Sembla que és imparable la visibilització dels nefasts efectes de la turistificació sobre les poblacions que sofreixen -que sofrim!- aquest model que ha transformat la nostra realitat sòcioespacial a conseqüència d'un creixement de les activitats turístiques que, sota l'hegemonia del capital, fa que tota la vida econòmica i social es vegi subordinada a aquestes, desplaçant altres necessitats i usos. Turistificació, que no és el mateix que saturació turística. El primer és la causa, el segon una conseqüència, segurament la més cridanera. En qualsevol cas, s'escau la precisió, tot recordant que, segons la saviesa popular xinesa, "qui no sap contra qui lluita no pot guanyar".

En l'actual "momentum in crescendo" d'expressió, mitjançant l'àmplia mobilització social, dels malestars socials causats per aquesta turistificació o "capitalisme de tot turisme", hi ha tres aspectes d'especial rellevància i que, dit sigui de passada, no han mancat a cap de les convocatòries, manifests, declaracions, consignes, pancartes, etc. de les dites mobilitzacions: la insostenibilitat ecològica d'un model sense decreixement; la negació del dret de tothom a un habitatge digne que provoca la turistificació, especialment des de l'eclosió del lloguer turístic legal i il·legal (vegeu aquí un excel·lent article del professor Albino Prada que explica la relació entre presència d'habitatge turístic i preu dels lloguers per a residents permanents o estacionals per raons de feina); i les precarietats laborals associades al model de turistificació, precarietats que, en un percentatge molt elevat, esdevenen vitals en convertir a persones treballadores en pobres.

La pobresa laboral és una qüestió essencial en el context de la lluita contra la turistificació i a la que no s'hi ha posat prou el focus fins fa poc. En la disputa entre el constructe ideològic del "vivim del turisme" i el contrahegemònic "malvivim del turisme", encara parlem de precarietats laborals turístiques com si aquestes fossin, més o menys, les mateixes que les del segle passat, similars a les d'abans del capitalisme de plataforma, de franquícia, de financiarització de la planta hotelera, etc. Cal, a parer meu, un canvi discursiu: bona part dels treballadors i treballadores del turisme formen part de les legions de treballadors i treballadores pobres que, al Regne d'Espanya el 2023 ja eren el 14% del total de la força de treball, segons dades d’Eurostat. Val a dir que les dades de l'oficina estadística de la UE són conseqüència d'una definició tan restrictiva de pobresa laboral com discutible [1]. Encara més, l'absència de dades regionals i sectorials és del tot intolerable.

No m'estenc més sobre aquest assumpte que, avanço, serà el tema de la meva pròxima col·laboració a Alba Sud. No obstant això, deixeu-me dir dues coses: 1) a les Illes Balears -des d'on escric i on es dona una situació tècnica de gairebé absència d'atur- ja fa temps que no es pot parlar rigorosament d'aquesta situació de "plena ocupació" sense precisar que ho és en un context de creixent pobresa laboral. 2) Si se sabés oficialment quanta pobresa laboral genera el turisme es desconstruirien alguns mites.

Ara bé, en els malestars que comentam n'hi ha d'altres de causes, com ara les associades a la disputa entre desig postcapitalista i desig turbocapitalista turistificat. Altrament dit, els malestars són també conseqüència de la confrontació entre el dret als legítims desitjos dels i de les residents -dels "grups subjugats", que diria Mark Fisher-, i els desitjos dels turistes. A tall d'exemple, a Mallorca ha sorgit el moviment #OcupemLesNostresPlatges que confronta el dret a gaudir per part dels residents dels béns naturals amb la privatització de fet d'aquests béns del comú. Privatització que no es pot negligir que és un element substancial de la turistificació. En aquesta reivindicació del comú que fa #OcupemLesNostresPlatges, hi ha molt més d'anticapitalisme que no pas d'interessades i complicades elucubracions de, posem pel cas, Jean-François Lyotard al seu llibre "Economia libidinal" que, justament enguany, compleix el cinquantè aniversari de la seva publicació.

En qualsevol cas, el cert i segur és que el sòlid trípode que explica la profunditat i massivitat dels malestars i les mobilitzacions (en el cas de les Balears el cercle de mobilitzacions estiuenques es tancarà amb manifestacions a Eivissa i Formentera el 27 de setembre) són les preocupacions relatives a ecologia-canvi climàtic (no debades  les Balears són el segon lloc del món que més emissions de carboni emet després de Qatar), habitatge (que d’un dret ha esdevingut en la principal causa d’exclusió i vulnerabilitat social), i males condicions de treball (que ha deixat de ser una certa garantia d’integració social).

Però atenció: a la ciutat andalusa de Cadis, del 10 a 13 de setembre, s'ha celebrat l'encontre anual de les Societats Espanyola i Portuguesa d'Epidemiologia, i la ciència comença a evidenciar que l'epidèmia de la turistificació té, alhora, efectes en la salut mental de les poblacions residents turistificades. El president del comitè organitzador de l'esdeveniment científic ha afirmat que "la salut mental, es veu afectada per factors externs que desequilibren l'estabilitat de les persones, com poden ser els casos de la gentrificació i la turistificació de les ciutats". En l'encontre de Cadis els tècnics i les tècniques en epidemiologia també han posat en evidència que "a més de l'encariment del dia a dia i l'expropiació dels espais públics, la gentrificació i el turisme massiu deterioren la salut dels veïns d'alguns barris, que estan travessant 'com un procés de dol' que els omple de tristesa, estrès, insomni i problemes de salut mental".

Aquesta notícia de l'encontre de la ciència epidemiologia, i, especialment, les seves investigacions sobre la relació de la turistificació i l'empitjorament de la salut mental, no haurien de passar desapercebudes en la lluita per canviar el rumb del model econòmic i social de Mallorca, de les Illes Balears i Pitiüses en conjunt, i de tots els indrets que pateixen la plaga de la turistificació. Durant els anys de l'austeritat suïcida imposada per la troica de la UE , teníem raó en afirmar que "l'austeritat mata".

Potser, idò, ha arribat l'hora de sostenir que la turistificació mata. I, conseqüentment, que és més urgent imaginar escenaris de turisme alternatius. És a dir, ens convé tenir present aquella idea que es pot intuir en el llibre de Mark Fisher "Comunisme àcid": la negativitat i la crítica destrueix el que és vell, però, per més sòlida, rigorosa i justa que sigui, ja no produeix lo nou.