La periodista i escriptora Anna Pacheco acaba de publicar el llibre “Estuve aquí y me acordé de nosotros. Una historia sobre turismo, trabajo y clase” (Anagrama, 2024): un assaig on barreja testimonis i reflexions nascudes del treball de camp dut a terme a diversos hotels de Barcelona, i també de remenar i pensar productes culturals molt diversos. Durant mesos, amb complicitat sindical, es va colar i va assistir a reunions de comitès d’empresa, celebracions del personal o negociacions amb alts càrrecs directius. Va recollir també gravacions i àudios de veu que li enviaven persones que treballaven en aquests hotels, dels quals no dona nom i representa com un de sol, prototip d’un model de turisme de luxe pel qual s’està apostant a Barcelona. De l’Anna s’ha destacat la seva capacitat per a infiltrar-se i, passant desapercebuda, ser testimoni de coses que sovint imaginem, però que ens resulten inaccessibles. Així ho acreditava la seva crònica sobre la fira immobiliària The District a El País l’any passat. Però més enllà d’aquesta innegable habilitat, crec que en aquest nou llibre destaca la virtut d’elaborar un seguit de qüestionaments que contribueixen a esquerdar els relats hegemònics. I és precisament sobre aquestes preguntes que es fa que m’interessa continuar la reflexió.

En una ciutat turistificada com Barcelona, com passa a moltes altres que viuen una situació semblant, el focus de l’atenció crítica s’ha situat en el terreny de què hi passa fora dels establiments turístics: increment del cost de la vida, pèrdua d’habitatge assequible, congestió del transport públic, destrucció de teixit comercial de proximitat, espoli de recursos naturals com l’aigua, massificació i, en general, percepció de pèrdua de la ciutat expressada a partir de múltiples preocupacions, reactivades encara més després de la pandèmia. Però el debat públic s’ha situat menys en el terreny del treball, bloquejat per l’argument que el turisme genera ocupació, a excepció de la capacitat que van tenir durant un temps les associacions de “kellys” d’irrompre amb les seves denúncies i demandes. Això és un problema, perquè una part de la població se sent fora de la discussió, o interpel·lada en termes que no la convencen a causa del “realisme capitalista” imperant, del que parlava Mark Fisher.

I és l’àmbit del treball des del qual l’Anna Pacheco construeix la seva anàlisi. Ho fa des d’un triple vessant: el de la precarietat laboral de qui atén els negocis turístics, però també el de les classes treballadores que fan turisme o aspiren a fer-lo i, encara més, el de tota la gent que fent el que fem quotidianament en una ciutat turistificada treballem sense saber-ho (ni cobrar) dotant als turistes d’escenaris d’interès i atractiu. Aquest és el “nosaltres” amb el qual Anna Pacheco obra i tanca el seu llibre, i que converteix en el fil conductor dels seus pensaments. Abordar la discussió des d’una perspectiva de classe, entrellaçada amb el gènere i la raça, centrat en l’empresa turística com a espai de producció, de consum i de transformació urbana, podria ser un marc oportú des del qual ampliar els límits del debat turístic.

A “Estuve aquí y me acordé de nosotros”,el treball turístic es fa visible a través del malestar que expressen els testimonis de les treballadores i els treballadors dels hotels. Per contrast, els premis i els discursos integradors de directius de pena (ai, Palas, com surts retratat, i que ridícul sones) resulten obscens. Amb l’ús d’expressions com “talent” o “col·laboradors”, intenten ocultar que els hotels poden obrir perquè hi ha gent que hi treballa, i que no són els de màrqueting ni els directius qui, en realitat, els fan funcionar. Però aquesta tensió entre direccions i les seves plantilles és permanent. La integració reclamada en els “hem de remar tots junts” o “som una gran família”, i fórmules semblants, no és possible perquè les directives dels hotels han assumit com a pilar del seu funcionament la flexibilitat i els baixos costos laborals. El resultat és la precarietat generalitzada, que s’expressa en última instància en l’esgotament, el dolor, l’ansietat, l’insomni i el recurs sistemàtic a la medicalització. Avui, els hotels a Barcelona es basen estructuralment en una classe treballadora que depèn dels fàrmacs per poder fer la seva feina, no per a evadir-se d’ella, sinó per suportar-la.

