Després de l'esclat de la guerra d’Espanya el juliol de 1936, el 13 de febrer de 1937 Barcelona va patir el seu primer bombardeig. Fou des del mar per part d'un creuer de l'Armada Italiana: l'Eugenio di Savoia. Llançà 24 obusos que van provocar 18 morts i 18 ferits. La ciutat queda commocionada i l'enterrament de les víctimes va esdevenir una gran manifestació de dol i rebuig popular contra una acció que es va considerar un crim de guerra i un injustificat acte de barbàrie. Els i les barcelonines buscaven explicacions a quelcom que en aquells moments semblava inversemblant: l'atac intencionat contra població civil a una ciutat indefensa de la rereguarda.

Com aquell fet no era comprensible per a moltes persones, va córrer la brama que el bombardeig volia destruir la Casa Elizalde, una coneguda fàbrica de motors d'avions. La realitat és que només era el principi del malson que viuria la ciutat durant els dos anys següents de guerra. Fins al 25 de gener de 1939, el dia abans de la seva caiguda i ocupació per les tropes franquistes, Barcelona va patir 385 atacs aeris i marítims que van provocar 2.750 morts i uns set mil ferits, així com la destrucció total o parcial de mil vuit-cents edificis. Els avions italians volaven des de l'illa de Mallorca que amb el cop militar havia quedat en mans dels revoltats. Tenint com a base l’illa es van atacar moltes ciutats de la rereguarda republicana: Catalunya, el País Valencià, Múrcia i Andalusia oriental.

La Guerra d'Espanya, avantsala de la guerra mundial que ja s'albirava, esdevenia un camp d'experimentació per noves armes i estratègies militars, entre elles l'atac indiscriminat contra població civil indefensa amb l'objectiu d'aterrir-la i desmoralitzar-la. També patiria la intervenció directe de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que van aportar una gran quantitat d’armes i desenes de milers de soldats dels seus exercits regulars. El govern de la República va intentar, amb poca fortuna, cridar l’atenció internacional sobre la terrible situació. La propaganda republicana es feia ressò d’aquells actes de barbàrie i fins i tot es van produir documentals adreçats al públic internacional com “Catalunya màrtir”, amb l’objectiu d’atraure el suport de l’opinió pública mundial i l’ajut militar de les democràcies en l’esforç de guerra.

Font: bombardeig sobre Barcelona, 1938.

En la memòria popular va quedar l’horror dels bombardejos de gener de 1938 i sobretot els del 16 al 18 de març, on durant 41 hores seguides la ciutat es va veure sotmesa a raids aeris continuats. En total, van morir prop d'un miler de persones. Una sola bomba en va matar dos centenars al caure sobre d'un camió de dinamita prop del cinema Coliseum a la Gran Via. Els atacs van ser ordenats per Mussolini, el dictador feixista italià, amb el vistiplau de l'alt comandament de l'Exèrcit franquista. Davant d'aquesta situació, la Generalitat de Catalunya va crear el juny de 1937 la "Junta de Defensa Passiva de Catalunya", coordinada per l'enginyer Ramon Parera i formada per multitud de juntes locals, que tenia entre els seus objectius la construcció de tots els refugis subterranis que fossin possibles per tal de protegir a població dels atacsdel’aviació. Així, es va iniciar un enorme moviment ciutadà que només a Barcelona va construir més de mil tres-cents refugis antiaeris a carrers, edificis, fàbriques, etc. Aquesta tasca gegantina no hauria estat possible sense la participació de tot l'entramat social de la ciutat, organitzacions obreres, associacions de veïns i especialment les comissions de festes dels barris que van mobilitzar milers de voluntaris per dur a terme amb urgència les obres de construcció. Aquesta xarxa de refugis, juntament amb les vint estacions de metro de les dues línies de les quals disposava Barcelona el 1936 i tota l'organització per avisar als i les ciutadanes de l'arribada dels avions, van configurar un entramat defensiu que va salvar milers de vides.

Un trauma dins la memòria col·lectiva de la ciutat

Els bombardejos van quedar com un record traumàtic en la memòria popular de la ciutat. Una memòria viva, tot i que secreta, ja que el règim franquista va silenciar i falsejar els fets, atribuint les destruccions al que ells anomenaven la "barbàrie roja". Les mentides van arribar a un nivell que les marques de metralla que encara avui són visibles a l'església de Sant Felip Neri, provocades pel bombardeig del 30 de gener de 1938 i on van morir 42 persones, vint d'elles nens i nenes, van ser atribuïdes a afusellaments de capellans.

