El context de reactivació turística actual, lluny de canviar dinàmiques negatives presenta un escenari encara més agressiu. Per això, girar la vista enrere es torna fonamental i ens pot ser útil revisar quines estratègies abans de la pandèmia ens servien per a pensar críticament el turisme i comprovar si, en aquest nou marc, continuen sent útils. Amb aquest propòsit, hem publicat a Alba Sud un nou informe ja disponible en castellà i català titulat “Turisme responsable a debat. Reflexions després de la pandèmia de la COVID-19”. En aquest article recuperem algunes de les reflexions finals de la publicació.

Així doncs, amb la voluntat de girar la vista enrere, Daniela Moreno, consultora i investigadora en turisme, sostenibilitat i gènere, assenyalava en la seva entrevista per a aquesta publicació com “hi ha temes que discutim actualment que no seria possible si no haguéssim adquirit i integrat en la nostra pràctica professional el turisme responsable com a mecanisme d’incidència política”.

El turisme responsable, al costat d'altres conceptes com el turisme sostenible, inclusiu o regeneratiu, han precedit un moviment acadèmic i social que ha contribuït de manera positiva a construir discursos d’alerta enfront del funcionament hegemònic del turisme. Així mateix, aquests conceptes tenen una vocació globalitzadora per a minimitzar els impactes negatius i potenciar aquells positius. En canvi, altres termes com “turisme accessible”, “turisme social” o “turisme comunitari” tenen un àmbit d'acció molt més concret i parcial (Cañada, 2023). Això fa que puguin prevaler en el temps a diferència de termes més globals, com el turisme responsable, amb major dificultat per a acreditar la seva capacitat correctora (Cañada, 2020). Dit això, continuen sent útils aquests marcs actualment?

Ernest Cañada (2023) proposa l'exercici de pensar entorn a la idea d'inclusió en el turisme per a fixar-nos en la seva contrapart: l'exclusió. Si traslladem aquesta proposta al turisme responsable, hauríem de fixar-nos en la irresponsabilitat de la pràctica i gestió turística. Començar a observar i preocupar-nos pels processos d'exclusió o els aspectes no responsables del turisme, connecta amb el gir crític en els estudis turístics definits com “una perspectiva de la recerca que s'interroga per la justícia i la transformació social en i a través del turisme. Fent responsable al capitalisme dels estralls causats per la indústria turística” (Cañada, 2023:11). D'aquesta manera, la resposta a la nostra pregunta inicial es torna més complexa.

Aquest exercici el vam intentar posar en pràctica en el pòdcast “Com dir-t’ho”, presentat per Jana Jubert i Indigo Carbajal, on vam estar reflexionant sobre “el bon turisme” junt amb Joan Burdeus, filòsof, periodista i crític cultural.

Hem de qüestionar què no ha funcionat en aquests conceptes que anem col·leccionant. La voluntarietat dels principis de responsabilitat econòmica, social i mediambiental proposats en la Declaració de Ciutat del Cap (2002) individualitza les accions. Així, dependrà de la voluntat de cada persona, empresa o organització adoptar-los totalment o parcialment. Aquest fet, es va fer evident als grups focals i entrevistes duts a terme en el marc de l’informe publicat, on la majoria d’arguments coneguts al voltant del turisme responsable tenien relació amb eleccions individuals basades en la “bona fe” i en “ser un bon turista, viatger o hoste”. Aleshores, no sols són accions voluntàries i individuals, sinó que a més estan tenyides d'un judici de moral. Aquests dos factors, la voluntarietat i la virtuositat, impedeixen elevar la discussió al pla polític. Necessitem que la discussió sobre la gestió del turisme sigui transversal i política. I no només a nivell conceptual, sinó que precisem de solucions pràctiques i exemples que ens mostrin que una altra forma de turisme és possible.

Coincidim amb els moviments socials i organitzacions civils que assenyalen críticament com el turisme responsable s'ha vist diluït i absorbit per les dinàmiques mercantilitzadores del sistema capitalista reduint-lo a una simple enumeració de “bones accions” per a “bons turistes i empreses”, a través de la Responsabilitat Social Corporativa. Malgrat aquesta crítica, reconeixem també el valor d'aquestes accions individuals. Així mateix, amb aquest text no pretenem animar a persones i empreses que deixin d'intentar contribuir a reduir els impactes negatius del turisme. És més, tots els grups focals van coincidir en la importància de continuar discutint sobre turisme i els seus impactes. Així, el nostre objectiu és cridar l'atenció sobre discursos que individualitzen i dificulten una capacitat de mobilització social i col·lectiva per una transformació del turisme. Tenir en compte que el consum és part essencial del procés de valorització del capital, ens ajuda a plantejar-nos la qüestió del consum des de la seva dimensió col·lectiva, com un procés (Hellio i Moreno, 2021). I això mateix, ens pot ajudar a pensar sortides polítiques enfront del context de policrisis (Tooze, 2021).

