“No existeix una idea bona i moral de la qual el capitalisme no pugui apropiar-se i convertir-la en quelcom horrible"

David Harvey (entrevista a la Revista Jacobin, 2021)

Les transformacions urbanes adreçades a pacificar els carrers, reduir el trànsit i la contaminació, augmentar el verd urbà i, per tant, a millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes, se'ls relaciona i acusa de provocar efectes negatius i no desitjats pels seus habitants. Aquestes transformacions, apunten algunes crítiques, es poden convertir en factors que impulsin augments de preu dels habitatges i poden atraure més turisme, en entorns on ja s'estan produint prèviament intensos processos de turistificació. Tot plegat pot suposar l'expulsió del veïnatge tradicional i la seva substitució per nous habitants de major poder adquisitiu i/o per una oferta d'habitatge de lloguer turístic, molt més rendible que el lloguer tradicional. Una evidència clara és que allò que és bo pels veïns i veïnes, carrers de vianants, eixos verds i parcs urbans, també ho és pels i les turistes que també apreciaran els espais urbans de qualitat. Això atrau les inversions turístiques, que veuen la ciutat com a un bon lloc per l'extracció de rendes, en una espiral continua que devora la ciutat. A l'hora d'impulsar transformacions urbanes de pacificació i renaturalització no podem treure de l'equació un factor, l'extracció de rendes pel turisme i l'habitatge, que pot pervertir les bondats del resultat esperat. Però no ens precipitem i anem per parts.

La ciutat en el context d’una policrisi global

Quan abordem aquestes transformacions no només ens referim a la voluntat de fer més amables i agradables les ciutats. També entra en joc la necessitat urgent de fer front a la crisi ecològica i energètica i abordar una transició ecosocial que no admet demora. Les grans ciutats i els entorns urbans on viu una majoria de la població humana, són el lloc on ens juguem gran part de les possibilitats de dur a terme aquesta transició. Des d'una visió conservacionista de la natura s'ha tendit a pensar que només amb la preservació de determinades zones naturals, més o menys salvatges i no tocades, garantiríem la nostra supervivència com espècie en un planeta habitable. Però cada cop és més obvi que sense canvis globals que tinguin en compten el conjunt del planeta no serà possible redreçar la situació i evitar les pitjors previsions. Ens cal una nova mirada a la conservació de la natura que abasti el conjunt del planeta (Buscher i Fletcher, 2022).

Font: Carla Izcara | Alba Sud. 

Preservar parts del territori, per extenses que siguin, com alguns sectors conservacionistes tradicionals continuen proposant, però deixar els espais més humanitzats –zones urbanes, industrials, agrícoles mineres i les connexions entre elles– sota les mateixes lògiques de transformació i creixement econòmic del darrer segle no és cap solució a llarg termini. Els efectes de la contaminació de l'aigua i de l'aire o els danys a la biodiversitat, provocats pel nostre estil de vida consumista no coneixen les delimitacions administratives de les "zones naturals protegides". La degradació del medi ambient que causen són globals. Ens cal, per tant, un nou projecte de civilització humana que tingui en compte la totalitat del planeta si volem conservar-lo de forma adequada per la vida humana. Com afirmen Bram Büscher iRobert Fletcher, investigadors de la Universitat de Wageningen al Països Baixos, defensors del paradigma de la conservació convivencial:

Desarrollar espacios de conservación que no separen a rajatabla a los humanos y las demàs especies exige una visión del paisaje en la que aprendamos a aceptar tanto a la naturaleza que parece un poco más habitada de lo que estamos acostumbrados y a los espacios de trabajo que se ven un poco más silvestres de lo que estamos acostumbrados (Buscher i Fletcher, 2023: 158).

