A Espanya s'ha obert un nou cicle de protestes contra la turistificació. Les manifestacions a Canàries del passat 20 d'abril de 2024 van marcar la seva arrencada. Convocades sota el lema “Canàries té un límit” en les vuit illes, el seu resultat va ser històric. Paral·lelament, a Tenerife diversos activistes de “Canàries s'esgota” van sostenir una vaga de fam durant vint dies exigint la paralització dels megaprojectes turístics de La Tejita i de Cuna del Alma. En altres ciutats de la resta d'Espanya també es van dur a terme concentracions de suport que, al seu torn, van fer visible la magnitud de la diàspora canària. Conscients de la similitud dels problemes i les perspectives d'empitjorament amb un nou estiu de rècords turístics, i animats també per l'èxit canari, col·lectius socials de molts tipus han promogut des d’aleshores manifestacions en una gran quantitat de llocs: Cantàbria, Eivissa, Mallorca, Donostia, Madrid, Menorca, Granada, Alacant, Màlaga i Cadis. I per a aquest mes de juliol estan previstes també a Barcelona, Girona, Alacant i de manera coordinada a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera sota el lema “Canviem el rumb: posem límits al turisme”. En el cas de Barcelona, hi ha hagut protestes contra diversos esdeveniments en concret, com la desfilada de Louis Vuitton al Park Güell o contra l'exhibició de la Fórmula 1 al Passeig de Gràcia, a més de la presència creixent de la Plataforma contra la Copa Amèrica que se celebrarà entre els mesos d'agost i octubre. En molt poc temps la reacció social s'ha estès.

De forma àmpliament compartida, en totes aquestes mobilitzacions s'emfatitza la idea d'esgotament i saturació associada al turisme i, en conseqüència, es posa l'accent en la necessitat de posar-li límits i defensar el dret a poder viure dignament en els seus llocs d'origen o on treballen. En la seva convocatòria, a més de les organitzacions que habitualment centren la seva atenció en el turisme, en aquesta ocasió s'han sumat moltes altres: ecologistes, veïnals, sindicals (d'habitatge i, en alguns casos, d'àmbit laboral) i col·lectius diversos. Des de les seves diferents preocupacions, convergeixen en la impugnació a la turistificació.

Raons per al malestar

L'enorme quantitat de protestes i la seva capacitat de convocatòria semblen explicar-se per la percepció que el creixement de l'activitat turística posa en perill la continuïtat de la vida d'un ampli espectre de la població en els seus llocs de residència. L'encariment de l'habitatge i la dificultat creixent per a accedir-hi s'ha convertit en un drama social que assenyala, entre altres responsables, a l'activitat turística. Però a aquest se li sumen altres problemes, com les aglomeracions en el transport, les dificultats d'accedir a determinats espais públics, la pèrdua de teixit comercial de proximitat, el soroll, la contaminació ambiental o la degradació d'ecosistemes. Les imatges de persones amb feina en llocs fortament turistificats com Canàries o Balears dormint en furgonetes, unes altres havent de prendre un vol diari o aquelles que han hagut de renunciar al seu treball perquè no podien sobreviure-hi han impactat fortament. Al seu torn, la intensa campanya que han fet les associacions de “kellys” des de 2015 denunciant la seva precarietat laboral han fet que el discurs sobre l'ocupació que genera el sector no tingui ja la mateixa capacitat de convenciment. A partir d'elles, persones de molts altres col·lectius laborals han reaccionat assenyalant també la seva situació. Així mateix, l'ampliació dels horaris comercials per a adequar-los a les necessitats del turisme ha estat un pas que condemna a un ampli nombre de persones a treballar en diumenges i festius, impedint la conciliació familiar.

D'altra banda, la insistència en l'ampliació d'infraestructures, la promoció internacional i la celebració de macroesdeveniments, mostra que els problemes, lluny de resoldre's, tendeixen a ampliar-se. Així, en moltes de les ciutats i territoris amb major presència turística s’estén la convicció que aquest creixement estaria provocant la seva expulsió, desplaçant-los directament o indirectament dels llocs on han construït les seves vides. Però també augmenta la indignació davant la constatació que tampoc hi ha on anar, perquè el problema es multiplica i aguditza en un país que l’any 2023 va registrar 85 milions de turistes internacionals, el seu màxim històric, i per davant queda un estiu que serà especialment calent.

Dues crisis per a entendre on som

L'agudització dels problemes derivats de la intensificació turística que s'està produint en aquests moments, no pot entendre's sense tenir en compte les transformacions que s'han viscut després de les dues últimes crisis globals, la financera i la sanitària.

