“El Monstre de la memòria”és un cop de puny a l'estómac, una sacsejada a una consciència occidental molt donada a l'autocomplaença amb un present, suposadament reconciliat amb els traumes i desastres del passat. La novel.la éstambé una dura crítica a com la memòria de l'extermini dels jueus europeus ha estat posada al servei de les polítiques d'estat d'Israel per justificar allò que ha esdevingut injustificable. I evidentment una advertència per a navegants amb les mateixes vel·leïtats patriòtiques. Més enllà dels selfies i les cabrioles d'adolescents a les vies dels trensque duien a Auschwitz-Birkenau, que han omplert xarxes socials i han estat escàndol moral als nostres mitjans de comunicació els darrers anys, l'obra de Yishai Sarid ens posa davant del mirall d'una inquietant relació amb el passat traumàtic i encara gens comprès d'Europa.

El protagonista de la novel·la és un guia turístic israelià que narra la seva experiència en forma d'informe epistolar adreçat al president del centre oficial on treballa, el Iad va-Xem. Aquest és un jove i brillant historiador israelià de la Xoà davant del qual van passant diferents figures de la inconsciència banal del nostre segle: joves estudiants saturats de nacionalisme israelià, militars amb patriòtiques intencions de passar comptes amb la història, turistes de tour operator que han d'omplir de visites el seu viatge a Polònia, joves emprenedors d'una app que dissenyen un joc d'ordinador basat en els camps d’extermini i, finalment, un egocèntric director de cinema a la recerca de morbo i emoció fàcil. Figures d'una inconsciència, que més enllà de la banalització que expressen, i de la que Hannah Arendt va intuir-ne i escriure'n moltes i polèmiques pàgines i, en particular a Eichmann a Jerusalem (2006), són també el reflex monstruós de com la memòria, lluny de dur-nos a fer una reflexió meditada sobre el passat i servir per a la millora moral de la societat, es pot mobilitzar a favor dels interessos més mesquins del present: ideològics, i posats a servei del nacionalisme més agressiu; mercantils, com a un producte més d'un viatge organitzat "tot inclòs"; o, fins i tot, culturals i recreatius en mans d'artistes i creadors sense escrúpols. Que siguin els espais de memòria de l'extermini dels jueus i de molts d'altres col·lectius per motius polítics, ètnics o d’orientaciósexual, els camps de la Polònia sota ocupació nazi, els que es posen al servei d'aquests miserables interessos mostra els riscos i els límits del turisme memorial i l'estat de banalització en que la nostra societat sembla estar instal·lada. Aquesta mirada des dels límits més extrems de la deshumanització, els camps nazis, serveix per valorar les motivacions al servei de les quals es pot posar la memòria i repensar el seu proclamat objectiu pedagògic i suposadament profilàctic (com a garanties reals de veritat, reparació i no repetició).

El benintencionat protagonista compta amb un coneixement minuciós dels processos d'extermini que la perfeccionada maquinària nazi havia desenvolupat als camps: la mort industrialitzada que permetia assassinar fins a 10, 12 o 15 mil persones al dia. És un bon historiador, autor d'una tesi recentment publicada com aun llibre. Però com a guia i comunicador, que ha d'explicar als visitants l'enormitat de la tragèdia produïda a l’Europa dels anys quaranta, esdevé impotent, tant per comprendre ell mateix la magnitud de l'horror succeït, com per comunicar-lo a qui, per diferents motivacions visita els camps. Pot donar infinitat de dades i explicar els processos de l'extermini, però tot plegat serà insuficient per comprendre i fer comprendre als visitants la magnitud del desastre. Sent vergonya aliena i molts cops indignació cap als joves estudiants, i albira que alguna cosa no va bé, però tampoc serà capaç d'entendre el fons d'una qüestió que avui encara resta inexplicada. En mig de tot plegat està la seva pròpia supervivència econòmica i la recerca d'un reconeixement acadèmic i intel·lectual que permanentment se li escapa d'entre els dits.