Ens cal, per tant, superar els antagonismes cartesians que separen natura i societat, i entendre el món que ens envolta com un tot relacionat i amb un metabolisme que funciona de forma integrada. Com suggereix encertadament Jason W. Moore, investigador de la Universitat de Binghamton als Estats Units:  

Los seres humanos se relacionan con la naturaleza desde dentro no desde fuera. Somos, sin duda, una especie creadora de medio ambiente particularment poderosa. Pero eso difícilment sustrae la actividad humana del resto de la naturaleza (Moore, 2020: 66)

Unes ciutats cada cop més inhòspites

Els conflictes i problemes que fan inhòspites i cada cop menys saludables les nostres ciutats modernes tenen a veure directament amb un model socioeconòmic concret, el capitalisme, una forma determinada d'organitzar la natura (Moore, 2020) i dels estils de vida accelerats gràcies a un petroli abundant i barat que l'han acompanyat fins fa poc (Sempere i Tello, 2008). Aquests ens han dut a una mobilitat constant i irracional i a un consumisme desfermat, que no té en compte que els recursos del planeta són limitats i, per tant, esgotables. En aquest context les ciutats, en tant que espais paradigmàtics de la creació humana de comunitat i de sociabilitat, han esdevingut les primeres víctimes d'aquesta acceleració. La conclusió que calen ciutats pacificades, (re)naturalitzades i millor connectades amb els seus entorns agraris, aquàtics i forestals, no és una opció entre d'altres, sinó un camí que hem d'emprendre ineludiblement si no volem dur els ecosistemes on vivim a la degradació i a un punt de col·lapse irreversible.

Font: Ernest Cañada | Alba Sud. 

Fins ara hem viscut sota models urbans que han generat ciutats hiperconsumidores de recursos exteriors: aliments, materials, energia. Els engoleixen de forma àvida malgrat que provenen molts cops de territoris llunyans i alhora expulsen activitats suposadament "molestes", com les industrials i logístiques. Aquests greus desequilibris metabòlics on la ciutat xucla materials i expulsa residus generen tensions entre territoris i disputes que malauradament molts cops s'han expressat com un enfrontament entre camp i ciutat. Aquest és cada cop menys creïble, perquè en el fons es basa en processos de mercantilització capitalista d'abast global i totalitzant, que operen tant en territoris rurals com a les ciutats i que, malgrat els desequilibris i flagrants injustícies espacials, han acabat per dissoldre la diferència entre ambdós mons (Lefebvre, 2022). Aquests han restat homogeneïtzats sota els mateixos estils de vida, i on l'únic que canvia és l'entorn físic, sigui un espai construït, rural o natural.

És possible una vida digne i saludable a la ciutat capitalista?

La relació entre salut pública i la ciutat no és una preocupació d’aquest segle de grans reptes ecològics, sinó que des de principis del segle XIX, amb el sorgiment del capitalisme industrial, ha estat un debat constant davant de les problemàtiques que han anat sorgint en els entorns urbans. Podríem dir que capitalisme i ciutat, i vida humana en general, no han tingut unes relacions molt afortunades: la proximitat a les fàbriques de les comunitats obreres en els inicis de l’industrialisme, la insalubritat i la mala qualitat de l’habitatge, l’amuntegament dins les cases i els carrers, la manca de serveis de sanejament, la mortalitat infantil, i una esperança de vida en descens caracteritzaven les ciutats industrials del segle XIX (Engels, F. 2020). Les lluites obreres i veïnals, acompanyades per les idees de pensadors i filantrops del moviment higienista del XIX o d’arquitectes amb fortes conviccions socials i compromís polític durant el XX, van maldar per conquerir millores en les condicions de vida a unes ciutats que creixien més de pressa que la capacitat humana de resoldre’n els problemes que aquell “progrés” comportava. La ciutat capitalista no ha trobat mai un equilibri durador i quan les lluites i els projectes per resoldre uns problemes assolien els seus objectius els substituïen d’altres de nous.

En aquest segle XXI organitzar ciutats més amables i pacificades que preservin la salut dels i les ciutadanes és la raó fonamental que justifica les polítiques de millora urbana. La contaminació pel trànsit provoca la mort prematura de més de tres mil cinc-centes persones a l’any Barcelona, relacionades sobretot amb afeccions respiratòries, a més d’altres malalties que poden ser provocades pels contaminants presents a l’aire. Són fins a set milions a tot el planeta. També ha suposat multes de la Comissió Europea pels índexs continuats de mala qualitat de l’aire. Per altra banda, el soroll és causant també de moltes patologies i la incidència que poden tenir uns entorns físicament hostils es troben en l’origen de moltes malalties mentals.

