Sabem que ens endinsem en un terreny contradictori. Si bé vivim en una societat que normalitza les situacions de falta d'autonomia en l'àmbit laboral, en canvi, considera que en el seu temps lliure ha de prevaler una llibertat sense restriccions. Una llibertat que com desenvoluparà Jorge Riechmann a Bailar encadenados. Pequeña filosofía de la libertad (y sobre los conflictos en el ejercicio de les libertades en tiempos de restricciones ecológicas), Icaria, Barcelona, 2023, no pot ser “llibertat per a danyar a uns altres”.

Com en moltes altres esferes, també en el turisme, va ser la pandèmia la que va tibar els marges d'una societat que viu instal·lada en l'extralimitació i dins d'un context marcat per la crisi ecològica i energètica. La dreta política i una de les seves principals líders més destacades a Espanya, Isabel Díaz Ayuso, presidenta de Comunitat de Madrid, va ser qui va obrir la polèmica en simplificar de manera caricaturesca una qüestió central, la de la llibertat humana, en proclamar la “llibertat per a anar de canyes” i convertint tal consigna en una sort de ridícula pseudorebel·lió contra un Govern progressista obligat a gestionar la crisi pandèmica. Per a Jorge Riechmann aquesta caricatura va ser la que li va motivar a emprendre un treball de reflexió que, com assenyala el subtítol, pretén abordar “els conflictes en l'exercici de les llibertats en temps de restriccions ecològiques”. No se'ns escapa, per al nostre interessat objectiu, que el debat s'iniciï precisament al voltant de les llibertats que ens podem prendre en el nostre temps d'oci i descans, ja que com he advertit els qui no volen impediments per a la nostra possibilitat d’“anar de copes” no veuen cap problema en què el món del treball es regeixi autoritàriament. Sembla que “la llibertat” sí que és bona quan es tracta de recarregar forces per a continuar alimentant la maquinària capitalista.

El punt de partida del nostre autor és acceptar que, malgrat viure en un món escanyat per múltiples determinismes fisicoquímics, hi ha lloc per a la llibertat humana. Entre un materialisme no mecanicista que ens dona un petit marge per a decidir i un humanisme no antropocèntric, que ens recorda que no ho podem tot, hem de prendre consciència que som “animals amb responsabilitats especials” (pàg. 13). Per a Riechmann, “sense llibertat –d'alguna classe– no cal parlar de responsabilitat, ni en general pot existir l'àmbit moral” (pàg. 15). Sense aquesta responsabilitat que deriva de la nostra capacitat de controlar voluntàriament els nostres comportaments, també quan gaudim del nostre temps d'oci, no tindria sentit establir normes. Acceptar aquests determinismes (segons alguns estudis, tal vegada un 93% del nostre comportament és predictible) no exclou que existeix un petit marge de decisions lliures (un 7% és molt!).

