A l'esquerra el turisme l'ha enxampat amb el peu canviat. Enfrontem una doble crisi d'enormes conseqüències i l'esquerra no disposa d'una proposta clara de com abordar-la. La creixent turistificació de ciutats i territoris, accelerada després de la crisi financera global de 2008 com a via per a garantir la reproducció del capital, i reactivada després de la pandèmia de la COVID-19, ha donat lloc a un creixent malestar social. En el turisme es focalitzen múltiples problemes socioeconòmics: alça del cost de la vida, i en particular del preu de l'habitatge; massificació d'espais públics; aglomeracions en el transport públic o pèrdua de teixit comercial de proximitat. I tot això a canvi d'ocupació, però extremadament precària, amb treballadores que han de medicar-se diàriament per a poder suportar les càrregues laborals. En conseqüència, s'ha estès la percepció de desplaçament, d'expulsió, dels llocs origen, o d'on es va decidir construir una vida. En el turisme es concentra la preocupació per la pèrdua del dret a la ciutat.

Aquest malestar social ha derivat en un nou cicle de protestes que va iniciar el mes d'abril passat a Canàries i s'ha estès ja per més d'una desena de ciutats espanyoles. Les mobilitzacions han estat protagonitzades per un ampli ventall d'organitzacions socials –ecologistes, sindicats d'habitatge, veïnals, col·lectius pel decreixement turístic,…–, amb pesos diversos segons els casos. En elles no ha estat present l'esquerra política amb major poder institucional, compromesa amb un model “desarrollista”. O bé, des d'altres espais polítics, encara que ha simpatitzat amb les manifestacions ha participat acomplexada, perquè és fàcil assenyalar els límits del que va fer quan tenia presència institucional, o, segons els casos, posar en evidència la timidesa amb la qual va confrontar el problema.

Però, al mateix temps, l'altra cara de la crisi turística és que un terç de la població espanyola no pugui fer vacances, com a mínim una setmana fora de la seva casa, i que en comunitats com Andalusia pugui arribar fins a la meitat. Les xifres són semblants a les de la mitjana europea. Això vol dir que un nombre creixent de persones tenen dificultats econòmiques per a poder fer vacances. I l'esquerra tampoc és aquí. No tenim demandes i propostes clares per a desenvolupar programes públics de turisme social o de generació d'infraestructures socials, com a parcs o transport públic, al servei de l'oci i el turisme dels sectors populars. Disposem de diferents iniciatives públiques sense coordinació, aïllades en diferents dependències administratives, sense coherència. El problema és que les polítiques turístiques no han estat pensades per a satisfer les necessitats de la majoria de la població. Quant molt s'ha impulsat mesures de retorn social de la presència turística en una determinada àrea, però no som subjectes beneficiaris de les polítiques turístiques, que han estat concebudes per a beneficiar a grans capitals. Programes com l'IMSERSO, els recursos del qual surten del Ministeri de Sanitat, solament generen debat per la seva dotació pressupostària o per qui guanya el concurs, però res sobre la qualitat de l'atenció de la nostra gent gran, perquè això no és el que importa. El programa va ser concebut per a beneficiar al sector privat ampliant el període que els hotels podien estar oberts. Des de fa vint anys tenim abandonat el gran complex de turisme social que va ser Perlora, a Astúries, i sembla que només s'esperés un inversor perquè el comprés i destinés els terrenys per a construir complexos residencials de luxe.

L'esquerra política no té una proposta política de quin turisme volem per a la majoria social. I en l'esquerra social aquest debat no ha penetrat, amb la qual cosa les protestes socials contra la turistificació corren el risc de perdre acceptació i protagonisme entre les classes treballadores, perquè la complicitat amb els sindicats és molt limitada i perquè no hi ha una interpel·lació de quin turisme volem guanyar per al gruix de la població. Si a això li afegim una certa dosi de pretès virtuosisme moral quan es debat sobre turisme, correm el risc de no tenir capacitat de connectar amb amplis sectors de les classes populars. El desig de vacances i tot allò que potencialment poden comportar en termes positius sembla no entrar en el debat polític.

