El Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), que crearen uns pocs naturalistes entusiastes l’any 1973, superposa ideologies dispars però que aquí defens integrar en el marc de l’ecologia política. El GOB és un grup ecologista que aborda els reptes ecosocials més ambiciosos des d’una perspectiva holística, amb l’aspiració de conservar les contribucions que marquen la seva història, proteccionistes i ambientalistes que no entren en contradicció. Defens que només acceptant diferències però insistint en fer-nos costat es pot fer evolucionar al GOB i fer créixer l’ecologisme.

Del pensament parcel·lari a l’holístic

L’ecologia política proposa un enfocament interdisciplinari de la problemàtica ecosocial, per considerar que no són qüestions simplement tècniques, sinó que està arrelada als sistemes de poder, desigualtats socials i decisions polítiques. A la pràctica, ens du a preguntar-nos a quins interessos serveixen les nostres accions respecte de les relacions ecosocials, ja siguin fent recerca per diagnosticar problemes o per elaborar propostes de transformació. Des d’aquesta perspectiva, el llibre de recent publicació en castellà La revolución conservacionista (de Bram Büscher i Robert Fletcher, a l’editorial Icaria) aporta una encertada dissecció del proteccionisme, l’ambientalisme i l’ecologisme, en funció de les seves assumpcions i dels seus propòsits. Faig servir aquesta i d’altres lectures profitoses i recents per intentar comprendre el rerefons ideològic dels moviments socials de defensa del territori i particularment del GOB.

Un primer conjunt de naturalistes propugna mesures proteccionistes, posa per damunt de tot la seva estima de la vida silvestre, acusa l’extinció d’espècies o el deteriorament dels seus hàbitats i troba que la prioritat de defensar-la no admet més càbales. Aquesta primera opció proposa mesures conservacionistes, per exemple, protegir la naturalesa fent-hi fora la humanitat per encapsular espais naturals, com ara dedicant la meitat de la Terra a preservar espècies silvestres (half-earthproject.org). A una escala més propera, hi ha proteccionistes que proposen restringir la interacció entre la humanitat i la naturalesa, per exemple, confinant els espais naturals com a “taques de net” dins d’un oceà d’entropia.

Un segon tipus que podem denominar ambientalistes aporta solucions pragmàtiques per defensar la naturalesa en harmonia amb les convencions socioeconòmiques dominants que són imperatives del capitalisme. Aquest moviment ambiental assumeix l’ordre socioeconòmic imperant, el sosté i pretén treure profit de les seves característiques en favor de trobar solucions a curt termini i especialment a escala local. Dues obres de publicació recent ens aporten clarícia sobre les característiques del capitalisme. Jason Hickel (2023) defineix aquesta tria: l’expansió i el creixement de la producció i del consum (que nomena “creixementisme”), el treball assalariat proletari, la propietat privada dels mitjans de producció o confiar en l’efecte “vessament social” (trickle down), segons la fórmula de fer més rics als que ja ho són mitjançant l’acumulació de capital que assoleixen arran de l’increment de la taxa de guanys. Nancy Fraser (2022) afina a definir altres requisits del capitalisme que el fan possible com a ordre social més enllà de l’economia. Per fer-ho, Fraser es refereix a quatre rebotigues extra econòmiques: 1) l’expropiació de la riquesa i del treball del Sud global expandint-se sobre territoris subordinats, subjugant població minoritzada amb opressió racial-imperial (a mode d’acumulació primitiva però que continua en curs); 2) la no remuneració del treball de cures, corresponsabilitat o solidaritat, que és la base de la reproducció social i una pre-condició del treball assalariat; 3) l’apropiació de la natura no humana per proveir la producció capitalista de substrat material: matèries primeres, energia, aliments i l’entorn saludable de terra conreable, aire respirable, aigua potable, etc.; i 4) la subordinació dels poders públics no econòmics disciplinant l’Estat per determinar l’ordre legal, les forces repressives, les infraestructures, la moneda i els mecanisme de gestió de les crisis.

Magaluf. Font: Macià Blázquez. 