Davant d'aquesta situació, proposem abandonar adjectius i començar a discutir sobre turisme des d'una perspectiva crítica. Per exemple, és significatiu que entre els arguments al voltant del turisme responsable, el de “un treball decent que tingui en compte els estàndards laborals internacionals” fos dels menys prioritzats, fins i tot entre estudiants de turisme els qui haurien de conèixer les mancances en termes laborals del seu sector. Encara que el turisme s'ha promogut des de les institucions i empreses com un sector generador d'ocupació, sobretot per a aquelles persones amb més dificultats d'accés al món laboral com dones o persones migrants, s'ha prestat molt poca atenció a les condicions laborals, impregnades d'una precarietat laboral crònica. Per això, creiem que, si volem parlar de turisme responsable, hem de començar per demandar unes millors condicions laborals per a totes aquelles persones que treballen en turisme i allunyar-nos de la voluntarietat i la virtuositat. Parar atenció en qui està fent aquests treballs, si són ocupacions feminitzades o racialitzades. En com això afecta als salaris i en les condicions de treball. En els processos d'externalització i en els impactes en la salut de la precarització del treball. A major organització social i sindical, menors impactes negatius hi haurà i més “responsables serem”.

Figura realitzada per Sauló, Vinyes i Pins SCCL

Seguint amb la idea de fixar-nos en la contrapart, hem de començar a preguntar-nos a qui li demanem responsabilitats. Per a començar, a tall d'exemple, en tota Europa, la bretxa fiscal en el sector de l'aviació representa un gran dèficit en els ingressos públics. Segons un informe publicat per Transport & Environment (2023), el 2022 els governs europeus van perdre 34.200 milions d'euros pels baixos impostos al sector de l’aviació. Entre els països europeus on aquesta bretxa és major es troben el Regne Unit, França, Espanya i Alemanya. Finalment, aquesta bretxa podria augmentar fins als 47.100 milions d'euros el 2025 si no s'eliminen les exempcions fiscals a les aerolínies (Transport & Environment, 2023).

Així, hem de deixar de comparar els preus dels vols amb altres transports, perquè no són preus reals. A més, com assenyalen des de StayGrounded, hem de tenir en compte que l’1% de la població és la que causa el 50% d’emissions de vols comercials, davant un 80% de la població que mai s’ha pujat a un avió. D’aquesta manera, poder el més responsable seria que la comissionada de transport de la Unió Europea, Adina Vlean es replantegés la decisió de descartar la prohibició dels jets privats.

Per tant, actualment, el concepte de turisme responsable, vinculat a un discurs individualitzador i amb una falta de crítica als elements estructurals que dificulten la transformació del turisme, ha deixat de funcionar. Tot això, sumat d’un sobreús i “mal ús” del concepte, vinculat a campanyes de greenwashing i socialwashing per part de diferents actors, així com una superposició de conceptes: turisme sostenible, responsable, inclusiu, regeneratiu... Aquest context, fa que, lluny de la necessitat de crear nous conceptes, decidim promoure una discussió àmplia sobre turisme, començant per plantejar com impulsem estudis en turisme més crítics, amb currículums allunyats del màrqueting i l'administració empresarial i més pròxims a la realitat dels treballadors i treballadores del sector, que tinguin en compte la transversalitat del turisme i el context de crisi climàtica. També creiem que el turisme pot i ha de començar a treballar-se i analitzar-se des de perspectives crítiques en estudis secundaris, perquè és una cosa que, en un context de globalització, ens apel·la.

En conclusió, revisar la conceptualització del turisme responsable, ens serveix com exercici per, d’una banda, fixar-nos en la irresponsabilitat de la pràctica. D’una altra, recuperar una d’aquelles primeres propostes (Gascón i Cañada, 2005) que buscaven generar un moviment social orientat a la sostenibilitat en turisme i no un nou nínxol de mercat per crear nous productes turístics.  Segueix sent viable aquesta proposta? Val la pena intentar-ho de nou?