La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) és un dels nous mantres de les indústries de la solidaritat i el medi ambient, com ho va ser la sostenibilitat en la dècada dels noranta. Totes les grans empreses multinacionals volen mostrar què responsables es senten més enllà de la relació tradicional empresa-producte-client, és a dir amb nous actors interessats/afectats (stakeholders). Amb aquesta finalitat no dubten a fer publicitat dels seus esforços a través de les seves pàgines web [1]. El foment d'esdeveniments culturals o educatius, el finançament de projectes de cooperació i desenvolupament i de caràcter socioambiental a les comunitats o regions on les empreses localitzen les seves activitats empresarials són part d'aquestes accions de RSC [2]. A aquestes s'uneix el fet de pertànyer a institucions que promouen la RSC com ara el Pacte Global [3], la signatura voluntària de codis ètics i de pràctiques de bona conducta o la realització d'auditories socioambientals amb la presentació d'informes sobre de rendició de comptes socioambientals [4].

Al mateix temps que creixien aquestes pràctiques, també han sorgit nombroses veus crítiques sobre la RSC. La primera acusació és que són una simple acció cosmètica. De tan ingenus que resulten en ocasions els seus esforços, podrien semblar fins i tot còmics sinó fos perquè darrere d'aquests rentats d'imatge hi ha dramàtics problemes que s'intenten amagar. Vegeu per exemple, el cas dels esforços en RSC de l'empresa espanyola ENDESA [5] i com a contrapartida el seu conflicte amb el poble Mapuche [6], o la lluita de l'ètnia Ogoni al delta del Níger contra la multinacional petroliera SHELL [7]. No oblidem que es cita com a inici de la RSC el cas de NIKE quan l'activista Mark Kansky va acusar aquesta multinacional de permetre pràctiques contràries als drets humans i dels treballadors en les seves empreses subsidiàries que fabricaven els seus productes a Àsia.

El segon grup de crítiques insisteixen en l'escassa eficàcia de les accions de RSC destinades a la cooperació al desenvolupament. Es relacionen amb el debat iniciat a la dècada dels vuitanta sobre el fracàs del desenvolupament [8], amb les teories del postdesenvolupament [9] i qüestionen fins a quin punt aquestes accions produeixen beneficis permanents a les comunitats.

Un tercer tipus de crítiques incideixen en la proposta política que transcendeix la RSE. Es denuncia que algunes de les propostes de RSC amaguen un ideari neoliberal que promou una nova relació entre empresa i societat basades en l'autoregulació i la voluntarietat de les seves obligacions [10] i la reducció de l'Estat com a institució reguladora i donadora de béns, serveis i llibertats. Ampliem una mica més aquest últim argument crític que ens sembla que en els temps que corren és més rellevant.

La RSE fa referència a l'extensió voluntària de la responsabilitat de les empreses més enllà del que estipula la llei (McWilliams i Siegel, 2001 [11]) en el marc d'una economia global, on els estats han perdut part del seu paper regulador i en el qual apareixen nous stakeholders. En aquesta definició ens trobem amb dos elements claus per entendre aquest fenomen. D'una banda la globalització i de l'altra la desregulació. En el seu afany per augmentar els beneficis en un mercat globalitzat, les empreses competeixen intentant reduir costos. Per a moltes la fórmula més fàcil d'aconseguir és disminuint les despeses laborals i ambientals. La deslocalització industrial i subcontractació dispersiva del procés productiu són part d'aquesta estratègia. Així mateix, les propostes de desregulació [12] són una estratègia política amb la mateixa finalitat. Menys regles significa menys controls, menys mesures preventives i menys tecnologies pal.liatives, en definitiva, menys despeses. I aquí és on entra de ple la RSC amb la seva proposta de voluntària assumpció de responsabilitats. Les empreses defensen el seu dret a l'autoregulació perquè en un mercat global, la rigidesa de les normatives nacionals suposaria una pèrdua de competitivitat i a la llarga pèrdues econòmiques i desocupació. Proposen l'autoregulació de les relacions però no només entre empresa i consumidors, sinó també amb les comunitats locals, amb el medi ambient i amb la ciutadania global.

