El 1966 la República Dominicana, amb una extensió equivalent a 10 vegades la de les Illes Balears, era la destinació menys turística del Carib, amb només  45.000 visitants internacionals. El 2010, amb 4,1 milions, liderava l’economia turística de la regió, després de la Mediterrània, la més puntera del món. A primera vista, un autèntica proesa nacional que hauria d’omplir d’orgull tota la ciutadania, entre altres coses perquè se suposa que aquest immens creixement (“un 2000% en 40 anys” recordava recentment un dels principals rotatius del país) hauria d’haver beneficiat a tothom.

Dissortadament, el triomfalisme oficial en ocasió de la mort recent d’Ángel Miolán, l’ideòleg del turisme dominicà des del 1967 des de la Secretaria General de Turisme amb Joaquín Balaguer, no es correspon amb la realitat del benestar social de la majoria dominicana. Un dels misteris més inexplicables del boom turístic mundial des del 1950 és la manca d’evidències fiables de com l’aposta pel turisme hauria ajudat a “desenvolupar” les societats no industrials del Sud. El mantra del “turisme és riquesa” esbombat des de Nacions Unides (quan va proclamar el 1967 com “Any internacional del turisme”), i que ha donat tantes alegries a les corporacions turístiques transnacionals en indrets com el Carib, sembla distreure de tot interès investigador per l’anàlisi científica de si realment ha sortit a compte o no l’aposta pel “tot turisme” en societats com la dominicana. És en aquest rerefons de secretisme i mitges veritats interessades que hem d’entendre per què els economistes Miguel Ceara i Pável Isa acaben de ser destituïts com a caps d’investigació social de l’Oficina de Desenvolupament Humà a la República Dominicana pels responsables del Pla de Desenvolupament Humà (PNUD) de les Nacions Unides. Ceara i Isa han comès el “delicte” de ficar el nas on no toca i, com en el conte d’Andersen, han tingut la gosadia de provar que l’Emperador (el turisme) va nu.  Perquè com llegim en una frase clau del seu estudi: “Les condicions de vida mitjanes de les províncies de turisme són pitjors que la mitjana nacional i a La Altagracia [la que inclou, per exemple, l’empori de Bávaro] són pitjors que a Puerto Plata”.

El treball exemplar i ple de coratge cívic d’aquests investigadors mereix ser posat en relació amb un document molt poc conegut sobre els orígens del boom turístic a la República Dominicana. Corria l’abril del 1968 i el senyors Miolán i Balaguer se les enginyaren perquè un simpàtic i sol·lícit consultor espanyol, Juan de Arespacochaga, els tracés un diagnòstic de les potencialitats turístics del país, que era el que menys turistes tenia de tota la regió. La jugada era perfecta perquè pagava la UNESCO, l’agència de les Nacions Unides dedicada a la cultura. El recurs al Banc Mundial o a la pròpia UNESCO, institucions globals de gestió dels interessos imperials nord-americans en plena Guerra Freda, era freqüent i l’únic dubte és si, en realitat, va ser un encàrrec dominicà o, molt més plausiblement,  va ser un oferiment poc innocent d’un consultor foraster amb contactes amb el gran món del turisme internacional.

El treball, 125 pàgines inoblidables, partia de la base que “no existeix procés de desenvolupament més directe, més ràpid i més viable que el que es pugui assolir a Santo Domingo a través de l’expansió del turisme”. Calia aprofitar una geografia que col·locava la república a tocar dels paradisos turístics de Mèxic i Florida i superar un Puerto Rico que es feia d’or per la fi de la destinació cubana. Arespacochaga, bon coneixedor del miracle espanyol des de finals dels 50, calculava el sostre teòric de creixement turístic màxim per a la República i el xifrava en 710.000 places (aproximadament 10 vegades més que el 2011!). Per començar, en vuit anys, volia passar multiplicar per 20 els 45.000 turistes de l’època. Es permetia assenyalar quatre “pols de desenvolupament” especialment explotables. La més destacada, on preveia el màxim d’inversió, era Macao, la regió on es troba avui Bávaro i Punta Cana, “sens dubte, la millor de la República Dominicana”. Allí hi havia més de 100 km lineals de platja verge esperant inversions exteriors perquè “l’estat dominicà no sembla tenir terrenys dins del perímetre de la zona de platges però totes elles són utilitzables per a un desenvolupament turístic a gran escala”. En conjunt, preveia que el sector públic mitjançant préstecs internacionals invertís una milionada en infraestructures (el 90% en carreteres i tres nous aeroports, un dels quals precisament a Macao) que fessin accessibles el litoral més pur a les masses turístiques exteriors. Arespacochaga mirava lluny i avisava que, com que “en el futur les platges es veuran totalment cobertes per les instal·lacions turístiques”, calia adonar-se de la rendibilitat de construir una potent oferta residencial. Dos terços d’aquest boom hauria de provenir d’inversors estrangers però calia establir exempcions fiscals i facilitats perquè, de cara a fer hotels i apartaments, “la deguda utilització dels terrenys pugui efectuar-se de manera immediata”.

