José María Romero es va llicenciar com a arquitecte en la Universitat Politècnica de Madrid. És professor de l'Àrea de Projectes Arquitectònics a l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat de Granada, membre del Grup de Recerca HUM958, està dedicat a la recerca en generació de territoris, Premi Europan III (Bèlgica, 1993), i Premi Màlaga d'Arquitectura per Obra Nova (1993 i 2003) i Urbanisme (2005). Ha publicat treballs de recerca, llibres i coordinat workshops d'arquitectura, territori, sostenibilitat i processos col·laboratius amb moviments socials i grups ecologistes.

José María, tu ets docent universitari. Explica'ns una mica com des de l'acadèmia abordeu un debat tan provocador i suggeridor com és la desconstrucció en zones litorals profundament turistificadas.

Soc Professor de projectes a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Granada. En ella partim d'una formació molt convencional, ensenyem als nostres estudiants a construir edificis, escoles, centres de salut, etc. La idea de desconstrucció queda fora del programa acadèmic. L'ensenyament segueix ancorat en el mateix paradigma desenvolupista que governa l'arquitectura des de fa dècades. Aquestes qüestions les he plantejat en assignatures optatives i en articles de divulgacióon tractem de demostrar que la desconstrucció més que un fracàs pot ser una oportunitat per al decreixement. Els que parlem d'aquestes qüestions som una “rara avis”, encara que cada vegada, sobretot, més estudiants es prenen de debò les nostres reflexions.

De quines fonts externes a l'Escola d'Arquitectura us heu nodrit?

Les aportacions crítiques de les quals hem begut ens han vingut sobretot de la nostra relació amb el Grup d’Investigació de Sostenibilitat i Territori de la Universitat de les Illes Balears, amb Macià Blàzquez, Ivan Murray, etc. A partir d'aquesta relació hem anat introduint en l'arquitectura les idees decrexentistes, o si es vol veure d'una altra manera introduïm l'arquitectura en el decreixement. En aquest sentit es dona la paradoxa que hi ha alguns companys de l'Escola d'Arquitectura que directament em diuen que ja no soc arquitecte. Aquest comentari ens mostra la inèrcia que encara existeix en aquesta professió on el fonamental és construir i fer-ho sense atendre massa a la crisi en la qual estem immersos.

Ens hem envoltat d'un grup ampli i interdisciplinari que reflexiona i debat des de diferents posicions. Per exemple hem incorporat a Teresa Vicente i el seu grup de defensa de la Mar Menor (Múrcia), que estan reflexionant des de l'àmbit de les ciències jurídiques i plantejant una idea absolutament revolucionària com és la reivindicació dels drets de la naturalesa (Vicente, 2023).

I sobretot us heu centrat en el litoral turístic de la Costa del Sol

Sí, ha estat el nostre àmbit de reflexió i proposta principal. Des d'una mirada decrexentista aquests litorals són llocs on s'han superat tots els límits ecològics i plantegem seriosament la necessitat de desconstruir determinades infraestructures que han transformat radicalment el territori i que han alterat el funcionament dels seus ecosistemes (Romero Martínez i Abarca Álvarez, 2024).

Deies que heu treballat des d'una certa “solitud”

Certament, i per desgràcia els que fem aquests plantejaments estem una mica sols dins l'acadèmia, però m'agrada pensar en positiu i creure que els que sí que estan aïllats, en aquest cas de la realitat, són aquells que continuen pensant des de paradigmes i prejudicis més propis del període del desenvolupisme. En canvi, és revelador i també esperançador que els estudiants quan els planteges aquestes qüestions d'índole ecosocial ho entenen perfectament als cinc minuts. Es percep per sota un canvi de mentalitat que ens fa ser optimistes i pensar que els nous professionals de l'arquitectura miraran de trencar amb aquestes lògiques desenvolupistes.

L'arquitectura té un costat artístic i que es reivindica moltes vegades des del merament estètic i no necessàriament funcional. Per a vosaltres, en canvi, l'arquitectura parteix d'un compromís social i polític. Com va dir el poeta i filosofo José María Valverde, “no hi ha estètica sense ètica” o no hauria d'haver-la...

Efectivament, hem de recuperar el caràcter ètic-polític i no sols estètic quan duem a terme projectes arquitectònics. Davant la policrisi que vivim no podem inhibir-nos del conflicte i escudar-nos en una sort  “d’art per l'art”, és necessari un compromís social potent i inequívoc en el moment crucial que vivim de la història humana. El bell no ha d'estar renyit amb el socialment útil i amb l'ecològicament adequat, però no pot ser l'única prioritat dels projectes arquitectònics.

Us relacioneu activament amb els moviments ecologistes?

