El decreixement ha esdevingut un lloc comú i motiu d'animada i contradictòria polèmica durant el que portem de segle. Però no hi ha dubte ha anat guanyant espai i legitimitat dins de l'utillatge crític i el vocabulari habitual del moviment ecologista. La percepció cada cop més obvia d'haver ultrapassat tots els límits dels ecosistemes l'ha convertit en una proposta usual. Per això segurament es fan més necessàries les concrecions i les propostes de "com" ha de ser i s'ha de materialitzar aquesta "contracció" del metabolisme de la nostra societat.

Decrecimiento: del qué al cómo. Propuestas para el Estado español, de Luis González Reyes i Adrián Almazán, editat per Icaria aquest 2023 i prologat per Yayo Herrero, es pren seriosament la responsabilitat de començar a definir un full de ruta, no exhaustiu, però si molt ambiciós, i on es toquen molts dels sectors clau de l'economia per encarar aquesta transició ecosocial decreixentista. Es tracta d’un necessari i valent exercici d'imaginació que dibuixa un futur, ara incert i poblat de núvols negres, però on no tot està escrit encara.

El llibre comença amb una constatació contundent: estem davant d'una degradació ecològica d'abast planetari. Un autèntic bumerang que ens ve directe a la cara i que és l'efecte no desitjat i inesperat d'un model de desenvolupament basat en el domini de la natura i un capitalisme fòssil cada cop més accelerat. A partir d'aquesta situació en la qual ja estem immersos, amb una diagnosi poc discutida i un consens científic majoritari, els autors assenyalen algunes inquietants qüestions clau: no està clar que siguem capaços de posar en marxa a temps els processos de transformació social per encetar la transició ecosocial. Cal ser conscients que hem superat llindars i desfermat bucles de retroalimentació positiva que ja no som a temps d'aturar i que alterin definitivament l'actual equilibri climàtic i ecosistèmic. I, per altra banda, tampoc estem en disposició de garantir que aquesta transició es faci governada pels valors de la democràcia, la llibertat, la igualtat i la justícia social. El risc que s'imposin alternatives "ecofeixistes" és real i com afirmen els autors no hi ha cap ordre polític que hagi de sorgir de forma automàtica de les perilloses dinàmiques que s'estan desenvolupant. És per això que afirmen amb contundència:

Sentimos que tenemos la responsabilidad de ejercitar nuestra imaginación, de no sucumbir ante miradas apocalípticas, ni conformarnos con una continuidad verde y reformista a lo existente, que consideramos que es una cuasi garantía de la extensión de la destrucción ecológica y creemos que también de órdenes sociales ecoautoritarios o ecofascistas (pàg.19-20).

Col·lapse de la civilització... i una tecnologia que no ho pot tot

Aquest escenari ja no és una simple "crisi del capitalisme" de la que podem sortir amb les fórmules habituals, sinó que es tracta d’un procés de col·lapse social o, si es prefereix, una crisi de la civilització, que abasta a tot el planeta i que amenaça amb "un desmonoramiento del orden político, econòmico y cultural que da paso a una situación abierta en la que surgen múltiples órdenes nuevos y en la que, eventualmente, alguno de ellos se puede convertir en hegemónico." (pàg.37). Els autors defugen d'entrar en l'encès i recent debat sobre el "col·lapsisme", tot i que si analitzen que entenen per "col·lapse". Lluny de sobtats moments de caos i catàstrofe, l’entenen com a un procés de deteriorament progressiu que patiran, o ja pateixen, alguns dels factors claus del nostre sistema de vida: alimentació, energia, sistema financer global, entre altres, i que, combinats amb les estructures sociopolítiques existents, suposaran efectes diversos i dependents de les correlacions de forces polítiques que es donin. Per tant, consideren, estem davant d’un escenari obert, on tant podem transitar cap a un ordre més solidari, igualitari i democràtic o, contràriament, entrar en lògiques egoistes, de desigualtat i autoritarisme.

González Reyes i Almazán impugnen de forma contundent el "tecno-optimisme". Per a ells està clar que la tecnologia no ens ajudarà a evitar el col·lapse. Aquest és un element important, ja que des de l'statu quo actual, alimentat pel mite de l'omnipotència de la ciència i la tècnica, s'insisteix en el fet que els avanços tecnològics ens facilitaran solucions miraculoses i salvadores per sortir de l'atzucac en el qual estem ficats. La ciència i la tècnica, imprescindibles per entendre la magnitud de la crisi de la civilització que patim, no poden ser vistes com la "gran solució" als problemes que patim. Sobretot una ciència i una tècnica que, com afirmen, s'ha desenvolupat sota el paradigma del domini sobre la natura i, per extensió, sobre el mateix ésser humà. Com afirmen, "ni la ciencia ni la tecnología van a ser capaces de resolver los problemas ecológicos y sociales porque son políticos, no tecnológicos" (pàg. 48).

