Des de la Taula de Memòria Històrica del Districte de l'Eixample el 2018 es va posar en marxa la iniciativa "Dies quotidians en temps de guerra. Un itinerari de memòria històrica per l'Eixample". Aquesta proposta, amb una clara vocació pedagògica, té com a objectiu la creació de dues rutes, als barris de l'Esquerra i la Dreta de l'Eixample, que consisteixen en unes senzilles passejades pels carrers de la ciutat. Mar Trallero, activista de la memòria del barri és l'autora dels textos que acompanyen les dues guies i va ser assessorada per la historiadora Mercè Tatjer.

Recuperant el passat oblidat dels carrers

Els itineraris volen construir un relat coherent i entenedor sobre la vida quotidiana durant els temps la Guerra d'Espanya a la Barcelona de la rereguarda republicana. Les rutes combinen els esdeveniments dramàtics del moment, com els bombardejos, el racionament i la fam, descobrint indrets menys coneguts i aparentment poc rellevants, però alhora propers a les vides dels veïns i veïnes de la ciutat durant aquells anys de plom. Edificis, carrers, activitats i llocs quotidians als què es vol fer reviure projectant una nova mirada que ajudi a comprendre els moments històrics que va viure una ciutat en guerra. La passejada vol posar en evidència com el conflicte bèl·lic va transformar la vida, els espais quotidians i el dia a dia vital del veïnatge. Per altra banda, ens apropa a una realitat allunyada d'idealitzacions i heroismes i que mostra les llums i ombres dels temps de guerra a un barri de Barcelona, on convivien diferents classes socials a les quals la comtessa bèl·lica provocarà conflictes i contradiccions. La ruta ens mostra que als mateixos indrets on s'organitzava la resistència contra el feixisme i en defensa de la llibertat i la República, també podien esdevenir centres de detenció on es perseguia brutalment als adversaris polítics o als sospitosos de simpatitzar amb els colpistes revoltats.

Acte d'inauguracio de la ruta el 28/05/2018. Font:  Web de l'Arxiu Historic de Fort Pienc.

La presentació oficial de la ruta de l'Esquerra de l'Eixample es va fer el 29 de maig de 2018 amb un acte organitzat a la zona de vianants del carrer Enric Granados entre els carrers de Consell de Cent i Diputació amb la participació del llavors Comissionat de Memòria de l'Ajuntament de Barcelona, l'historiador Ricard Vinyes. L'acte va cloure duent a terme un breu tast de la ruta proposada que va recórrer el carrer Enric Granados entre els carrers València i Diputació, a càrrec de l'autora de les guies Mar Trallero. Les guies s'han posat a disposició dels centres cívics i d'altres entitats de l'Eixample. Les rutes estan pensades tant per ser promogudes en grups pels centres cívics o entitats, com de forma autònoma i autoorganitzada, on una persona o un grup pot amb la guia fer ell mateix el recorregut. Els Centres Cívics de la Casa Golferichs i el deSant Antoni  la van començar a organitzar amb el guiatge de l’autora, Mar Trallero, i en feien una valoració positiva de la primera experiència. La ruta de la Dreta de l'Eixample encara resta per presentar-se oficialment a l'espera que es conclogui l’elaboració d'altres dos, dels barris de Fort Pienc i Sagrada Família, i que es preveu que estiguin a punt de durant el 2024, quan seran presentades conjuntament i es promourà que estiguin disponibles (ara no ho estan) a tots els centres cívics preferentment dels barris implicats. Si bé estem davant d'un projecte amb moltes potencialitats de cara a construir una oferta de visites dirigida a la ciutadania, aquest encara requereix desenvolupar musculatura organitzativa i comunicativa i més implicació institucional.

