Enric Tello i Aragay (Barcelona, 1956), és Doctor en Història contemporània i catedràtic del Departament d’Història e Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. És expert en Història Agrària, membre d’Ecologistes en Acció i ha estat vinculat a l’emblemàtica revista Mientras Tanto, fundada el 1982 pel filòsof marxista Manuel Sacristán. Ha investigat sobre les transformacions del territori a partir dels fluxos d’energia i materials produïts pel nostre metabolisme social, seguint la petjada d’influents pensadors de l’economia ecològica com Joan Martínez Alier. Ha escrit articles i participat en diversos treballs, com “La historia cuenta. Del crecimiento económico al desarrollo humano sostenible” (Barcelona, 2005) i més recentment en el volum col·lectiu “¿Por que la crisis ambiental?. Contribuciones desde la Ecologia Social” (Barcelona, 2023)

Vas reflexionant i estudiant des de fa temps sobre una idea que han anomenat "economia dònut". Explica'ns una mica més aquesta proposta.

El canvi cap a una societat que faci les paus amb la natura i entre les persones, com ens va proposar ja fa anys Barry Commoner, necessita també formes d'avaluar com estem per poder planificar correctament els canvis que cal dur a terme. Avui continuem imbuïts de la idea que es va fer hegemònica els segles XIX i XX, i que ens feia perseguir el creixement econòmic a ultrança. La forma de mesurar això, en el marc de les anomenades "comptabilitats nacionals", ha estat el PIB (Producte Interior Brut). Aquest creixement ha topat amb els límits biofísics del planeta i està minant les bases de sustentació de la vida i de la natura de la qual formen part. Necessitem, per tant, nous indicadors que ens guiïn.

Un molt popular és la "petjada ecològica", plantejada ja fa 29 anys. Aquest indicador vol mesurar de manera simple l'apropiació de la biocapacitat terrestre que té incorporada una determinada cistella de consum. Ho fa mesurant hectàrees de terreny. Malgrat ser una manera fàcil de fer-ho entenedor per a la majoria, té el problema que es basa en quantitats mitjanes de tota la Terra que en algun cas, com la petjada energètica –avaluada per la quantitat de bosc mitjà terrestre que hauria d’existir per a què els gasos amb efecte d’hivernacle no s’acumulessin a l’atmosfera—, són quantitats virtuals inexistents. Dit ras i curt, és un indicador amb un traç excessivament gruixut en voler reduir tots els impactes ambientals a una sola unitat de mesura en hectàrees de territori.

La proposta de l'economia dònut vol abordar la complexitat d’aquests impactes sòcio-ambientals mesurant cada cosa amb les seves unitats, però alhora ser prou entenedora per, amb una imatge molt gràfica, saber on som i cap on volem anar. Aquí és on apareix la idea de representar dos cercles concèntrics, on al cercle superior tenim els límits biofísics que no hem de superar, i que ha estudiat de forma rigorosa i precisa l'Institut de Resiliència d'Estocolm: el problema del canvi climàtic, però també l'aigua dolça, la biodiversitat, l'acidificació dels oceans, la pèrdua de fòsfor i nitrogen dels sòls convertint-los en contaminants, etc. També és important la idea de la interconnexió entre aquests diferents factors.El cercle inferior delimita els fonaments socials, o sigui aquelles necessitats humanes (alimentació, energia, habitatge, salut, educació, participació política, etc.) que cal satisfer per a què tothom pugui tenir una bona vida. Aquest dònut està dividit en diferents calaixos on hi ha cada factor, i amb els colors de semàfor valorem si ens trobem dins (verd) o si ja ens hem extralimitat pels límits planetaris o hi ha gent amb carències greus del fonament social que ens cal per viure bé (vermell). Definint a l’interior del dònut un espai just i segur per què tothom pugui viure bé sense fer malbé el medi ambient comú, aquest "dònut" ens dona una fotografia detallada de com estem i ens ha de servir per planificar cap on hem d'anar.

Aquesta proposta ha estat ben rebuda? S'està utilitzant com a mapa per orientar-se?

S'hi estan sumant sobretot ciutats que l'utilitzen com a forma de mesurar el seu nivell de prosperitat, i que aquesta sigui sostenible, compartible i equitativa. Per a aquestes comunitats urbanes són importants sobretot els fonaments socials que conformen el cercle concèntric inferior, i on estan qüestions com les necessitats d'energia, alimentació, aigua, salut, educació, equitat de gènere, veu i participació política, habitatge, etc. Secciona el dònut per la part interior i també valora amb el semàfor si aquestes necessitats s'estan satisfent de forma adequada sense comprometre la satisfacció de les necessitats d’altres persones.

