L'extensió de la pandèmia va tenir un fort impacte en el turisme a nivell mundial, a través de les restriccions o prohibicions en els desplaçaments, el tancament de negocis o les pèrdues econòmiques. Alhora, es van generar nombroses aportacions que intentaven predir com seria el nou turisme: desplaçaments que prioritzarien destins rurals enfront dels urbans, la intensificació de les mesures de seguretat, major interès per la sostenibilitat, entre altres (Cabanilla et al., 2021). Les propostes de turisme comunitari que es trobaven relativament prop de les ciutats van adquirir llavors un enorme atractiu per a les persones que desitjaven sortir de les seves cases i practicar alguna activitat d'oci en entorns naturals i on es podia mantenir la distància social. Però això també va portar conseqüències negatives com la massificació, la generació de nombrosos residus i casos de contagi en zones on, si la cobertura sanitària era deficient, es van saturar els sistemes sanitaris (Cabanilla et al., 2021).

Turisme comunitari i pandèmia al Perú

La recepció de turistes internacionals al Perú va arribar als 4 milions l'any 2019 (Gabriel-Campos et al., 2021). L'arribada de la COVID-19 va afectar negativament el país, la qual cosa va fer que el govern prengués un seguit de mesures de tancament. El mes de juliol, aquestes es van relaxar, però això no va suposar la reactivació immediata del turisme. Les conseqüències, i la intensitat, van variar entre les persones que es dedicaven directament o indirectament a aquesta activitat (Gascó i Mamani, 2021).

Imatge de PublicDomainPictures a Pixabay.

A la comunitat rural de Quebrada Verde, l'ecoturisme exerceix un paper important a l'economia local i compta amb reconeixement legal. Aquesta zona no és aliena a una sèrie de fenòmens de tipus atmosfèric (El Niño) o sanitari (grip A) que han posat a prova la seva capacitat d'adaptació. És per això que, davant l'arribada de la COVID-19, van dur a terme una sèrie d'accions encaminades a pal·liar o mitigar els seus efectes, com la de reforçar els llaços d'unió, i el sentit de pertinença, i implementar mesures de suport a aquelles persones que es trobaven en una situació vulnerable. Una vegada que es va permetre la mobilitat, van tornar a obtenir ingressos complementaris a través del turisme (Gabriel-Campos et al., 2021).

D'altra banda, Gascón i Mamani (2021) van analitzar els punts forts i les febleses de les estratègies de les famílies de Amantaní enfront de la crisi sanitària. L'impacte econòmic va ser molt negatiu, però no va mostrar igual intensitat per a tota la ciutadania, ja que van jugar un paper clau les diferents estratègies de pluriactivitat aplicades. Va afectar especialment aquelles professions molt dependents del turisme com els artesans del cuir, que van haver de tancar per a tornar més tard. Mentre que aquelles famílies que combinaven el turisme amb l'agricultura de subsistència es van mostrar més resilients, ja que es van assegurar l'alimentació durant aquests mesos (Gascón i Mamani, 2021).

Turisme Comunitari a l'Equador i COVID-19

Equador és un territori on el turisme juga un paper clau en la seva economia. Però en 2020 el sector va passar de ser la tercera font d'ingressos no procedents del petroli a la sisena, amb una caiguda del 70% de les arribades de turistes internacionals respecte a l'any anterior (Sánchez-Piedra i Pachacama Calvopiña, 2023). Donat aquest nivell de dependència, des del camp de la recerca són diversos els estudis que plantegen la necessitat d'un canvi (Loor Bravo et al., 2021).

Imatge de Gerd Altmann a Pixabay.