Font: Carla Izcara | Alba Sud. 

Els darrers anys, diversos estudis correlacionen el contacte amb la natura amb el benestar físic i mental i una bona salut en general, sobretot durant la infantesa. Poques persones discutirien avui sobre la necessitat de renaturalitzar els carrers i augmentar els parcs i la quantitat de verd urbà per habitant. Un altra qüestió és si això es trasllada a les polítiques públiques d’ordenació urbana de forma efectiva i quins problemes i contradiccions apareixen quan es materialitzen. Les transformacions de pacificació urbana xoquen amb estils de vida molt arrelats al voltant de l’ús del cotxe i un transport de mercaderies que n’és totalment dependent. Les limitacions al trànsit motoritzat que impliquen les pacificacions aixequen immediatament suspicàcies i oposicions, sobretot en aquells sectors que preveuen perjudicis als seus interessos quotidians o econòmics. Tot i que en molts casos les pors solen ser infundades, cal estar-ne atents i actuar amb cura i pedagogia per evitar que es facin cròniques situacions de rebuig que dificultin els canvis.

El cotxe, el “gran dictador” de la ciutat moderna

Podem dir sense por d’equivocar-nos que el cotxe ho va canviar tot a les ciutats modernes i que hi ha un abans i un després que se’n fes l’amo absolut dels carrers. A Barcelona es va viure a partir dels anys 60 del segle passat, que han estat anomenats del “desarrollismo”. Avui l’espai ocupat pel cotxe ha arribat a cotes inimaginables i ha convertit les ciutats en llocs caòtics, sorollosos i inhòspits per les persones que hi viuen i es moue. El cotxe pot arribar a ocupar més del 60% de l’espai públic d’una ciutat. L’Eixample de Barcelona registra una dada esfereïdora: 350 mil cotxes el travessen diàriament convertint els seus carrers amb veritables autopistes urbanes i al barri en un dels més contaminants de la ciutat.

La seva ràpida popularització i normalització als carrers fa que qualsevol mesura per limitar-lo provoqui resistències i conflictes, sobretot entre qui l’utilitza habitualment com a eina de treball. Les millores urbanes tenen en el cotxe el seu principal obstacle. La possibilitat d’una vida saludable en una ciutat habitable implica reduir substancialment la seva presència als carrers de la ciutat. Menys cotxes vol dir un aire més net i més espai per a les persones, els seus moviments i activitats. En aquesta qüestió hi ha poc marge d’actuació: el cotxe ha devorat les ciutats i cal revertir la situació.

Barcelona: un infern empedrat de bones intencions?

Barcelona ha derivat durant els darrers trenta anys la seva economia cap al turisme. Així, ha convertit el seu “capital simbòlic de distinció” (Harvey, 2013) en una marca atractiva que li permet competir en l’escenari mundial de les ciutats. En aquest context, les millores urbanes poden ser en molts casos utilitzades per empreses i fons d’inversió, que les converteixen en suculentes oportunitats de negoci i maximització de beneficis. Poc els importa que aquest “capital simbòlic”, que dona caràcter i personalitat a la ciutat, s’esgoti i banalitzi dins les lògiques disneyficadores.Allò que tenia de característic la ciutat es tematitza i es ven al turista o al nou resident d’alt poder adquisitiu com a un producte més de l’espectacle urbà. Els i les veïnes, que hi viuen i treballen tenen cada cop més dificultats per habitar els seus carrers i poder continuar vivint en els seus propis barris. Els processos d’expulsió i substitució, més o menys agressius, resten servits.

Resignació o alternatives per a l’esperança?