Les rutes

A l'itinerari de l'Esquerra de l'Eixample es visita l'edifici que va albergar la Caserna 19 de juliol a Enric Granados, 16, centre de reclutament de les Milícies Antifeixistes per canalitzar als voluntaris cap al front de guerra després del fracàs de l'aixecament militar. També es destaca el paper que l'indret va tenir com a centre de detenció de partidaris dels colpistes i altres membres d'organitzacions de dretes. Seguidament, es posa el focus en els bombardejos, sens dubte un dels aspectes de la guerra que més empremta va deixar a la memòria popular de la ciutat. S'explica el seu inici el febrer de 1937, des del mar, i com van continuar amb atacs cada cop més freqüents i intensos per part de l'aviació italiana aliada de Franco. Es visiten els carrers més afectats i es narren els atacs més mortífers, com la bomba que va caure a la cruïlla de Balmes amb Gran Via i que va fer esclatar un camió de trilita que circulava per aquest indret. Es visita un refugi antiaeri, a la Plaça Letamendi, 16, on s'explica que a la primera iniciativa de l'Ajuntament va seguir la mobilització popular que va implicar la construcció de 1000 refugis, on el veïnatge organitzat va tenir un paper fonamental en el que s'anomenava "defensa passiva".

Bombardeig de Barcelona (març de 1938). Imatge: Aviacio Legionaria Italiana.

A Enric Granados, 6, es visita l'edifici que va albergar la seu del Sindicat d'Indústries Alimentàries de la CNT, on s'aborda una altra qüestió central dels temps de guerra: la dramàtica carestia d'aliments a l’alça que va afectar la zona republicana i les conseqüències del racionament i de la fam entre la població barcelonina. Al carrer Diputació, 261, es visita l'edifici que albergava l'Oficina d'evacuació i assistència als refugiats on s'explica un altre fenomen de la guerra força desconegut. Barcelona va rebre prop de mig milió de refugiats d’altres territoris d'Espanya ocupats per les tropes franquistes o que es trobaven a la línia del front. Això va suposar un esforç titànic de solidaritat que la Generalitat de Catalunya i la població local van haver de dur a terme en mig de les dificultats que ja patia Catalunya.

Finalment, a Diputació, 231 es visita el lloc on es trobava la Universitat Popular, organitzada per associacions juvenils, obreres i altres entitats sobretot de caràcter llibertari. Aquesta iniciativa que connectava directament amb els projectes educatius de la República, va ser efímera i a partir del maig de 1937 es va veure afectada per les lluites internes a la rereguarda republicana i pel mateix esforç de guerra.

A l'itinerari de la Dreta de l'Eixample el primer punt de la ruta és Passeig de Sant Joan, 102, on es trobava una benzinera avui desapareguda. L'indret serveix per explicar la situació general d'escassetat i racionament que es va haver d'imposar, també pels combustibles, alhora que s'introdueix la qüestió del desenvolupament del mercat negre i del conegut "estraperlo". Al Passeig Sant Joan, 108, la Casa Macaya va ser seu d'una famosa "Txeca" dirigida pel Servei d'Informació Militar (SIM), la policia política de la República, que actuava perseguint i reprimint elements franquistes que actuaven clandestinament a la zona republicana (coneguda popularment com la Quinta columna). Aquests centres de detenció van quedar gravats en l'imaginari popular com a llocs temibles i posteriorment, la propaganda franquista va aprofitar pels seus interessos aquesta trista fama. Al Passeig de Sant Joan, 118, es trobava el Xile Cinema. Barcelona comptava amb una potent xarxa de cinemes, en aquell moment la forma més massiva i quotidiana del lleure popular. Durant la guerra, primer controlat pel Sindicat d'Espectacles de CNT i després per la Generalitat, van acomplir un paper tant de possibilitat d'evasió davant les penúries del conflicte, com propagandístic i informatiu i una forma de mantenir la moral alta entre la població de la rereguarda republicana. A Passeig de Sant Joan entre Diagonal i Travessera de Gràcia hi havia el Tram de bancs-biblioteca, un projecte de biblioteca a l'aire lliure nascut el 1930 i que connectava amb la vocació de difusió de la cultura i el coneixement i de conciliar oci i formació, que va caracteritza el període de la República. Amb els bombardejos va minvar el seu ús i amb el règim franquista va desaparèixer. Al Passeig de Sant Joan, 129-147, es trobava l'emblemàtica Fàbrica Elizalde, empresa de 400 treballadors, col·lectivitzada el 1936i que es dedicava a la fabricació de motors d'avions, esdevenint peça important de les Indústries de Guerra de la Generalitat de Catalunya i per tant objectiu prioritari dels bombardejos franquistes. Els mateixos obrers van construir un dels refugis més grans de la ciutat amb una capacitat per 500 persones. El Passeig de Sant Joan, 113, es trobava la seu d'Acció Catalana Republicana, partit nascut als anys vint d'ideologia liberal i catalanista, que publicava el popular setmanari La Publicitat on va escriure intel·lectuals com Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, JV. Foix i Carles Riba, entre d'altres. La ruta acaba al carrer Provença 360, a la Casa Estudi de Ricard Opisso, important dibuixant satíric de la primera meitat del segle XX recordat múltiples col·laboracions en revistes de tota mena, entre elles les populars Cu-Cut, Patufet, T.B.O i al que la Generalitat va encarregar d'Il·lustrar l'opuscle amb les instruccions a la ciutadania en cas de bombardeig .

