Manllev el títol a Amadeu Corbera que, abans, durant, i després de ser el president del GOB- Mallorca, ha insistit en aquesta idea [1]. Devia ser el 8 de maig passat que Amadeu Corbera escrivia a la xarxa X: "Repetim: els ecologistes sempre tenim raó i sempre ens la donen tard". La piulada -o com es digui ara- venia acompanyada de la captura d'un titular de premsa on es podia llegir: “Prohens admet que cal restringir l'arribada de turistes: Les Balears han arribat al seu límit", i es completava amb un subtitular on s'afirmava que la presidenta assegura que obrirà espais de diàleg per evitar la saturació.

Ambdues coses, les declaracions de la presidenta autonòmica i la reivindicació de la raó dels ecologistes, permeten fer alguns comentaris sobre els malestars causats per la turistificació de les Illes Balears i un apunt sobre memòria històrica de l'ecologisme. Vegem:

1. Sense decreixement, els malestars creixen

El govern autonòmic i les principals institucions locals (Consells Insulars i Ajuntaments) governades pel PP i VOX no pretenen obrir espais de diàleg per evitar la saturació turística ni, molt menys, engegar una política holística de limitacions turístiques. Senzillament, han detectat que el malestar social per la massificació és profund i creixent. Fa unes setmanes el conseller de turisme del Consell de Mallorca afirmava que "Mallorca está en cabreo preventivo", és a dir, reconeixia una evidència fins ara negada: l'existència de cabreig (l'adjectiu "preventiu", és sobrer i un doi car, sociològicament, "cabreig preventiu" no existeix). Els fenòmens de massificació són els efectes i no la causa del malestar i del cabreig social. La causa, com està sobradament demostrat, és la turistificació [2]. Posar límit al volum i créixer en valor sembla ser un dels hits, almenys per a aquest estiu, de la turismofília industrial per tal d'elititzar la turistificació. Més luxe és agreujar els problemes vitals dels residents provocats per l'excés de turisme, per l'hiperbòlic monocultiu turístic.

Un altre dels hits que escala posicions és el de "gestionar la massificació" perquè els i les residents tornin "sentir-se visitats i no envaïts". Tot apunta que la peça fonamental d'aquesta gestió és l'ampliació d'infraestructures ja existents (aeroports, ports, infraestructures viàries, etc.) i construcció de noves (més aparcaments "dissuasius" (sic) de cotxes, amb la consegüent invasió de ciment del sòl rústic, etc.). Afegim-li com a element per a gestionar la massificació l'augment de la despesa pública per continuar amb la perversió de la desestacionalització. El conseller de turisme del Consell de Mallorca, a l'entrevista esmentada, apunta: "Tengo muy claro que hemos de cambiar el modelo de promoción. No tenemos un problema de demanda, sino que hemos de repartirla correctamente". En qualsevol cas, una vegada consolidat el model turístic neoliberal de plataforma impulsor de la indústria del lloguer vocacional, ha desaparegut la possibilitat de gestió pública dels fluxos turístics en el marc de zones turístiques predeterminades com a tals, reservant les zones residencials per a els i les residents. Aquest va ser un model que durant dècades va funcionar a Mallorca com a apaivagador de malestars socials.

En definitiva, les declaracions de la presidenta autonòmica que provocaren el missatge de reivindicació de coherència de l'ecologisme no eren altra cosa que un bla, bla, bla... Res de nou. El vicepresident i conseller d'economia, hisenda i innovació -i home fort del govern autonòmic- a mitjan desembre passat a la pregunta “La saturación turística se perfila como el gran reto del futuro a 25 años. ¿Deben establecerse límites? ¿Cuáles? ¿Cómo?” contestava: "Es verdad que durante los meses de verano existe una cierta presión, pero creo que el turismo no es el único culpable, no se le debe demonizar. Uno de los ejes de los sucesivos gobiernos tiene que ser, sobre todo, combatir la oferta turística ilegal, además de avanzar en la desestacionalización, ya que esto repercutirá en una menor sensación de saturación para los residentes...".Aquestes declaracions estan en plena consonància amb les polítiques que es posen veritablement en marxa. Diuen, diuen, diuen... mentre fan polítiques de més turisme; més luxe per terra (mansions i cases de luxe), mar (indústria nàutica de luxe) i aire (jets privats); més invasió turística del sòl rústic; més xaleterisme; derogació de factode la Llei de Benestar per a les Generacions Presents i Futures de les Illes Balears;  menys polítiques públiques d'habitatge i de contenció dels preus del lloguer, més explotació i pobresa laboral... La massificació turística, que subjuga qualsevol possibilitat de quelcom semblant a una vida bona per a la majoria de la ciutadania resident, no és una prioritat governamental. Si ho fos, reconeixeria que és una de les causes d'un problema estructural: la turistificació a l'engròs. El conseller de turisme ho té clar: "L'important és repartir i, si un lloc està saturat, intentar que la gent vagi a un altre" (sic). Perillosíssima diagnosi de la situació, que ignora indicadors com els de pressió humana.

