Plou sobre banyat. El més sorprenent del debat incipient sobre les retallades en educació a Balears és la inconsciència general del fet que ja estàvem en una situació terminal abans del que comença a caure. Mentre focalitzem l’atenció sobre l’aparent 6,7% de les retallades que es desprenen dels pressupostos per al 2012, perdem de vista el context d’on ens trobem a escala espanyola i europea. Si no hi parem atenció, la badada extremarà l’impacte a les Balears de les primeres receptes neoliberals administrades a la ciutadania amb l’excusa de la “crisi”. Vegem-ne alguns exemples [1]. Per començar parlant també de xifres, Balears inverteix en educació a penes el 3,1% del PIB, sent la regió – amb Madrid – que menys s’hi esforça. A l’altre extrem, Extremadura hi dedica el 5,8%, gairebé el doble. La mitjana espanyola és del 4,3%. Mentre, la de l’OCDE és del 5,2% i a Finlàndia, del 5,9%. Traduït, vol dir que cada any invertim un 28% menys en educació que la mitjana espanyola i gairebé la meitat que a l’envejada Finlàndia, l’estat capdavanter a nivell educatiu.

Si ens ho mirem pel costat de quants estudiants aconsegueixen el graduat en acabar l’educació obligatòria, a Balears a penes l’obtenen la meitat dels aspirants (54%), el pitjor nivell tret de Ceuta. Per contrastar cal saber que són nou punts menys que a Canàries (i 30 que a Astúries!). La mitjana estatal és del 71%. Si bé tothom parla que hi ha massa fracàs escolar a Espanya (el 31% dels estudiants abandonen sense graduar-se), aquí tenim el “privilegi” de ser la regió líder: 4 de cada 10 estudiants nostres seran lliurats al mercat laboral amb 16 anys sense cap acreditació acadèmica bàsica. Crida molt l’atenció que al País Basc (16%), Navarra (19%) i fins i tot Andalusia (21%) la proporció sigui la meitat o menys.

Quants d’estudiants balears seguiran estudiant en acabar l’ESO? Doncs, mentre que la mitjana espanyola de joves que segueixen estudiant als 18 anys és del 63%, a Balears ens conformem amb el 41,4%. La forquilla va del 44,3% a Ceuta fins a un europeu 77,4% al País Basc. A la universitat, som la regió que hi enviem menys gent: en tenim prou amb un 4% de llicenciats i llicenciades en una Espanya on la mitjana supera el 18% (el quàdruple!) i on Madrid frega el 31% i el País Basc supera el 24%. Per a qui pensi que el nostre mercat de treball vol preparació professional i no pas superior, les xifres són lapidàries: tot just el 12,5% de la població té finalitzat un cicle formatiu de grau mitjà i un misèrrim 7,5% un de grau superior (en contrast amb un 16,8 i un 16,4%, respectivament, de mitjana espanyola).

Aquests aspectes quantitatius de la gestió educativa han de relacionar-se, necessàriament, amb la seva qualitat. Si fem una ullada a l’èxit escolar de les Balears en relació a l’avaluació de més prestigi internacional, l’ informe PISA, l’arxipèlag se situaria sempre amb Ceuta i Melilla en la franja més baixa de les tres variables principals: comprensió lectora, competència matemàtica i científica. En tot cas, molt per sota de la penosa posició 32 d’Espanya a l’esmentada avaluació. Per una comparació espaordidora: en comprensió lectora, mentre a Finlàndia el 15% dels alumnes són molt bons i a penes un 8% té greus problemes, a Balears només en tenim un 2% d’excel·lents mentre acumulem un 28% d’alumnat amb grans deficiències. A hores d’ara, es desconeixen les mesures posades en marxa pel govern anterior i l’actual per incidir de manera planificada i pensant en les necessitats de l’alumnat en la millora de la manera d’educar.

Si mirem grosso modo els pressupostos invertits, no pot afirmar-se que hi hagi menys despesa per alumne que a la resta d’Espanya i fins i tot a la UE. Ara bé, si afinem i mirem com s’assignen aquests diners, les Balears tornem a destacar positivament: el 18,1% de tot el diner públic adreçat a educació el donem en subvenció a les empreses privades del ram (les popularment conegudes com “concertades”). Només ens guanya el País Basc (23,3%) i Navarra per no res (18,3%) i superem de llarg Catalunya (15,5%) i Madrid (14,8%). No deixa de ser fascinant que aquest percentatge rècord s’assolís el 2008 sota govern autonòmic del centreesquerra. Les principals víctimes d’aquest desviament de bé públic a butxaques privades és la precarietat o la simple inexistència dels serveis educatius no lligats directament al treball en aula. A diferència del que fan a Finlàndia o a Ontàrio (la primera província del Canadà, amb excel·lents resultats també a PISA), aquí manquem d’una xarxa de suport a la millora educativa que faciliti i recolzi l’atenció personalitzada a l’alumnat així com el canvi metodològic i de perfil del professorat i els equips educatius. Des del menjadors escolars de simple càtering fins a la compartimentació entre una inspecció merament policial i una formació del professorat anecdòtica i voluntarista, passant per una gestió burocràtica del currículum sense tenir en compte les necessitats creixentment complexes de l’alumnat real que tenim, l’eixutesa estructural de recursos, la desviació massiva cap al sector privat i les noves retallades ofeguen la possibilitat de sortir de la UCI educativa que patim des de sempre.

