L’any 2011, Espanya està demostrant que és un estat amb “baraka” o, si voleu, tocat per la gràcia de Déu. Mentre la crisi serveix per retallar el benestar de la majoria per tal de fer favors públics a les màfies financeres i les borses mundials s’estimben a l’espera d’una tardor d’infart, el cert és que, mercès al turisme, Espanya salva els mobles. Joan Mesquida, el servicial secretari espanyol del gremi d’un govern socialista que no n’ha encertat ni una en matèria econòmica, no deixa de vantar-se, d’aquest mannà turístic que sembla ningú no preveia el gener passat: “El turisme creixerà entre un 10 i un 15% aquest estiu...el turisme sempre és allí... sempre està per ajudar i, a vegades, per salvar l’economia espanyola” [1]. És més, el mèrit seria casolà, perquè, a part de la “millora-ne la qualitat de les infraestructures” (es referirà al nombre d’aeroports?), Espanya té més indrets declarats per la UNESCO patrimoni de la Humanitat i amb més banderes blaves d’excel·lència en platges que ningú i, per si fos poc, és el tercer estat del Planeta en reserves de la biosfera. 

Traduït en nombres, això pot representar un increment d’un 2,5% del PIB turístic i uns guanys d’uns 3.000 milions d’euros. Impressionant, no? Llàstima que tornem a topar amb una història fantàstica propi de xarlatans ambiciosos però que a penes pot dissimular el poc decorós perquè de tanta proesa turística. Expansión, un dels diaris econòmics hispànics de referència, ha estat més honest a l’hora de qualificar què hi ha darrere d’aquest nou boom: "El turisme espanyol ´guanya´ 1.700 milions per les revoltes dels estat àrabs" [2]. Seguint la seva òptica neoliberal, hi afegeix que “és una bona notícia”. Per una comparació, això equival a 200 milions d’euros més que l’import de la congelació de les pensions i al triple de les retallades en ajut públic d’Espanya al desenvolupament que ha imposat amb notable satisfacció de les elits econòmiques el govern Zapatero.

L’actuació dels operadors espanyols podem qualificar-la, sense embuts, com a pròpia de rapinyaires. Els creixements, que han portat a un enorme boom especialment les Canàries i les Balears, són paral·lels a l’esfondrament de les visites turístiques a Tunísia  i a Egipte (que sumaren 19 milions de visitants el 2010) de devers el 40% en nombre de turistes i més del 50% en facturació [3]. Just quan les revoltes en favor de la democràcia i contra la corrupció al Nord d’Àfrica tenen més necessitat de suport internacional (i això inclou l’econòmic), la platja espanyola s’ofereix com a refugi barat per als qui dubtin de la seguretat d’anar a estiuejar a Djerba o fer un passeig pel Nil. Si tenim memòria i no queda més remei que regar-la contínuament si volem entendre per què estem com estem, ens adonarem que el que ara passa és el mateix que succeïa a partir del 1991 i durant tota aquella dècada. Així, la combinació de l’inici de la primera guerra del Golf Pèrsic [4], i les que successivament van sacsejar l’antiga Iugoslàvia fins al final de la del Kosovo el 1999 [5], sense oblidar el conflicte al Kurdistan turc amb els atemptats del PKK a les zones turístiques i a Istanbul [6], van fer que el turisme a Espanya, que estava en una profunda crisi de rendiment el 1990, pengés el cartell de “complet” i assolís un nou rècord de visitants, molt per sobre dels de la dècada anterior.

Des del punt de vista dels fets, aquesta estratègia rapinyaire és la que més beneficis ha produït sempre en un sector turístic espanyol ben poc innovador i emprenedor. Com confessava fa uns anys l’exministre socialista del ram, Javier Gómez Navarro: “Fins a principis dels anys 90 la demanda era més gran que l’oferta i els turistes arribaven a Espanya massivament ´perquè era com xutar a pilota aturada´”[7]. Llavors va venir la dècada de les guerres sagnants a la Mediterrània que ens omplien els hotels, després l’hoteleria va obrir-se en canal a ser un vehicle privilegiat de l’especulació immobiliària i ara tornem a treure la sang, vull dir els diners del turisme internacional, a les societats nord-africanes que lluiten contra la tirania i pels seus drets democràtics. El 2011 passarà, esperem que les societats de la ribera sud de la Mediterrània puguin trobar el seu camí en llibertat i amb benestar, però resulta inquietant que ningú important, i molt menys de l’agonitzant esquerra oficial actual, recordi com, quan hi havia dictadura ferotge a Espanya, el primer ministre suec Olof Palme va ser el primer a sortir al carrer a ajudar l’oposició democràtica d’aquí [8]. No seria l’hora d’ajudar econòmicament i políticament la transformació democràtica dels nostres veïns del Sud en lloc d’aprofitar-nos-en robant-los turistes? Que no deien que el turisme reconciliava els pobles i era un passaport al desenvolupament?

Notes:

[1] Mesquida: "El turismo crecerá entre un 10% y un 15% este verano", Hosteltur, 18/07/2011.

[2] El turismo español 'gana' 1.700 millones por las revueltas de los países árabes, Expansión, 05/07/2011.

[3] "Tunisie: les entrées touristiques en chiffres à juillet 2011", Espace Manager, 08/08/2011 i Arieh O'Sullivan, "Ups and downs of tourism in the Levant", The Jerusalem Post, 04/08/2011.

[4] Francesc Puigpelat, "Los operadores turísticos europeos sustituyen los países árabes con la contratación de plazas turísticas en España", El País, 04/02/1991.

[5] Félix Badia, "Los hoteles cierran agosto con plena ocupación por la crisis yugoslava", La Vanguardia, 31/08/1991.

[6] P. Ruiz Montero, "El turismo en España alcanzará durante este verano nuevos récords históricos", ABC, 27/06/1999.

[7] Redacción, “Gómez Navarro: turismo es actividad más éxito historia de España”, El Economista, 10/10/2006.

[8] EFE: “Olof Palme pide dinero contra España”, ABC, 04/10/1975.