Si arriben creuers turístics o no fa dia de platja, no hi ha qui camini per la nostra ciutat. Han legalitzat allotjar turistes a habitatges, que a més s'acaparen com a actius financers, cosa que les encareix fins a posar-los fora de l'abast de la classe treballadora empleada al turisme o la construcció, que precisament sostenen aquesta indústria i són dos sectors majoritaris a Espanya. Les platges s'omplen, com les terrasses i els comerços, que ja no són per als residents. Per no parlar del que no té propietari i forma part dels nostres béns comuns: alteram el clima amb la contaminació del transport que sosté la indústria turística; provocam la pèrdua de biodiversitat o feim que les mars s'escalfin, acidifiquin i empobreixin, complicant els escenaris geofísics als que ens traslladam.

Té o no sentit, en aquest escenari, mostrar desafecció per un turisme que ens pren el benestar i el futur? El problema s'accentua a les illes, pels límits físics, la fragilitat de l'entorn, la irreversibilitat dels danys o la dependència de l'exterior. Els barris històrics de les grans ciutats, els ressorts costaners, els enclavaments de muntanya més turistitzats o els conjunts patrimonials presenten problemes de saturació turística semblants. El 2023, les illes Canàries van rebre 16.210.911 turistes, per a una població resident de 2.202.048 (7,4 turistes per habitant), mentre que les illes Balears van rebre 17.836.630 turistes per a una població resident de 1.197.261 (14 ,9 turistes per habitant).

D’ençà l’inici del segle XXI, la quantitat de turistes arribats a les illes Canàries s'ha multiplicat per 1,6, índex que arriba a 1,8 a les Balears. Potser així s'expliquen les manifestacions del 20 d'abril passat amb lemes com “Canàries té un límit!”, o altres protestes històriques a les Balears. Altres destins competidors de característiques semblants van molt al darrere, amb xifres molt inferiors: el 2023, la República Dominicana va acollir 10,3 milions de turistes; Hawaii, 8,9 i Cuba, 2,4; mentre que Bali no ha superat encara la xifra de 6,3 milions de turistes que va assolir el 2019.

Però el pitjor no és la pressió demogràfica. L'acaparament i la despossessió tenen arrels financeres, i marginen i expulsen per raons de renda, una situació favorable únicament a qui es pugui permetre pagar preus desorbitats per invertir a llocs tan preuats.

Davant d'un escenari previsible de fi del turisme barat, ja sigui per l'encariment del combustible o per la proliferació de fenòmens meteorològics extrems, la solució no és que només puguin fer turisme els que es puguin permetre un malbaratament. Competir pel turisme de luxe, mal anomenat de qualitat, agreuja la desigualtat amb més cabals de consum energètic i de materials per càpita. La distòpia del turisme només per a uns quants porta l'encuny de l'elitisme, el retraïment social i l'individualisme, fins a l'extrem de defensar privilegis per mitjà de la xenofòbia. L'alternativa que caldrà explorar, bé sigui per gust o per la força, és el decreixement, que es fonamenta en la necessitat de contraure el consum, però fent convergir-ne la distribució per promoure la igualtat.

Ja utilitzam instruments d'ordenació territorial i turística que ara toca defensar en un context de menyspreu neoliberal dels mecanismes de regulació pública: la Llei de Costes, les anomenades "moratòries" que regulen l'oferta d'allotjament turístic, els acords per limitar la capacitat d'aeroports i ports, el turisme social o la dotació pública d'espais de recreació a l'aire lliure per promoure la convivència que faci menys desitjable haver de desplaçar-se per alleujar-se de l'opressió del dia a dia.

El turisme, entès com l’organització social de l’oci en el temps i a l’espai, forma part d’una utopia a perseguir, fent desitjables la proximitat, la quotidianitat i el compromís amb la sostenibilitat de tot allò que ens és comú.