En aquests moments Margalida Ramis és la presidenta, portaveu i responsable de campanyes i d'incidència política del GOB, una històrica entitat ecologista. Com a moltes, va néixer amb l’esperit de l’ecologisme més conservacionista i ha anat evolucionant cap a l'ecologisme social i polític. Per tant, de la defensa d'espais naturals amenaçats a una visió que impugna un model de desenvolupament que està ultrapassant els límits planetaris i que planteja la necessitat i proposa les bases per a una transició ecosocial. En aquest procés el turisme ha esdevingut, a molts territoris, però especialment a les Illes, un factor d'extralimitació al qual en els darrers anys esteu posant el focus.

Ens pots explicar aquesta evolució?

El GOB neix el 1973. 50 anys d'història que corren paral·lels als que han estat també els de la intensificació i consolidació d'un model d'especialització econòmica basat en el monocultiu turístic. Tot plegat en un context molt concret que és el de la insularitat. Aquest procés té el seu origen en el període de la dictadura franquista amb les polítiques d'apertura econòmica de principis dels 60. Estem parlant d'una aposta política i econòmica que tenia com a principal actiu el mateix territori i els seus valors naturals, que no requeria mà d’obra especialitzada i que pretenia que les illes esdevinguessin l'espai de vacances d'una part d'Europa. Arribada la democràcia i després de les primeres grans inversions, com, per exemple, la primera autopista, la de l’aeroport, finançada pel Banc Mundial, es varen seguir impulsant les polítiques necessàries per anar consolidant aquest model d’especialització econòmica. Així, les polítiques territorials i les sectorials, vinculades a la construcció d’infraestructures i gestió dels recursos, es varen anar enfocant cada cop més a facilitar el desenvolupament i l’expansió d’aquest model.

La història de l’ecologisme a les illes és la història de l’articulació i la mobilització social contra els impactes territorials, i la sobreexplotació dels recursos que implicava la implementació de la Mallorca turística. El treball acadèmic del catedràtic de geografia a la Universitat de les Illes Balears, Onofre Rullan, va caracteritzar aquest desenvolupament amb el que ell va anomenar els tres «booms» turístics. Així, va relacionar l’evolució de l’increment del nombre de passatgers i places turístiques amb tres empentes (com a sortides de diferents crisis) a la inversió i el desenvolupament d’infraestructures que caracteritzaven els tres impulsos de la colonització territorial de la indústria turística. Primer va ser la de "sol i platja" i es va centrar en els espais litorals i en la construcció d'hotels i les primeres grans infraestructures per impulsar-lo, després una segona va posar l'accent en les segones residències, amb el desplegament de grans urbanitzacions ubicades en indrets de gran valor paisatgístic. Davant d'aquest "empentes" la societat anava reaccionant. I d'aquesta segona en tenim un exemple el 1991 amb l'impuls de la llei d'espais naturals que era una llei urbanística per evitar la construcció i urbanització dels espais naturals. Durant anys, per tant, podem parlar d’un ecologisme centrat en campanyes específiques per salvar indrets determinats i amenaçats. És el que a vegades en diem un "ecologisme toponímic", els populars "salvem..." la reacció dels quals anaven generant diverses figures de protecció sobre llocs concrets. Una tercera empenta és la que des de la diversificació de l'oferta (turisme enològic, espiritual, etc.) entra en els espais més rurals, més enfora del turisme massiu que caracteritzava el sòl i platja inicial, a la recerca d'una suposada "autenticitat" i singularitat.

Ara ja estaríem de ple en un quart boom, on amb l’esclat del capitalisme de plataforma, el turisme ha entrat directament dins les nostres pròpies cases i s’ha estès aquest procés de colonització a qualsevol espai, físic i temporal, de la nostra realitat quotidiana. Això ha suposat anar posant totes les polítiques públiques i conseqüentment gran part de les inversions al servei d'aquests processos que avui ja anomenem de "turistificació".