La feina de consultoria de l’ínclit Sr. Arespacochaga va donar els seus fruits. El 1973 el ministre Miolán el condecorava pel deute contret per la República Dominicana amb ell a causa dels “estudis i actuacions per al desenvolupament del turisme en el seu país”. Tan tard com el 1990, el president Balaguer el va tornar a condecorar i el va anomenar assessor permanent de la Secretaria d’Estat per al Turisme perquè “a Vostè es deu en gran part el desenvolupament que ha adquirit el turisme en la república Dominicana, perquè de Vostè va partir l’impuls i van ser les seves recomanacions les que han servit de base a tot quant s’ha fet en aquesta important activitat del nostre país”[1]. Ben segur que, just el 1969, la inversió multimilionària d’un fons de pensions nord-americà en terrenys litorals verges a Punta Cana, de la mà de Frank Rainieri i amb suport financer del Banc Mundial, van ser una primera resposta a l’interès d’Arespacochaga a “despertar interès en el camp purament privat”. Certament, aquestes “recomanacions” no degueren ser alienes a la decisió, tampoc, dels espanyolíssims germans Barceló a principis dels anys 80 d’abandonar la mina turística balear “amenaçada” pels nous temps democràtics per, descartant Puerto Rico, crear un empori de riquesa colossal per a ells a “Bávaro” encara que la població de La Altagracia encara ara espera gaudir de les engrunes d’aquest mannà turístic[2].

Per a una futura història real del turisme internacional, paga la pena resumir qui era aquest inefable assessor. Després de fer mèrits davant Franco com a advocat “defensor” de presos republicans i anarquistes destinats a ser executats, l’enginyer Juan de Arespacochaga va començar a enriquir-se amb participacions en nombroses empreses immobiliàries especialitzades en habitatges populars i construcció de pantans. Va redactar el Plan Málaga, que va donar cobertura ideològica a la conversió del seu litoral en una costa del Sol al servei dels negocis de capitostos de la Falange (el partit feixista) amb grans constructores internacionals.  Amb aquests mèrits, va passar a ser director general de promoció turística durant el mandat de Manuel Fraga Iribarne (1962-1967) com a ministre d’informació i turisme en els anys del primer boom espanyol. El 1968, al mes següent de lliurar el seu informe al president Balaguer, fundava Renta Inmobiliaria SA, un lobby especialitzat en l’especulació financera que reunia personatges clau de la elit dirigent franquista com Joaquín Viola (futur alcalde Barcelona) o poderosos financers a l’ombra com Max Mazín (amb qui acabarà fundant la cadena hotelera Tryp a principis dels 70). Mort Franco, el Rei Joan Carles el va nomenar digitalment Alcalde de Madrid. En perdre l’alcaldia amb les primeres eleccions democràtiques el 1979, Sa Majestat no va dubtar a fer-lo senador per designació reial.

Si alguna cosa ensenya la trajectòria d’Arespacochaga en comparació amb la de Miguel Ceara i Pável Isa és que, si et preocupes vertaderament per la gent de baix, no tens futur com a consultor de Nacions Unides. En canvi, si obres camí amb els teus estudis als negocis turístics i immobiliaris dels poderosos pots acabar sent una referència pionera en la història de la industria sense xemeneies (però amb molta brutor).

Notes:

[1] Arespacochaga, Juan de (1994), Cartas a mis capitanes, Madrid, Incipit, p. 129.

[2]Buades, Joan (2009), Do not disturb Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico, Barcelona, Icaria, pp. 49-57.