Les paraules, que tracten d'explicar el que ha succeït, no serveixen per abastar els fets, es mostren incapaces d'encabir tot l'horror dels trens carregats d'éssers humans indefensos, de les cambres de gas i els crematoris dels quals no parava de sortir fum. Com ens apunta Enzo Traverso en un capítol dedicat als intents de testimoniatge de Primo Levi i Jean Amery (Hans Mayer):

las palabras nunca estarán a la altura de la herida que designan, ni en forma de narración realista ni con el registro de la transfiguración lírica. Seria vano buscar en ellas un refugio o un consuelo, e ilusorio confiarles la tarea de una comprensión definitiva. (Traverso, 2001: 189)

El protagonista d’El Monstre de la memòria és l'expressió viva d'aquesta impostura i d'una incapacitat avergonyida davant d'uns turistes que arriben als camps carregats d'ideologia, prejudicis o de ganes de fer passar l'estona. S'enrabia amb els joves estudiants, duts pel sistema educatiu d'Israel, a fer la llagrimeta mentre canten l'himne nacional patriòticament embolicats en la bandera. S'indigna quan escolta els seus comentaris d'odi cap als àrabs i de menyspreu cap als polonesos, i cap als mateixos jueus asquenazites o a les esquerres israelianes que es consideren hereves d’aquests. No entén com, per altra banda, els alemanys, en canvi, mai són l'objecte de la més petita crítica. Menyspreu a les víctimes i condescendència amb els botxins! El paroxisme d'aquesta deriva irracional i xovinista arribarà quan un jove estudiant d'un grup als quals havien demanat una conclusió sobre la visita li etzibarà: "crec que per sobreviure hem de ser una mica nazis també". Poc es pot afegir davant la mostra d'un fracàs tan aclaparador d'un espai de memòria on la humanitat va descendir als inferns. Podríem caure en la temptació del vell pensament elitista sobre l'eterna decadència humana: hi va haver un temps daurat on érem dignes i decents i la modernitat ens ha pervertit. Però una anècdota que ens explica Günther Anders del seu exili nord-americà als anys quaranta il·lustra sobre una frívola deshumanització que ja sembla tenir solera: durant la guerra, com molts altres exiliats estrangers, va ser reclutat per l’Office of War Information, on es dedicava a traduir a l'alemany fulletons de propaganda destinats a "reeducar" la població alemanya. Anders es va negar a traduir uns textos marcats per prejudicis racistes, sobretot envers els japonesos, adduint que, no havia vingut a Amèrica, fugint del nazisme, per produir pamflets feixistes destinats a Alemanya.

La novel·la de Yishai Sarid ens posa davant d'una difícil peça al teler, fins i tot més enllà de la funcionalitat nacionalista i comercial de la qual l'autor ens adverteix. Quin missatge s'enduen els visitants dels camps nazis? Quin missatge els hi volen transmetre? Què entenen més enllà d'un aclaparament emocional davant d'una violència que per inexplicable acaba esdevenint intransmissible? Qui desitja un turisme de memòria compromès amb el passat, al servei dels drets humans i de la millora moral de les nostres societats, no pot restar aliè a aquestes preguntes per incòmodes que siguin. Tampoc hauria de mirar cap a una altra banda quan els espais de memòria esdevenen instruments per mantenir i fomentar els odis nacionals o acaben dins les lògiques mercantils del dark tourism on es visita un camp d'exterminientre una passejada per un centre històric i una ruta per carrers comercials.

Una història que Primo Levi relata sobre els dies viscuts als camps mostra els temors justificats dels presoners sobre el futur del testimoni que esperaven donar si sobrevivien als camps:

Cuando estaba en el campo de concentración tenía siempre el mismo sueño: soñaba que regresaba, que volvía con mi familia y les contaba, pero no me escuchaban. La persona que tengo delante se da media vuelta y se marcha. En el campo les conté a mis amigos este sueño y me contestaron: «A nosotros nos pasa lo mismo». (Muchnik, 1996: 86)

Günther Anders parla dels éssers humans del segle XX com "utopistes al revés" (invertierte utopisten). Si les utopies clàssiques imaginàvem un futur millor que encara no existia, avui els humans som incapaços d'imaginar les conseqüències terribles del món que si hem estat capaços de produir. A Auschwitz hi anem de visita amb aquesta confosa i pobre manca d'imaginació. Ni tan sols sentim la vergonya que Anders interpretava com a resultat d'un "progrés" tècnic, que com a l'aprenent de bruixot se'ns ha descontrolat i tornat en contra. Potser provocar la vergonya podria ser un sentiment més adequat per agitar la imaginació que ens permeti poder escapar d'aquest carreró sense sortida on el monstre de memòria ens té acorralats. La vergonya i també la humilitat que proposava Primo Levi davant la catàstrofe dels camps: “Ha sucedido y, por consiguiente, puede volver a suceder: esta es la esencia de lo que tenemos de decir” (Levi, 1989; 173).

