota aquest paradigma.

FESSrural 2023 imatge de Pep Camps. Font: Filckr. 

Si això passa a Barcelona i a Catalunya, a altres indrets no és molt diferent. En el cas d’Amèrica Llatina, existeix una important base d’iniciatives de turisme comunitari, és a dir iniciatives basades en el control col·lectiu de la població d’un determinat territori sobre el funcionament de l’activitat. Però la majoria d’aquestes experiències tenen lloc en territoris rural o, encara menys, en barris perifèrics de grans ciutats, i sense gaire presència turística. Per altra banda, a l’Argentina, el país d’Amèrica Llatina on probablement s’ha produït un procés d’integració més sòlid de diversos sectors de l’ESS vinculats al turisme, que recentment ha donat lloc a la constitució de la Mesa Nacional de Turismo Cooperativo, Mutual y de Base Comunitaria, destaca precisament per ser un país amb un pes relativament menor del turisme en la seva economia. Així doncs, allà on s’accentuen les dinàmiques de turistificació sembla que disminueixen les possibilitats d’un turisme basat en l’ESS. Com s’explica aquesta dinàmica? Per què tenen tantes dificultats per arrelar les empreses de turisme vinculades a l’ESS?

Dificultats del vincle turisme i ESS

En primer lloc, des d’Alba Sud reivindiquem la necessitat d’ampliar la noció de la naturalesa del turisme per poder transformar-lo. Si entenem el turisme com a un engranatge més del capitalisme i que no es pot pensar fora d’aquest marc hegemònic, haurem perdut l’oportunitat de reapropiar-nos d’una activitat que va molt més enllà, que té a veure amb les necessitats humanes de lleure, descans, recreació, gaudi, salut, aprenentatge i de desenvolupament personal i comunitari. Reclamem la possibilitat que el turisme, com moltes altres pràctiques socials, pugui ser pensat fora de les lògiques de la reproducció del capital. Necessitem fer-ho per poder obrir horitzons d’esperança d’una transformació social possible. Hi ha diversos exemples, tant a Amèrica Llatina com a Europa, que mostren que és possible generar estratègies dins del capitalisme que ajuden a erosionar-lo (Wright, 2020). I el turisme no escapa d’aquestes perspectives i, per tant, també és possible imaginar escenaris i experiències que contribueixin a “erosionar la turistificació capitalista” (Fletcher et al., 2021:15). Així doncs, defensem que és urgent repensar el turisme políticament, i que per aquest motiu, les iniciatives que sorgeixin amb aquest propòsit qüestionin el model socioeconòmic hegemònic i donin centralitat a valors antagònics els quals imperen en el model de turisme mercantilitzat i orientat a la producció i acumulació del capital. Per tant, el debat de les alternatives no pot anar deslligat del qüestionament i denúncia de les dinàmiques hegemòniques actuals.

Grafiti a Barcelona. Imatge de Carla Izcara. 

En segon lloc, pensem que la discussió sobre el vincle entre turisme i ESS ha estat molt esbiaixada pel context barceloní i els problemes de turistificació. Aquesta situació condiciona i immobilitza el debat general, sense espai per pensar en altres possibilitats. És clar que, actualment, en determinats territoris que pateixen una forta pressió turística augmentar la seva oferta, per molt que sigui dins de l’ESS, suposaria incrementar la tensió i contribuiria en el procés de turistificació, sobretot si aquesta està orientada a un públic internacional. Malgrat això, en un context de policrisi, hauríem de començar a pensar en les demandes d'oci-recreació-turisme de la població local i què s'ha de construir en la proximitat. I és en aquest escenari, que també en indrets turistificats tindria sentit ampliar una oferta pensada per a la mateixa població resident basada en l’ESS i que actualment no disposa de propostes que la situïn a ella com a principal destinatària.

En relació amb aquest rebuig, apareix un tercer factor que dificulta la consolidació del turisme dins del moviment de l’ESS i és la poca maduració del debat sobre aquest binomi dins del tercer sector. Per ara, no hi ha una comissió dins de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) sobre turisme, ni hi ha una postura definida sobre el tema. Encara que hi ha hagut intents d’abordar el debat, no s’ha fet ni amb la profunditat necessària ni amb un consens de base. Les dues propostes més prometedores al voltant del turisme han sigut, d’una banda, la creació de la “XAREC. Cooperativa de Serveis a la Restauració i al Turisme Responsable”, encara que actualment es troba parada per falta de recursos humans i materials. D’altra banda, la constitució del “Grup de treball de Turisme i restauració” de la Federació de Cooperatives de Treball per generar noves propostes. Però caldria poder avançar en aquesta discussió, sense els apriorismes de considerar que una activitat com el turisme no pot ser organitzada fora de les lògiques de la reproducció del capital.

Chapadmalal. Imatge d'Estrella Herrera - Ministerio de Turismo y Deportes del Gobierno de Argentina.

