21-11-2023
Com abordem el debat sobre la transformació del turisme a Barcelona?
Ernest Cañada | Alba SudEn ciutats altament turistificades com Barcelona és urgent obrir un debat públic sobre les polítiques públiques que requerim per a la seva transformació. Proposem alguns eixos que podrien ajudar a abordar la discussió abans que les pressions dels lobbies empresarials ens situïn en un escenari cada vegada més complex.
Crèdit Fotografia: Arxiu Alba Sud
Ens acostem al debat sobre quines polítiques públiques en turisme són necessaris davant els reptes actuals a partir de cinc principis generals. Des d'Alba Sud els identifiquem com a eixos centrals des dels quals avançar amb propostes que permetin afrontar una transformació del turisme que disminueixi un malestar reiterat i que parteixi de noves prioritats no tingudes en compte fins ara:
1. Identificar els símptomes del malestar. El turisme responsable, inclusiu o regeneratiu expressen una voluntat de canvis en el funcionament del turisme i poden ser interpretats com a símptomes de malestar provocats per la turistificació. Més enllà de la seva capacitat real de transformació, així com dels intents de generar nous nínxols d’activitat econòmica i desenvolupament professional, mostren els límits de les formes hegemòniques que pren el turisme en un determinat context i assenyalen possibles camins de canvi. Però també s’haurien d’entendre com a símptomes de malestar les demandes de l’Economia Social i Solidària (ESS), de treball decent o de decreixement turístic, que qüestionen l’hegemonia del capital en els processos de turistificació. Interpretar aquestes expressions de disconformitat i demandes de canvi en termes de turismefòbia o d’antiturisme no ajuda a entendre res. De fet, amb aquest intent de deslegitimació s’agreuja el conflicte turístic existent.
2. El turisme és una pràctica social transformable. El turisme és emprat majoritàriament com a un mecanisme privilegiat per a generar beneficis econòmics i garantir la reproducció del capital. Sota aquesta lògica, produeix violència per tal d’imposar els objectius del capital, ja sigui en forma de desplaçament residencial, condicions de treball precàries o agreujament de la salut per les dificultats del veïnat per descansar, entre moltes altres expressions. Però, al mateix temps, el turisme, com a pràctica social, pot respondre a altres lògiques i objectius, incloent necessitats humanes i, fins i tot, pot perdre formes postcapitalistes. El turisme pot ser moltes coses diferents.
3. No hi ha alternatives universals, depenen del context. Les alternatives al turisme hegemònic, que tracten de reequilibrar el malestar generat, sigui sota el paradigma de la responsabilitat, la inclusió, la regeneració o l’ESS, no es poden plantejar com a simple suma, afegint formes de fer suposadament diferents. Les propostes de transformació depenen de la conformació concreta de cada context. Barcelona, per exemple, és un territori marcat per la turistificació i el malestar que això desencadena. Per tant, el que podria funcionar en un lloc, pot ser contraproduent en un altre. La resolució dels problemes del turisme no és només gestió, com s’afirma darrerament com a solució a tots els mals; és gestió, però sobretot política basada en la comprensió del context i la interpel·lació ètica per a la seva transformació.
4. Les desigualtats de classe, gènere i raça han d’estar en el centre del diagnòstic i de la proposta. Les anàlisis sobre quines polítiques turístiques són necessàries han de tenir en compte que aquestes no poden ser pensades en abstracte ni sense tenir en compte les profundes desigualtats existents, principalment per raons de classe, gènere i raça. Si no ho fem així, correm el risc d’invisibilitzar estructures generadores de desigualtat i, per tant, de contribuir a la seva reproducció
5. La proximitat, una dimensió clau per a la transformació. Intentar superar l’actual malestar en una ciutat turistificada com Barcelona suposa decréixer i transformar: no més infraestructures, no més macroesdeveniments, no més promoció internacional. Prou! Sortir d’aquesta dependència no és senzill perquè implica qüestionar relacions de poder fortament establertes i assentades històricament a la ciutat. Al mateix temps, necessitem transformar el sector per tal que pugui donar resposta a necessitats socials de la majoria i també mantenir activitat econòmica i ocupació. La crisi climàtica i energètica obliga a redimensionar els espais des dels quals planejar l’oci, la recreació i el turisme de grans majories. També la creixent desigualtat, que, per exemple, dificulta que un terç de la població catalana pugui fer una setmana de vacances fora de la seva residència habitual un cop l’any. Les solucions basades en l’elitització solen ser una temptació. Aquesta és la cursa en la que semblen trobar-se ciutats com Barcelona, Màlaga, Mallorca, Venècia o Àmsterdam, per citar-ne unes poques. Però difícilment totes les ciutats i territoris poden sortir guanyant. Per definició: no hi ha rics per a tothom. I per tant, és impossible que aquesta estratègia pugui funcionar arreu. Però entrar en aquest procés ens obliga a gastar recursos ingents per sostenir l’aposta i, per tant, perdre temps i recursos per poder posar en marxa un altre tipus de transformació. La proximitat, en definitiva, esdevé la dimensió des de la qual planificar necessitats de majories socials i activitat econòmica. I, a la vegada, es converteix en un escenari de disputes i nous conflictes per la forma en que s’arribarà a concretar.
El turisme responsable, inclusiu o regeneratiu poden ajudar a imaginar camins possibles identificant problemes i cercant solucions concretes. L’ESS, les demandes de treball decent i de decreixement són peces clau que també poden contribuir a donar passes cap a una transformació. Però necessitem política turística en majúscula, no com a forma de subvencionar amb recursos públics i comuns les demandes del capital, sinó al servei de la majoria. En conseqüència, la població local hauria de ser concebuda a subjecte prioritari de la política turística. No és suficient tenir-la en compte per garantir cert retorn social, sovint incert i discrecional, sinó que la intervenció pública hauria d’estar al servei de les seves necessitats. Per això, és necessari començar per qüestionar quina política turística tenen les nostres autoritats públiques per a la població que vivim a Barcelona i la seva àrea metropolitana i que, a partir d’aquí, pugui redissenyar-se tenint en compte altres prioritats.
TURISMES EN DISPUTA
El bloc d'Ernest Cañada
Sobre perspectives crítiques en el turisme i alternatives postcapitalistes
Investigo en turisme des de perspectives crítiques. Treballo actualment com a investigador postdoctoral en la Universitat de les illes Balears (UIB). Soc membre fundador d'Alba Sud i des d'aleshores sóc el seu coordinador. Entre els anys 2004 i 2015 vaig residir a Centreamèrica. En aquest blog parlem de turisme en plural, del seu impacte en el treball i també en el món rural, dels processos de despulla que comporta, de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Però també dels esforços comunitaris i d'amplis sectors socials per controlar territoris, recursos i maneres d'organitzar aquesta activitat per construir alternatives emancipatòries postcapitalistes.