Des de fa anys tenim fortes relacions amb els moviments socials i grups ecologistes, sobretot aquells que han plantejat lluites de resistència enfront dels macroprojectes. Hem col·laborat amb ells des de l'àmbit tècnic fent informes per a donar suport a les seves posicions i també quan han obert processos legals i contenciosos administratius. Ho entenem com una transferència de coneixement, amb un fort caràcter d'utilitat social. Que les nostres recerques serveixin als moviments socials és molt gratificant i les plataformes ens consideren moltes vegades com “uns dels seus”. Generalment, són grups més o menys informals que es concentren a aturar projectes concrets que van contra qualsevol criteri de sostenibilitat i que afecten els seus territoris. Sense barrejar-nos directament en les seves dinàmiques de funcionament tenim una relació intensa que també es tradueix en col·laboracions bidireccionals. Nosaltres els aportem coneixement tècnic i ells ens enriqueixen amb els seus aprenentatges i experiències socials. Recurrentment, els convidem a participar en els nostres seminaris acadèmics. És molt important que aquests coneixements surtin de l'acadèmia i siguin agitats en contextos on s'aborden debats sobre com volem desenvolupar els nostres territoris.

Desconstruir és una idea provocativa i suggeridora. Com s'ha rebut a la Costa del Sol?

Nosaltres hem agafat un lema que va crear el Col·lectiu d'arquitectura n`UNDO i que diu: no fer, refer i desfer. Ens sembla una idea suggeridora i que va més enllà del simple desconstruir. El que volem que s'entengui és que l'objectiu és recuperar la funcionalitat natural i saludable dels ecosistemes, funcionament que les construccions i urbanitzacions en aquests espais litorals havien alterat greument. Aquests han provocat efectes indesitjables no sols en el medi natural, sinó també impactes negatius i riscos per a les poblacions dels territoris costaners. La DANA de València ens dona un exemple dramàtic, però molt clar del que volem transmetre. Més enllà de l'escalfament global, que està extremant la violència dels fenòmens atmosfèrics, la catàstrofe ha vingut determinada per haver-hi, durant els darrers 40 anys, ocupat i intervingut en un territori procliu a les avingudes sobtades i on no havia d'haver-se construït de la manera que s'ha fet.

En termes més ideològics per on porteu la vostra reflexió?

Defensem que cal transitar clarament del plantejament antropocèntric a un ecocèntric. La centralitat ha d'estar en la naturalesa i no exclusivament dependent dels interessos humans. Formem part de la biosfera i el seu deteriorament acaba sent el nostre. En el que concerneix el nostre treball científic, sobretot ens centrem en que aquesta transició ecosocial tingui conseqüències en la planificació del territori. No han de ser els criteris basats en els interessos mercantils els que decideixin on i com construïm. Com insisteix Teresa Vicente hem d'introduir en l'equació als ecosistemes com a subjectes de drets a defensar i respectar. Reconfigurar i refer la funcionalitat ecològica dels territoris.

I també hi ha un altre element molt important: construir unes certes infraestructures que alteren aquest funcionament sol implicar costos econòmics de manteniment que acabaran recaient en els eraris públics i, per tant, en les butxaques de la ciutadania. Només hem de veure el cost econòmic de mantenir platges i passejos marítims, que tenen funcionalitats exclusivament turístiques, però que recurrentment els temporals les destrueixen. No sols estem parlant de qüestions ecològiques, també d'un cost econòmic i de recursos materials cada vegada més inassumibles per a la societat. Però per desgràcia encara costa d'entendre i les administracions i gran part de la població veuen necessari mantenir aquestes construccions i la seva presència irreversible. Un exemple sagnant és el cas de les urbanitzacions en dispers en zones forestals i de muntanya, on els carrers sense asfaltar sofreixen deteriorament constant i on qualsevol servei és molt costós per a uns petits pobles que no tenen capacitat econòmica i humana per a atendre-les. En aquest cas els arquitectes i les administracions han actuat amb nul sentit comú i perspectiva de futur, ja que la dispersió urbana té uns costos i externalitats a llarg termini que no es comptabilitzen en el moment en què es projecta una urbanització. Crec que un bon ecologista no pot deixar de ser un bon economista crític, si volem demostrar que la insostenibilitat ecològica també implica a la llarga l'econòmica.

Com esteu vivint aquest debat a Andalusia en termes polítics?

Per desgràcia en l'esfera política, i no sols a la dreta, també a bona part de l'esquerra, li costa introduir la qüestió decrexentista en les seves propostes programàtiques. Encara estan presos per lògiques molt productivistes i se saluda com un èxit el creixement de l'economia. El terme decreixement sembla maleït. És per això que necessitem una política que trenqui amb les visions basades en la lògica de competència i de dominació i es regeixi, com defensa Amador Fernández-Savater, (Fernández-Savater,A. Etxebarria, O. coords. 2023) per les de la cura i la cooperació. Això és fonamental per a entendre la necessitat del canvi de paradigma que implica passar a imaginaris ecocèntrics i que de manera natural impliquin accions de desconstrucció, o com dèiem abans de no fer, desfer i refer.