Davant d'això l'ecologisme ha anat reaccionant a cada procés de transformació o infraestructura concreta que s'impulsava per alimentar el model, però mentrestant aquest s'anava consolidant de forma implacable. Això ha fet que el moviment hagi hagut d’agafar una consciència més àmplia de les arrels de la problemàtica i superar les lluites més concretes i locals tot i que es segueixen mantenint, com no pot ser d’una altra manera, per englobar-ho dins unes reivindicacions de canvi d’un model que colonitza tot el territori i el posa – territori i persones – al servei dels seus objectius plenament capitalistes, de reproducció del capital turístic. Així les reivindicacions de defensa del territori, protecció dels espais naturals, els recursos i la biodiversitat, conflueix amb les lluites per l’accés a un habitatge digne davant el drama habitacional derivat de la mercantilització turística dels habitatges i l’especulació urbanística-immobiliària que acompanya tot el procés. També conflueix amb la lluita contra la precarització de les condicions laborals de les treballadores i treballadors del sector turístic, o dels serveis públics desbordats durant la temporada turística. És així com l’ecologisme transcendeix la mirada conservacionista per assumir un discurs social i polític d’anàlisi crític de les conseqüències del model econòmic i social actual i planteja alhora, les alternatives polítiques per una vertadera transició ecosocial en un context fortament marcat per la crisi ecològica global, i concretament la crisi climàtica, que en la nostra situació insular té i tindrà impactes significatius.

Aquesta evolució que ens expliques és molt interessant i, amb diferents velocitats i maduracions, es dona a altres moviments ecologistes que passen de la concreta “defensa del territori” i dels emblemàtics “salvem” a unes visions més “sistèmiques” i a incorporar elements de crítica social. No només protecció del paisatge i dels valors naturals sinó abordar les conseqüències que aquest model té sobre les persones que els habiten. Aquesta nova visió ha generat conflictes dins de les organitzacions ecologistes?

Ens trobam en un moment de consolidació absoluta del model econòmic i social d’especialització turística. Què vol dir això? Que ja no es tracta tant (que també) d’envestir el desplegament territorial que aquest necessitava (ports, aeroports, carreteres, autopistes, urbanitzacions, hotels, dessaladores, centrals, gasoductes, etc.) que és el que va sustentar l’oposició dels «salvem», sinó que ara ja, un cop el model consolidat, el que fa és reforçar-se més. I com? Ampliant les infraestructures, ocupant espais on no hi havia entrat l’activitat turística i inoculant subtilment la perversa idea que tothom es podrà enriquir del “pastís” turístic.

Per posar un exemple: el sòl rústic, que vosaltres diríeu agrari, a Mallorca i Pitiüses és un sòl edificable i que, a part de destinar-se a usos residencials (i per tant, especulatius) està sotmès a constants pressions de terciarització i de la possibilitat de destinar-se a usos i activitats que no li són propis i que van majoritàriament lligats al model d’especialització turística: camps de golf, habitatges turístics, parcs temàtics, agroturismes, turisme rural, etc. Ara, a més, determinats usos industrials que tendeixen a les configuracions macro que exigeix el rendiment capitalista s’han afegit al ball. Com la proliferació de megaparcs solars. Aquesta desconfiguració gradual del sòl rústic que hauria de ser preservat als usos del sector primari i blindat davant dinàmiques extractivistes, urbanitzadores i turistificadores, es defensa des de l’ecologisme pels valors naturals que òbviament té, però no només. Es defensa també en el marc del relat contra la turistificació i per la diversificació de la producció econòmica que necessiten les illes per plantejar escenaris de futurs possibles. Aquesta destrucció constant i silenciosa d’un sòl amb tant valor per a la sobirania i seguretat alimentària d’un context insular requereix una aliança entre l'ecologisme i la pagesia. Aquesta s'ha aconseguit sobretot amb el sector agroecològic, però de moment no ha estat possible amb la pagesia que segueix amb usos més industrials, d'agricultura intensiva i més orientada a l'exportació, ni amb els que són propietaris d’aquestes terres i que s’enfoquen a cercar sortides alternatives a la pagesia – que ja no consideren rendible – sense perdre la propietat de les finques. Molts pagesos, que han assumit que els seus fills no es dedicaran a l'agricultura, veuen, en aquesta transformació perversa del sòl agrari, que esdevé dependent de l’activitat turística, una forma de treure'n un profit econòmic sense desprendre's de les seves finques però acceptant malauradament el fatalisme de la liquidació de l'activitat agrícola. És evident, doncs, que el que necessitam és ser capaços d’imaginar i defensar un altre futur possible. Necessitam una mirada àmplia, que impugni el model i evidenciï les conseqüències perquè la societat no renunciï i accepti aquestes transformacions com inevitables.

