Lagoa do Coelho és un aiguamoll situat a uns 80 km de Natal, capital de l'estat de Rio Grande do Norte, Brasil. És una llacuna apartada, solitària, separada del mar per una extensió de dunes i sense infraestructura turística ni urbanística propera. En aquest allunyat indret, un empresari espanyol va tenir el somni de construir un dels majors resorts turístics de Brasil amb diverses desenes de milers de luxosos habitatges, hotels de cinc estrelles, camps de golf, camps de futbol, ​​centres comercials, etc. Va dissenyar tot el necessari per satisfer els somnis neo-materialistes de milers de futurs compradors europeus, que trobarien a Lagoa do Coelho el lloc perfecte per descansar en el període de vacances, residir durant la seva ben guanyada i assegurada jubilació o, molt especialment, invertir en una aposta immobiliària segura i altament rendible, tal com prometia el projecte.

A través d'Internet els futurs compradors i inversors podien veure la realitat del seu projecte. Estava allà, tan a prop, a la pantalla del seu ordinador, aixecat per un programa informàtic que mostrava un paradís, bell, segur, i aceptablement exòtic a primera línia de platja on satisfarien els seus somnis de felicitat immediata atorgats per una extraordinària qualitat de vida o, millor encara, on poder invertir per aconseguir un alt i ràpid rendiment. El projecte es va presentar a les principals fires turístiques i immobiliàries del món. Era l'any 2006, any en què la bombolla immobiliària internacional va aconseguir la seva altitud màxima, i en el qual qualsevol projecte immobiliari semblava tenir l'èxit assegurat.

Dos anys més tard, el 2008, el projecte va suposar un fracàs total. L'empresa no havia construït cap hotel, cap casa, res. Els habitatges que es mostraven en la realitat virtual d'Internet havien desaparegut de l'altra realitat. El promotor va anar a parar a la presó per estafa i els inversors es van haver d’asociar per intentar recuperar els diners que havien avançat al promotor perquè construïssin la seva somiada inversió.

Què és el que va passar perquè centenars de persones creguessin en promeses virtuals? Quina capacitat de convicció va tenir el promotor per il.lusionar als propis representants del govern de Rio Grande do Norte, caps d'una burocràcia que havia de denegar, poc més tard, els permisos necessaris per dur a terme aquest megaprojecte turístic residencial? Com va ser possible que centenars d'inversors apostessin per una realitat virtual a 6.000 km d'Espanya quan l'altra realitat era un aiguamoll envoltat de dunes i amb un mar distant, fosc i sempre ventós? ¿Tot va ser una estafa, un engany, o Lagoa de Coelho representa una mica més? Un exemple de l'air du temps que ens ha tocat viure?

Al nostre entendre el cas de Lagoa de Coelho és una expressió del que podríem anomenar turisme de ficció. Vicente Verdú en el seu llibre El estilo del mundo. La vida en el capitalismo de ficción (Anagrama, 2003) apunta que estem davant d'un nou capitalisme, el capitalisme de ficció que suposa una nova etapa després del capitalisme de producció i el capitalisme de consum, característics respectivament de la primera i segona meitats del segle passat. Seguint a Verdú podem afirmar que com a part fonamental del capitalisme de ficció apareix el turisme de ficció, un turisme que no ven productes, ni destinacions, ni consums dels mateixos, sinó una realitat ficcional amb la qual es pot negociar, especular, fer-se ric ràpidament sense la necessitat que hi hagi unes estructures materials per sostenir física o financerament.

El capitalisme de ficció es fonamenta en la producció de realitats virtuals que es negocien en el mercat global. El capitalisme de ficció crea estil, entreté, genera terror i encobreix. I això és el que ven, aquestes són les seves funcions en el procés de reproducció de l'actual capitalisme neoliberal global, completament deslocalitzat, desterritorialitzat i descontextualitzat.

El turisme de ficció participa d'aquestes qualitats de producció de realitat. Ha trobat en el Nou Turisme Residencial una nova fórmula turístico-immobiliària, la fórmula capaç de reproduir-se en qualsevol lloc del món, el mateix resort residencial, ja sigui el Carib, la Mediterrània o l'oceà Índic. El turisme de ficció ha trobat en una ciutadania global d'alt standing seu nínxol de mercat, a la qual es van unir milers d'inversors amb una fe absoluta en que les bombolles no esclaten sinó que s'eleven en un continu i imparable ascens. En el turisme de ficció la residència deixa de ser el centre de reproducció per convertir-se en el focus de l'hiperconsum de la societat global neoliberal. El resort residencial ofereix tots els serveis, fins a substituir les funcions de l'Estat: seguretat, salut, educació, cures assistencials, etc. Al resort residencial desapareix l'espai públic en nom d'una hiperprivatizació del territori. El turisme de ficció es ven com la possibilitat que, al seu torn, el comprador vengui amb inusitada rapidesa un paradís segur enmig d'un entorn amenaçador i perillós. Però el turisme de ficció, en el seu paper de reproductor del sistema, també encobreix realitats menys satisfactòries. La primera, la realitat social del context on s'aixeca el projecte que, al mateix temps que oculta els costos socioambientals del turisme residencial, exclou als altres, als nadius o aquells que no poden accedir per no poder-s’ho pagar. La segona realitat amenaçadora que encobreix, són els riscos financers del projecte. El turisme de ficció ven somnis, oportunitats d'inversió, en una atmosfera global d'especulació. I, en última instància, el turisme de ficció ni ven ni pretén vendre turisme; ven especulació i oculta, sàvia i sagaçment, que aquesta activitat és enormement arriscada. Cal no oblidar que el turisme de ficció s'alimenta de capitals financers internacionals que al seu torn són resultat de maquinacions especulatives borsàries i financeres. El turisme de ficció ha incorporat les maneres, l'estil de l'especulació financera i ha fet de l'especulació, de la intangibilitat immobiliària, de la fragilitat de la bombolla, el seu objecte de ser. Així, del turisme es va passar a la residència i de l'immoble a l'especulació. Es va especular amb una realitat ficticia, no amb una segona residència, sinó amb l'expectativa de guany en donar a l'immoble comprat un valor de canvi i no d'ús.

Perquè el turisme de ficció també es va alimentar de les ànsies de riquesa, de la cobdícia de tots els actors que van creure que era possible vendre somnis mentre hagués un altre somiador que comprés aquesta realitat virtual. No importava que no existís el resort de Lagoa de Coelho; el que important era l'existència d'un altre comprador que cregués en la possibilitat d'especular amb aquesta residència virtual.

Els somnis poden convertir-se en malsons. El promotor ha estat empresonat. Els inversors continuen lluitant als tribunals intentant recuperar la seva inversió. Però Lagoa de Coelho no va ser ni és un cas excepcional. La sorprenent sortida de la crisi que es proposa per part de les elits econòmiques, més del mateix però molt més intens i, probablement, més cruel, pretén que de nou s'activin els projectes en standby per ser desenvolupats, que pugin de preu les terres que van ser adquirides al llarg de tota la geografia del turisme durant el període 2002-2007 i que es venguin les centenars de milers de residències turístiques que van ser construïdes i amb les que es vol de nou especular. Tot està en disposició per a un nou desenvolupament del turisme de ficció.