Recuperar i recordar el passat no és tasca fàcil. El relat d’una memòria col·lectiva es troba constantment en disputa i més, si es tracta de memòries subversives i dissidents com la del col·lectiu LGTBI.

El 28 de juny es reivindica el dia internacional de l’orgull LGTBI en commemoració dels disturbis d’Stonewall l’any 1969. Tot i ser una jornada de protesta, és habitual veure com ha esdevingut una festa promoguda per empreses privades hoteleres, immobiliàries, fons voltor, aerolínies i plataformes. En el cas de Barcelona, s’ha convertit en un gran esdeveniment orientat al turisme i no necessàriament al col·lectiu. De fet, aquest cap de setmana anterior ha sigut la celebració del Pride a Barcelona, el qual ha esdevingut un clam turístic. Per això, des de la plataforma “28J Autònom”, per cinquè any consecutiu van celebrar l’orgull crític del 26 al 29 de juny. També, des de la Crida LGBTI, van organitzar la diada per l’alliberament sexual i de gènere “Desbordem la norma” el 28 i 29 amb una gran manifestació on van participar diversos colectius, també contra la turistificació. A la manifestació i actes vinculats es posar especial èmfasi amb la causa palestina i van denunciar el pinkwashing  del Pride Barcelona atès que col·labora i hi participen empreses sionistes.

Front el pinkwashing d’empreses i estats que vulneren els drets humans, és imprescindible que el col·lectiu sigui el que dicti la seva història i recuperi les seves memòries. A Barcelona, tenim diverses iniciatives que recuperen la memòria LGTBI a través de mostres de cinema, elements memorials, rutes, exposicions... Un ventall d’activitats turístiques que possibiliten transmetre el seu missatge a la vegada que reivindiquen les demandes del col·lectiu. Per tant, veiem com, el turisme pot esdevenir una eina per donar veu a aquestes memòries subversives o, pot organitzar-se envers els interessos de la reproducció del capital i aguditzar el procés de turistificació, a la vegada que es tracta el col·lectiu com un nínxol de mercat més.

PutiRuta

Aquesta ruta va ser creada per Violeta Ferrer Micó, actriu de la companyia TiritiTrans Tans Trans, companyia de teatre de dones trans que creen peces teatrals per transformar la societat i donar veu a les seves vivències. La ruta, anomenada “PutiRuta”, inicia al passeig del Born de Barcelona i fa un recorregut per punts icònics de la ciutat amb l’objectiu de repassar la historia del treball sexual i el col·lectiu LGTBI des del segle XVII fins l’actualitat. Violeta Ferrer explica en primera persona les seves vivències com dona trans que va exercir de treballadora sexual als voltants del Camp Nou. Amb un to desenfadat, però molt reivindicatiu, Ferrer comparteix anècdotes personals a mesura que les vincula amb els carrers de Ciutat Vella i les petjades de la història del col·lectiu de treballadores sexuals.

Carassa de la calle Mirallers. Imagen de Ernest Cañada

Una de les primeres parades és al carrer Mirallers, on hi ha una de les carasses més icòniques i fàcils de reconèixer de Barcelona. Les carasses són cares tallades en pedra amb una expressió de plaer que servien per indicar on es trobaven els bordells. Es creu que el seu origen es remunta al segle XVII. Entre anècdotes es van repassant els diferents episodis de la història del treball sexual a la ciutat. En una de les últimes parades de la ruta, al Restaurant Amaya, ubicat a La Rambla, es pot veure exposada una llamborda plena de petits forats. Aquests, explica Ferrer, es van generar a causa del “taloneig” de les treballadores sexuals de carrer de les rambles durant les seves jornades. Aquesta ruta de dues hores per Barcelona amb unes 9 parades és “una experiència imprescindible per entendre la situació actual del col·lectiu perquè aquesta vegada, la historia, l’expliquem nosaltres”, com bé assenyala Violeta Ferrer a la seva pàgina web. De fet, un dels trets més característics d’aquesta ruta és l’habilitat de Ferrer per connectar els fets històrics i les anècdotes personals amb les demandes actuals de les treballadores sexuals. Així, durant la ruta, s’exposen diferents arguments a favor de la despenalització del treball sexual i la necessitat de trencar amb els estereotips que embolten aquesta feina. Un model normatiu que despenalitzi el treball sexual, acompanyat d’altres reformes legals com la de la llei d’estrangeria, suposaria un avenç absolut en materia de drets per aquests col·lectius vulnerabilitats i discriminats.