Un altra exemple és l’esclat de la mercantilització turística dels habitatges. El sector aprofita les nostres pròpies cases per seguir movent la roda d’aquesta economia suïcida i comença a excloure i desnonar veïns per substituir-los per turistes. Aquí les planificacions urbanístiques que zonificaven el territori en funció dels usos (usos industrials, usos turístics, usos residencials, espais verds...) i planificaven serveis i infraestructures en funció de les capacitats de població, esclaten pels aires perquè els turistes es converteixen en «residents» per dies o setmanes, i desconfiguren tota la planificació fins arribar al punt de transformar tot el nostre paisatge quotidià i mercantilitzar qualsevol espai públic a benefici seu. Davant això el GOB es posicionà fortament en contra per entendre quina és la dinàmica que genera aquesta pràctica i les conseqüències ecològiques i socials que se’n poden derivar. En aquell moment, van aparèixer tensions internes, ja que hi havia sectors que no veien clar aquest posicionament. Per alguns era molt clar i raonable el posicionament ecologista en contra del lloguer turístic d’habitatges, perquè l'entitat sempre s'ha posicionat i intervingut amb qüestions que afectaven el planejament territorial i urbanístic i això clarament ho feia. En aquest cas els usos del sòl i residencials s'estaven barrejant uns amb altres, sense cap mena de planificació urbanística i amb una regulació que afavoria una colonització turística que afectava directament als habitants de les illes. Altres, entenien que no era un tema en què el GOB hagués d'intervenir i que, lluny de ser quelcom negatiu, implicava una "democratització" que feia que no només fossin els hotelers els que s'aprofitessin dels beneficis econòmics del turisme. Les tensions van ser fortes i fins i tot hi va haver socis que es van donar de baixa.

Font: GOB Mallorca. 

Per tant, creus que la tensió no va ser tant entre un “ambientalisme conservacionista” i un “ecologisme social”, com entre aquells conflictes, com el lloguer vacacional, que enfrontaven a visions de l’ecologisme més “anticapitalistes” amb altres més “liberals” i defensores de la propietat privada?

Sí, totalment. Les contradiccions dins l'entitat apareixen quan els posicionaments impugnen el model social i econòmic vigent i toquen qüestions que tenen a veure amb els drets lligats a la propietat privada, les conseqüències socials del model o amb les condicions laborals dels treballadors. Això provoca que una certa part de la base social del GOB senti que no està clara quina és missió del GOB. Als anys 70, 80 o 90 estava més clar quan la centralitat era la defensa del territori o d'espais naturals emblemàtics enfront dels creixements urbanístics o d'infraestructures, però els darrers anys la cosa s'ha fet més complexa, i quan situem que l'adversari no és només un projecte concret que amenaça un espai concret sinó un model econòmic i social que és l’arrel de problemàtiques que van des de la privatització de l’espai públic, la precarització laboral i de les condicions de vida, la colonització de nous espais pel negoci turístic, la sobreexplotació dels recursos, etc., una part de la base social no ho acaba de tenir clar "que fa ara el GOB?", es demana.

Crec que és l’evolució d’un ecologisme més conservacionista a un ecologisme més social i polític. Una evolució que sorgeix des de la necessitat de respondre i impugnar les arrels del problema i no només apuntant les conseqüències. Això ho veuen clar els i les companyes més actius i polititzats, però de vegades és més complicat pel soci clàssic i menys implicat en el dia a dia de l’entitat. A aquesta qüestió li hem de dedicar temps i delicadesa per fer comprensible allò que en principi pot semblar més confós, més difós i difícil d'entendre. Ens cal partir dels conflictes concrets i fer una explicació que sigui capaç de connectar el concret amb el sistèmic i estructural

Aquesta situació és complexa i crec que es dona a altres moviments ecologistes on una part dels seus socis, com bé dius els menys polititzats, tenen normalitzat mobilitzar-se contra les conseqüències que provoquen els excessos del model socioeconòmic, però dubten quan és el model el que directament impugnem. Això fa que no es qüestioni el model turístic que s'ha desenvolupat. Es posa el focus en aquelles conseqüències que es consideren indesitjables o molestes, però no és suficient, ens cal ser capaços d'imaginar una transformació social radical i unes pràctiques turístiques diferents.