Una proposta turística per a la ciutadania de Barcelona

Com podem copsar, aquestes dues rutes dibuixen un curt, però molt intens itinerari per coneguts carrers de l'Eixample, on podem trobar indrets que permeten articular un ampli i ric discurs sobre la Barcelona en temps de guerra, vinculant molts elements diferents que, al encaixar-losconfiguren un relat coherent sobre aquells difícils moments. Tot això, des dels mateixos carrers i davant dels edificis que van protagonitzar aquelles vivències de la dura existència quotidiana d'una ciutat en guerra. Les rutes, sense caure en idealitzacions ni maniqueismes, representen una potent proposta de turisme memorial adreçada als i les veïnes de l'Eixample i de Barcelona en general, en un moment en què la immensa dels ciutadans/es que van viure aquells temps ja han desaparegut. Com ens explicava Mar Trallero les visites que proposa la ruta poder servir per: “fer més conscient el veïnat sobre la història passada del lloc on viu”. Trallero considera que “el passat que condiciona el present” i afegeix que “els espais visitats formen part de la història i són testimoni viu del que hi ha succeït abans”. Conclou amb la reflexió de que “els espais no són escenaris neutres i a partir dels llocs quotidians podem conèixer millor el nostre passat i això ens enriqueix com a persones i societat generant uns clars beneficis comunitaris.”

Per tant, és molt valuosa en termes pedagògics i memorials per a totes aquelles generacions nascudes després, que poden conèixer aquest període a través dels llibres d'història o de documentals d'època, però a la que es pot oferir la possibilitat d'apropar-se físicament a aquest passat des dels mateixos llocs on van succeir els fets. També ajuda a vincular als veïns i veïnes nouvingudes amb el passat recent de la que ara és la seva ciutat generant un positiu arrelament. La Guerra d’Espanya va ser un esdeveniment històric internacional, que ha de ser entès dins del període europeu d’entreguerres com l’avantsala de la II Guerra Mundial. Això ens ha de permetre establir un marc d’interpretació del passat més ric, ampli i capaç de connectar amb les memòries de les persones nouvingudes a la ciutat promovent un inesperat i positiu vincle de ciutadania.

Nens jugant a la guerra. Imatge d'Antoni Campañá.

Una qüestió important és el destinatari d’aquestes propostes de visita. Malgrat que estan pensades pel veïnat, en una ciutat massificada pel turisme el risc que aquestes rutes siguin absorbides per l’oferta cap el turista forà no és menor. Per Mar Trallero, sense excloure la participació de turistes estrangers, considera que“l’objectiu és el veïnat i per tant, cal preservar el caràcter cívic i comunitari de la proposta i evitar que el negoci turístic governi i passi per davant dels objectius memorials imposant lògiques estrictament basades en el guany”

L’altre cara de la perversa moneda d’una ciutat convertida en un parc temàtic és que els seus habitants esdevinguin una ciutadania desmemoriada, que la viu i trepitja sense conèixer el seu passat. Aquesta serà una ciutadania ètica i cívicament empobrida i territorialment desarrelada i desresponsabilitzada. La ciutat es fa més nostra i pren sentit en el present, quan els seus habitants són conscients i fan seu el passat del seus carrers i barris, sobretot d'aquells moments que pel seu dramatisme i la intensitat dels fets succeïts van marcar l'existència, tant dels que ho van viure i en van ser protagonistes directes com d'aquells que van néixer més tard. Propostes de rutes memorials com aquestes obren la porta a una política pública d’oci turístic envers la pròpia ciutadania, on la qualitat ve determinada per uns continguts i unes propostes social i èticament compromeses en la construcció d’una ciutat culturalment viva.