Si us van agradar les “emocions” del segle XX, prepareu-vos per les que viurem durant  el segle present... Recent despatxada la cimera climàtica de Durban, en temps de descompte i amb la majoria de les delegacions cremant carboni en insostenibles vols de llarga distància no afectats pel Protocol de Kyoto, necessitem recórrer a la ironia i a la història per adonar-nos d’on som com a espècie.

A diferència del paroxisme de Copenhaguen de fa dos anys, quan semblava que el món tenia a l’abast un compromís ferm amb la protecció del clima fins que els VIP de la governança mundial van mostrar el llautó i tot va acabar en orris, a Durban, in extremis, s’ha arribat a un “acord” que els salva la cara davant els telenotícies. Bàsicament, consisteix en tres grans “compromisos”: prorrogar el Protocol de Kyoto, que venç a finals de l’any que ve, fins el 2015; promoure d’aquí a llavors l’aprovació d’un text legal que inclogui objectius per a tothom i no només per als estats industrialitzats com passava a Kyoto i, mentre, crear un “Fons Verd” perquè arribin diners al Sud de cara a la seva adaptació al canvi climàtic en curs. Endemés, hi ha l’anunci que l’any que ve hi haurà una 18ª cimera a Qatar. És a dir, que hi ha frenesí negociador per estona...

Tot plegat,  s’ha pogut entatxonar en un format menor, on han brillat per la seva absència els mandataris de les grans potències contaminants (del xinès Jiabao a la brasilera Roussef passant pel prestidigitador Obama i el duo Merkozy). De segur que estaven enfeinats a “resoldre-la-crisi-europea-per-evitar-la-recessió-mundial-buscant-solucions-via-eurobons-i-crèdits-financers-dels països-emergents” (crec que he resumit bé el fi musical que acompanya la major ofensiva neoliberal dels “mercats” contra la idea de democràcia i de drets socials des de temps de Reagan i Thatcher). El temps és or, mai millor dit, i no anaven a perdre’l a Durban, és clar.

No tothom s’ho empassa, ja es sap. A la unió mundial de gent indignada que reivindica una democràcia planetària on el clima i la idea d’una sola humanitat tinguin prioritat, la sit-com de Durban no ha fet mica de gràcia. Es critica el guió, però sobretot els personatges, els diplomàtics negociadors, perquè no eren creïbles: semblaven zombies, gent que fa les coses mecànicament com si estigués privada de voluntat. Representaven com espectres un paper que exigia compromís amb la trama de la vida, amb els 7.000 milions de persones que vivim ara aquí i els 2.000 milions més hi seran el 2050.

Perquè 14 anys després de Kyoto i passades 17 cimeres mundials, l’estat del clima que hem conegut els darrers 12.000 anys és extremament delicat. Basta dir que les emissions de gasos letals s’han apujat un 49% des del 1990, l’any de referència. El 2010, en plena crisi econòmica global que faria minvar les emissions, ha estat el pitjor de la història, amb un creixement del 5.9%. L’”escenari” que dibuixa aquest ritme de desequilibri climàtic és un Planeta que veurà incrementada la temperatura mitjana potser fins al doble dels +2ºC d’augment màxim sostenible que defensen tant l’IPCC com l’”acord” de Copenhaguen si no volem caure en un escenari de catàstrofe general.

La diplomàcia zombie es delecta a acusar la Xina i l’Índia, dos estats “emergents” que acullen més d’un terç de la humanitat, d’incrementar irresponsablement les seves emissions. La Xina, per exemple, ha duplicat les emissions entre el 2002 i el 2010. Així, les grans regions contaminants històriques(Nord-amèrica, la UE, Austràlia i el Japó), que han generat dos terços dels gasos d’efecte hivernacle des del 1850, poden rentar-se les mans de qualsevol compromís concret i rellevant de reducció d’emissions.

Aquest és el rerefons interpretatiu de Durban. La seva traducció real és el d’un quadre d’incentius per a l’acceleració de l’hecatombe climàtica. Significa un ajornament de tres anys de la signatura de qualsevol tractat vinculant, manté la ficció de la pròrroga de Kyoto (que preveia la reducció d’un 5,2% dels gasos hivernacle dels estats industrials el 2012 en relació al 1990) sense comprometre a res els nous “tigres” emissors i retarda l’entrada en vigor de qualsevol mecanisme al 2020.

A més, l’”acord” inclou dos diamants en brut. D’una banda, el futur tractat ja no es basaria en les exigències científiques de l’IPCC de l’ONU (que tants maldecaps han donat a les transnacionals petrolieres i del carbó) sinó solament en la mera “recerca”. De segur que els lobbies que han promogut l’operació “Climagate” han brindat amb Moët & Chandon. D’altra banda, els estats industrials posaran 100.000 milions de dòlars anuals en el Fons Verd perquè el Sud empobrint pugui sortir-se’n. Petit problema:  enlloc no consta qui ni com els pagarà ni com es gestionaran. L’únic clar és que s’haurà d’esperar al 2020 perquè es posi en marxa. No fa feredat la presa de pèl al Sud més pobre, aquell que no ha creat el problema però que és el primer a sofrir traumàticament les conseqüències del canvi climàtic?

Així, Durban es revela com una aposta dels encarregats polítics del capitalisme de casino per desentendre’s del Sud, que constitueix ara mateix un 80% de la humanitat. Tot seguirà igual: buscant el creixement de base fòssil a tota costa, sense limitacions per motius climàtics i sense comprometre cap ajut real a les víctimes innocents i massives. Qui deia que l’apartheid havia estat derrotat?

Entre les previsions que podem per a meitat de segle, és que, dissortadament, aquest nou apartheid farà versemblant la xifra, colossal, de 1.000 milions de refugiats climàtics que conjecturava el 2009 la Organització Mundial de les Migracions (IOM). A recer de la devastació climàtica, anem camí que es quintupliqui el volum de migracions humanes actuals. A la vista de la regressió actual xenòfoba i populista a bona part del Nord, quantes convulsions socials no s’estan covant amb conseqüències apocalíptiques!

I, és clar, durant aquesta dècada, per l’any que ve mateix a Qatar, ja no quedarà ni el sots-secretari del sots-secretari amb ganes d’anar a una altra cimera climàtica. Aquest format de solució s’ha acabat per falta de capacitat de lideratge polític global en un context de guerra llampec neoliberal contra les restes de l’estat del benestar als estats dels Nord i d’ajustament de comptes del nou imperialisme xinès i indi envers els seus maltractadors històrics. Caldrà donar prioritat a construir, des d’abaix i el més enxarxadament possible, espais i experiències de vida amb emissions zero que donin una oportunitat al Sud, a l’agricultura regional i ecològica i al desplegament massiu d’energies netes.  És l’única forma de generar la sort que com a espècie necessitarem cada cop més. Sabent, amb Hölderlin, que “allà on hi ha perill, creix també la salvació”.