Riechmann enumera tres posicions filosòfiques que han dominat el panorama del pensament sobre la llibertat: d'una banda, el “determinisme fatalista”, on no caldria parlar d'accions lliures; per un altre, la posició “incompatibilista” per a la qual existeixen dos mons dràsticament separats, el fenomènic (de les determinacions o d'allò que ens ve imposat per les inevitables condicions del món fisicoquímic) i el noumènic (de les accions lliures o aquelles en les quals podrem decidir com a subjectes moralment autònoms); i, finalment, la “compatibilista”, que no veu contradicció entre determinació i llibertat. El nostre autor s'inclinarà per aquesta tercera opció: la llibertat és efecte d'una complexitat impulsada per múltiples retroalimentacions. D'aquí ve que la llibertat humana sigui interpretada com una “propietat emergent vinculada a l'aparició de llenguatge i la cultura humana” (pàg. 33) que ho canvia tot: “Els àtoms no són lliures, però els organismes –a partir d'uns certs graus de complexitat evolutiva– guanyen graus de llibertat” (pàg. 33). Els éssers humans som, per tant, capaços de tenir, a partir de la nostra capacitat d'avaluació autoreflexiva, “metapreferencias”. Aquestes, que podem també anomenar “preferències de segon ordre”, són les que ens permeten prendre decisions, que basades en coneixements racionals poden ser contràries a desitjos que podem entendre com a naturals. Per exemple, podem, després de conèixer informació científica i contrastada sobre l'impacte de l'aviació en les emissions de CO, no agafar més avions i buscar altres alternatives de mobilitat amb menys impacte, encara que siguin menys còmodes i ràpides. Dins d'aquests “graus de llibertat” (una fórmula més prudent de referir-nos a la llibertat) podem prendre decisions “lliures”, aparentment contràries als nostres interessos immediats. En aquest estret espai concedit “la llibertat no és un assumpte de si o no; és un assumpte de més o menys” (pàg. 39). La llibertat real com una propietat emergent que sorgeix d'una complexitat de peces biològiques (i, per tant, deterministes) li dona “flexibilitat” al comportament humà per a canviar davant les diferents circumstàncies amb les quals s'ensopegarà i, per tant, se li pot exigir una “responsabilitat” que no seria factible en un context de fatalisme determinista.

Fins aquí hem intentat definir aquesta precària propietat emergent que ens concedeix un marge estret i vacil·lant per a sustentar la nostra possible acció autònoma (o lliure si preferim). Aquest estret espai on exercirem “deures morals” està condicionat també pel que sabem i pel que desconeixem. Hi ha, per tant, també “deures epistèmics” o sigui “deure de sotmetre les creences d'un mateix a l'examen crític pertinent: analitzar si estan justificades per les proves disponibles i intentar determinar si existeixen o no proves en contra” (pàg. 50). Tornant a l'aviació, l'impacte dels viatges de turisme transoceànic acumula suficients dades i estudis per a convertir-se en un coneixement que ens impulsi a construir aquesta “metapreferencía” que ens farà “autodominar-nos”, i dins dels nostres estrets, però possibles graus de llibertat, triar altres opcions. Som lliures quan des d'un projecte d'autonomia i autolimitació construït podem dir: depèn de mi. Però avancem una mica més, aquest jo que decidirà no viatjar amb avió és “només part d'una persona que ha d'entendre's relacionalment (…),som interdependents i ecodependents” (pàg. 81). Vivim al costat d'uns altres dels quals depenem i ells depenen de nosaltres, i estem inserits en la naturalesa de la qual formem part inseparable. I sota aquestes constriccions podem prendre decisions lliures, la qual cosa, per a Riechmann, “és una cosa infreqüent i porta el seu temps” (pàg. 84). I ens preguntem, el turisme actualment hegemònic governat per un capitalisme híperaccelerat que ens imposa un constant “més ràpid i més lluny”, ens permet prendre'ns temps per a desenvolupar aquests graus de llibertat que ens fan humans? La lentitud, “donar-nos temps”, hauria de ser un element fonamental per a redefinir un model turístic que avui, dominat per les lògiques mercantils, posa en el centre el consum accelerat i compulsiu de llocs i experiències. Els pocs graus de llibertat que avui podem gaudir com a éssers humans són un espai de disputa on ens enfrontem a forces que, com ens adverteix Riechmann, ens governen i retallen la nostra autonomia.

El perill és avui el capitalisme digital, i afirma de manera contundent: “El que hauria de preocupar-nos no és tant com ballen els electrons dins del cap, sinó més aviat com han après a manipular-nos amb la propaganda dels segles XX i XXI” (pàg. 95). I sentència: “la desarticulació social i el control a través de l'algorisme informàtic és un dels determinants majors del nostre present, i probablement la major amenaça per a la llibertat humana”. Com adverteixen Pablo Martínez i Jorge Sequera a La ciutat en el teu mòbil i el “gir digital” en el capitalisme urbà:

“Una nova organització espacial en (de) les ciutats que es recolza en un canvi de paradigma, que aposta per un capitalisme tecnològic. Es disposa així un espai híbrid entre “l'urbà” i “el digital”. Aquests assemblatges i desassemblatges  complexos a la ciutat estan tenint profundes conseqüències en el comerç, la mobilitat, la concentració del control sobre els recursos comuns urbans, així com els fluxos d'informació i la inversió de capital, com a elements centrals d'un entorn urbà en constant procés de canvi. Ens referim als impactes urbans que l'economia de plataformes està tenint sobre la forma en què ens relacionem en la nostra vida quotidiana en/amb la ciutat.” (El Salto, 22 de juny de 2022).