Certament, aquestes lògiques perverses són perfectament constatables. Però ens hem de resignar a elles? És possible impulsar millores de pacificació i naturalització urbana amb projectes de transformació com les superilles i els eixos verds, sense posar en perill als i les veïnes? Aquests projectes, impulsats en els dos darrers mandats a l’Ajuntament de Barcelona, han esdevingut referències internacionals de bones pràctiques urbanes.

L’aposta de Barcelona per esdevenir una ciutat de serveis, on el seu capital simbòlic i la seva història, clima, entorn i idiosincràsia s’han posat al servei de la promoció turística, ha generat unes inèrcies negatives i difícils d’aturar. Si entre 1986 i 2015 els diferents governs municipals van confiar i perseverar en les bondats d’aquesta transformació, amb un consens quasi general que les valorava positivament, a partir de la segona dècada del present segle les vores de la ciutat començaven a trencar-se. El 30 d’agost de 2014 una manifestacióva anar des de la Barceloneta fins a la Plaça Sant Jaume denunciant la situació que vivien els barris de la ciutat on la pressió turística esdevenia ja insuportable. Començaven els“anys de la discòrdia”, com els anomena encertadament l’antropòleg José Mansilla (2023). Aquests anys tancaven una voluntat de transformació de la ciutat que havia començat amb els Jocs Olímpics de 1992 i que tenen una fita més discreta, però molt rellevant, amb la creació de l’entitat públic-privada Turisme Barcelona el 1993. Aquesta iniciativa tenia la voluntat explicita de promoure turísticament la ciutat i que esdevingués un referent mundial. S’emprenia així el camí de convertir el “model Barcelona” en la “marca Barcelona”(Mansilla, 2023). Les queixes i els laments dels darrers anys s’han de contrastar amb l’ampli consens que va acompanyar aquests projectes de transformació radical de la ciutat. Només veus lúcides, però aïllades, com la de l’escriptor i assagista Manuel Vázquez Montalban, però també de col·lectius veïnals com la Comissió Icària, van expressar dubtes raonats sobre les bondats del camí que s’emprenia amb la designació com a seu olímpica el 1986.

Font: Carla Izcara | Alba Sud. 

Avui aquelles crítiques prenen una actualitat que hauria d’avergonyir a tots i totes les que varen participar d’aquell tsunami d’entusiasme naïf. Un esdeveniment que va obrir la porta la ciutat a rendibles negocis dels quals la ciutadania a la llarga n’ha estat més víctima que beneficiària. Certament, cal entendre l’estat de consciència existent durant aquells anys 80, no oblidem la reacció neoliberal i l’entronització dels valors de l’individualisme i l’enriquiment personal en un país que sortia delmat i traumatitzat després d’una llarga i cruel dictadura, acomplexat davant d’una Europa que ens rebia dins del seu club amb condescendència, alhora que imposava peatges d’entrada en forma de dures reestructuracions de l’economia. Aquestes transformacions van destruir sectors industrials, considerats obsolets i ens van abocar a la terciarització turística que ara patim. És difícil imaginar que una població moralment devastada per la dictadura i desitjosa de ser acceptada a l’Europa “moderna i democràtica” i unes elits egoistes i voraces, amb pressa per participar de la festa mercantil del continent, poguessin plantejar-se cap altra alternativa.

A partir d’aleshores, els processos de creixement turístic es van accelerar a partir de la recerca de sortides a la crisi creditícia del 2008. Després d’una caiguda inicial el turisme va esdevenir un inesperat nou motor de creixement econòmic (Cañada i Murray, 2019). Una dada ho il·lustra amb claretat: els pisos d’ús turístic a Barcelona van passar de sis-trenta-dos el 2009 a nou mil sis cents-sis el 2014 (Ajuntament de Barcelona, PEUAT, 2022). Si el 1995 es van allotjar els hotels de la ciutat tres milions de persones, el 2019 ja eren nou milions i mig. I el número total del 2019, sumant hotels, apartaments turístics i pernoctacions a poblacions veïnes pren dimensions de vertigen: 28 milions. Els barris afectats per aquesta explosió turística no podien indiferents davant processos tan intensos i accelerats.