Crec que va per aquí la cosa. Molta gent pensa que és positiu posar límits al turisme, però encara creu en el mantra que, ens agradi o no, "vivim del turisme" i no han passat a la fase de pensar que "és el turisme el que viu de nosaltres". Són sensibles als excessos del model, però no veuen alternativa. Segueix molt viva la idea i el record que abans del turisme les Balears era un indret pobre. Es fa difícil pensar en una realitat fora del marc d'un desenvolupament que ens ha dut fins a la situació actual. Aquí rau el repte, imaginar i proposar marcs mentals diferents on sigui possible un decreixement turístic, una diversificació de la producció que vagi enfocada a produir allò que necessitam per sostenir la vida, acompanyat de justícia social i la convicció que cal adaptar-nos als límits biofísics que ens imposa la realitat insular i la crisi ecològica que viu el planeta. En aquest sentit, crec que en clau insular tenim un avantatge, ja que comptem amb tots els ingredients que ens permeten poder imaginar aquesta realitat diferent: costa, zones interiors rurals bones per l'agricultura, muntanyes, aigua, etc. Hem de pensar com viurem quan la crisi energètica i la carestia de materials ens obliguin a fer reals el que avui semblen utopies.

La manifestació del 21 de juliol a Palma va ser molt gran i exitosa. Al mateix temps hi va haver mobilitzacions a Canàries, Màlaga i Barcelona. També esta sorgint una preocupació social davant les conseqüències nefastes d’aquest turisme mercantilitzat i depredador. Quines aliances han fet possible aquest èxit a les Illes?

Tot va començar amb el gran èxit de Canàries. En aquell moment aquí la situació estava molt freda. Hi havia crítiques desordenades i malestars que no es traduïen en res. Canàries va fer de mirall i molts van començar a dir "si nosaltres estem igual, com és que aquí no ens movem?». Va ser aquí quan des de la plataforma "Menys turisme, més vida", on estan organitzades cada cop més entitats, sobretot des d’octubre de l’any passat quan vàrem organitzar una Contracimera com a resposta a la cimera de Ministres de Turisme de la Unió Europea a Palma, vàrem decidir convocar una assemblea oberta per articular aquest malestar. L’assemblea va ser un èxit i va permetre teixir una proposta d’estructura, amb un grup motor, grups de feina i assemblees o grups locals autònoms, una coordinació interilles i a partir d’aquí una campanya, «Canviem el Rumb. Posem Límits al Turisme» i tot un seguit d’accions i fronts que preveiem que tindran un llarg recorregut. No era una qüestió concreta i marcada només per l’inici de la temporada turística, sinó que pens que s’ha començat a entendre que estem davant d'una lluita que va més enllà, fins i tot de les alternances polítiques en el govern. Volem límits al turisme, però en el marc d’un canvi de rumb del model econòmic i social a les Illes i això requereix temps.

Creiem que aquest esclat actual de mobilització té a veure molt especialment, i arreu dels territoris, amb la problemàtica actual de l’habitatge. Aquí a Mallorca, gairebé en paral·lel a la convocatòria de la primera assemblea oberta, un petit grup organitzat de la vila de Sencelles va treure una campanya amb un vídeo que es va fer viral amb el lema «Mallorca no es ven» i varen convocar una primera mani el 25 de maig que ja va ser un èxit de participació. Això va ser un revulsiu important i expressava una aliança on la impugnació del model turistificador s'unia a una de les seves principals conseqüències, la crisi de l'habitatge. Es va decidir que es volia tornar a sortir al carrer i que el juliol era el millor moment, en plena temporada turística a Mallorca. I a partir d'aquell moment es va començar a fer xarxa. Es va parlar amb els sindicats i es van unir amb el seu discurs propi. Al mateix temps, també es van unir el sector educatiu, el sanitari i el cultural, amb l'Obra Cultural Balear al capdavant. Aquests quatre sectors amb el seu propi discurs van ser cabdals per aconseguir l'èxit de la mobilització. També va ser molt important per estendre’l, que sorgissin les assemblees locals autònomes a molts municipis de la part forana. I així, amb la problemàtica de l’habitatge com aglutinador, s’anaven sumant arguments per impugnar el model de monocultiu turístic. Així tots junts anam construint el relat, advertint també dels de determinades simplificacions o possibles derives que es puguin produir. Per posar un exemple, des de l’assemblea hem deixat de parlar de “massificació o saturació” i parlam de “turistificació” ja que tenim clar el perill que el debat derivi cap a idees de vegades esbiaixades de què "sobra gent" o el lloc comú del "turisme de qualitat" i les qüestions centrades en el debat sobre "la seguretat" o contra les persones estrangeres que venen a treballar aquí.

Crec que això que dius és clau. En aquests moments hi ha un debat que es vol fer girar al voltant d'eixos com turisme de masses vs. turisme de qualitat, o també centrant la qüestió en “l’incivisme”, la seguretat i la criminalització de col·lectius de joves o d'emigrants, o tot alhora. Un debat on apareixen discursos que l'extrema dreta o les dretes en general estan alimentant. En quina mesura això també està catalitzant el malestar creixent?