Mentre, les Balears han viscut una revolució demogràfica vertiginosa en la darrera dècada (un 32% més d’habitants que el 2001, el nivell més alt de tot Espanya). Això ha triplicat fins prop del 16% l’escolarització d’alumnat nouvingut a les nostres aules en l’ensenyament obligatori. Tot i que no hi ha lloc a Espanya amb una necessitat de potenciar i generalitzar un enfocament intercultural i inclusiu de l’educació com aquí, s’ha fet molt poc i gairebé ja s’ha desmantellat del tot (equip Paire,  programes Palic). El resultat és que pràcticament no hi ha alumnat nouvingut que arribi a la universitat i el seu percentatge en graduació està molt per sota de la seva matrícula inicial. El risc d’exclusió social, de guetització, és evident per qui vulgui mirar què pot passar amb ells en pocs anys, quan assoleixin la majoria d’edat.

El resultat global de tot plegat en termes de nivell d’estudis de la població adulta (25-64 anys) reflecteix el baixíssim nivell cultural de la nostra comunitat. Així, estem a la part baixa de les 19 comunitats o ciutats autònomes quan mirem quanta gent té estudis superiors o almenys secundaris no obligatoris. Mentre que a Espanya en té el 51,8%, a Balears just hi arriba el 48,4%. A l’OCDE, n’és un 71%. Tenint en compte l’evolució demogràfica de les Balears, totalment deutora de l’aposta cega pel totxo i el turisme massiu, és força probable que, si no reaccionem, aquest migrat nivell d’estudis general tendeixi a ser cada cop més esquifit.

I així tornem al principi, a repensar la lògica de les retallades. Com diu Naomi Klein a “La doctrina del xoc” [2], el capitalisme no sols aprofita les crisis sinó que s’alimenta de provocar-les. La idea de base és que res com en temps de crisi per remodelar societats de manera radical per tal que els interessos dels “mercats” (més guanys per als rics, més control i precarietat social) guanyin en protecció davant el risc que el virus democràtic exigeixi transparència i equitat social. Retallar un 6,7% (més el salari del professorat, tot esperant noves ocurrències contra l’estat del benestar) afavoreix l’anorreament del sistema educatiu balear, el més penós i esquifit d’Espanya. Provocarà l’emergència d’una nova clientela per al sector privat subvencionat, que seguirà cruspint-se uns recursos públics cada cop més migrats.  Molts joves de famílies pobres i empobrides quedaran penjats i tampoc no trobaran feina a no ser que vulguin minijobs a 400€ i amb “dret” a indemnització 0 per a acomiadaments en contractes de durada inferior a un any. En poques paraules: l’1% poderós, que s’ha fet d’or amb la construcció i el turisme, baveja de felicitat. Ells esperen que, desesperada i amb una formació molt bàsica i de baixa qualitat, joves i grans anem a la nostra, tots contra tots, a veure qui sura xafant els altres. El 99% restant hauríem de ser capaços de sortejar aquesta trampa i començar a reconstruir llaços de resistència i alternativa comunitàries, a reverdir la idea de democràcia real. En aquest horitzó, més que un no a les retallades cal un sí a protegir l’educació de qualitat com un dret bàsic per a tothom. Això no només no s’ha de retallar sinó que s’ha de curar més que mai, amb més recursos i pensant en el futur dels nostres joves. Que la seva crisi, la dels mercats i bancs especuladors, la paguin ells. Nosaltres, la immensa majoria, sabem que hi ha solucions, basta mirar a Islàndia [3].

Notes:

[1] Totes les dades provenen d’informes oficials del MEC i de l’IAQSE (l’Institut d’Avaluació de la Qualitat Educativa de les Balears). Els trobareu sintetitzats en aquesta presentació.

[2] Hi ha edició catalana a Empúries. Per tastar-ne un poc, llegiu aquí.

[3] Manuel Castells, “La solución islandesa”, La Vanguardia,  08/10/2011.

Article publicat originalment a la revista En Acció. Publicació periòdica del Moviment 15M a Eivissa, núm. 1, març 2012.