A poques setmanes de l’inici de la nova ronda de negociacions climàtiques globals (a celebrar a Durban, Sud-Àfrica), val la pena fixar-se en el no-lloc del futur de la Mediterrània en la discussió. Perquè la conca mediterrània és la principal piscina del món, amb una recepció turística que voreja un terç de tot el sector a nivell mundial. I, simultàniament, la regió constitueix la frontera Nord-Sud més explosiva i extensa del Planeta al costat de la del Río Bravo entre Mèxic i els EUA.

Amb la desindustrialització d’àrees com Catalunya o el centre-nord d’Itàlia i la crisi econòmica actual, i a causa del seu clima temperat i assolellat i la manca de requeriment de grans inversions en formació laboral i de capital local en grans empreses, el turisme s’ha convertit en pràcticament l’única aposta comuna de tots els estats riberencs. Considerades estat per estat, les projeccions parlen d’un futur turístic d’or al Magrib, a Turquia i d’un manteniment a l’alça en nombre de turistes en regions madures com les costes catalanes, de la Provença o gregues. Ara bé, quan parem atenció a quines són les previsions d’impacte del canvi climàtic a la conca, aquest optimisme econòmic perd tota la seva lluentor i planteja interrogants sistèmics, el principal dels quals és: podria el canvi climàtic convertir-se en un enemic letal per a la primera regió turística del món?

La primera dada inquietant la forneix la pròpia OMT quan afirma que la Mediterrània serà una de les regions del Planeta que sofrirà un escalfament més extrem, superior a la mitjana:

A diferència del Carib, una altra de les àrees més vulnerables, la Mediterrània no ha estat objecte d’una anàlisi de conjunt ni detallada sobre l’elevat cost en termes ecològics, humans i econòmics que comportarà el canvi climàtic. Tenint en compte que l’IPCC de l’ONU així com la declaració d’intencions de Copenhaguen (2009) posaven el límit a la catàstrofe climàtica a mantenir un augment mitjà de les temperatures per davall dels 2ºC, de quin nivell de variació climàtica estem parlant per a la Mediterrània? Doncs, d’acord amb un acreditat informe recent publicat per la Generalitat de Catalunya, en l’escenari més versemblant, l’A2 (aquell que fa previsions en un context on tot seguiria igual que ara, sense grans canvis polítics, econòmics i tecnològics en favor de la mitigació i l’adaptació climàtiques), les temperatures mitjanes a la conca s’apujarien de +3.4ºC en un rang que podria atènyer el +5.4ºC. Regionalment, per exemple, a la Península Ibèrica l’impacte podria ser molt més acusat, com ara a l’hivern, on es preveuen extrems de fins +7.6ºC!

Si ens fixem en les precipitacions, la variació estacional pot ser gran. Per exemple a la molt turística Catalunya, mentre que a l’hivern les pluges a penes minvaran de -2.5%, a l’estiu s’imposaria la sequera radical, amb pèrdues de fins -50%. La desertificació i el risc acrescut d’incendis forestals en serien el corol·lari, en un context on la Mediterrània es convertiria en la frontera nord de les temperatures avui pròpies del Sàhara. El Banc Mundial ha representat aquesta “migració” de les temperatures a Europa i a la Mediterrània amb un mapa ben expressiu:

Finalment, l’IPCC parla d’un increment moderat del nivell del mar, que atenyeria un rang d’entre +18 i +58 cm a la conca durant el segle 21. El problema és que la previsió és molt poc creïble perquè deixa, deliberadament, de banda l’augment que derivaria, si tot segueix com fins ara, de la fosa de les glaceres alpines i, sobretot, de l’Àrtic i bona part de l’Antàrtida. Segons el molt prestigiós IDDRI, sostingut pel govern francès, si tinguéssim en compte aquests factors, la crescuda de la cota litoral estaria més a prop d’un metre que no pas del mig metre, amb l’evident conseqüència que bona part de les platges més emblemàtiques de la Mediterrània podrien desaparèixer durant el present segle.

Dissortadament, aquestes “externalitats negatives” del canvi climàtic a la productiva mina turística mediterràrria (on les grans corporacions es fan d’or a base de convertir diner negre i capital especulatiu en ressorts litorals) no han merescut fins ara l’atenció ni de la recerca universitària ni de les autoritats competents. No trobem rastre d’aquests estudis ni dels escenaris probables que descriuen en els grans mèdia, ni semblen importar a economistes i als departaments de Responsabilitat Social Corporativa de les transnacionals turístiques i aèries. Vostès perdonin però això de l’impacte del canvi climàtic a la Mediterrània és tan colossal i ple d’amenaces per a la principal forma de guanyar-se el pa a les ribes de la principal destinació turística del món que potser és ben hora de dir prou. I de començar a indignar-se davant tanta ceguesa climàtica i insensibilitat social per començar a pensar i a exigir  una transició ràpida cap a un decreixement del turisme de masses a la conca i en favor de la protecció de les zones més vulnerables al litoral, no solament de la seva biodiversitat sinó també de les comunitats humanes costaneres més afectades. No fos cas que en poques dècades, el nord d’Europa comencés a viatjar a les platges britàniques o del Bàltic i evités trepitjar les platges d'una Mediterrània sahariana on l’exposició al sol en ple estiu fos perillosa com ja ho és en àrees australs a Oceania o al con sud llatinoamericà.