No es tracta d’un sol indicador sinó de molts integrats en aquesta relació complexa que suposa viure bé sense fer malbé l’única Terra que tenim. De fet, cada dimensió del “dònut” pot acabar tenint diferents indicadors per mesurar-la. La salut, per exemple, la podem mesurar des de l'esperança de vida, percentatges d’obesitat i sobrepès, etc. Tot plegat ajuda a fer visibles i comparables els nivells d’aprovisionament de satisfactors de necessitats que necessita una macroeconomia ecològica per definir un espai just on ens hem de trobar tothom per tenir unes vides dignes que no posin en qüestió la base natural que ens sustenta.

Aquesta proposta vol ser una alternativa al monoteisme que l'economia convencional exerceix amb l'indicador del PIB. Cada ciutat que forma part de la xarxa de l’economia “dònut” decideix quins indicadors fa servir per construir la seva pròpia "selfie", i que li serveixin com a guia per desplegar programes i actuar. El laboratori d’Oxford DEAL, on s’assessora aquest procés, demana expressament que els indicadors concrets es decideixin de forma participativa per aconseguir una “selfie” el més real i comprensible possible. A Barcelona, per exemple, han participat persones provinents de diversos moviments socials juntament amb tècnics de diverses àrees de l’ajuntament que han aportat les seves propostes. El resultat ha confirmat que temes com l'habitatge, la pobresa i la contaminació estan clarament amb el semàfor vermell. L'objectiu és que aquesta diagnosi serveixi per establir prioritats i dissenyar polítiques públiques que siguin avaluables. La finalitat és transformar i millorar aquestes realitats que hem detectat amb aquests indicadors, i aconseguir avançar cap a una vida pròspera compartida, una bona vida on càpiga tothom.

L'exemple de Barcelona i la seva evolució les darreres dècades em serveix per plantejar-te com abordaríem la qüestió de turisme dins del "dònut". Per una banda, quan aquestes tendències massives del turisme fan saltar les vores de la ciutat i provoquen efectes indesitjables i per una altra, com interpretem des d'Alba Sud, la voluntat de repensar el turisme a partir de necessitats humanes bàsiques com el descans, el lleure, la salut, la cultura i fugir de les tendències mercantilitzades i consumistes que l'han caracteritzat en els anys petroli abundant i barat i del creixement econòmic com a única forma d’entendre i generar benestar humà.

Si la sostenibilitat és satisfer amb justícia les necessitats de les actuals generacions sense comprometre les necessitats de les generacions futures, està clar que el model capitalista no ho és. En aquest sentit, dins el capitalisme el turisme el podríem comparar amb l'alimentació atès que converteix ambdues necessitats en una mercaderia regida pel benefici privat d’uns quants. Cal que entrem a analitzar acuradament els processos i les cadenes de producció i consum que estan darrere de la part del dònut del turisme, per veure si generen una satisfacció o insatisfacció de les necessitats humanes reals, i si els impactes superen els límits planetaris. El que es pot concloure d'aquestes anàlisis, que anomenem des de DEAL i la nova macroeconomia ecològica els "sistemes d'aprovisionament" dins dels serveis ecosistèmics, és clar: patim una insostenible globalització mercantil d'aquests serveis, com són el turisme i l'alimentació. Crec pertinent la comparació entre aquestes dues cadenes mercantils perquè, com explicaré després, es poden relacionar i reforçar positivament dins dels dos cercles del dònut per transformar-les totes dues alhora cap altres formes més justes i sostenibles de satisfer aquestes necessitats.

Quins impactes del turisme són aquests que posen el semàfor vermell dins del dònut urbà d'una ciutat com Barcelona?

Òbviament, primer de tot una arribada de turistes tan massiva que acaben afectant i fent insuportable la vida dels i les ciutadanes de Barcelona, encara que tot això deixi uns ingressos a la ciutat que en general són engrunes per a les majories socials que hi viuen. No oblidem tampoc les condicions laborals precàries i la sobreexplotació que afecten la salut dels i les treballadores del sector turístic. Per exemple, i des d'Alba Sud ho heu estudiat molt: el cas de les “kellys”. També suposa una petjada de carboni enorme, d'avions i vaixells que porten a milions de turistes dins d'unes lògiques de consum compulsiu d'una ciutat que en aquest procés veu devorats els mateixos valors que la fan atractiva. Per què tanta gent se sent atreta per Barcelona? Perceben que és una ciutat viva, amb una qualitat de vida que té a veure amb que places i carrers tinguin un ús molt intens per una població local diversa, interessant. Però la immensa majora de visitants ignora que això també es deu a un passat i un present de rebel·lia, de llargues lluites d’associacions de veïns i altres moviments socials que han millorat la vida dels barris, i que han configurat aquesta ciutat interessant i atractiva... que ara es veu amenaçada de ser destruïda per aquest turisme massiu que, paradoxalment, ella mateixa atrau.