En aquest canvi, el turisme comunitari podria jugar un paper clau. Compta ja amb rellevància en el territori i ha estat reconegut en diversos documents oficials, com a plans estratègics per a la regió. Però per a això s'ha d'afavorir una diversificació de les activitats que permeti disminuir la vulnerabilitat. Així, haurien d'enfocar-se a un desenvolupament nacional més conscient i sostenible i implementar canvis de gran importància que vagin més enllà d'una situació concreta de crisi (Loor Bravo et al., 2021). Els valors que haurien de prevaler serien els de l'Economia Social i Solidària, promoure la cooperació entre les persones de la comunitat i la governança, així com la cura d'entorn i la cultura. Tot això a través d'una participació inclusiva que sigui capaç d'integrar diferències de gènere, ètniques o d'edat. Un procés que sigui capaç d'adaptar-se a noves situacions i necessitats (Loor Bravo et al., 2021).

El Cantón Arajuno existeixen diverses associacions, fonamentalment indígenes, que combinen activitats agroramaderes, de comerç i turístiques de base comunitària. La pandèmia va suposar un seguit de canvis i adaptacions per a aquestes organitzacions. Es van millorar els serveis a través d'internet, però també es van deteriorar infraestructures per la falta de manteniment. L'impacte va ser variable, mentre el senderisme o l'albirament de flora i fauna no van patir tant, l'allotjament i l'alimentació es van veure més afectats. En zones concretes es van rebre visitants de ciutats pròximes que tenien la possibilitat d'esplai de manera més tranquil·la (Sánchez-Piedra i Pachacama Calvopiña, 2023). Les dones de la comunitat van portar la iniciativa durant aquesta etapa i consideren que el turisme comunitari facilita el benestar i que és una font complementària d'ingressos important, al mateix temps que enforteix els vincles entre la població i la cura del medi ambient. Elles van introduir innovacions en l'àmbit gastronòmic i van implantar un servei de menjar a domicili. Això fa que, de cara al futur, resulti imprescindible reforçar aquests projectes encapçalats per dones, per la seva capacitat d'adaptació en èpoques difícils, també s'ha de fomentar la capacitació i la facilitat per a obtenir els permisos de funcionament com destaquen Sánchez-Piedra i Pachacama Calvopiña (2023).

D'altra banda, la Reserva de Producció de Fauna de Chimborazo es compon de més de trenta organitzacions pageses, cooperatives, associacions i propietaris particulars, que es dediquen principalment a l'agricultura i la ramaderia, encara que també és present el turisme. La crisi sanitària va comportar el tancament de negocis, la pèrdua d'ocupacions i l'empitjorament de la cura de l'entorn natural, ja que els socis van haver d'assumir els costos del maneig o tractament de residus, la qual cosa va comportar un cert descuit. D'altra banda, va suposar una recuperació de les tasques agrícoles, la millora de la capacitació o l'augment de la seva presència en xarxes socials. Una de les conclusions extretes és que les persones o associacions que desenvolupaven el turisme com una cosa complementària als seus ingressos principals, van aconseguir atenuar millor els impactes de la pandèmia que aquelles que es dedicaven a aquest de manera exclusiva o principal (López et al., 2022).

La situació del turisme comunitari a Mèxic

Els efectes de la crisi sanitària a Mèxic es van deixar sentir també en aquelles zones que duien a terme projectes comunitaris. A Campeche, especialment el municipi de Candelaria, l'ecoturisme havia creat oportunitats de nous ingressos a les ja establertes del comerç i l'agricultura. L'arribada de la COVID-19 va provocar el tancament d'establiments i la pèrdua d'ocupacions, la qual cosa va suposar un impacte negatiu en la qualitat de vida de les famílies que a més es van veure afectades per un context de falta de suport governamental. L'inici de la recuperació va ser lent, però les famílies van entendre que aquesta tornada s'havia de produir a través de la concepció de les activitats turístiques com a complementàries, que no podien constituir la seva única font d'ingressos (Estrada Ramírez et al., 2023).

Imatge d'Alan de la Cruz a Pixabay.

