Oblideu tots els prejudicis de manual contra el capitalisme. Deixeu de consultar, si us plau, els contacontes per a ànimes àvides de lucre immediat  de la premsa econòmica més cotitzada. Lluiteu contra l’instint de mirar just amb ulleres nacionals qui està guanyant amb la crisi financera des d’octubre del 2008. Tireu al contenidor de plàstics no reciclables les pomades de les esquerres espectrals d’aquest principi de mil·lenni. Disposeu-vos a aprendre com funciona el Sistema real. Si us plau, poseu el zoom en la descoberta de l’arma potser més letal i desconeguda del sistema que porta ara mateix a la fam a un de cada set humans i a la ruïna a milions de persones a l’Europa rica: els paradisos fiscals.

Us recomano com a guia “Treasure Islands”, un llibre enlluernador publicat fa pocs mesos pel periodista britànic Nicholas Shaxson. Com diu el subtítol, s’hi parla dels “paradisos fiscals i els homes que roben al món”.  Unes quantes realitats per començar: més de la meitat del comerç mundial es vehicula a través d’aquestes illes del tresor; un terç de la inversió directa estrangera i més del 50% dels valors bancaris de les corporacions transnacionals transiten per aquestes places financeres alienes a tot control democràtic. Segons l’exemplar Tax Justice Network, el 99% de les 100 transnacionals europees tenen filials en paradisos fiscals. En cada estat, la que més se n’aprofita és sempre un gran banc. Per al Fons Monetari Internacional, el 2010 els balanços financers d’aquests forats negres de l’especulació financera acaparaven 18 bilions de dòlars, l’equivalent a un terç del PIB mundial.

És fascinant descobrir, per exemple, que les diminutes illes Verges Britàniques, amb a penes 25.000 habitants, són capaces d’acollir la seu de 800.000 empreses refugiades allà per defugir els deures fiscals a casa. A les ultraperifèriques Caiman topem amb el cinquè centre financer mundial on tenen adreça principal tres quartes parts dels hedges funds globals (una de les eines d’especulació financera centrals en la responsabilitat de l’actual crisi global) i sumen quatre vegades més dipòsits bancaris que els bancs de Nova York. Però resulta encara més colpidora la revelació que hi ha un evident lligam entre la xarxa global de paradisos fiscals i el colonialisme modern. Així, la City de Londres (el top one de les illes del tresor, convertida en paradís fiscal fa més de mig segle) i els seus satèl·lits (des de Guernsey i Jersey fins Hong Kong) han acaparat més de la meitat dels dipòsits bancaris mundials. L’altre filó giravolta Wall Street, una república independent dels EUA a efectes fiscals des de la revolució ultraliberal de Reagan als anys 80. Com diu Shaxson, crida l’atenció que els traficants de drogues, els terroristes i altres criminals usin la mateixa xarxa de paradisos fiscals que les corporacions transnacionals i que això no comporti cap investigació ni regulació pública internacional seriosa.

L’amor boig de les transnacionals per aquestes noves illes del tresor té a veure amb la seva excel·lència en jocs de números: “Allí no hi ha normes sobre com s’han de portar la comptabilitat. Podríem dir que els paradisos fiscals són la cuina on es pasta la comptabilitat de les corporacions”. El sistema funciona sobre la base del secretisme entre les elits econòmiques, polítiques i mediàtiques del Planeta. Ja deia Pierre Bourdieu que “els efectes ideològics més reeixits són aquells que no necessiten ser dits amb paraules i que reclamen a penes un silenci còmplice”. Els qui saben, callen i fan feliços la Superclasse global que maneja el món. En mots d’una famosa multimilionària nord-americana: “els impostos són per a la gent corrent”.

En plena ofensiva neoliberal per endossar els costos dels delictes i negligències de la banca privada a les hisendes públiques en estats del Nord com Grècia, Portugal, Irlanda o Espanya,  se’ns bombardeja amb “urgències” com les retallades en salaris, prestacions socials, serveis públics o drets laborals.  El llibre de Shaxson ensenya que hem de canviar la perspectiva per protegir-nos com a comunitat internacional d’aquest saqueig a l’estat del benestar i que la prioritat ha de ser la transparència dels fluxos financers globals i l’eliminació d’aquestes zones prohibides i opaques del turbocapitalisme.

Hi ha, però, un segon argument demolidor de per què hem de començar a fixar-nos en la penalització de la criminalitat financera internacional. En realitat, la primera víctima de l’existència dels paradisos fiscals són els estats del Sud, especialment els més empobrits a pesar de disposar de quantioses matèries primeres i minerals que són exportats massivament a les metròpolis del Nord com ara Nigèria, Angola o el Congo. Només el 2006, la migració il·legal de capitals de les elits i les transnacionals que hi operen van robar un bilió de dòlars als estats del Sud. Traduït, representa que per cada dòlar rebut en ajut al desenvolupament la part més empobrida de la humanitat n’ha ingressat 10 en paradisos fiscals! En paraules de Raymond Baker, director del Global Financial Integrity (GFI) de Washington, l’emergència del sistema de paradisos fiscals constitueix “el capítol més brut de l’economia internacional des de l’esclavitud”.

La lectura de “Treasure Islands” (per a quan una versió en català i en espanyol, per cert?) se’ns revela com un al·legat extraordinàriament incisiu i documentat en favor d’introduir una nova prioritat en l’agenda política i social global, capaç de canalitzar la indignació creixent de tanta gent davant l’increment del fossat entre rics i pobres dins el privilegiat Nord però també per l’explotació i el saqueig colonial del Sud Global per les corporacions transnacionals. Si no eliminem els paradisos fiscals, la majoria serà més pobra al Nord i el Sud seguirà sent esclavitzat en benefici d’uns pocs. Cal acabar amb la impunitat de la “cuina” de la criminalitat financera internacional. Són ells o nosaltres. O com resumeix Shaxson: “Podem perquè tenim el deure de fer-ho”.