Violeta Ferrer Micó realizando la "PutiRuta". Imagen de Ernest Cañada

L’últim informe de l’Observatori Contra la Homofòbia (OCH) de l’estat de la LGTBI-fòbia a Catalunya (2022) indica que les discriminacions gaifòbiques són les més registrades (56,1%), amb 133 casos. En segon lloc, registren 53 casos d’incidències de tipus transfòbiques (22,4%). L’informe de l’OCH destaca que hi ha un augment progressiu d’enregistrament de casos. Això ho vinculen a una major conscienciació del col·lectiu LGTBIQ+ a la vegada que ho relacionen amb una ascensió de l’extrema dreta i un augment progressiu de la transfòbia. D’altra banda, el treball sexual continua sent estigmatitzat i perseguit, sobretot si l’exerceixen dones racialitzades en situació administrativa irregular. Per tant, iniciatives com la PutiRuta que posen al centre vivències i memòries silenciades, a la vegada que lluiten contra l’estigma de les dones trans i de les treballadores sexuals, esdevenen claus en el context actual d’augment de governs autoritaris i d’extrema dreta.

Casal Lambda

El 5 d’octubre del 1976 neix l’Institut Lambda com entitat pel treball de la sexualitat. En aquell moment, vuit mesos abans de les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador Francisco Franco, seguia vigent la Llei sobre Perillositat i Rehabilitació Social, que substituïa la Ley de Vagos y Maleantes, per al control de diferents elements considerats “antisocials”, entre ells l’homosexualitat. Per aquest motiu, quan es constitueix legalment l’entitat, encara no poden fer pública la seva missió que era fonamentalment donar atenció a les persones i institucions sobre l’àmbit LGTBI. Jordi Samsó, president del Casal Lambda, recorda com a partir d’aquell moment van començar a “assessorar institucions i persones, així com vam veure la necessitat de fer unes monografies des de la vessant psicològica, sociològica, jurídica...”. A partir de 1988 van canviar el nom per Casal Lambda per la “necessitat d’obrir-nos a la ciutadania i crear grups i activitats de creixement personal facilitant espais de trobada per reforçar-se”, explica Samsó.

Actualment, el Casal s’ubica al Centre LGTBI de Barcelona, al barri de l’Eixample, un espai obert a la ciutadania facilitat per l’Ajuntament de Barcelona des d’on treballen algunes entitats del col·lectiu i s’acullen diverses activitats. El Casal però, també compta amb un altre local on es reuneixen els grups de dones, joves, de persones sordes, de muntanya i de teatre.

Materiales del Centro de Documentación Armand Fluvià. Imagen de Carla Izcara. 

Darrera de les portes del Centre LGTBI de Barcelona, el Casal Lambda guarda el Centre de Documentació Armand Fluvià que és la biblioteca, hemeroteca, videoteca i arxiu històric del Casal Lambda. En Jordi Samsó diu que “és un espai obert a tothom, però fonamentalment hi acudeixen professionals o persones que estan fent una investigació i volen consultar els materials que tenim”. El Centre de Documentació neix pràcticament amb el Casal per tal d’anar recollint revistes, llibres, pancartes i dossiers de premsa, entre d’altres, per poder tenir tota una sèrie de fonts de documentació que expliquin la historia del col·lectiu LGTBI. Amb relació a això, el juny de 2023, el president de la Generalitat Pere Aragonès, va anunciar que Catalunya tindria el primer Centre de Memòria i Documentació LGTBI+ d’Espanya i del sud d’Europa i se sumaria als quatre que hi ha actualment al món. Segons Jordi Samsó han estat en contacte amb el Casal, però encara no hi ha res clar. Samsó reclama que “fa molts anys que venim reclamant un espai museístic i memorial com a d’altres ciutats europees”.

Archivos del Centro de Documentación Armand Fluvià. Imagen de Carla Izcara. 

Recuperant una de les iniciatives més exitoses del Casal Lambda, amb una possible vessant turística, impulsen des de 1995 una mostra de cinema LGTBI internacional. En Jordi apunta com “el que portem a les mostres, pot ser que acabi en els circuits comercials, però segurament la resta no ho trobaràs enlloc més”. Habitualment, se celebra durant el mes de juny a l’Institut Francès i Samsó diu que “dins la mostra de cinema hi ha una perspectiva històrica i volem reflectir coses que passen o han passat, com el període del nazisme o un altre tema molt actual, i important, com són les teràpies de conversió”. Conclou amb que “el moviment té una història i cal reconèixer-la” i gràcies a la proposta cinematogràfica, cada any més prolífera i internacional, ho aconsegueixen.