Algunes de les tàctiques de l’ambientalisme, i també sovint del proteccionisme, són les aliances amb les elits dirigents, confiant en els mecanismes del mercat o dipositant la seva fe en la innovació tecnològica. Per aquests mitjans, defensa la pretensió de desacoblar el creixement del consum de recursos, la circularitat dels materials sense generar residus o mantenir el sistema capitalista substituint el proveïment energètic d’origen fòssil per fonts renovables. Aquest ecomodernisme accepta la proposta neoliberal de vendre la natura per salvar-la, articulada a l’entorn de la seva valoració monetària per incidir en el mercat incentivant les bones conductes (com ara mitjançant ecoetiquetes), la responsabilitat social corporativa o fent pagar a qui contamina (la qual cosa pressuposa que tot té un preu). En el seu conjunt, aquestes propostes contribueixen a perpetuar el capitalisme emblanquinant-lo de verd (de blau o del color que calgui).

Però la cronificació de les crisis (sanitària, climàtica, energètica, de pèrdua de biodiversitat o desplaçaments forçats per l’empobriment) palesa les contradiccions endògenes del capitalisme, perquè demostra la finitud biofísica, el seu arrelament en les desigualtats i la desatenció als límits del creixement. En aquest context, les visions parcel·làries són insuficients quan el debat polític gira entorn al plantejament d’espais per un futur d’esperança. Quan això es fa tan evident, sovint apareixen propostes retòriques que pretenen encobrir els seus impactes, com ara el desenvolupament sostenible, circular, regeneratiu, accessible, la digitalització, etc (Escrivà, 2023).

Una tercera opció ideològica d’acord amb l’ecologia política és l’ecologisme, caracteritzat per ser més imaginatiu, revolucionari i utòpic fins i tot. Les esperances d’aquest últim enfocament no posen límits al que és possible. Per això amplien l’abast dels seus propòsits per dissenyar escenaris de transformació social ecosocialistes, postcapitalistes, feministes... L’ecologisme entén la humanitat com a part de la naturalesa, contravenint el dualisme cartesià que s’ha fet hegemònic, per tal de proposar solucions a les crisis que vinculen les arrels socials i les ecològiques. La seva defensa de la justícia social i ambiental es fonamenta en el dret a la natura, per integrar les naturaleses humanes i no humanes, donant-li la consideració de bé comú. Bram Büscher i Robert Fletcher proposen el Conservacionisme Convivencial amb el mateix sentit holístic mitjançant la reintegració de la humanitat i la vida silvestre al mateix espai, per promoure aquest retrobament de naturaleses a l’abast de tota la població, mitjançant formes de govern locals i democràtiques i reprendre aquesta vinculació entre la naturalesa humana i no humana quotidianament, amb una implicació duradora i desmercantilitzada.

A la realitat que ens és més propera, els moviments socials ecologistes han respost a la saturació turística generant un discurs favorable a la desturistificació i a la desmercantilització (Valdivielso i Moranta, 2019). Aquesta transformació social necessària en l’actual crisi ecosocial és el decreixement just, mitjançant una redistribució democràtica que contregui i iguali el cabal d’energia i materials consumits per càpita, defensant la gestió col·lectiva dels béns comuns i estatal dels béns públics (González i Almazán, 2023; Hickel, 2023).

Necessitat d’encarar discrepàncies

Alguns dels moviments socials més actius de les Illes Balears han estat, durant aquestes darreres dècades, proteccionistes, ambientalistes i ecologistes recollint arrels llibertàries que originaren campanyes de defensa del territori a la dècada de 1970 (Rayó, 2004). La mobilització en defensa del territori, la identitat, la llengua o les pràctiques i relacions socials pròpies s’han vinculat a la limitació de l’espai insular (Jover, 1999), a partir de la qual s’ha desenvolupat l'acció política pel dret a l'illa (Armas, et al., en premsa). Però quan només és proteccionista o ambientalista la reivindicació del topònim, mitjançant lemes a favor de “salvar” llocs concrets de la urbanització (Serra i Nigorra, 2022), ha deixat de banda l’anàlisi crítica de les relacions de poder i la qüestió de classe (Murray, 2017).

El moviment ecologista que més ha destacat a les Illes Balears ha estat el GOB (@GOBMallorca, @gobmenorca i @gengobeivissa), que ha fet 50 anys de trànsit per les diverses aproximacions i propostes, superant desavinences i conflictes interns. Les seves campanyes més exitoses s’han centrat en la defensa del territori, aconseguint que les administracions públiques posin un cert fre a la urbanització, protegeixen espais naturals i, en conclusió, conservin la qualitat de l’entorn. Com a il·lustració de la seva trajectòria, es poden consultar, per exemple, els vídeos disponibles a les xarxes amb el distintiu #12històriesdelgob per celebrar els #50anysgob. Però el que no ens pensàvem qui compartim aquestes campanyes per defensar el territori és que el capitalisme també se les faria seves. Explicat per David Harvey (20/11/2021): "No hi ha una idea bona i moral de la que el capital no pugui apropiar-se i convertir en una cosa horrible".