O com avisaven Gema Martínez-Gayo i Nuri Soto en la taula dedicada a Turisme i Treball de l'Escola d'Estiu 2023 d'Alba Sud, en el marc de les condicions de treball: la digitalització, lluny de suposar una millora de les condicions laborals, ha suposat, d'una banda, un major risc de substitució.

És una obvietat que el turisme governat pel capitalisme digital i de plataforma, controlant la informació i dirigint els fluxos en funció de les dinàmiques de reproducció del capital, establint noves formes de control laboral o directament de substitució de treballadores, ens porta a un turisme sense aquests “graus de llibertat” que ens permetin ser autònoms a l'hora d'organitzar el nostre temps “lliure” d'oci i descans.

Per tant, si, com afirma Riechmann, “la llibertat és la manifestació d'una relació plena (…) hauríem de redefinir la llibertat a partir de la comunitat. La llibertat no és una propietat de grups de neurones en el cervell humà; cal pensar-la com una propietat dels subjectes dins de comunitats, cultures i ecosistemes” (pàg. 96)

I en aquest sentit la proposta de conservació convivencial de Bram Blücher i Robert Fletcherés un camí transitable per a un turisme que recuperi graus de llibertat en ser aquest pensat des d'uns nous vincles amb els llocs i comunitats que l'acullen. Com insistia Nora Müller a la taula de Turisme i Proximitat de l'Escola d'Estiu 2023 d'Alba Sud: “La conservació convivencial, implica una nova relació amb naturalesa a la qual pertanyem. Un turisme desmercantilizat, que posi la centralitat en les visites duradores a la proximitat i un voluntariat implicat en el coneixement i la preservació i millora dels espais naturals, així com conrear la relació amb aquells que viuen en i d'aquests espais” Com insisteix Riechmann “hem d'emancipar-nos en la naturalesa” (pàg. 128) i no de la naturalesa. Els nostres projectes d'autonomia, també quan gaudim del nostre temps de recreació i descans ens han de reconnectar amb el medi natural, com a éssers ecodependents que som, i no abundar en formes basades en el mateix extractivisme consumista i voraç que ens ha caracteritzat sobretot durant el període dominat pels valors i pràctiques del capitalisme fossilista.

Conèixer els límits i les seves determinacions és fonamental per a un exercici conscient de la llibertat. Sense coneixement, autoconsciència i constant realimentació no és possible avançar en aquests graus de llibertat que ens permeten decisions autònomes. Saber quins camins no podem transitar ens fa lliures per a trobar aquells que sí que ho són. Lluny d'oprimir-nos, aquest coneixement ens allibera realment. Conèixer, en aquest cas, els límits ecològics del planeta, els riscos que correm en sobrepassar-los, ser conscients de la nostra radical ecodependència i la nostra dependència dels altres, ens permet una autocontenció també quan gaudim del nostre temps lliure, quan decidim viatjar (o no), com ho fem, i les formes en què ens relacionem amb els llocs i comunitats on descansarem. Si l'autor em permet la llicència, “fent turisme amb cadenes” farem un turisme amb més possibilitats de desenvolupar la nostra autonomia personal i també la col·lectiva.

