El decreixement, sens dubte, s’ha posicionat dins de l’ecologisme. Però aquest concepte no és nou. De fet, ens podríem remuntar a l’any 1973, quan Donella i Denis Meadows van escriure el seu famós informe al Club de Roma titulat “Els límits del creixement”. Després de cinquanta anys –i malgrat algunes elits planetàries ens han dut en la direcció contrària, enfortides per la seva victòria a la guerra freda–, la idea del decreixement s’ha obert pas de forma imparable entre els moviments que han impugnat el neoliberalisme triomfant.

Per aprofundir en el concepte a partir del seu plantejament inicial, no s’entén el decreixement només com una reducció dels índexs econòmics (PIB), sinó com quelcom que implica disminuir substancialment tant el volum com la velocitat del nostre metabolisme social. Aquesta reducció, però, s’ha d’abordar des de l’òptica de les desigualtats de classe realment existents, i no des de la idea elitista que ens hem d’empobrir. Segons aquest criteri, la majoria de la gent ja és “pobre” i no cal que es plantegin “decréixer” més, sinó que el que cal és reivindicar una vida digna per a una gran part de la humanitat, que no la té gens garantida. Paral·lelament, el que sí que s’hauria de qüestionar són els “estils de vida imperials” i això interpel·la sobretot als habitants dels països rics. Més concretament, a l’1 % que posava en evidència fa poc la iniciativa Celebrity Flight, impulsora d’un rànquing de la gent famosa que més contamina a causa dels seus desplaçaments en jet privat.

Així doncs, en el marc d’una crisi ecològica i energètica, que ens empeny a plantejar urgentment una transformació del nostre sistema socioeconòmic, proposem reflexionar al voltant del turisme com una activitat que pot ser organitzada d’acord amb les necessitats de la reproducció del capital o estar a la disposició de grans majories i plantejar-se amb altres objectius. Des d’Alba Sud, creiem fermament que aquest àmbit, igual que altres activitats econòmiques, s’ha d’incloure en aquesta discussió, si volem aconseguir una transformació real, profunda i justa.

Centrant-nos en el turisme, la proposta del decreixement també ha sigut prioritària a les agendes dels moviments socials davant de la turistificació, definida pels investigadors Ernest Cañada i Ivan Murray com el procés de transformació social i espacial a conseqüència del creixement d’activitats turístiques sota l’hegemonia del capital, subordinant tota vida econòmica i social al turisme. Per tant, en el marc d’una transició socioecològica cada vegada més urgent, i en un context de reactivació turística després de la pandèmia de la covid-19, hem de repensar l’activitat turística i plantejar solucions de decreixement just com proposen expertes com Nora Müller, Inmaculada Díaz Soria, Asunción Blanco i Macià Blázquez, basades en la desturistificació, la planificació territorial i la desmercantilització.

Una proposta que hem treballat des d’Alba Sud i que es podria vincular amb el decreixement just, incloent-hi aquestes tres estratègies, són els turismes de proximitat, entesos com tota aquella activitat turística o d’oci organitzada en entorns geogràfics propers. El fet de prioritzar desplaçaments curts a peu, en bicicleta o en transport públic terrestre, aconseguiria disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, així com reduir la pressió climàtica que exerceix avui un model basat en la hipermobilitat i les llargues distàncies.

D’altra banda, trencar amb la definició canònica de turisme i fer-ho des d’una perspectiva de classe i justícia social, ens ajuda a repensar el viatge, l’oci o la recreació, com un conjunt vinculat a altres objectius més enllà del lucre, com pot ser l’accés a la natura, el benestar, l’educació o la salut. Dins d’aquesta redefinició, trobaríem iniciatives turístiques vinculades a la recuperació de la memòria, dirigides a població amb risc d’exclusió social, de base comunitària o vinculades a l’economia social i solidària, entre d’altres. També, d’aquesta manera, recuperem formes de recreació populars que fins ara havien deixat de ser prioritàries en les polítiques públiques o s’havien desvalorat. Així doncs, amb les polítiques públiques adequades, es podria ajudar a desmercantilitzar la trama de la vida i també les formes en què gaudim del nostre temps d’oci i descans.

Aquesta aposta per decréixer en alguns contextos, com una estratègia més en el marc d’una transició ecosocial, inclou també, i no és qüestió menor, unes condicions de treball dignes i salaris justos per a les persones que viuen del sector turístic. Així mateix, el decreixement no ha d’implicar fer obsolets i deixar a l’atur a milers de persones que tenen cura dels moments d’oci i descans de la resta de la població. Però, quines seran les transformacions que patirà el treball en un context d’obligat decreixement?

Per una banda, decréixer és una necessitat que ens imposa la crisi ecològica, i per una altra, la crisi energètica també ens obliga a reestructurar tota la societat en funció de la seva disponibilitat. En principi, menys energia implicarà plantejar-nos seriosament la reducció del temps de treball. Però la cosa no és tan simple per a qui treballa en turisme. Menys hores i dies de treball també podria suposar una major possibilitat de temps d’oci per al conjunt de la població i, conseqüentment, més pressió per als treballadors i treballadores del sector serveis i especialment dels turístics. Alhora, menys energia pot posar en solfa la digitalització i la robotització de molts processos i implicar una major necessitat de treball humà (físic). Per tant, cal posar atenció a aquests processos si volem que la transició ecosocial sigui justa i solidària. No podem caure automàticament en el “solucionisme tecnocràtic”, d’una reducció de temps de treball sense abordar-ne les conseqüències.

Ens calen canvis culturals profunds amb formes noves i imaginatives de gaudir del temps lliure. Això implicarà transformacions que ens duguin a models per força no consumistes ni mercantils i que permetin que les persones que treballen en el sector turístic puguin reduir també el seu temps de treball i aconsegueixin conciliar millor les seves vides laborals i personals.