Son Bunyola. Font: Macià Blázquez. 

Entre tant, cal considerar si part dels èxits del GOB no tenen a veure amb la coincidència d’interessos econòmics d’inversors immobiliaris i turístics, que li han proporcionat aliats poderosos, afavorits per la millora de la qualitat de l’entorn i la revalorització dels béns immobles. I és que la defensa de la qualitat de l’entorn atreu grans fluxos de capitals i elits a la cerca de refugi i rendibilitat. Així ho demostra la tendència emergent del turisme balear vers el luxe (Blázquez-Salom, et al. 2023). Però el seu acaparament promou la segregació socioespacial, desplaçant a la població desfavorida, per reservar el privilegi del seu gaudi per a qui s’ho pot pagar, d’acord amb les normes del lliure mercat, sublimant la mercantilització i la privatització de la natura. D’això se’n deriva un procés denominat gentrificació verda, que consisteix en la millora de la qualitat de l’entorn però també d’exclusivitat per a les elits (Blanco-Romero, et al. 2023). Paradoxalment, nòmades de la classe creativa global obrin camí, per ser seguits d’inversors especulatius que es converteixen en nous terratinents, assessorats per “facilitadors” i professionals servils a les taxes de guanys que posicionen la societat balear al top del rànquing de la corrupció.

Al GOB conviuen el proteccionisme, l’ambientalisme i l’ecologisme, amb un esforç constant pel debat intern. L’entrevista a Ivan Murray que publicà la Revista Posidònia aquest estiu, confronta propòsits i formes d’organització de l’ecologisme i del GOB en particular. En el seu conjunt, el seu parer reflecteix el trànsit del pragmatisme ambientalista local a la crítica socioecològica global pròpia de l’ecologisme. L’ambientalisme més pragmàtic s’aferra als petits èxits a l’àmbit local i efectius a curt termini. Prima l’efectivitat a l’enriquiment participatiu en el procés de mobilització social. Sovint descarta vincular les millores ambientals a les socials, com ara les condicions laborals o la desigualtat social. Aquesta visió parcel·lària el pot fer fàcilment còmplice dels que es beneficien dels conflictes en base a la classe social, per explotació, despossessió o segregació social. L’ecologisme, en canvi, aborda la problemàtica ambiental lligada a la seva vessant social amb l’anàlisi crítica de les seves arrels al sistema econòmic dominant, el capitalisme. Des d’aquest punt de vista holístic cal assumir una transformació social més ambiciosa que s’arrela al mateix procés associatiu, per abordar la crisis múltiple, encadenada i persistent: migratòria, sanitària, energètica, climàtica, de biodiversitat, etc. En paraules de Nancy Fraser: “Indicant-nos en la direcció correcta, ens desafia a arrencar el teló, identificar el veritable culpable i desmuntar l'ordre disfuncional i antidemocràtic que és el capitalisme” (2022, p. 139).

La defensa del territori és el comú denominador a la pluralitat del GOB i és un propòsit que demostra la seva vigència a d’altres territoris amenaçats pels megaprojectes (Almazán i Escalante, 2018). Però la prepresa turística del capitalisme verd genera menys consensos quan es tracta del consum d’energia, per càpita, l’exclusió social o l’increment d ela capacitat d’infraestructures d’abastament urbà o de tractament de residus. L’activisme social s’ha afeblit per la pèrdua d’aliances amb els inversors turístics i amb els partidaris del lloguer turístic d’habitatges, especialment en el context de la crisi sistèmica de 2008, caracteritzada per l’endeutament i el discurs de defensa dels llocs de treball (Armas, et al. en premsa). Per combatre el capitalisme verd cal incorporar la noció dels límits, el decreixment i la lluita de classe a l’ecologisme per combatre d’arrel la problemàtica ecosocial amb propostes postcapitalistes. Encarar el debat és, al meu entendre, un dels majors encerts de la gent que forma i que ha format part del GOB durant aquests últims 50 anys. Sempre disposada al diàleg, amb bonhomia i voluntat d’entesa per aplegar partidaris de les diferents vessants ideològiques, fent madurar el GOB, ara vers una transformació ecosocial postcapitalista.