Durant molt temps, se’ns va explicar que els problemes de la qualitat del treball en el turisme eren fruit de l’estacionalitat, que generava caigudes en la demanda i, per tant, contractació temporal. Però, compte amb el que desitges, quan a ciutats com Barcelona s’ha aconseguit desestacionalitzar el turisme, que ja no atura mai, el seu treball no ha millorat significativament. I tampoc ho ha fet pel major poder adquisitiu de la seva clientela (allò del turisme de qualitat com a forma de fer més digerible l’aposta classista per l’elitització). Lluny dels discursos simplificats elaborats en gabinets de comunicació empresarial, la precarietat és real, resultat de decisions preses molt amunt.

En aquest context de naturalesa violenta, l’Anna Pacheco es pregunta si el contacte quotidià amb les elits i els seus capricis i luxes no dispararia el ressentiment de classe. Però com bé explica, el que hi veu és més aviat la frustració per no poder accedir a aquest món i, per altra banda, certes formes de resistència no formals. I, en un exercici d’honestedat intel·lectual poc habitual, fins i tot es qüestiona si aquesta pregunta, en realitat, té sentit i no és producte de les seves idealitzacions i desitjos. Però si es mira què està passant al sector, amb escassa sindicació i capacitat de plantejar conflictes laborals que millorin unes condicions laborals extremadament precàries, no hauria d’estranyar que costi tant trobar aquest rebuig. Sense identitat de classe, construïda en el conflicte, i sostinguda per institucions pròpies i una cultura que la consolida, el malestar difícilment es transforma en alguna altra cosa. Però això no sempre ha estat així. L’any 1978 es publicava un llibre singular: la radiografia detallada de com funcionaven hotels de diferents categories. A “Costa del sol. Retrato de unos colonizados” (Cuadernos de Campo Abierto), de Juan José Galán, Ángel Martín, Josefina Ruiz i Antonio Mandly, hi havia voluntat col·lectiva de coneixement que tenia una intencionalitat política clara: ocupar els hotels per tal que el seu personal els controlés i gestionés. I per a això calia saber exactament com funcionaven. Fer un llibre així avui és inimaginable. Era producte d’un context històric i d’una cultura de classe construïda en el conflicte i que del ressentiment de classe havia passat a voler apropiar-se i fer seves aquelles infraestructures. Això és el que l’Anna no troba avui en els hotels de Barcelona, i en deixa testimoni. Per això, preguntes que podrien semblar suposadament ingènues, plantejades fora dels marcs polítics i acadèmics predominants, poden il·luminar situacions sobre les quals té tot el sentit qüestionar-se les seves raons.

Situades així les coses, l’altra pregunta rellevant que aborda extensament el llibre és quin paper juga el turisme com a opció de consum de masses. I l’Anna descriu bé com el turisme ha estat un potent mecanisme per a la construcció d’un ideal de classe mitjana i com, al mateix temps, ha contribuït al seu desclassament, un tema al qual dona voltes des de la seva novel·la, Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya, 2019). Gràcies al consum turístic, han pogut disposar de noves formes d’organitzar els seus moments de descans i gaudi, però al mateix temps a través de la seva constant mercantilització s’han vist abocades a una cursa cap a uns ideals que les allunyava d’una cultura de classe pròpia. La campanya publicitària d’Halcón Viajes “Curro se va al Caribe” de mitjans dels anys noranta simbolitzaria aquesta aposta per a un consum turístic aspiracional. Primer, seguint les formes tradicionals d’un turisme fordista sota l’expectativa de poder-se igualar a la resta, el “jo també he estat”. Després, a mesura que el postfordisme conqueria el mercat turístic, l’element de distinció era la singularitat, el “mira on he estat”. Amb aquesta operació, guanyaven sentit les premonitòries paraules de Pier Paolo Pasolini, quan l’any 1968 argumentava que la burgesia s’havia d’entendre com a una malaltia altament contagiosa.

Significa això que no és possible cap altra forma de turisme? Negar aquesta opció seria una lectura. Però l’Anna Pacheco aposta per un exercici més complex: buscar per quines vies les classes treballadores podrien accedir a un temps d’oci alliberat del treball, que podria incloure o no el turisme, amb capacitat d’enfortir una cultura de classe pròpia. Fa recerca a les palpentes perquè la reflexió és encara incipient, però intueix que aquest és un terreny de disputa política clau a la qual ens aboca la crisi ecològica i la impossibilitat de continuar fent turisme com s’ha dut a terme durant les darreres dècades. I per això encerta també quan posa en el focus de la seva crítica i rebuig a les elits, les que conformen el capital turístic i les que el gaudeixen. El “nosaltres” de l’Anna Pacheco, les classes treballadores, hauria d’estar en el centre de qualsevol debat que vulgui abordar la transformació del turisme des de perspectives emancipatòries.