De la “societat de mercat” a la “societat amb mercats”

Els autors, que centren el seu treball en l’esfera de l’economia, defineixen la seva posició sobre els diferents àmbits socials on fins ara s’han desenvolupat les dinàmiques destructives de la societat capitalista: les esferes del Mercat, Estat, Llars i Comunitat, com es relacionen entre elles i el pes, les influències i sinergies entre aquestes dins la societat. Proposen unes noves relacions funcionals a la transició ecosocial i basen la seva proposta política de decreixement en la reducció de la centralitat de l’àmbit mercantil-estatal a l’hora de satisfer les necessitats humanes, per que siguin l’àmbit de la llar i, sobre tot, de la comunitat qui guanyi pes. Defensen “societats amb mercats”, regulats i subordinats a les necessitats bàsiques, per damunt de les imperants actualment, “societats de mercat”, on aquestes mateixes necessitats es posen al servei dels interessos mercantils i de la reproducció del capital. Avançant una proposta, apunten:

Apostamos por una estructura económica localizada, descentralizada, autónoma y controlada democráticamente desde las comunidades. Siguiendo al ecofeminismo de la subsistencia, consideramos que las sociedades humanas tienen que reapropiarse de la capacidad de sostener la vida. Para ello, necesitamos ampliar con rotundidad nuestra autonomía material colectiva. Es decir, poner en marcha una dinámica de los elementos que resultan cruciales para la vida (tierras, ríos, recursos, pero también la capacidad de resolución de conflictos, educación o cuidados), que hoy son monopolizados por el Estado, que los utiliza para crecer o legitimarse, o por el mercado, que los pone al servicio de la acumulación de capital(pag. 51).

I a continuació proposen unes idees força per avançar en el sentit decreixentista:

• Reducció del consum material i energètic fins a marcs ecològicament viables.

• Relocalització i diversificació de l’economia.

• Integració del metabolisme social dins del metabolisme ecosistèmic.

• Integració de la producció i la reproducció en una mateixa unitat econòmica.

• Redistribució forta de la riquesa inter i intra territoris amb criteris de justícia global.

• Augment de l’autonomia econòmica de les persones. 

Luis González Reyes i Adrián Almazán aborden en la part central del seu treball el repte de pensar i imaginar com seria una economia productiva decreixentista a l'Estat espanyol. Ho analitzen per sectors productius: energia, economia circular, silvicultura, agricultura, pesca, ramaderia, transport, indústria, rehabilitació d'edificis-construcció, turisme i finances, amb un esquema general on s'analitza la situació present, es proposen mesures per avançar cap al decreixement i es posen exemples de bones pràctiques.

I el turisme?

Per deformació professional, parem atenció a algunes de les qüestions que es desenvolupen al capítol dedicat al turisme. Aquí es distingeix entre el turisme vinculat a l'oci de vacances i aquell que depèn de les pernoctacions per raons laborals. Tot i reconèixer tres subsectors: hoteleria, restauració i operadors turístics, són conscients que l'influx de la que presumia ser una "indústria sense xemeneies" va molt més enllà del que es veu a primera vista. Difícilment podrem mesurar l'impacte ambiental del turisme sense tenir en compte el transport, tant dels turistes cap als llocs de destinació, com de la logística que suposa atendre a les necessitats de les estades, o la construcció, una part important de la qual es nodreix de les segones residències, i paral·lelament totes les "infraestructures ocultes", com la captació i distribució d'aigua, el proveïment d'aliments o carburants, o la generació de residus. En molts casos, el turisme de segones residències implica la construcció de ciutats paral·leles amb tots els seus serveis i, en casos extrems, amb ocupacions anuals molt baixes. Respecte als impactes socials, correlat pervers dels ecològics, es tracta d’un sector amb salaris baixos i condicions de treball precàries i molt determinades per l'estacionalitat, provocant la paradoxa que les ciutats i territoris molt dependents del turisme tinguin pitjor qualitat de treball, desigualtats socials més grans, rendes per càpita més reduïdes, un augment de l’economia criminal i pateixin processos de gentrificació que expulsen a les poblacions locals. Per tant, en termes globals, el turisme és un actor important en la desmesura i l’extralimitació de la nostra civilització industrial-capitalista: és causant del 8% dels gasos d'efecte hivernacle, provoca un consum intensiu dels espais naturals (per exemple el 37% de la línia de la costa espanyola està urbanitzada i un 7% ocupada per instal·lacions portuàries).