La gran crisi de 2008 va posar en qüestió els processos de reproducció del capital de base financera i immobiliària. Una de les formes que va trobar el capitalisme per a resoldre aquesta interrupció en els circuits del capital va ser, entre altres vies, l'ampliació dels processos d'acumulació basats en el turisme. El capital financer, juntament amb el de plataforma, va trobar en aquestes activitats un major atractiu per als seus negocis. Així, no seria coincidència que Airbnb naixés aquest mateix any i que des d’aleshores hagi pogut extreure majors beneficis de la mercantilització turística de l'habitatge. Sota les lògiques postfordistes en la producció i el consum, tot s'ha convertit en atractiu turístic i susceptible a ser aprofitat com a negoci. Les fronteres de mercantilització turística es van estendre pertot arreu, facilitant un intens cicle de creixement econòmic i beneficis empresarials. Aquest procés de turistificació planetària es va veure acompanyat també d'una ruptura del consens social i d'una primera onada de protestes entre 2014 i 2017. En aquest context, el turisme va estar en el centre del debat de les eleccions municipals de maig de 2015. En alguns ajuntaments, les anomenades forces municipalistes del canvi van impulsar tímidament algunes mesures de contenció i d'una certa regulació, alhora que el conflicte turístic va anar desactivant-se per múltiples raons.

Arran de la pandèmia de la COVID-19 en 2020, el turisme mundial va patir una caiguda històrica. Paradoxalment, es va propagar mitjançant els viatges, mentre que el capital turístic va ser el que va experimentar la major crisi. Moltes ciutats i territoris dependents del turisme van viure una situació contradictòria: d'una banda, la població resident va recuperar espais dels quals havia estat expulsada així com la possibilitat d'imaginar una vida molt més agradable sense turisme, però al mateix temps, es va posar en evidència la vulnerabilitat socioeconòmica derivada d'aquesta enorme dependència d'una sola activitat. Com en les grans plantacions, la pandèmia va aterrar com una plaga fent malbé la collita turística. Capital i Estat turístics van posar tots els seus esforços per a rescatar les corporacions i reactivar el circuit turístic. Dos anys després, amb la reactivació turística postpandèmia s'ha reblat el clau en el procés de turistificació global. Les pressions empresarials sobre les administracions públiques i els seus recursos han construït una forta aliança que està rellançant el sector. La solució verda i digital a la coronacrisi també ha tingut una forta vinculació amb la turistificació. Amb l'excusa de la situació crítica que es va viure durant la pandèmia, i sense contenció des de l'Estat o d'uns moviments socials afeblits, l'expansió turística s'ha produït a ritme de rècords. Els avanços tecnològics i les noves formes d'organitzar el treball que permet la virtualitat, han fet que a les maneres tradicionals de viatjar se li afegissin noves dinàmiques en una escala fins ara no coneguda, amb fenòmens com el dels “nòmades digitals” o dels “expat”, que estan transformant abruptament moltes ciutats.

No és la saturació turística, és la turistificació

Malgrat el creixement turístic de tota mena, que ha provocat una dinàmica de saturació, els senyals d'incertesa i risc que planegen sobre el sector segueixen presents. La convergència de factors crítics, o emergències cròniques, com el canvi climàtic, la crisi energètica i de materials, la interrupció de les cadenes globals de subministrament o les tensions geopolítiques alerten que, a mitjà termini, si no ocorre abans, la continuïtat d'aquest model de desenvolupament turístic està en risc. La resposta d'una part del sector empresarial i de les administracions públiques està sent apostar per una clientela de major poder adquisitiu, eufemísticament qualificat com a “turisme de qualitat”. Això implica redoblar els esforços per a fer atractiu el territori per a un segment que, per definició, és més reduït que les classes mitjanes i treballadores en les quals es va basar el desenvolupament turístic en les últimes dècades. L'ampliació d'infraestructures, el creixement de la promoció internacional o la sobreoferta d'esdeveniments de tota mena cal llegir-los sota aquesta lògica de competència territorial marcada per interessos corporatius a la caça dels rics del planeta. La conseqüència no és una altra que la pressió per a incrementar la despesa pública per a garantir la continuïtat en aquesta competència.

Quan l'accent de la crítica al turisme es posa en la saturació o en la idea d'invasió, situant el debat en termes de quantitats, es corre el risc d'estar preparant el terreny perquè les transformacions es produeixin solament per a reduir el turisme de les classes populars i es dona ales a l’elitització. El problema, més que en el fet de ser o no massiu, està en la turistificació, és a dir, en un procés de transformació sòcioespacial com a conseqüència d'un creixement de les activitats turístiques que, sota l'hegemonia del capital, fa que tota la vida econòmica i social es vegi subordinada a aquestes, desplaçant altres necessitats i usos. El que estem vivint és una transformació de naturalesa capitalista, que pot implicar molts o pocs turistes, i és en ella que cal fixar-se. A més, el turisme de rics pot deixar majors beneficis, però res implica que es redistribueixin més equitativament. I, a diferència del que es pregona, no és en absolut discret, al contrari, com s'evidencia a Barcelona amb el tancament del Park Güell per a la desfilada de Louis Vuitton, l'exhibició de Fórmula 1 en el Passeig de Gràcia o les restriccions d'accés al barri de la Barceloneta durant la celebració de la Copa Amèrica. És més, l'Estat desplega totes les eines de control i vigilància per a assegurar la pau social en els espais del turisme de rics. Així doncs, amb la intensificació de la turistificació i de la seva elitització es produeix l'aprofundiment de la violència corporativa-estatal. En conseqüència, els moviments contra la turistificació haurien d’anar alerta de no caure en el parany de la saturació per no legitimar polítiques en favor del turisme de rics que, al seu torn, requereixen mesures repressives que es despleguen contra aquests mateixos moviments.