En quart lloc, hi ha un problema general al tercer sector de falta de recursos humans i materials, que acaben generant dinàmiques d’autoexplotació per tirar endavant les iniciatives i espais de coordinació de segon nivell. En el cas de turisme això s’aguditza pel fet de ser un sector on la principal via per afrontar la competència és la rebaixa de costos, tant de proveïments com de la mà d’obra. Les iniciatives de l’ESS no poden recórrer a aquest tipus d’estratègia i això les deixa en una situació molt desfavorable davant altres empreses. Com més s’accentuen les dinàmiques de turistificació i augmenta a competència, més difícil és per a propostes vinculades a l’ESS. Per aquest motiu, cal repensar les formes de fer costat a aquest sector. Així, més que suports per crear iniciatives o grans estructures de coordinació, caldria una política molt més aterrada a necessitats concretes i contextualitzades. Així, per exemple, falten espais d'articulació més localitzats, que puguin resoldre necessitats concretes i anar escalant les propostes segons el territori i les necessitats. D’aquesta manera, hi hauria més capacitat per gestionar i mantenir projectes, sempre que es pensin les estructures de forma austera. A més, l’acompanyament de l’administració hauria d’acotar-se a les necessitats reals d’aquestes iniciatives. En aquests sentit, els ajuntaments i consells comarcals poden ser cabdals, si la centralitat la posem en “la proximitat”, i en el coneixement que tenen de les realitats locals. Al mateix temps, cal apostar per una xarxa d’infraestructures que donin servei als projectes i permetin racionalitzar despeses i estalviar feina administrativa: serveis d’assessorament, comunicació i gestoria comuns, obradors i logística compartits, formació contínua que tingui en compte els valors i objectius de l’ESS.

Malgrat la necessitat de polítiques més aterrades als contextos i necessitats concretes, darrera d’aquestes accions locals ha d’haver també un projecte global del model que representa l’ESS. Així doncs caldran majories socials i polítiques que impulsin aquest model també des de marcs estatals i supraestatals.

Pensar el turisme des de l’ESS en un context de policrisi

A més de tenir en compte els quatre elements exposats anteriorment, per pensar el futur del turisme des de l’ESS, hem de tenir en compte el context de crisi climàtica i energèticaen el que estem. Un model turístic que aposti per l’ESS no pot restar aliè a la necessitat de reduir-ne la despesa i utilitzar fons energètiques netes i de proximitat. Tampoc pot girar l’esquena a la despesa energètica durant els desplaçaments. Així, la procedència del turisme, en aquest context, esdevé un factor determinant i els grans fluxos turístics s’hauran de basar i reorganitzar en la proximitat per reduir la dependència en combustibles fòssils finits i contaminants.

Imatge de Mar Balcells Font. 

En relació a això, un altre element clau és la duració de l’estança al territori. Un turisme vinculat a l’ESS hauria de defugir dels models accelerats que hem viscut les darreres dècades i que concentren l’ús de molta energia en poc temps. Caldria doncs promoure estances més prolongades, amb menys activitats que impliquin una hipermobilitat constant o que promoguin una mobilitat activa com caminar i anar en bicicleta, i col·lectiva, basada en el transport públic. Per això, es necessita una aposta des de l’administració per millorar la xarxa de transport públic i fer-la més accessible per a tothom, pensant en persones amb mobilitat reduïda i aquelles amb baixos ingressos.

En termes mediambientals, també cal integrar les visions de la conservació convivencial que han plantejat investigadors com Bram Büscher i Robert Fletcher (2020). El model hegemònic d’espais protegits segregats i molt valoritzats convida a una “explotació turística” basada en la bellesa, l’exotisme o el “valor natural”. La separació entre naturalesa i societat, dins d’un context mercantil i capitalista, ens porta a un ús controlat per l’ànsia del consum de la natura “protegida”. Com apunten Büscher i Fletcher: “no ens podem donar el luxe de continuar recorrent el món en avions que alteren el clima per contribuir a la conservació mitjançant l’(eco)turisme” (2022: 136). I per això defensen que cal “estimular les visites de llarga durada, enfocades a la justícia social i ecològica, preferentment per relacionar-nos amb les naturaleses properes dels llocs on vivim” (2022: 136). Per tant, el paisatge ha de deixar de ser una mercaderia que es consumeix, liquida i malmet i integrar aquesta naturalesa a la nostra quotidianitat. Així doncs, un turisme basat en els principis de l’Economia Social i Solidaria, ha d’estendre la seva solidaritat també a les natures no humanes amb les que vivim i de les que som interdependents i ecodependents.

La crisi climàtica s’entrellaça i es superposa amb altres crisis com en un context de creixents desigualtats. Així, per exemple, cada cop són més les persones que a Catalunya no poden fer una setmana de vacances a l’any fora de casa seva, segons dades de l’IDESCAT. L’any 2019, abans de la pandèmia,el 27,6% de la població catalana no podia fer vacances, el 2022 havia augmentat a un 30,9%. I és precisament aquí on l’ESS, juntament amb el turisme social i altres iniciatives públiques, hauria de poder jugar un paper rellevant per ampliar l’accessibilitat a fer vacances de la població, que necessàriament s’haurà de plantejar des de la proximitat.

Imatge d'Ernest Cañada

Així, l’ESS ha d’orientar-se cap a una societat postcapitalista o acabarà sent una aposta per a minories, generalment benestants, que volen estiuejar de forma coherent amb la seva manera de veure el món. Per tant, lluny de judicis morals i de valor, l’ESS hauria de prioritzar l’accés del turisme a grans majories i recuperar, per exemple, projectes públics com la Ciutat de Repòs i Vacances de la Generalitat republicana, avortat per l’aixecament feixista de 1936. 

Desbloquejar el debat

En primera instància, sembla necessari obrir i desbloquejar el debat sobre la relació entre el turisme i l’ESS. Aquesta discussió no pot quedar al marge d’altres problemàtiques, de caràcter transversal, com, per exemple, la lluita pels drets laborals, la crisis climàtica, la llei d’estrangeria, etc. En societats fortament dependents del turisme s’ha de plantejar amb urgència quin pot ser el seu paper, i el de tota la gent que hi treballa, en una transició socioecològica. I sobretot, com l’ESS, així com altres expressions, pot contribuir a transformar i reorganitzar el sector. Però aquesta discussió no és viable si, de manera efectiva, no disposem d’una xarxa prou densa d’experiències d’ESS que mostren les possibilitats d’altres formes d’organitzar el turisme. Posem-nos-hi abans no sigui massa tard.