En conseqüència, pels autors si el desitjable seria un turisme que s'adaptés als territoris on es desenvolupa, aquesta no és ni de bon tros la situació real a l'Estat espanyol. Per tant, són contundents a l'hora d'emmarcar les mesures que proposen: "El turismo debe sufrir un proceso de reducción importante."(pàg. 167). Així, defensen una reducció en hores de treball (que no té per què ser en llocs de treball) del 30% a l'hoteleria, un 15% a la restauració i un 25% als operadors turístics. Respecte als viatges de llarga distància, demanen un descens del 95% per a la dècada 2020-30. Donen per fet que caldrà una reconversió important pel sector a Espanya, ja que el turisme interior no podrà mai suplir a l'internacional. Els territoris i ciutats on s'ha de centrar la reducció en escala del sector són aquells que ara mateix pateixen més saturació turística. I també sostenen una bateria de propostes per materialitzar en el turisme aquesta reducció que el decreixement global de la nostra civilització necessita: promoure els desplaçaments a curtes distàncies i amb transport públic; reducció de la mobilitat amb estades llargues a les destinacions turístiques; sostenibilitat ecològica adaptant el consum de recursos als disponibles (evitant, per tant, la constant importació de recursos que necessiten molts territoris turístics per atendre als visitants); promoure els hostalatges de gamma baixa menys impactant i més assequibles a les majories socials (un càmping, per exemple, que no requereix una gran infraestructura i en poc espai pot acollir a molts visitants); indicadors reals de responsabilitat social (percentatge màxim de turistes sobre població local, dependència econòmica, preu dels lloguers, etc.); treballs en condicions dignes i saludables; i, finalment, un control públic de l'activitat turística i no del sector públic per part de les empreses turístiques. Pels autors no abunden els exemples de decreixement turístic, però en destaquen les desqualificacions de sòls urbanitzables i l'enderroc d'hotels (com va fer l'Ajuntament de Calvià a Mallorca) o projectes que promouen la proximitat, les estades llargues i una major integració de les activitats d'oci a l'entorn (com el càmping Arbizu a Navarra).

Com guanyar la transformació ecosocial

El llibre dedica una interessant darrera secció a les estratègies que han de tenir els moviments socials en la seva lluita pel decreixement. En aquest sentit, els autors fan una aposta decidida per la noció de veritat com a pedra de toc de l'acció política, un coneixement contrastat i recolzat en la ciència com, per exemple, va ser el primer treball que ens va advertir del perillós camí que estàvem seguint: Els límits al creixement, informe del Club de Roma (Meadows et al, 1972). Un cop es disposa de la millor i més contrastada informació, el següent pas seria comunicar-la preferentment a la gent organitzada. En una situació ideal, el conjunt de la població hauria d'adonar-se de la irracionalitat de seguir pel camí del creixement i impulsar ràpidament canvis en els estils de vida. Però això no funciona així. El domini neoliberal ha afeblit a les organitzacions socials i ha atomitzat als individus. En un context de creixement de l'egoisme i de manca d'interès pels afers comuns, la comunicació de la veritat, aquesta té serioses dificultats per arribar als receptors. Com reblen els autors, "la verdad ecologista viene demostrando una tozuda insuficiencia política"(pàg. 193

Si la raó nua no mou a actuar, cal redirigir els esforços des de l'acumulació d'informacions sobre dades que demostren que anem a la catàstrofe, cap a preguntar-nos com autoorganitzar-nos socialment per minimitzar els efectes del dany socioecològic en curs. En aquest sentit, proposen abordar el problema girant l'eix cap a les necessitats i els seus satisfactors, assumint que les decisions humanes són una barreja indestriable d'arguments racionals i emocionals. Organitzar grups amb consciència ecosocial i amb voluntat i capacitat de barrejar-se amb aquells que tenen altres formes de veure les coses i construir espais on es practiquin formes de vida que impulsin el canvi de valors. Cal comunicar, però no podem fiar-ho tot a la simple construcció de narratives per raonades i raonables que siguin, cal organitzar espais on es visquin experiències alternatives. Serà en aquests contextos on serà possible construir "desitjos decreixentistes" que impulsin majories socials amb capacitat de fer polítiques pel decreixement. Ens movem, per tant, en el sempre complicat i incert terreny de la disputa, on no és suficient el coneixement contrastat, la veritat fonamentada, sinó com Bertolt Brecht recordava a les seves "Cinc dificultats per escriure la veritat", cal saber utilitzar i tenir clar en quines mans posar-la per fer-la triomfar. I un seriós avís per a navegants a les incertes aigües de la crisi ecològica amb què els nostres autors reblen taxativament el clau:

Hacer políticas radicales no solo es tener un discurso radical. De hecho, el discurso no es lo más importante y puede ser hasta contraproducente en algunos contextos (recordamos que comunicamos más con los actos que con las palabras), sino más bien unas prácticas radicales que encarnen ese discurso(pag. 227).

Queda dit. Val la pena llegir el llibre.