Decréixer i transformar

Davant la turistificació cal plantejar dues demandes: decréixer i transformar. El turisme no pot continuar creixent infinitament. S'imposa la necessitat de reorientar les polítiques públiques per tal de garantir la no ampliació de més infraestructures (com a aeroports i ports), posar fi a la promoció internacional, reduir la planta d'allotjament (revertint pisos turístics i canviant l'ús d'hotels), desacoblar horaris comercials als ritmes i necessitats del turisme, accentuar la inspecció i control de múltiples àmbits de manera coordinada (hisenda, treball, salut,…), reorientar la finalitat de les taxes o impostos turístics per a garantir una transició ecosocial i no per a continuar enfortint al sector, com ara ocorre fonamentalment. Això implica també redissenyar les seves estructures de governança i posar fi al model de consorcis públic-privats dissenyats per a afavorir al sector empresarial i transformar-los en agències públic-comunitàries que pilotin la transició socioecològica d'aquests territoris.

Però al mateix temps que es deté l'espiral de creixement, cal transformar les economies dels territoris més dependents del turisme, i això cal fer-ho des de fora, però també des de dins del turisme. És evident, que cal apostar per diversificar l'economia i potenciar formes d'organització social i econòmica d'orientació postcapitalistes, evitant l'excessiva dependència actual. Però això genera també incerteses i pors materials immediates de la molta gent que viu del turisme, encara que sigui de forma molt precària. Per això, caldria enfortir també programes públics de turisme social que permetessin mantenir activitat econòmica relocalitzada, de propietat pública i/o col·lectiva, i amb menor impacte ambiental i, per tant, garantir un procés de transformació menys traumàtic. A més, cal tenir en compte que el 30% de la població espanyola no pot fer vacances fora de la seva casa una setmana a l'any. El risc que aquest cicle de protestes acabi enfrontat amb les demandes dels sectors de treballadors directament vinculats al turisme és massa gran com per a no pensar vies d'atenció i seguretat per a les persones més dependents d'aquest model. També és cert que moltes d’elles es veuen cada vegada més expulsades per la pròpia turistificació i, per tant, pensar en una renda bàsica universal per a la reconversió post-turística podria ser una eina útil per a fer front a les creixents conflictivitats. Així mateix, una agenda de decreixement turístic postcapitalista hauria d'articular-se també sobre altres eixos no estrictament turístics, però travessats per les seves lògiques. La desmercantilització de l'habitatge hauria de ser una primera peça d'aquesta transformació.

El nou cicle de protestes contra la turistificació que s'ha obert des d'aquesta primavera a Espanya és ampli i transversal. Enfront, l'estratègia serà tractar de desactivar el conflicte per la via de l’elitizació i de privilegiar certes fraccions del capital sobre altres, com el sector hoteler per davant de la patronal de la gestió de pisos turístics. Però lluny de resoldre el problema, aquestes no són més que noves dinàmiques de turistificació. Tampoc falta qui des de l'acadèmia o des de tribunes consolidades en espais de poder tracta de deslegitimar i desactivar aquestes mobilitzacions assenyalant contradiccions entre demandes públiques i accions personals, com si la mobilització només pogués plantejar-se des de la virtuositat moral, reduint el problema a la coherència d'accions individuals. Davant d'aquests intents de despolitització de la qüestió turística, reclamem la seva politització. Precisament, treure el turisme de l'armari de l'anomenat “sector turístic” ha estat un dels grans assoliments dels moviments socials al llarg de l'última dècada.

Els moviments socials contra la turistificació tenen reptes enormes per davant: enfortir les seves estructures locals i de coordinació; construir un espai prou transversal que pugui acollir múltiples reivindicacions i, fins i tot, formes de protesta; disposar d'una agenda amb missatges i reivindicacions clares, però amb sensibilitat i preocupació també per incorporar les pors i demandes dels sectors laborals més perjudicats pel turisme, però al mateix temps més dependents d'ell. Però, en qualsevol cas, el més rellevant és que el cicle de protestes i de mobilització social contra la turistificació està en marxa i és molt el que ens juguem.