Altres espais i iniciatives memorials

Actualment, a Barcelona, només hi ha dos espais memorials oficials del col·lectiu LGTBI, ambdós al parc de la Ciutadella. El 2011, s’instal·la el primer que és un monòlit triangular esculpit en pedra amb la inscripció “en memòria dels gais, lesbianes i persones transsexuals que han patit persecució i repressió al llarg de la història”. El segon, el renombrament el 2013 de la glorieta del centre del parc com “Glorieta Transsexual Sonia” assassinada el 6 d’octubre de 1991 per un grup de neonazis.

Elemento memorial en el parque de la Ciutadella. Imagen de Marisa Conde. 

Tot i així, hi ha altres indrets que són espais de referència per la recuperació de la memòria LGTBI. Per exemple, la Crida LGBT organitza la “Ruta Borda”, una passejada pel barri del Raval per compartir alguns d’aquests espais. Dues de les parades més emblemàtiques són dos murals. El primer és el mural de l’Àgora Juan Andrés Benítez, un projecte d’alumnes de l’escola Massana i altres joves del barri. La peça és en memòria del brutal assassinat el 6 d’octubre de 2023, en mans dels Mossos d’Esquadra, de Juan Andrés, empresari i membre fundador de l’Associació Catalana d’Empreses per a Gays i Lesbianes. Un any després del seu assassinat, el veïnat  del Raval va decidir ocupar un solar del carrer Aurora i crear l’actual Agora Juan Andrés Benítez, un espai autogestionat que esdevé un punt de trobada i resistència per diferents col·lectius i persones del barri i la ciutat.

Mural "Rodos juntos podemos parar el Sida", Barcelona. Imagen de Carla Izcara

El segon és el mural “Todos juntos podemos parar el sida”, 1989 (2014),  de Keith Haring, artista i activista estadounidec conegut per les seves obres d’art pop i graffiti. Originalment, es va pintar a la Plaça Salvador Seguí, però a causa de les remodelacions urbanístiques del barri, actualment, el podem trobar reproduit a les parets del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) a partir del calcat de l’original. Al mural, es veu una xeringuilla ofegada per una serp de grans dimensions amb un nom escrit a sota: SIDA, una parella que forma una tisora secciona l’animal i algú li col·loca un preservatiu a la cua. Tot això, traçat de color vermell, simulant el color de la sang.

Transmetre la memòria

Iniciatives com les que s’han mostrat en aquest article esdevenen fonamentals per posar veu a diverses a memòries silenciades i estigmatitzades. Gràcies a la seva tasca, podem conèixer dades com que “el moviment neix a Europa, Berlin era la capital LGTBI a Europa, però el nazisme el va esborrar de dalt a baix”, recorda Samsó. També, a través del testimoni de la Violeta, podem saber més sobre què significa ser dona trans i treballadora sexual.

Transmetre aquests missatges a través d’activitats ludicoculturals i en l’àmbit educatiu és una forma de plantar cara a l’augment de l’extrema dreta a Europa. Jordi Samsó lamenta que en les activitats que organitzen als centres educatius es troben amb un gruix important d’alumnes reticents a la lluita feminista i les demandes del col·lectiu LGTBI. Així com, en ocasions han de lidiar amb la oposició de famílies a tractar alguns temes vinculats a la diversitat sexual i de gènere. Vinculat a això, durant la PutiRuta amb Violeta Ferrer, un jove va agredir-la tirant-li un petit objecte i interrompent una de les seves exposicions.

En conclusió, aquests exemples serveixen també per reflexionar sobre què entem per turisme i la mal·leabilitat d’aquesta activitat. D’una banda, el turisme LGTBI pot promoure’s per reproduir els interessos d’empreses privades, contribuir a la turistificació dels barris i fer un “rentat rosa” a estats que vulneren els Drets Humans com és el cas d’Israel. D’altra banda, a través de rutes, mostres de cinema o altres activitats turístiques, iniciatives de recuperació de la memòria poden accedir a un públic ampli i utilitzar el turisme com una estratègia més en la lluita de recuperació, visibilització i reconeixement de les seves memòries.