Intervenir en la doble crisi

És urgent construir un programa d'intervenció política des de l'esquerra en relació amb el turisme, capaç d'enfrontar aquesta doble crisi. I caldrà fer-ho tant des de les institucions, o aspirant a intervenir des d'elles, però també des del carrer. En primer lloc, cal fer front a la turistificació. Les protestes i mobilitzacions han de continuar i ampliar-se, enfortint aliances per a ampliar la seva base social. En elles cal exigir un pla de xoc immediat per a no continuar creixent turísticament: tancar projectes d'ampliació d'infraestructures, com a aeroports o ports; posar fi a la promoció internacional; suspendre nous macroesdeveniments; tancar o reconvertir organismes públic-privats dedicats a la promoció turística. I, a partir d'aquí, caldrà plantejar un programa d'intervenció que posi límits a les dinàmiques del capital turístic, des de diversos àmbits d'intervenció: urbanístic, fiscal, mediambiental i laboral, entre altres. Totes aquestes vies de regulació han de servir per a evitar continuar aprofundint en un model d'especialització turístic que comporta cada vegada més empobriment i vulnerabilitat. I, al seu torn, cal posar en marxa un programa de diversificació econòmica amb capacitat de generació d'ocupació massiva. Sens dubte, aplicar un programa d'aquestes característiques no es pot sostenir sense pressió social, amb organitzacions socials mobilitzades des de dins de les empreses, amb sindicats amb vocació sociopolítica, i des de fora, amb lluites ecologistes, pel dret a l'habitatge, veïnals. Sense pressió social, l'esquerra política no té contrapesos que li permetin avançar, i encara que això comporti contradiccions i tensions, és el camí necessari.

En aquests moments, fer front a les dinàmiques de la turistificació suposa també confrontar un canvi d'estratègia en curs per part dels grans capitals turístics i des de les administracions públiques: la tendència cap a l’elitització turística. Davant els riscos derivats d'un escenari d'emergències cròniques –canvi climàtic, crisi energètica, interrupcions en la cadena de subministraments, escassetat de minerals estranys, tensions geopolítiques– que aguditzen la incertesa del desenvolupament turístic, els capitals busquen refugi en el mercat d'alt poder adquisitiu. També és una manera de sortejar la creixent tensió social identificada amb la massificació. Aquesta estratègia, no obstant això, aprofundeix en el problema en el qual ens trobem, perquè requereix d'un increment de la despesa de recursos públics per a fer front a la competència entre ciutats per un segment més reduït que el de les classes mitjanes i treballadores. A més, que gastin molt no significa que els beneficis es redistribueixin equitativament, ni que el seu consum no sigui ambientalment molt més nociu, a causa de la hipermobilitat i contaminació derivada de l'ús de megaiots, jets privats, vols en primera classe o del consum desproporcionat d'aigua. Però, a més, ens allunya de la capacitat d'assumir la despesa d'una transició socioecològica justa que redueixi el pes del turisme i tracti de diversificar la nostra economia.

L'altra dimensió de la crisi turística reclama capacitat de posar en marxa polítiques i infraestructures per a facilitar que la majoria pugui fer vacances. Des de l'esquerra defensem el temps lliure, com a temps alliberat del treball, però no només com a via de recuperació d'un treball esgotador i alienador, sinó com a moment per a desenvolupar capacitats i per a viure, temps per al desig. I això podem organitzar-ho sense sortir de la nostra casa, en el nostre entorn pròxim o desplaçant-nos, que és quan parlem de turisme. La qüestió és que aquestes maneres de disposar del nostre temps lliure poden ser realitzades sota les lògiques de la reproducció del capital o sota dinàmiques d'emancipació. Per això necessitem mobilitzar recursos públics que també ho possibilitin: programes de turisme social adequats a diferents edats i necessitats; infraestructures públiques com a parcs o transport públic; capacitats de gestió de les àrees naturals; formació professional adequada a un públic local molt més exigent; enfortiment d'estructures associatives, sindicals o de l'Economia Social i Solidària per a ampliar l'oferta d'oci i turisme; infraestructures socials al servei de la reorganització de les cures. Però també necessitem enfortir propostes des de l'Economia Social i Solidària, des del sindicalisme i l’autorganització popular. Caldrà recuperar igualment l'esperit “dominguero”, amb un oci i un turisme fora del mercat i de la tutela de l'Estat. El gran límit d'aquesta promoció d'un turisme per a majories socials és que haurem d'organitzar-lo en la proximitat geogràfica, tenint en compte els límits biofísics del planeta. I si els vols internacionals no són universabilitzables caldrà limitar-los i tenir criteris democràtics de selecció, perquè no siguin únicament els recursos econòmics els que ho permetin.

L'esquerra necessita obrir el debat sobre el turisme i elaborar una proposta pròpia, que tracti de posar límits als capitals i que, al seu torn, construeixi la perspectiva d'un món millor que volem guanyar en el que el temps alliberat del treball sigui un element de desig d'una societat postcapitalista. Un món per guanyar, en el qual un altre turisme també hi tingui cabuda.