El turisme devora les ciutats, però hi ha alternatives a aquesta lògica perversa?

No tota forma de turisme ha de ser insostenible, entre altres coses perquè hem de ser conscients que gran part de la humanitat viu en ciutats, on hi ha una alta concentració de serveis de salut, culturals, educatius..., que hi fa atractiu viure-hi. Però, a la vegada, també suposen una carència important d'espais de lleure en contacte amb la natura on hom pugui trobar tranquil·litat i repòs. Això fa comprensible la necessitat de sortir de les ciutats per gaudir de la natura. Una altra cosa és com ho fem, amb quins mitjans de transport, de quina manera visitem aquests indrets, els processos urbanístics que es deriven, etc. Aquí és un apareix el paper cabdal dels “sistemes d’aprovisionament” generats per grans corporacions capitalistes que no busquen satisfer necessitats, sinó obtenir beneficis de les necessitats d’altri (i, per seguir-los generant, sempre és millor que la clientela resti permanentment insatisfeta).

Aquestes cadenes d’aprovisionament capitalista generen unes relacions entre el món urbà i rural que hem d'analitzar, criticar i transformar. El cas de la Cerdanya és l'exemple d'un model nefast on, a través dels canvis d'usos de sòl i el creixement d'unes urbanitzacions amb poquíssima ocupació de dies a l’any que han transformat completament aquesta comarca i estan destruït la seva ruralitat i identitat comunitària. Però encara hi ha resistències, i en aquest context ens calen propostes alternatives com per exemple el Projecte Betula, liderat per la cooperativa l'Arada del Solsonès, al Parc del Cadi-Moixeró, amb els que col·laborem, i on es proposen models alternatius que posen la producció d'aliments al centre. El model de monoconreu turístic ha provocat l'abandonament de terres agrícoles, un creixement incontrolat del bosc, i una desaparició dels prats de muntanya que paradoxalment provoca una pèrdua de la biodiversitat d'aquest territori. Per tant, com a Barcelona, és un model del mal anomenat “desenvolupament” que destrueix allò mateix que el turista busca i valora. El que necessitem són polítiques públiques que ajudin a reviure un món de pagès que s'està morint. Necessitem pastors, pagesos agroecològics, ramaders en extensiu, gent que treballi el bosc. Necessitem relocalitzar el sistema alimentari, amb canvis cap a l'agroecologia, reintegrant nous territoris alimentaris que ens permetin assolir un sobirania alimentària que ara no tenim. Avui mengem aliments que no sabem ni d'on venen. Agroecològic no només vol dir un maneig sense fertilitzants i biocides sintètics, també vol dir relocalitzar la producció i el consum amb una bioeconomia circular que retorni al sòl la matèria orgànica que ens ha produït, i eviti haver de menjar productes que han fet milers de quilòmetres per arribar a la nostra taula. Menjar a Espanya un producte ecològic produït a Califòrnia no té res d'ecològic.

Tens al cap algun exemple on s'estigui anant en la bona direcció a l'hora de relligar producció agrària, ramaderia, indústria i pràctiques turístiques?

El cas de la comarca del Penedès és interessant. Ara mateix un 69% de la vinya és ecològica i en pocs anys ho serà tota. Les petites caves han creat una marca pròpia, Corpinnat, o la denominació Clàssic Penedès dins la DO Penedès, on tots són ecològics. Aquesta visió combina agricultura ecològica amb indústria d'elaboració vinícola, i tot plegat en el marc d'un paisatge que li dona personalitat i un “lloc” a la producció. Allò que els francesos anomenen la "culture du terroir". Et proposen un producte de qualitat, però també un paisatge, un territori, i s'han convertit en empreses força rendibles perquè aquestes petites produccions ecològiques també poden vendre el seu producte per canals propis i a bons preus. El problema, que comencen a reconèixer, és que és un model massa basat en el monocultiu de la vinya i per això, entre altres coses, estan introduint ramats a les zones de bosc per produir ells mateixos una part del fems que necessiten. Queda molta feina per fer si es vol arribar a tancar el cercle dels nutrients del sòl amb un veritable bioeconomia circular. No ho serà gairebé mai a escala d'explotació, però sí que ho pot ser amb un paisatge més divers, que integri la vinya i altres cultius amb les pastures i boscos a escala de tota la comarca. Aquesta tendència a relocalitzar la petjada alimentària i el retorn a la terra del que ella ens ha donat com a producte també pot generar noves activitats de restauració i lleure vinculades a la proximitat, que relliguin productes, elaboració industrial i paisatge promovent altres propostes turístiques de qualitat, més sostenibles, que siguin interessants per a visitants de també de major proximitat.