Com apunta Jorge citant a José Bergamín, “acceptar límits no és la negació de la llibertat: és la condició de la llibertat. Limitar-se no és renunciar, és aconseguir” (pàg. 109). Entendre, com se'ns proposa, la llibertat com a autonomia i aquesta com meta i no com a punt de partença convida a repensar el turisme a partir de claus absolutament diferents. Llibertat no és, per tant, possibilitat d'anar a qualsevol lloc i quan ens plagui, no és fer-ho d'esquena a la nostra comunitat o a la d'aquelles que visitem. Una pràctica turística entesa com desenvolupament dels nostres graus de llibertat, com a autonomia compartida i en construcció, ha de posar en el centre la sociabilitat i el conreu del comú des de la radical consciència de la nostra inter i ecodependència.

En conseqüència, Riechmann proposa dos moviments per a evitar els que anomena autoenganys de la llibertat. Dos moviments que, d'altra banda, ens seran molt útils per a definir una nova pràctica turística inter i ecodependent. El primer és parar. Per a ell “el pensament es produeix en el hiat de la pausa. Ser capaç d’aturar-se és la condició prèvia de la deliberació i amb ella de la llibertat” (pàg. 115). Quan les nostres formes d'oci i recreació han entronitzat la velocitat, la hipermobilidad i la llunyania, proposar d'entrada “parar” trenca tots els esquemes prefixats de la nostra pràctica turística. El segon moviment és prendre distància d'ídols i espectacles, per tant, fugir del sensacional, del grandiós, de l'exòtic i de la falsa promesa del genuí i del lloc “autèntic” al nostre total servei privat. Apreciar allò quotidià, el proper, el pausat, estableix un marc alternatiu i revolucionari per a noves formes de recreació. No hi haurà oci lliure ni culturalment enriquidor, si són les forces del mercat, organitzades en funció del consum massiu i l'extracció i acumulació de capital, les que dirigeixen les pràctiques turístiques.

Riechmann distingeix la llibertat negativa, o aquella que “és la llibertat de ser i actuar sense interferències per part d'altres persones” de la llibertat positiva, que “és la llibertat respecte als impediments, el poder que es guanya transcendint coaccions socials o psicològiques” (pàg. 124). Per a la negativa, i molt funcional als desitjos de l'Organització Mundial del Turisme, tots podem ser turistes potencials, tots tenim la llibertat de viatjar i conèixer països i cultures llunyanes. Ningú hauria d'interferir en tal “dret”. La positiva ens toca de peus a terra i ens recorda que això no és així i que la llibertat és molt més que una simple “falta de restriccions”. Que sense igualtat no hi ha llibertat, que sense una organització social que garanteixi igual accés a drets i deures no és possible poder exercir-la de facto. Proposa anomenar-la iguallibertat. Quan segons la Confederació Europea de Sindicats, 38 milions de treballadors europeus no poden permetre's unes vacances, i aquestes es converteixen en un luxe, ens trobem davant una contradicció que només podem aspirar a superar si introduïm la igualtat en l'equació.

Entendre que som éssers interconnectats implica acceptar que les nostres accions per privades que les interpretem afectaran sempre als altres i condicionaran la seva llibertat. Citant a George Monbiot, “la teva llibertat d'agitar el puny acaba on comença el meu nas” (pàg. 129). Vivim en un “món ple (saturat ecològicament)” (pàg. 129) i això implicarà reordenar els nostres desitjos i drets en funció del mal que poden provocar en els altres. El meu dret a viatjar a milers de quilòmetres no pot estar al mateix nivell que el dret de la resta d'éssers humans, presents i futurs, a viure en un món habitable. Per a Riechmann, “sovint es demana llibertat malgrat el mal a uns altres i en molts casos això es converteix en llibertat per a danyar a uns altres” (pàg. 130). Davant aquells que agitaran l'acusació de “perfeccionisme moral” o bonisme, com és costum des de les xarxes socials, afirma amb contundència: “llibertat no és fer el que em surt dels collons: és construir la meva autonomia, personal i col·lectiva, tenint en compte el món concret –social i natural– dins del qual visc i tenint en compte que els altres existeixen” (pàg. 130). No es tracta, per tant, d'apel·lar als bons sentiments d'un consumidor sobirà, també en el turisme, perquè “no danyi a la naturalesa i la respecti”, sinó dir la veritat, si és que volem viure en una societat decent: el mal quan viatgem buscant destins exòtics per al nostre gaudi, quan fem centenars de quilòmetres per a extasiar-nos amb un bell paisatge durant unes poques hores, quan adquirim una segona residència o lloguem un apartament turístic, no li ho fem simplement a una abstracta naturalesa que mereix “respecte i protecció”, sinó a milions d'éssers humans concrets i de carn i os amb els quals ens creuem diàriament pel carrer o que viuen en països llunyans que mai trepitjarem. També tenim responsabilitats, i no ho oblidem, amb aquells que encara estan per néixer.