A Alba Sud estem reflexionant des de fa anys sobre aquestes transicions postcapitalistes que ens permetin repensar el turisme sota paràmetres no mercantilitzats: temps lliure, salut, descans, proximitat, cultura... Donar centralitat a les necessitats humanes per sobre de l'acumulació de capital. En aquest sentit, la desconstrucció ens sembla una idea rupturista i que ens permet no sols pensar en pràctiques turístiques diferents sinó també en llocs renaturalitzats per a aquest possible turisme postcapitalista que defensem. Com ho enfoqueu, sobretot tenint en compte el pes del turisme a l'economia andalusa i espanyola en general?

La proposta d'Alba Sud, en concret la que tracta el turisme de proximitat la veig molt útil com una etapa intermèdia i necessària que cal abordar en aquest trànsit cap a una societat ecològicament transformada. Jo tal vegada penso en una perspectiva de més llarg termini i em costa una mica imaginar solucions per al present i el futur immediat, tenint en compte, com bé dius, el pes actual del turisme en la nostra economia. La desconstrucció com a debat és important perquè sacseja i reconfigura l'imaginari social. Per exemple, posar en qüestió i plantejar-nos la demolició de l'Hotel El Algarrobicoa la costa d'Almeria posa en qüestió aquest imaginari de creixement salvatge i irracional que el model capitalista imposa. Aquesta demolició pot començar a esquerdar aquests imaginaris. D'altra banda, tampoc podem idealitzar la desconstrucció per si sola, ja que en un context capitalista no deixa de ser una obra que genera nou negoci i augments del PIB. D'altra banda, una costa renaturalitzada també és una oportunitat per a processos de gentrificació i això que ara en diuen eufemísticament “turisme de qualitat”. Per tant, la desconstrucció és, primer, un debat que és útil per a trencar uns imaginaris productivistes, però realment és dins d'un context decrexentista i postcapitalista on pot tenir autèntic sentit transformador. En un context capitalista es produeix el que s’anomena la paradoxa de Jevonsi llavors qualsevol procés de desconstrucció pot retroalimentar i obrir una nova frontera de mercantilització. Ara, li venen unes costes més “autèntiques”, a un turista de rendes altes que apreciarà aquest nou espai renaturalitzat. Per tant, la desconstrucció és una condició necessària, però no suficient per a una transició ecosocial que reverteixi la policrisi en la qual estem immersos.

En aquest sentit, l'esforç d'Alba Sud per repensar les pràctiques turístiques dona continuïtat i alternatives a aquestes ruptures que provoquen debats com la demolició d'un hotel que, d'altra banda, mai hauria d'haver-se construït. La idea de la proximitat en el turisme em sembla potent i amb futur i pot donar resposta i alternativa a uns models encara avui hegemònics, però que en realitat estan esgotats i ja no donen més de si. La dificultat que veig i el repte que s'obre és com les zones turístiques actuals i desenvolupades durant més de mig segle, són transformables cap a una altra realitat. Crec que un element transversal des d'on podem unir la desconstrucció amb unes pràctiques turístiques concordants amb la transició ecosocial és passar de la idees clàssiques de protegir i conservar els valors naturals, a ampliar-les com estan reflexionant Bucher i Fletcher (Bucher, B. Fletcher, R. 2023), i a tractar als ecosistemes com a subjectes autònoms de drets i amb agència pròpia, amb els quals ens relacionem des del respecte i la cura, i, per tant, plantejar quins límits ens autoimposarem quan entrem dins d’ells, també en les nostres activitats d'oci i descans. Crec que és interessant llegir a Bruno Latour quan parla del “parlament de les coses” (Latour, B. 2007) i, per tant, dialogar, escoltar i no subordinar sistemàticament a aquestes “realitats extrahumanes” que mereixen la seva autonomia i cura. També hem d'estar atents a les propostes de turisme alternatiu que van sorgint i posen en valor el local, el pròxim, el cultural, el petit, el quotidià... i que s'estan duent a terme encara que siguin en formats molt modestos. Pot ser que avui semblin marginals, però ens donen l'esperança que aquesta transformació dels imaginaris està en marxa i ens mostren exemples palpables de com hauria de ser un oci futur després d'una transició ecosocial justa.

Sota el ciment dels passejos marítims hi ha sorra de platja i dunes on són possibles unes pràctiques turístiques menys antropocèntriques, més equilibrades, saludables i més vinculades a una naturalesa de la qual formem part inseparable.