Així i tot, una de les queixes del món rural és que aquesta turistificació els acaba convertint en un territori organitzat prioritàriament pel lleure de la gent de les ciutats. Recordo quan es deia que els pagesos havien de ser "els jardiners del territori". Però els darrers anys les tensions han anat creixent i sens dubte el turisme, en aquest cas de proximitat, és una de les causes d'aquesta escalada.

El món rural, o el que resta d'aquest, ha de tenir una economia diversificada i on la producció d'aliments, i no el turisme, tinguin la centralitat. Ara mateix, i la pandèmia ho va deixar ben clar, tenim un procés de retorn a les zones rurals, però protagonitzat per "expats" i professionals que teletreballen i que s'instal·len al camp cercant una qualitat de vida que no troben a les ciutats. No em sembla malament, però no pot ser la manera majoritària d'aquest retorn a pagès. Ens calen nous habitants que, a més d’habitar el territori visquin d'aquest territori. Això ha de generar una reconciliació i una nova aliança camp-ciutat, apropant a les persones, posant-los rostre i generant projectes que les vinculin. En el cas que esmentàvem del Parc Cadí-Moixeró no pot ser que la centralitat econòmica la tinguin projectes vinculats a les pistes d'esquí o a les activitats de lleure a la natura. Cal que la producció d'aliments i productes forestals recuperin el protagonisme, i que les activitats de lleure ocupin un paper complementari d’aquesta producció. Això ha d'implicar el desenvolupament d'uns mercats menys mercantilitzats, més enfocats a les necessitats de consum i no a la reproducció del capital, com ho havien estat durant mil·lennis. Els mercats de pagès en són un bon exemple, ja existien abans del capitalisme i existiran quan aquest així desaparegut. Com deia Karl Polanyi, cal distingir entre els mercats que són un lloc i la mercantilització de la vida.

Veig que donés importància als aspectes morals i als estils de vida en aquesta nova aliança camp-ciutat.

Efectivament. L'historiador marxista britànic Edward P. Thompson utilitzava el terme "economia moral" per referir-se als fonaments ètics que governaven les activitats econòmiques de les societats precapitalistes. Allò que per a una comunitat estava bé o malament independentment de la seva eficiència lucrativa. Ara necessitem noves formes d’economia moral que desmercantilitzin allò més important per a la vida i ens doni nous criteris que serveixin per impulsar polítiques i activitats econòmiques basades en l’economia social i solidària. I, molt important, aquesta economia ha de posar al centre la protecció dels sòls agrícoles i la seva fertilitat. Avui malauradament el model agrícola i ramader hegemònic està empobrint i destruint els sòls, i això és una catàstrofe. Però també pot suposar una gran part de la solució al traspassament de límits planetaris de què parlàvem abans, i del canvi climàtic en particular. Regenerar la vida del sòl és, de llarg, l’embornal més gran i barat per treure carboni de l’atmosfera i posar-lo on es necessita. Però això és incompatible amb l’actual globalització capitalista del proveïment alimentari. I per això el Comitè Mundial de Seguretat Alimentària de Nacions Unides i la FAO demanen a tots els governs del món iniciar una transició agroecològica tan o més important que la transició energètica a fonts renovables.

Ens calen, per tant, canvis sistèmics molt importants: sense pensar a ser autàrquics hem de deixar d'importar aliments que venen de milers de quilòmetres. No cal convertir-nos tots al veganisme, però hem de menjar la meitat de carn, també per salut, la nostra i la de la Terra. Cal suprimir l'insalubre "fordisme animal", que suposen les macrogranges, però no podem prescindir de petites explotacions i sobretot d'una ramaderia en extensiu que ens ajuda a enriquir la vida del sòl i mantenir un paisatge en mosaic, amb molta més biodiversitat, i que, per altra banda, ens protegeix davant dels grans incendis forestals. Tant si decidim menjar carn com no fer-ho, per fer la transició agroecològica, i per assolir un món rural viu, necessitem ramats que pasturin.