Tanmateix, el més perillós és la parafernàlia d'aquestes darreres setmanes: 1. Posada en marxa de l'anomenada "Mesa pel Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat Econòmica de les Illes Balears", una mena d'assemblea de representants de l'elit turismofílica neoliberal, amb alguns -molt pocs-, representants dels malestars provocats per la turistificació sense límits ni control. 2. La creació d'un comitè d'experts, amb diversos grups de treball, del que en el moment d'escriure aquestes línies, no es coneix la composició, però sí qui dirigirà tot aquest sarau: un catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears absolutament lligat a les elits empresarials.

És, com dic, perillós per vàries raons: És una aposta per la tecnocràcia, en contraposició a la democràcia participativa. És l'anul·lació, d'amagatotis, dels organismes institucionals de diàleg. És el somni humit de sempre del capitalisme turístic illenc: "De turisme en parlen només els experts". És, com ja s'ha insinuat, un intent de "dictadura de l'ortodòxia" que estableix què és possible i què no ho és. És a dir, negacionisme de l'evidència històrica que tot és impossible només fins que es fa possible.

És, en definitiva, un bla, bla, bla... amb un únic objectiu: desactivar, o, si més no, apaivagar, la creixent mobilització social contra una turistificació que ha esdevingut en un règim brutal de precaritzacions vitals per a les majories socials. Les diverses i massives mobilitzacions; la presa dels carrers, places i platges per manifestar la diversitat dels malestars de la societat; la pluralitat d'autoorganitzacions ... indiquen que ara mateix estem en una situació de mobilització continua i de concreció de propostes alternatives. La celebració del primer Congrés de Turisme de la Societat Civil té una importància especialment rellevant en celebrar-se en l'ambient de descontentament actual. Parafrasejant a Angela Davis, diria que comencen a ser menys les persones que accepten les coses que, suposadament, no poden canviar, i cada cop som més les decidides a canviar les coses que no podem acceptar. Altrament dit,  cada cop som més que pensam que el decreixement turístic és possible i que el no decrement turístic és inacceptable. En fi, els ecologistes sempre tenim raó, i ho hem demostrat, si més no, en aquesta darrera dècada i mitja posant al centre la turistificació com a problema civilitzatori en temps d'emergència climàtica (i de biodiversitat i espais naturals).

2. L'apunt de memòria històrica de l'ecologisme

Ara farà quaranta-cinc anys que es feren les "II Jornades de Ecologia y Política". Els debats es desenvoluparen els dies 7, 8, i 9 de desembre de 1979 a Palma, concretament a l'Estudi General Lul·lià on, coincidències de la història, en uns dies es celebrarà l'esmentat Congrés de Turisme de la Societat Civil. Els organitzadors de les jornades van ser el GOB, el C.E.S.E. (Centro de Estudios Socioecológicos) i A.L.B.E. (Asociación de Licenciados en Ciencias Biológicas).I els temes de debat giraren entorn de: 1. Turisme i medi ambient. 2. Defensa i indústria militar. 3. OTAN. 4. El Mediterrani. Temes sobre els quals s'aprovaren unes conclusions que el GOB recollí en un fulletó.

Tot i que enguany no es commemora un aniversari rodó d'aquelles jornades, crec escaient recordar-les per dues raons: Per l'actualitat dels temes que es varen tractar, i, en el marc dels descontents actuals per la turistificació, em sembla interessant recordar algunes idees de les conclusions sobre turisme. Vet aquí alguns paràgrafs que reprodueixo literalment:

"La práctica masiva del turismo es un fenómeno, típico de los habitantes de las sociedades desarrolladas, cuyas bases se hallan en la creciente atención social a la ocupación del "tiempo libre" y en el interesado fomento de las actividades de "ocio" como forma de recuperación de la fuerza del trabajo. Al socaire del turismo de masas ha surgido una formidable industria turística, cuya extensión ha provocado numerosas consecuencias ambientales negativas, entre otros muchos problemas".

"En principio, los ecologistas no nos oponemos al turismo, entendido como actividad de intercambio cultural y humano entre las personas y como conocimiento de las costumbres, peculiaridades, y usos sociales de los pueblos. Sin embargo, sí manifestamos nuestro rechazo a las formas turísticas vigentes, basadas en la degradación del intercambio cultural, la estandarización de las posibilidades personales de expansión creativa y el fuerte impacto sobre las riquezas naturales, históricas y artísticas. En suma, denostamos a la industria turística en cuanto cercena las posibilidades creativas del tiempo de ocio y comercializa para su propio beneficio el patrimonio colectivo".

"El proceso turístico, tal y como se produce hoy, contiene en sí mismo el germen de su destrucción".

Les conclusions acaben destacant cinc propostes de les què interessa esmentar la següent: "Proceder a una política restrictiva allí donde la presión de la demanda turística lo aconseje, a fin de no alterar los bienes públicos"

De segur que passats quaranta-cinc anys empraríem uns altres mots per dir, si fa no fa, el mateix: Que un altre turisme és possible. Que, per l'absència de polítiques restrictives de debò, ara toca conjugar el verb decréixer. Que l'expropiació, via turistificació, del que és comú ha provocat un ensordidor malestar social i un estat de mobilització aparentment imparable. En fi, que els ecologistes sempre tenim raó.