I arriben les pacificacions urbanes

És en aquest context que cal analitzar les contradiccions i límits del desplegament de la política de pacificacions i renaturalitzacions, emprès pel consistori liderat per Barcelona en Comú entre el 2015 i el 2023, i que van impulsar les superilles, els eixos verds, nous carrers per a vianants i l’ampliació de la xarxa de carril bici. Quan aquests projectes, necessaris en termes ecològics i energètics, cauen en barris, que ja estan sota intensos processos de turistificació i de gentrificació, les millores esdevenen un ganivet de dos talls: milloren la vida quotidiana i s’alineen amb els objectius de reducció d’emissions i lluita contra el canvi climàtic, però alhora impliquen una no prevista revalorització del patrimoni urbà i un augment de preus amb la conseqüent i progressiva desaparició dels i les veïnes amb rendes més baixes. Poble Nou, Sant Antoni o Gràcia respondrien a aquesta problemàtica. Tot i així, altres casos, com Sant Andreu, fins ara fora de l’ull de l’huracà turístic, aquestes pacificacions, iniciades amb les intervencions de carrers en “plataforma única” de la trama urbana entre Meridiana (Fabra i Puig) i Gran de Sant Andreu (carrers Neopàtria, Abat Odó, Sòcrates, etc.) i finalment la de Gran de Sant Andreu el 2022, no estan donant lloc automàticament a processos de gentrificació, sinó que estan reduint l’espai als vehicles canviant a millor la vida quotidiana del barri.

Algunes conclusions sempre provisionals i precàries

Com ens advertia David Harvey respecte al capitalisme del segle XXI "la mercantilització i comercialització de tot és de fet una de les marques distintives de la nostra època" (Harvey, 2013) i el més insospitat i benintencionat pot ser mobilitzat per l'obtenció de rendes i l'acumulació de capital. Els fons d'inversió i les grans empreses han vist en les ciutats actuals indrets molt favorables pels negocis generant dinàmiques "d'acumulació de capital per despossessió" (Harvey, 2013). Els desposseïts en aquest cas són els veïns i veïnes més vulnerables: llogaters, joves a la recerca del primer habitatge, emigrants, gent gran i nous treballadors pobres. Els propietaris individuals, hipotecats o no, poden veure créixer el valor dels seus patrimonis, malgrat que sigui la casa on viuen. Però quan les millores urbanes se superposen amb processos de turistificació tenen efectes en la vida quotidiana del veïnat. Apareixen la massificació dels carrers, els sorolls i molèsties, la proliferació de terrasses i restaurants, la desaparició dels comerços tradicionals i substitució per d'altres adreçats al turisme i una progressiva pèrdua dels elements que conformaven fins ara una comunitat de barri. És evident que el que calen, abans que qualsevol renúncia a les millores i pacificacions urbanes, són polítiques públiques potents i regulacions que protegeixin els i les veïnes davant de les dinàmiques especulatives de les empreses i els fons d'inversió. Aquestes regulacions han de ser promogudes pel govern, central i autonòmic, perquè en aquests moments els Ajuntaments no tenen capacitat normativa per impulsar-les. L'habitatge públic és un camí i una alternativa, però molts cops, donada l'estructura de la propietat a les nostres ciutats pot ser del tot insuficient per resoldre els problemes que sorgeixen per accedir a un habitatge assequible.

Font: Ernest Cañada | Alba Sud. 

Cal també impulsar barris i ciutats que surtin d'una economia centrada exclusivament en els serveis, i en el cas de Barcelona especialment orientada al turisme. I això implica recuperar la indústria dins les ciutats. No la de grans factories del passat, però sí els petits i mitjans tallers i fàbriques de producció adreçada al consum de proximitat i a les necessitats locals. El mantra de l'alta tecnologia i les empreses emergents, sona bé i té prestigi, però les persones necessitem productes bàsics més quotidians dels que no podem prescindir. La pandèmia de la COVID-19 ens va posar davant d'aquests necessitats bàsiques que no pot resoldre sempre la darrera innovació en tecnologia. Això pot sonar estrany, sobretot després d'haver expulsat la indústria de les ciutats, com va succeir a Barcelona les darreres dècades del segle passat. Però és impossible pensar que sense alternatives econòmiques que generin llocs de treball fora de l'esfera dels serveis podrem contenir l'expansió turística dins la ciutat. I aquests llocs de treball han de ser per totes i tots i no només per minories molt formades.

