19-09-2024
Nous camins per al turisme de natura
Raül Valls | Alba SudLa crisi ecològica que vivim ens obliga a replantejar-nos radicalment les nostres relacions amb la natura. Aquest canvi concerneix especialment al turisme i en general a com organitzem el nostre oci i descans en espais naturals. Urgeix trobar nous camins que responguin a la transició ecosocial pendent.
Crèdit Fotografia: Raül Valls.
El turisme de natura és un dels models més estesos i dels que més interès desperta. Sigui platja o muntanya, cada vegada més persones trien destinacions turístiques al medi natural. La nostra capacitat de moure’ns de manera motoritzada ha augmentat molt en els darrers trenta anys. Alhora, practicar el turisme de natura, gaudir de l’aire lliure i del contacte amb la natura és molt més que un luxe. És també una necessitat humana de primer ordre. Això ens duu a entendre el turisme com una forma de satisfer una necessitat provocada per un model de civilització que ens ha reclòs en ciutats cada cop més allunyades de la natura.
Els éssers humans formem part de la natura
La modernitat occidental va fer una distinció molt clara entre societat humana i natura. Aquesta era vista com una cosa externa a nosaltres. Una realitat per ser explotada, transformada o gaudida, quelcom que podíem controlar i posar al nostre servei. Amb l’arribada del capitalisme, la natura va passar a ser un objecte mercantil. D’ella se n’extreuen recursos que es converteixen en objectes de consum i en capital acumulable.
La reflexió ecologista, a partir dels anys seixanta del segle passat, ens ha posat davant una realitat molt diferent. Els éssers humans som part indestriable de la natura i una relació d’abús “extractivista” esdevé destructiva per a la mateixa humanitat. La realitat s’imposa: som ecodependents i la necessitat de contacte amb el nostre entorn natural és una constatació. La humanitat forma part de la trama de la vida i això implica que deteriorar-la o destruir-la se’ns torna automàticament en contra. Això ha de tenir conseqüències per a les nostres pràctiques turístiques als entorns naturals.
Crisi ecològica
La societat capitalista ha accelerat una crisi ecològica de conseqüències imprevisibles. Fa dècades que la ciència avisa que hem superat límits ecològics. Contaminació de l’aire i l’aigua, escalfament planetari i alteracions del clima, pujada del nivell del mar i canvis en la circulació als oceans, pèrdua de la biodiversitat i extincions massives d’espècies són algunes de les afectacions que el nostre metabolisme social està provocant a la biosfera. I no es tracta només d’una qüestió climàtica, amb estius més calorosos i fenòmens meteorològics extrems. Ens exposem a coses més greus: afectacions al sistema mundial alimentari, zones que esdevinguin inhabitables, migracions massives, pandèmies i altres danys a la salut, etc.
Escassetat energètica i de materials
Aquesta és una qüestió molt important i que molts cops queda dissortadament fora del debat. Estem entrant en una època incerta. A la necessitat de deixar d’emetre COper aturar el canvi climàtic se suma el declivi del petroli i de molts materials ja poc abundants. No s’acabaran de cop, però estem deixant enrere l’època en què eren abundants i barats.
Les energies renovables i el reciclatge són clarament l’alternativa possible i desitjable, però moltes persones expertes ens avisen que haurem de canviar els nostres estils de vida. La disponibilitat d’energia dels temps daurats dels combustibles fòssils no serà possible amb les energies renovables. Aquestes tenen una menor densitat energètica i no són tan fàcilment acumulables en estocs com el petroli, el carbó o el gas. Per moure’ns cal energia. I això té conseqüències per al turisme en general i per a les pràctiques de recreació a la natura.
Coll de Bracons. Font: Raül Valls.
El turisme de natura no pot ser aliè a la situació de policrisi
Quan parlem de turisme de natura ens referim a les pràctiques de lleure que han estat hegemòniques el darrer segle. Van ser primer les classes benestants les que, a mitjan segle XIX, fugint d’urbs contaminades per la recent industrialització escapaven al camp a la recerca d’un aire més pur i d’un contacte amb la natura que a les ciutats ja era impossible. A Catalunya és famosa la recomanació del doctor Bartomeu Robert (1842-1902), el qual, al final del segle XIX, receptava als seus pacients burgesos de Barcelona “els aires de Camprodon”. Això va atraure una rica colònia cap aquesta localitat del Pirineu, on encara podem veure les grans mansions que es van fer construir per passar els estius.
Paral·lelament, les lluites obreres maldaven per conquerir més temps lliure per a la classe treballadora (jornada de vuit hores, vacances pagades) i uns entorns més saludables per a la vida quotidiana. Aquestes reivindicacions van impulsar durant la primera meitat del segle XX projectes públics per a un lleure i un descans vinculat a una salut que les llargues i penoses jornades de treball malmetien.
Durant els anys del “desarrollismo” franquista, el desenvolupament turístic va girar al voltant del que anomenem “sol i platja”. Un model que, heretat de la centralitat d’aquella recerca vuitcentista de la salut, té també en la natura i el contacte amb ella el seu eix.
El turisme de natura encara és el model preferit, sobretot quan parlem de turisme de proximitat, o sigui d’aquell turisme que fan les poblacions locals dins d’un radi de dues hores de viatge terrestre des del domicili habitual. Darrerament, hem viscut una eclosió de propostes i pràctiques que van molt més enllà de les tradicionals sortides a la platja, l’esquí o l’excursionisme organitzat. A l’escalfor, els anys noranta, del “turisme rural” s’han multiplicat i diversificat activitats en molts espais naturals i rurals: el senderisme i l’escalada han omplert moltes zones de muntanya, però alguns rius també s’han convertit en zones recreatives amb activitats de barranquisme, caiacs, i els més populars i espontanis banys als gorgs. Capítol a part mereixen l’eclosió dels esports de natura: curses de muntanya, rutes de bicicleta, etc., que més enllà de la seva relació amb hàbits saludables, han esdevingut un fenomen massiu i amb impactes sobre el medi.