Creiem que la RSC és part oculta en l'agenda del moviment neoliberal mundial encaminada no només a promoure la desregulació sinó a establir una nova forma de relació entre societat i empresa on l'Estat regulador s'encongeix per convertir-se, en el millor dels casos, en un stakeholder més. La RSC oculta la proposta neoliberal que sigui el mercat el que reguli les relacions entre empreses, societat i medi ambient. La responsabilitat de la vigilància recauria suposadament en el grup de consumidors responsables i ben informats (o ciutadans globals) que jugarien el paper que ara exerceixen les administracions estatals. Bé sabem qui surt sempre guanyant quan es deixa al mercat actuar, encara que sigui compassivament.

Els suggereixo, per exemple, que li facin un cop d'ull a la proposta del Pacte Mundial (Global Compact) [13], la major iniciativa de responsabilitat empresarial a escala mundial, promoguda per Kofi Annan. El Pacte Global proposa que les empreses s'adhereixin voluntàriament a deu principis com ara: "Principi nº 1. Les empreses han de donar suport i respectar la protecció dels drets humans fonamentals", o "Principi n º 5. Les empreses han de donar suport a l'eradicació del treball infantil". La pregunta que ens fem és: com pot plantejar-se que sigui de lliure adhesió que les empreses compleixin aquests principis? És que no és un delicte perseguit per les lleis de tots els països no respectar els drets humans o l'explotació de la infància?

Entenem que la RSC és una estratègia per fomentar la desregulació en els sectors productius a canvi d'una promesa d'autoregulació per part del sector empresarial. Per tant, la qüestió a discutir sobre la RSC no és l'efectivitat de les seves accions o si són simples operacions de cosmètica. Algunes de les propostes de RSC pretenen en nom de la llibertat de mercat i la necessària flexibilitat que exigeixen el canvi tecnològic i la competitivitat global, reduir el paper garantista de l'Estat social i eliminar qualsevol fre a les pràctiques d'acumulació i de generació de màxim benefici en el mínim temps possible pròpies del capitalisme global.

Notes:

[1] Vegeu, per exemple, el cas de Nike.

[2] Vegeu, per exemple, el cas d'ENDESA 10, Informe Anual 2010 Actividades

[3] Vegeu, com a exemple, el següent document.

[4] Vegeu, per exemple, The Global Report Initiative(GRI). Consisteix en una metodologia comuna per sectors econòmics o industrials que permet presentar de forma homogeneïtzada el triple compte de resultats. Igual que les corporacions publiquen a finals d'any les seves compte financeres, la GRI consisteix en una metodologia per a la construcció d'informes per tal de presentar les accions socials i ambientals desenvolupades per l'empresa.

[5] Vegeu el document d'ENDESA: Nuestro compromiso.

[6] Vegeu el documental Apaga y vámonos.

[7] Vegeu el codi de conducta de Shell; Shell’s Corporate Social Responsibility in the Niger i United Nations confirms massive oil pollution in Niger Delt.

[8] Vegeu: AMIN, Samir. El fracaso del desarrollo: en África y el Tercer Mundo. Madrid: IEPALA. 1994.

[9] Vegeu l'article d'Arturo Escobar: El “postdesarrollo” como concepto y práctica social.

[10] Per ampliar aquesta crítica veure ALEDO, Antonio (2008): "Un poco más allá de la responsabilidad social empresarial: globalización, neoliberalismo y sociedad civil". A: Ética y ecología: la responsabilidad social corporativa (RSC) y la preservación del medio ambiente.  San Juan, P.R. : Editorial Tal Cual.

[11] McWilliams, A., i SIEGEL, D. (2001): "Corporate social responsibility: A theory of the firm perspective", en Academy of Management Review, 26: 117-227.

[12] Vegeu en el documental "El Mundo según Monsanto", de Marie Monique Robin, l'impagable moment en què G. Bush pare diu en els laboratoris de l'empresa Monsanto "el nostre treball és la desregularització".

[13] Vegeu: What is the Global Compact?