Auschwitz-Birkenau. Fuente: Wikimedia Commons. 

El final del llibre és explosiu i violent. No resulta del tot inesperat si tenim en compte el penós trànsit que ha de fer el protagonista per aquestes "figures de la inconsciència banal" mentre fa de guia d'un camp a un altre. Una deriva dolorosa en què els fantasmes de les persones allà assassinades l'aniran pertorbant i enfollint, fent-lo més aliè i hostil al món dels vius als quals ha d'intentar d'explicar allò que rau inexplicable. Un deteriorament psíquic i emocional provocat també per la distància entre les veritats incòmodes de l'extermini i el discurs oficial d'un estat israelià que instrumentalitza la memòria per justificar, tant la seva existència com la violència que quotidianament ha perpetrat envers la població palestina. El fracàs del protagonista com a guia és el fracàs d'Auschwitz com a lloc de memòria i amb capacitat de revertir la manca de consciència sobre el que va succeir allà i la profunda deriva moral que va dur a l'extermini de milions d'éssers humans. Però molt més enllà, és el fracàs de la societat humana occidental, incapaç d'entendre com es va poder arribar a aquells nivells de radical deshumanització. Pèrdua de la condició humana en les víctimes i també en els botxins, barrejats molts cops en una mena de "zona grisa" (Levi, 1989: 32) on Primo Levi es demana si els mateixos supervivents han estat capaços de comprendre i fer entendre als altres la seva pròpia experiència.

Tal vegada els llocs de memòria es fan útils quan prèviament s'han assolit certs graus de coneixement i consciència crítica sobre el passat. Quan hem pogut reflexionar sobre tot plegat i reconèixer la persistència dins la societat actual de les tendències que ens van dur fins a Auschwitz. Fent comprensibles, no només els fets freds i nus que hi van succeir (el procés tècnic de l'extermini) i esglaiar-nos al seu davant, sinó fent-nos veritablement conscients que aquests esdeveniments ens concerneixen, que no són d'un passat bàrbar i superat sinó que vivim encara sota el signe d’aquells temps. Visitem Auschwitz amb massa pressa per passar una pàgina de la història que llegim a corre-cuita però sense entendre-la en tota la seva tràgica magnitud, i com a conseqüència interpretem aquells anys com a definitivament passats i superats. Hauríem de visitar Auschwitz entenent-lo com un esdeveniment del present i no d'un passat que ha esdevingut irrepetible per art de màgia. És aquí on les declaracions polítiques i les memòries oficials dels estats queden molt curtes i no van al fons de la qüestió. Donen per superat aquell passat només pel fet de commoure’ns i fer-nos conscients de l'horror i la barbàrie que va suposar, o com ens mostra Yishai Sarid, l'interpreten de forma instrumental i interessada. La Declaració dels Drets Humans de 1948 es va fer sota l'impacte de la catàstrofe i la desfeta moral que havia patit el món entre 1939 i 1945. Aquests drets són condició necessària però no suficient com a garantia de no repetició. Auschwitz és irreparable, però ens cal un esforç per comprendre què va dur a una societat com l'alemanya a cometre un crim de proporcions tan inimaginables, fins tot incomprensible per aquells que van ser part de la maquinària d'extermini.

Günther Anders va visitar Auschwitz per primer cop el juliol de 1966 (Anders, 1979). Explicava que aquell dia es va sentir com a un supervivent més, ja que d'haver-se quedat a Europa aquest indret hagués estat probablement el seu destí. Davant aquells munts de cabells, ulleres, maletes i sabates va experimentar la vergonya del supervivent i no l’orgull d'haver sobreviscut. Aquest orgull que es vol fer sentir als joves estudiants o als militars israelians. Una vergonya que van experimentar i explicitar molts altres, com el mateix Primo Levi. Aquesta vergonya d’una persona jueva que, com ens apunta encertadament Enzo Traverso, "resumia en si tota la vergonya de la humanitat davant d'un segle de barbàrie." (Traverso, 2001: 132). Potser el camí per comprendre i explicar Auschwitz passa per sentir aquesta incòmoda vergonya pel dany irreparable que uns éssers humans van ser capaços de fer a d'altres en el més profund i fosc de la mitjanit del segle.