D’aquesta manera, els refugis antiaeris van restar durant dècades ocults i destruïts per les transformacions urbanes, dins una ciutat castigada per la seva història revolucionària, sotmesa a una brutal dictadura que l'obligava a acceptar el relat dels vencedors i a enterrar el seu passat. Tampoc amb la recuperació de la democràcia a partir de 1977 el record dels bombardejos va tenir gaire presència en l'espai públic. La voluntat manifesta dels que van pilotar la transició de "girar full" i de “no agitar els fantasmes del passat" van tornar a imposar un nou oblit i silenci, ara en nom d'una suposada concòrdia i la proclamada necessitat de “mirar al futur” i oblidar aquells temps. Van haver de passar trenta anys més, fins ben entrada la primera dècada del present segle, a l'escalfor del “gir memorial” que es va iniciar durant els anys noranta, perquè la recuperació arqueològica dels refugis antiaeris que havien sobreviscut a les transformacions de la ciutat fos una realitat.

Font: marques de metralla dels bombardeigs a la Plaça Sant Felip Neri. Autor: Yeagov_Cat sota llicència creative commons a Flickr.

Els refugis antiaeris visitables a la Barcelona actual

El refugi 307 al Poble Sec, es troba en un barri especialment castigat per les bombes. És un dels més grans de la ciutat amb una capacitat de 2000 persones. Consisteix en 400 metres de túnel excavats a la muntanya de Montjuïc i comptava amb una font, cisterna d'aigua, lavabos, sala per a infants, cuina i farmàcia per atendre ferits. Va ser recuperat gràcies a la mobilització veïnal i les visites les gestiona el Museu d'Història de Barcelona.

El refugi 232 de la plaça del Diamanta Gràcia fou redescobert el 1992 i obert al públic el 2006. A 12 metres sota terra i amb 250 metres de túnel i una capacitat per 200 persones, encara es poden veure els sanitaris i la farmàcia. Les visites, els diumenges, les organitza el Taller d'Història de Gràcia-Centre d’Estudis.

El refugi de la Plaça Revolució a Gràcia, és més petit i es troba en pitjors condicions per la visita. A 11 metres de profunditat l'espai visitable és una galeria i dues sales d'infermeria. Descobert en unes obres de remodelació de la plaça, s'hi pot accedir des del pàrquing. Les visites les organitza esporàdicament el districte de Gràcia.

El refugi del Palau de les Heures al districte Horta- Guinardó, ben conservat i de fàcil accés, té un valor històric especial, ja que era utilitzat pel president de la Generalitat, Lluís Companys, que residia en aquest edifici durant la guerra. La visita a l'espai està condicionada per l'acceptació per part de la Universitat de Barcelona i la Diputació de Barcelona (titular del palau).

La ciutat compta amb molts altres refugis localitzats, però que per diverses raons, com l'estat de conservació o la ubicació en llocs privats, no són visitables.

El Refugi 307 del Poble Sec

El 307 és el refugi que millor s’ha recuperat dins del patrimoni històric de la ciutat i que s’està utilitzant de forma més sistemàtica per explicar el que van suposar per la ciutadania aquells 24 mesos de terror i destrucció des de l’aire. Va ser Valerie Powles, una veïna del barri, qui va redescobrir el refugi i va proposar la seva recuperació. Llavors, i tancant un cercle virtuós que va començar el 1937 amb la seva construcció pels propis veïns i veïnes del barri amenaçats per les bombes, va ser la voluntat i perseverança de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poble Sec el que va fer possible convertir-lo en un espai visitable. Entre 2005 i 2006 es van iniciar les obres d’adequació.

L’espai el gestiona el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) i de l’organització de les visites se’n fa càrrec Androna Cultura, empresa dedicada a la divulgació històrica i cultural i col·laboradora amb el MUHBA en molts d’altres projectes educatius.

Font: Androna Cultura.

Segons ens explica en Pere Duran, historiador, membre del servei educatiu del MUHBA i director de projectes d’Androna Cultura “els nostres visitants són majoritàriament grups d’escolars, uns 11 mil a l’any, que venen en dies laborables i horari lectiu, i les visites d’adults, de 3 a 4 mil a l’any, que venen en general a través de la programació que ofereix el MUHBA i solen ser de forma regular els diumenges o demanades com a visita privada”. Les explicacions que acompanyen la visita a l’espai físic no es limiten a parlar dels bombardejos i de la por i el neguit dels que s’hi havien d’amagar un cop el sistema d’alarma de la Defensa Passiva feia sonar les sirenes que avisaven de l’arribada d’avions enemics, si no que també, com explica el mateixPere Duran, “les visites al refugi serveixen per introduir en general la guerra civil i el context històric que van dur fins a les situacions que narrem. Amb aquesta ruta també volem trencar amb les explicacions atàviques que aïllen el conflicte bèl·lic de les qüestions socials i polítiques que la van precedir i que molts cops l’expliquen com una caïnita «guerra entre germans». Volem que s’entenguin els bombardejos com a una conseqüència d’un procés històric i un context internacional, i no quedar-nos en el simple fet dramàtic”. 

