El turisme comunitari rep una atenció creixent a Amèrica Llatina. En nombrosos països s'han creat xarxes i plataformes de coordinació i fins i tot càmeres d'aquest tipus d'iniciatives, es formulen polítiques nacionals orientades directa o indirectament cap al sector, la cooperació internacional destina importants fons per al seu desenvolupament, una part de l'empresariat turístic descobreix la potencialitat de la seva oferta i busca com establir aliances comercials, i l'acadèmia centra cada vegada més la seva atenció en l'anàlisi d'aquests processos. Aquest protagonisme no deixa de ser una arma de doble tall: si bé pot significar una forma d'ampliar les seves potencialitats, alhora el situa en terreny de disputa entre interessos divergents. En aquest camp de múltiples influències en contradicció es torna més necessari, si és possible, rediscutir com entendre el turisme comunitari.

Per la nostra part, l'hem definit com a un model d'activitat turística desenvolupada principalment en zones rurals i en el qual la població local –especialment pobles indígenes i famílies camperoles–, per mitjà de les seves diferents estructures organitzatives de caràcter col.lectiu, exerceix un paper preponderant en el control de la seva execució, gestió i distribució de beneficis. El seu desenvolupament es concreta en múltiples formes, segons siguin les característiques particulars que té la comunitat rural en cada context, especialment en relació amb les seves capacitats d'actuació política i estructures d'organització.

En el seu origen el turisme comunitari no neix com a substitució de les activitats agropecuàries tradicionals (agricultura, ramaderia, pesca, producció artesanal, etcètera), sinó com una forma de diversificar i complementar les economies de base familiar camperola i indígena. La principal fortalesa de la seva oferta turística, independentment de quines són les activitats concretes que el turista pot dur a terme en cada lloc, s'ha basat en possibilitar un espai de trobada i acostament vivencial amb la gent que habita al camp i amb el que fa quotidianament. I aquesta és la principal fortalesa del camperolat i pobles indígenes, en el que cap altre tipus d'oferta turística els pot superar.

Les polítiques d'exclusió i empobriment de moltes zones rurals han estat en l'origen d'aquesta necessitat de generar alternatives i noves fonts d'ocupació en àrees rurals. Però a més de cooperatives agropecuàries, famílies camperoles i pobles indígenes que van buscar en el turisme comunitari una manera particular d'ampliar i complementar els seus ingressos, altres col.lectius han seguit aquest mateix camí. És el cas, per exemple, d'organitzacions ambientalistes i de conservació de base comunitària que volien desenvolupar activitats amigables amb la natura allà on ja estaven intervenint, el de comunitats i pobles en situació de post-conflicte que tractaven de reinserir-se a la vida civil amb noves activitats i mantenir viva la memòria col.lectiva, o el de grups de dones que intentaven augmentar la seva autonomia econòmica i possibilitats d'empoderament.

Paradoxalment, a mesura que el turisme comunitari ha anat guanyat protagonisme, des d'algunes instàncies tendeix a ser confós o considerat simplement com un subproducte del turisme rural. Aquesta distinció no és un problema menor. Si tot es converteix i dilueix en el turisme rural, perd protagonisme l'aposta que fan els sectors més desfavorits per intentar apropiar-se d'una determinada activitat, recursos i territoris. El risc està en el fe que els principals beneficiaris de les polítiques públiques i de cooperació acabin sent els sectors amb més recursos amb presència en l'àmbit rural. Això és el que ha passat a molts llocs d'Europa, on els sectors que continuaven vinculats a la producció agropecuària i que complementaven els seus ingressos amb algun tipus d'activitat turística han estat arraconats i marginalitzats. D'aquesta manera, dins del turisme rural hem acabat per trobar cada vegada més a grans inversors deslligats d'aquests territoris i de les preocupacions de la seva població originària. La discussió en realitat no es redueix a un problema tècnic, de l'oportunitat o no de crear subproductes turístics, sinó de classe: del posicionament d'una activitat econòmica en mans de determinats grups socials. El turisme comunitari té a veure, en definitiva, amb una voluntat d'apropiació de les poblacions rurals organitzades sobre els seus recursos i territoris. No representa res més que una recerca i afirmació de control social. Aquesta és l'aspiració que el turisme comunitari no pot perdre entre els focus d'aquesta atenció pública creixent.

Article publicat originalment a La Jornada del Campo (núm. 50, novembre de 2011).