Davant aquesta realitat, que ens imposa la crisi ecològica que vivim, parlar de la llibertat del consumidor és obscè. I referir-se a les demandes de canvis radicals en els nostres estils de vida imperials, cap a la naturalesa i els altres éssers humans, com “bonisme”, és alimentar el “cinisme atmosfèric” (pàg. 156) que ens envolta i una ceguesa que ens condueix més ràpidament al desastre. En un “món ple”, amb 8 mil milions d'éssers humans que han de respirar i menjar cada dia, no valen les defenses frívoles i cíniques d’aquell que decideix que l'important és exercir la seva llibertat de “prendre's unes canyes” o gaudir d'una platja llunyana en un país “exòtic”. Enfront de la “llibertat de consum” necessitem “llibertats republicanes”, també quan gaudim del nostre temps lliure. Un turisme que ens millori moralment com a éssers humans. En aquest sentit, Enrique Navarro, docent de la Universitat de Màlaga, demanava encertadament a l'Escola d'Estiu d'Alba Sud 2023 invertir i promoure des de l'esfera pública en un nou ideari per a conformar noves maneres de gaudir del nostre temps lliure i de practicar el turisme. Com adverteix Jorge Riechmann, recordant a un altre d'aquests que alguns anomenen avui “catastrofistes”, Paco Fernández Buey, “no hi ha dret a la mobilitat per raons de recreació, sense més” (pàg. 171), expressió que per a ell és profundament equívoca, ja que “el que necessitem és l'esforç per a construir maneres de viure que no es basin en la supressió de l'altre” (pàg. 171). Som subjectes morals i tenim responsabilitat. No podem defensar una llibertat de nens malcriats i egoistes que volen exercir el seu “dret a” per sobre del mal que puguin causar a l'equilibri del planeta i a la resta de la humanitat. Malgrat tot això que diem, hem de tenir en compte que només una minoria de la humanitat esta gaudint ara mateix d'aquest mal anomenat dret il·limitat a moure's. No es tracta ara, per tant, de limitar la mobilitat universalment, sinó de regular-la en termes de redistribució democràtica, perquè aquells que ni tan sols han pogut viatjar per a veure el mar puguin també gaudir-lo. Necessitem llibertats republicanes i iguallibertat, per a crear unes condicions de vida en les quals el gaudi del nostre temps lliure no passi exclusivament pels privilegis d'uns pocs.

Jorge Riechmann, en aquest llibre coral, estructura les seves propostes amb el suport de centenars de sòlides veus que ajuden a comprendre la magnitud de la nostra responsabilitat davant el present i les futures generacions. Ens hem permès la llicència, espero que ens disculpi el nostre bon amic pels errors i omissions d'aquesta ressenya interessada, de mobilitzar els seus arguments en pro de les transformacions que seran imprescindibles per a un turisme que sigui útil i funcional a la transició ecosocial pendent. Una feina que tard o d’hora hem d'emprendre, perquè com insisteix un altre incansable lluitador per un món més lliure i just, el nostre company Ernest Cañada, trobem els camins transitables per a un turisme que vagi més enllà de l'estret horitzó que avui ens imposa un capitalisme depredador i destructiu.