Per altra banda, dins de les naturalitzacions urbanes no podem deixar de tenir en compte els horts urbans com a part d'aquesta infraestructura verda dins i en fora de la ciutat. Uns horts que, a part de la seva funció productiva i de consum de proximitat, a més de relacional, poden tenir-la també pedagògica si la vinculem a les entitats veïnals i educatives. La nostra societat ha viscut d'esquena a la producció agrícola i ramadera i ens cal que des de la mateixa ciutat ensenyem als nostres infants i al conjunt de la població d'on surten i com es produeixen els aliments que mengem cada dia. Una alfabetització agrícola i alimentària s'ha de fer des de la mateixa ciutat i no només amb visites als territoris rurals. Si ens fem conscients que la darrera vaqueria de Barcelona va tancar, obligada, el 1984, potser ens adonarem que no estem tan lluny aquells temps on la ciutat proveïa als i les veïnes dels seus aliments bàsics. Les ciutats han de recuperar la seva connexió amb la terra, la producció dels aliments i el menjar també a través dels mercats urbans de productes de proximitat (Steel, 2020).

Tot plegat hauria de conformar uns barris més lents, saludables, equilibrats i diversos, on el turisme fos una activitat més, continguda i dimensionada a una escala assumible per no alterar la vida quotidiana dels seus habitants. Per altra banda, i no és una qüestió menor, unes ciutats més amables i amb més verd urbà poden ser un atractiu pels seus ciutadans i ciutadanes. Esdevenir una oportunitat per activitats d'oci de proximitat evitant la hipermobilitat que patim i la massificació d'espais naturals i rurals i la seva conversió en parcs recreatius de poblacions urbanes que pateixen un lògic "dèficit de natura". Aquesta és una qüestió complexa i contradictòria, que caldrà abordar amb cura. Molts territoris d'interior, al mateix temps que pateixen les conseqüències de la sobrefreqüentació turística, tenen una forta dependència econòmica d'aquesta mateixa afluència de visitants de caps de setmana i vacances. Els esports de neu, el senderisme i activitats d'aventura, la restauració, els hotels i cases rurals necessiten el flux constant dels visitants que provenen de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Per tant, les transformacions que caldrà impulsar s'hauran de planificar amb una mirada global i cercant noves aliances i consensos entre els territoris rurals i urbans. La transició ecosocial haurà de ser justa i, per tant, caldrà que busqui camins postcapitalistes, formes d'organització de la societat que superin les lògiques creixentistes, mercantils i d'acumulació i reproducció del capital. Una economia urbana pensada per cercar el bé comú i un equilibri saludable amb el nostre entorn natural.

He iniciat aquestes reflexions citant a David Harvey, que es lamentava de la capacitat que té el capitalisme per espatllar qualsevol proposta moralment benintencionada, i les pacificacions i renaturalitzacions urbanes sens cap dubte ho són. Idees socialment bones, que fomenten la salut pública i ecològicament són necessàries, però que es poden pervertir i, com un bumerang, tornar-se contra els seus potencials beneficiaris. Però, com rebla amb esperança el clau l'Ernest Cañada "cap pràctica social hauria de quedar exclosa de les aspiracions de transformació en un sentit emancipatori" (Cañada, 2023). Tampoc una vida més digna i pacifica a les nostres ciutats. Unes ciutats, com ens demana la pensadora ecofeminista Yayo Herrero, més connectades amb el terra i la natura que les acull i alimenta (Herrero, 2023). Tant de bo aquestes propostes i aspiracions per una nova forma d'habitar en ciutats més amables i ecològiques s'obrin pas en mig de tots els obstacles que la mercantilització capitalista els hi imposa i finalment esdevinguin veritables espais per la transformació social i l'emancipació humana.