Tot plegat ha generat un seguit de problemes inesperats, sobretot per a petites localitats rurals amb un turisme d’estiu i de caps de setmana limitat a les segones residències. A tot aquest procés no ha estat aliena la intensa motorització i el creixement de les infraestructures viàries. Aquests pobles s’han vist darrerament obligats a gestionar, amb pocs recursos, l’arribada de centenars de vehicles i visitants a indrets rurals que no estaven preparats per a aquesta afluència. Això ha omplert de cotxes camins rurals, zones de riu, accessos a muntanyes emblemàtiques o a espais de reconegut valor paisatgístic i natural. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials també s’han convertit en multiplicadors d’aquesta sobrefreqüentació.
Propostes per a una relació continguda amb el nostre entorn natural
Ens calen estils de vida amb formes de relació amb els entorns naturals menys agressives. I això implicaria:
- Polítiques públiques que endrecin el turisme en general i aquell vinculat als espais naturals i rurals en particular. El mercat i les empreses no poden ser els que governin sense límits les activitats de lleure a la natura. No podem acceptar que els entorns naturals esdevinguin jardins o parcs d’atraccions per a un lleure que proporciona benefici privat. Cal un equilibri i una regulació que faciliti les activitats turístiques sense posar en perill els valors naturals.
- Aquesta regulació implica posar al centre la visita organitzada. En això estem avançant massa a poc a poc. Més com a reacció davant del problema que com a planificació conscient. Cal evitar l’accés incontrolat a espais que s’estan massificant. Limitació d’aforaments, control de l’aparcament, reserva prèvia, són accions que també beneficien el visitant que no haurà de patir la mateixa massificació de la qual està fugint. Així i tot, cal evitar la mercantilització i elitització d’aquests indrets a partir d’establir un preu econòmic per accedir-hi, més enllà del cost per aparcar que ens pot permetre dissuadir de l’accés en cotxe.
- Desenvolupar una xarxa de transport públic als entorns rurals que doni servei als seus habitants, que sigui també accessible per al turisme i doni una alternativa al cotxe per a les visites als espais naturals. El cotxe no pot ser l’única opció, cal afavorir altres mitjans. L’experiència històrica del tren cremallera de la Vall de Núria, a la qual el vehicle privat no pot accedir, ens hauria de servir com a exemple positiu.
- Els mitjans de comunicació públics han de ser responsables en aquestes qüestions, i el mateix s’ha d’exigir als privats. Calen bones pràctiques i un codi deontològic que dirigeixi la informació sobre els espais naturals i eviti una sobreexposició mediàtica que comporta la seva massificació. Aquestes bones pràctiques s’han d’estendre també a les xarxes socials. Aquí, tot sent més complex, és urgent donar molta informació i educació per sensibilitzar els visitants dels riscos que impliquen la proliferació de selfies i comentaris a les xarxes.
- Polítiques públiques i recursos per endreçar l’accés recreatiu al medi natural. La falta d’ordenació massifica certs indrets, mentre que d’altres són desconeguts. En termes d’excursionisme hi ha una infinitat de camins marcats i paisatges de gran valor inèdits, mentre les lògiques imperants porten els visitants als mateixos llocs. Montserrat, Montseny, Pedraforca, Fageda d’en Jordà, Congost de Mont-rebei, etc. són indrets molt sobreexposats. Cal una diversificació de destinacions i activitats, i això vol dir planificació, organització i intervenció pública.
Font: Raül Valls.
Un escenari de profundes transformacions en les pràctiques turístiques
Valors com la lentitud, la contenció, la proximitat, uns estils de vida més austers marcaran també els nostres moments de lleure. El turisme ha de canviar. En comptes dels llargs viatges en avió basats en la velocitat i en les lògiques consumistes, cal retornar a un model que doni centralitat al descans, la salut i la cultura.
Ens cal un lleure no mercantil, no consumista i de proximitat. També ens calen ciutats pacificades, verdes, saludables, amb millor convivència i bon veïnatge, i més integrades dins dels espais rurals i naturals que les envolten. D’on no calgui sortir compulsivament per satisfer les nostres necessitats de contacte amb la natura. Tot plegat, i com ens apuntava encertadament el sociòleg i filòsof Joaquim Sempere, amb unes vides que poden ser millors, però que necessàriament hauran de ser més austeres.
LÍMITS ECOLÒGICS DEL TURISME
El bloc de Raül Valls
Sobre la recerca d'alternatives en els límits ecològics de les activitats recreatives
Llicenciat en Filosofia per la UAB, membre d'Alba Sud, del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i activista en defensa del territori, sindicalista de CCOO i lector incansable de les diverses tradicions d'emancipació de la humanitat. En aquest espai pretenc crear un espai de reflexió, dubte i coneixement per a entendre la crisi actual i buscar alternatives possibles que posin en qüestió la idea de progrés imperant. Acostar els vells i els nous moviments socials difonent propostes que els enforteixin i que facilitin una nova hegemonia social. Treballar per una transició cap a un vida col·lectivista i una manera diferent d'entendre i entendre'ns amb el nostre entorn natural.