Un aspecte molt important que es destaca en les visites, i que historiadors com Xavier Domènech han posat de relleu, és la importància de la implicació associativa i popular en la construcció dels refugis, des de l’obra de construcció com també el mobiliari i tots els elements que servien per fer més còmoda i segura l’estança “Un exemple al mateix Poble Sec, on la CNT era molt forta, és la participació del seu Sindicat de la Fusta, construint els bancs on seien les persones que s’aixoplugaven als refugis”, ressalta Duran. Androna Cultura organitza d’altres rutes, com “Vedettes i milicianes” on  es parla de l’Avinguda del Paral·lel al Poble Sec durant la guerra d’Espanya i el seu paper en la vida cultural i l’oci nocturn vinculat a les classes populars. I també impulsen altres projectes educatius, vinculats amb el refugi 307 i els bombardejos, com “Escoles residents. Bombardejos Barcelona.” Com ens detalla Pere Duran “en aquest projecte, que fem també en col·laboració amb el MUHBA, convidem a una escola a passar dos dies sencers al museu amb una dinàmica programada. L’escola ve al Museu i situem als alumnes en el tema a tractar a partir de fotos, documents i la visita al patrimoni que es vol estudiar. L’objectiu és també ensenyar-los a investigar a partir dels documents i dels arxius. Durant la seva estada han de fer d’historiadors aprenent les bases de la recerca historiogràfica”.

Per aquestes activitats, l’equip d’Androna Cultura utilitza totes les innovacions de comunicació i tecnològiques que poden ser més atractives pels joves, com per exemple els vídeos de youtubers. També es treballa a partir de projectes originals com el mètode que combina una foto de l’època estudiada i una foto actual que es col·loca just al mateix indret anomenat “l’Arqueologia del punt de vista” i introduït al nostre país pel fotògraf i investigador Ricard Martínez.

Font: Androna Cultura.

Sobre com es fa la difusió d’aquestes visites guiades per el públic en general Pere Duran remarca que “els canals de comunicació per on ens arriben les visites solen ser preferentment els lligats a la programació del MUHBA. Tenen una hora de duració i es fan en català, castellà i anglès. Els grups han de ser petits a causa de la capacitat i per garantir la conservació dels espais patrimonials. 15 persones per grup i guia educador”.

Gràcies a la web i la comunicació del MUHBA el públic general ve de forma planificada prèviament i el calendari de visites esta ple amb mesos d’antelació. El visitant sol tenir un interès previ per l’activitat, sigui per records i història familiar o perquè coneix els fets.

A part dels escolars i el públic generalista també es col·labora amb “Apropa”, una entitat que canalitza la participació en activitats culturals de persones i col·lectius en risc d’exclusió.

Segons les dades de les visites generalistes del diumenge un 38% són en català, un 34% en castellà i un 28% en anglès. Això ens indica que, tot i que majoritàriament és públic local i de proximitat, també hi ha una part rellevant de turisme estranger, que malgrat, com apunta en Pere Duran, “no el busquem expressament, ve de vacances a la ciutat i li arriba la informació de l’existència de les visites guiades a través d’anuncis a plataformes com Barcelona Turisme o d’altres més globals com TripAvisor” 

Un patrimoni on passat i present es toquen

Els bombardejos de Barcelona, que a mesura que el front s'apropava a Catalunya es van estendre a moltes altres localitats del país, són sens dubte un dels fets més traumàtics que han quedat gravats a la memòria col·lectiva de la població que va viure la Guerra d'Espanya. Les rutes i les visites relacionades amb aquests fets permeten apropar a la ciutadania actual a un passat vinculat amb la guerra de 1936 a 1939 a partir d'històries personals que molts i moltes veïnes de Barcelona van viure i patir en primera persona des de les seves mateixes cases, carrers i barris.

La visita a espais com el Refugi 307 té un gran potencial per enfortir el coneixement històric i  fomentar els valors ètics i emocionals. Serveix per explicar i fer més comprensible un passat recent i traumàtic. També permeten connectar amb la poblacióarribada d'altres països, en alguns casos directament de zones de guerra o amb els seus propis records familiars vinculats a guerres passades. És des d'aquesta vivència del lloc on la visita ens connecta directament a espais pels quals caminem de forma quotidiana, esdevenint alhora una potent proposta educativa. Unes estones d’oci cultural, de coneixement i de memòria històrica que contribueixen a formar una ciutadania més conscient del passat recent del lloc on viu. Com va dir, en una entrevista a TV3, l'historiador Xavier Domènech,  en referència als refugis recuperats, i que juntament amb Laura Zenobi, van comissionar el 2007 l'exposició "Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil": "una cosa és conèixer la història i l'altra és poder gairebé tocar-la, trepitjar-la, com passa aquí a sota. Els refugis expressen una connexió entre passat i present. És un dels principals patrimonis, no només arquitectònics i històrics, sinó de valors, els que van permetre resistir i lluitar".