Per part seva, Larios Velázquez i López-Guevara (2023) van analitzar les estratègies adaptatives de la Cooperativa Turística Tosepan Kali a Puebla. Encara que inicialment comercialitzaven diversos productes locals, amb el temps van incorporar les activitats turístiques per a millorar la qualitat de vida de la zona. Tant els efectes de la pandèmia, com els de l'huracà Grace en 2021, van fer que prenguessin una sèrie de decisions per a assegurar-se que la cooperativa sobrevisqués i fos capaç de reaccionar. Van haver de reduir el nombre de persones participants i redistribuir les tasques. Aquests ajustos van ser plantejats a través d'assemblees on també van decidir protegir especialment els recursos de la zona. Tot això en un context de gran inquietud a causa de la falta de mesures ràpides i efectives de les autoritats del país (Larios Velázquez i López-Guevara, 2023).

Un altre territori que també ha enfrontat diverses crisis, mediambientals, recessions, etcètera, és la Península de Yucatán, on es desenvolupen diversos projectes de turisme comunitari. Aquestes comunitats van haver d'enfrontar-se a la incertesa i la situació va ser especialment crua per aquelles cooperatives que havien centrat tots els seus esforços en el turisme i havien abandonat altres ocupacions. Per contra, en aquelles que es va concebre com a complementària haurien aconseguit, en major o menor mesura, afrontar millor aquesta situació. Les persones responsables de la recerca assenyalen una sèrie de canvis que aquests projectes hauran d'afrontar per a aconseguir mantenir-se al llarg del temps, com el tractar de solucionar la bretxa digital existent i impulsar la producció tradicional amb inputs de proximitat (Jouault et al., 2021).

Cap a un nou turisme comuntari?

Més enllà de les primeres previsions que auguraven l'arribada d'una mena de turista més exigent i respectuós amb l'entorn la veritat és que, una vegada superades les etapes més complicades de la pandèmia, el turisme tradicional s'ha recuperat ràpidament. Encara que això no impliqui necessàriament l'absència d'interès per altres maneres de viatjar (Cabanilla et al., 2021). El turisme comunitari, després de la COVID-19 ha de fer canvis profunds, i per a això cal analitzar i adaptar-se al context concret, intervenir de manera planificada i prioritzar la participació (Llano i Mora Forero, 2022). Aquestes transformacions no poden limitar-se a una situació conjuntural, sinó que han de reconèixer els problemes estructurals per a proporcionar respostes eficients (Loor Bravo et al., 2021) que permetin aconseguir unes activitats més sostenibles i resilients, alhora que fomenta el turisme intern (López et al., 2022).

Imatge de Nile a Pixabay.

Encara que l'arribada de la COVID-19 va posar en el punt de mira altres maneres de fer turisme, com el comunitari, la veritat és que també va comportar un fort impacte en aquest i en els qui el duien a terme. Les conseqüències econòmiques, laborals i socials van ser de gran envergadura, encara que amb variabilitat de resultats. Es pot dir que aquelles organitzacions comunitàries que, amb anterioritat, ja havien experimentat altres crisis sanitàries, mediambientals o d'incertesa política, van desplegar una seguit d’estratègies per a abordar-la. Per exemple, enfortir els llaços d'unió de la comunitat, prestar ajuda a les persones més vulnerables, innovar respecte a les activitats o posar-se d'acord per a repartir les tasques existents. En alguns llocs es va aprofitar per a recuperar l'activitat agrícola, millorar la presència en xarxes socials o per a formar-se. L'experiència viscuda els ha fet valorar al turisme comunitari i el que els aporta, però en la majoria dels casos analitzats han conclòs que aquest ha de jugar un paper complementari a les seves activitats principals, amb freqüència agropecuàries, que els han ajudat a afrontar millor l'època més dura. Perquè el turisme comunitari pugui tenir un futur ha de tenir capacitat d'adaptació, fomentar la formació, impulsar la producció local i preservar la cultura i l'entorn, a més de promoure la cooperació des d'una perspectiva integradora davant la diversitat ètnica o de gènere, entre altres.