Per aquí va la cosa. La part positiva a la qual m'he referit, aquesta aliança àmplia on el dret a l'habitatge ha estat cabdal, té també la seva contrapart negativa. Creix alhora un discurs basat en el privilegi d'uns sectors benestants, dels que consideren que "nosaltres ja hi érem abans". D'aquí sorgeixen els discursos identitaris que apunten a la "massificació", a què "sobra gent", que sovint es lliga amb "turisme de qualitat" com a solució. Això dur a l’elitització del turisme, i és molt perillós. Aquesta protesta motivada pel privilegi i per oposar als "mallorquins de debò" enfront d'aquells que no són "autòctons" que massifiquen, o que venen a treballar, que són incívics i que fan nosa és preocupant. Cal incorporar una mirada de classe i antiracista. Per tant, tota aquesta mobilització té molt potencial però també perills que hem de tenir molt en compte.

Font: GOB Mallorca. 

El que sí que hem de valorar és el ressò mediàtic que ha tingut, no només en l'àmbit local sinó també internacional. Potser provocat per la polèmica de "pistoles d'aigua" de la manifestació de Barcelona, al meu entendre una anècdota, més o menys afortunada, que s'ha magnificat per desacreditar les mobilitzacions i inventar-se un caire violent que mai han tingut.

Sí, el ressò ens ha obligat a fer un esforç per atendre a tots els mitjans i també a fer un esforç pedagògic per fer-nos entendre, sobretot quan aquestes qüestions es banalitzen i simplifiquen. Alhora ens serveix per aclarir i reforçar els nostres arguments. Un exemple és la pregunta recurrent "perquè us molesten els turistes?". La nostra resposta vol ser aclaridora: no és que ens "molestin els turistes", sinó que el que hi ha són uns malestars socials i col·lectius resultat d'unes causes que són estructurals que no podem simplificar en una qüestió d'estat d'ànim personal. Són qüestions sistèmiques que necessiten respostes polítiques. L'efecte de les pistoles d'aigua de Barcelona, va tenir com a conseqüència que a la manifestació de Mallorca, i com a acció preventiva, hi va haver un blindatge policial dels espais turístics per on passava la manifestació demostrant que hi havia una preocupació davant qualsevol acció que pogués afectar, com diuen, a "la imatge del destí". Una qüestió de la que també prenem nota perquè és molt significativa de la por dels poders davant aquest esclat social.

Et demanaria una valoració de la política institucional a les Illes. Des del GOB es va ser crític amb la gestió del govern anterior, malgrat que en principi i suposadament, compartia alguns dels principis dels moviments ecologistes. Ara, i coincidint amb les mobilitzacions més potents en molts anys, hi ha un govern de dretes, que pel seu discurs sembla més disposat a posar-se al servei del capital turístic. Com veus la situació?

És un tema complex. Vàrem tenir vuit anys de govern d'esquerres i generalment quan tenim un govern que aparentment creiem més afí als nostres plantejaments (socials, ecologistes, laborals...)...es produeix una desmobilització. Però el resultat va ser decebedor. Hi va haver més política de gestos (tímids per altra banda) que no un pla clar i estratègic per canviar la situació: la limitació d'entrada de creuers al port o la llei de circularitat turística –que nosaltres vàrem criticar molt perquè era un autèntic despropòsit–, la regulació de les càrregues de feina al sector, que no es va acabar desplegant i l'atenció donada a les kellys. Però les places turístiques varen seguir creixent i el nombre de llicències de noves construccions al sòl rústic també.