I en aquest context quin tipus de turisme veus possible en el món rural?

El turisme rural ha de ser un turisme que va a conèixer i viure el camp, que ajuda a les velles i noves pagesies a resistir, a millorar els seus guanys que ara mateix estan escanyats per les grans corporacions de l'agroindústria. Un turisme que posa al centre la salut i cerca aliments sans i de proximitat. Per altra banda, i vull insistir en això, les ciutats han de tenir la seva infraestructura verda que equilibri a la infraestructura grisa on habitem. La gent de la ciutat necessita espais naturals al seu abast, i aquests no poden seguir desapareixent sota més construccions. Ens calen connectors que uneixin els parcs urbans interiors amb els parcs naturals que envolten les zones urbanes. Hauríem de poder anar caminant i amb bicicleta des dels centres de les ciutats fins als espais naturals i les zones rurals que les envolten. Per exemple, el Parc Agrari del Baix Llobregat, una zona que té una gran importància alimentària per l'àrea metropolitana de Barcelona, però que al mateix temps ja és una espai d'esbarjo amb fort contingut pedagògic que cal organitzar i mantenir amb molta cura. També és un bon exemple l’espai agrícola protegit de Gallecs al Vallès, en procés de transició agroecològica. Com més espais d'aquest tipus tinguem en entorns propers a les ciutats, menys necessitat tindrem de dur a terme llargs desplaçaments, generalment fets en cotxe, per gaudir de la natura.

Ets optimista sobre les possibilitats d'aconseguir aquesta transformació ecosocial?

Sí, en aquests moments hi ha per tot el país moltes petites iniciatives agroecològiques que són llocs de resistència davant el model hegemònic. El que ara cal és un salt d'escala que impliqui la seva integració. No es tracta d'anar afegint més iniciatives inconnexes sinó d'integrar-les en totes les seves dimensions culturals, socials, polítiques, materials i energètiques. Aquesta integració serà generadora de paisatges rurals més diversos, complexos, integrats i saludables. El model agroindustrial, amb les seves lògiques de monoconreu on s'abandonen les terres menys accessibles a la maquinària, genera un tipus de paisatge que no és el paisatge en mosaic, més ric i biodivers, del que ens parlava l'ecòleg català Ramon Margalef. Aquest és el paisatge que necessita un món rural viu. Això implica revisar els nostres models de conservació del territori. Ara mateix es dona una paradoxa: gràcies als parcs naturals hi ha espècies emblemàtiques que s'estan recuperant, per exemple l'os bru o el gall fer, però, en canvi, perdem una gran biodiversitat d'espècies comunes, sobretot ocells corrents típicament associats a camps de conreu, que viuen en espais rurals o en zones naturals no protegides.

Això ens ha de dur a repensar les formes de conservació. Els espais protegits no poden ser indrets aïllats, que esdevenen una sort de santuaris on sobreviuen algunes espècies, però on la tendència general dels ecosistemes és a l'empobriment. Calen polítiques que, més enllà de les zones protegides, preservin i tinguin cura d'aquests paisatges en mosaic, que a més fan un paper fonamental com a connectors ecològics. Amb l'agricultura i ramaderia ecològica aquests espais rurals proveeixen, a part d'aliments saludables, també d'altres serveis ecosistèmics que, com defineix l'IPBES, no són només el de proveïment. El paisatges agroecològics també proporcionen importantíssims serveis ecosistèmics de regulació i de suport. Alguns d'aquests serveis són molt vitals, com per exemple regenerar la fertilitat dels sòls, pol·linitzar cultius i plantes silvestres, o regular els sistemes hidrològics, etc. Després hi ha els serveis ecosistèmics culturals, recreatius i espirituals. Aquests, sobretot els recreatius, són els que va a buscar el turisme rural o de natura. Aquests serveis no es tenen en compte i no es paguen, però hi són i són molt importants. La indústria turística explota aquests espais i ni paga ni retorna res a qui té cura dels seus paisatges ni a la societat que els demanda. Potser una bona idea, que a les Balears van impulsar i que lamentablement es va abandonar amb la pandèmia de COVID-19, és dedicar una part de la recaptació de la taxa turística a pagar aquests serveis ecosistèmics i no la promoció turística com passa molts cops. Per tant, soc optimista, ja que tenim molts camins i solucions factibles i realistes. El que cal ara és voluntat política per dur-les a terme.