Com et dic, gestos que no ens van convèncer ja que no tocaven les lògiques estructurals. Més aviat continuaven amb la dinàmica d'afavorir al sector, intentant cercar la complicitat de la patronal. Una reconversió de relat per continuar fent el mateix. El govern volia construir aliances amb el sector turístic i aconseguir tenir-lo a favor seu. Això no passarà mai. El sector és prou potent per a permetre petites concessions però era il·lús pensar per part del Govern que aquestes aliances es mantindrien en el futur. Les aliances estratègiques les havien de fer amb els moviments socials que eren amb qui es podien recolzar per a realment fer canvis estructurals. La realitat ha estat que quan ha entrat el govern de dretes el sector hoteler s'ha felicitat que ja no hi hagués un executiu d’esquerres, que els hi feia perdre el temps amb reunions i que parlava de límits i al que consideraven intervencionista. Ara ja han tornat «els seus». Marga Prohens ha arribat amb el discurs neoliberal que es podia esperar d'un govern PP- Vox i és el que va deixar ben clar amb les claus del seu discurs d'investidura: la propietat privada és sagrada, facilitar les inversions i el dinamisme econòmic sense cap límit i, com no, polítiques de seguretat. Potser sí que davant d'això la gent s'ha preocupat més i ha començat a reaccionar, i unit a l'exemple de Canàries i altres territoris, és on podem emmarcar les mobilitzacions actuals. Davant d'això, Prohens hàbilment va reaccionar i uns dies després de la manifestació de maig va proposar una anomenada i grandiloqüent "Mesa pel pacte polític i social per a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears". Per tant, la presidenta fa un gir total i comença a parlar de sostenibilitat i aprofita per acusar l'anterior govern d'haver xerrat molt i no haver fet res i haver provocat la situació actual (és per riure perquè aquesta situació ve d’anys de polítiques enfocades a aquesta especialització econòmica a costa de territori i persones). Fins i tot ens ha convidat al GOB a participar. És evident que només és discurs per aparèixer com algú que escolta i que es creu el tema de la sostenibilitat, perquè mentrestant ha aprovat un decret devastador per legalitzar cases il·legals en sòl rústic i ha fet una llei d’habitatge ultraliberal. Per tant, hàbilment va fer un canvi de relat mediàtic que descol·locà a l'esquerra i la va posicionar i guanyar temps davant d'un estiu que es preveia calent en termes de protestes ciutadanes.

En el capítol que vas escriure a "El malestar en la turistificación" (Icaria, 2024), que, per cert, recomano tant el llibre com el teu text, ens introdueixes a quatre autores ecofeministes i les destaques des d'un marc molt interessant: aquesta oposició que vivim entre capital i vida, marc des del qual has expressat i desenvolupat moltes idees i propostes que caracteritzen la teva militància ecofeminista. Per altra banda, en el text dedicat a Donna Haraway arribes a unes conclusions contundents i on manifestes, que "cal parar" i que això "implica posicions fortament i radicalment antiturístiques". Per altra banda, assumeixes que anem al desastre i que "caldrà resistir i partir de zero". Finalment, et demanes si des d'un nou paradigma que hagi triat la vida i descartat el capitalisme "serem capaços d'imaginar un escenari posturístic". Des d'Alba Sud saps treballem per repensar el turisme també en un escenari que com proposes triï la vida i no el capitalisme.

De Donna Haraway em va interpel·lar i sorprendre molt la seva idea sobre la necessitat de trencar radicalment amb el marc mental que ens té segrestada la imaginació i que ens aboca a pensar que no hi ha alternativa possible. Ella ens convida a atrevir-nos a rompre aquests marcs mentals des de la ficció especulativa, i la mirada ecofeminista per pensar futurs que puguin seguir reproduint la vida en una terra ferida. En aquest context , el capitalisme i la seva expressió en termes d’especialització econòmica turística, perden tot el sentit, enfocats com estan a la reproducció del capital i atemptant contra les bases materials i immaterials que sostenen la vida. Negant l’ecodependència i la interdependència. Ens hem de permetre aquest trencar i repensar-ho tot, començant de zero sense cap hipoteca relacionada amb el model anterior. Atrevim-nos a disputar la possibilitat d’altres mons vivibles i desitjables. Ens falten nous imaginaris amb nous desitjos i utopies engrescadores.

Quan des de l'esquerra occidental denunciem els privilegis –també els nostres– no ho fem per flagel·lar-nos, sinó de posar-los en qüestió i pensar, com insisteix una altra de les autores que tracto en el capítol de "El malestar en la turistificación", Aura Lolita, que els nostres desitjos no són universals i que per altres cultures poden ser absolutament avorribles i destructius. Haraway m'inspira a aquest començar de zero i situar-me en un far des d'on poder imaginar col·lectivament una vida diferent, que tingui en compte els límits ecològics, l'escassesa que viurem. Haraway em proposa un far al qual no vull renunciar. Evidentment, caldrà aterrar-lo i convertir-lo en polítiques possibles en la immediatesa, o maneres d’organitzar-nos col·lectivament i que representin esquerdes a aquest sistema de no-vida per on generar possibilitats i tenir petites victòries per precàries i temporals que siguin, construir petits espais d'utopia. Ens hem de negar a renunciar a aquest far. Un lloc que ens serveixi per poder albirar els camins possibles cap a un món completament diferent.