L'expansió de les activitats turístiques en diverses parts del món, especialment entre les noves "perifèries del plaer" al Sud Global, i en zones tradicionalment orientades cap a l'agricultura, la ramaderia o la pesca en mans de famílies camperoles i pescadores ha intensificat el debat sobre la relació entre turisme i desenvolupament rural. Però aquesta discussió no pot abordar-se sense tenir primer en compte el conflicte existent entre dos models d'entendre el futur de l'agricultura, la producció d'aliments i el camperolat, qüestions centrals per a qualsevol anàlisi de la ruralitat.

El turisme a la confrontació entre agroindústria i Sobirania Alimentària

En l'àmbit rural domina un model d'inspiració neoliberal, impulsat per les grans empreses transnacionals de l'agroindústria, basat en la producció intensiva per a l'exportació. La seva lògica és que cada territori s’ha d'especialitzar en aquelles activitats que li permetin tenir avantatges comparatives en relació a altres zones del planeta en una economia fortament globalitzada. La prioritat de l'agricultura, per tant, serà el cultiu de productes substituïbles per a mercats llunyans. Això fa que produir aliments per a les poblacions d’allà on es cultiva no tingui un especial interès. Hi ha una tendència en ascens que corporacions estrangeres controlin la producció en determinats territoris per tal de garantir la seva posterior exportació als mercats que més els interessen, el que dóna lloc al fenomen del land grabbing. Però ni tan sols els aliments tenen un caràcter preferent, davant la major rendibilitat que poden oferir en determinades circumstàncies altres productes, com és el cas per exemple dels agrocombustibles.

Aquest model requereix l'ús intensiu de la terra, la utilització d'agrotòxics, llavors transgèniques, maquinària pesada, etc. La incentivació de la producció agropecuària cap a l'exportació promou que es venguin productes alimentaris en altres mercats per sota dels seus costos de producció (dumping), enfonsant així a les economies locals. Davant les situacions d'inseguretat alimentària en una determinada zona o regió es considera que, en realitat, això no és un problema fonamental i que els aliments necessaris es poden traslladar d'altres àrees on sigui més barat produir-les i adquirir-les. En aquest context la unitat familiar camperola es converteix en un anacronisme que tendeix a la desaparició per ineficiència [1].

Sota aquesta mateixa lògica d'especialització territorial es troben també altres activitats orientades igualment al mercat internacional, com l’extractivisme (petroli, minerals, fusta, etc.) [2] o el mateix turisme, del qual ens ocupem en aquest article. Per una o altra via, la població rural afectada es veu pressionada a participar en aquestes activitats d'una manera subordinada als interessos i estratègies dels grans capitals i en condicions altament precàries, o bé a abandonar els seus llocs d'origen i buscar feina a d’altres parts. L'expansió d'aquestes formes de desenvolupament rural ha suposat una agressió frontal contra l'agricultura familiar camperola.

Per la seva banda les organitzacions rurals, articulades internacionalment a través de La Vía Campesina, han formulat i defensat un altre model, basat en la Sobirania Alimentària i en una concepció de l'alimentació com a dret humà fonamental, i no una simple mercaderia. El Primer Fòrum Mundial de Sobirania Alimentària celebrat a l'Havana l'any 2001 va definir aquest nou concepte de la manera:

"El dret dels pobles a definir les seves pròpies polítiques i estratègies sostenibles de producció, distribució i consum d'aliments que garanteixin el dret a l'alimentació per a tota la població, en base a la petita i mitjana producció, respectant les seves pròpies cultures i la diversitat dels modes camperols, pesquers i indígenes de producció agropecuària, de comercialització i de gestió dels espais rurals, en els quals la dona té un paper fonamental". Pel dret dels pobles a produir, a alimentar i a exercir el seu Sobirania Alimentària. Declaració Final del Fòrum Mundial sobre Sobirania Alimentària, l'Havana, 7 de setembre de 2001.

Des d'aquesta perspectiva, l'economia familiar camperola, l'agricultura orgànica, la producció d'aliments per a mercats propers, les llavors criolles, la diversificació productiva i la complementarietat entre diferents activitats adquireixen una nova centralitat en una estratègia de revalorització del camperolat. La Sobirania Alimentària es proposa com la base per a un altre model de desenvolupament rural de caràcter integral.

Els impactes del turisme en el món rural

L'avanç de les activitats turístiques en l'àmbit rural des de l'enfocament neoliberal suposa una nova font de dificultats per a les economies camperoles i pesqueres. Reforça la lògica del model agroindustrial, amb territoris especialitzats i poblacions rurals desplaçables en funció d'una dinàmica econòmica globalitzada dirigida per una elit econòmica internacionalitzada. El turisme, o millor dit els diferents tipus de turisme, s'introdueixen en un context rural marcat per aquest conflicte essencial entre aquestes dues formes de desenvolupament: l'agroindústria i la Sobirania Alimentària.

L'especialització territorial de caire turístic, ja sigui per qüestions d'ubicació estratègica o valor paisatgístic, pot entrar en contradicció amb els interessos de la població camperola i pescadora de la zona. Aquest és el cas, per exemple, del conflicte que es viu actualment a Costa Rica entre les comunitats costaneres (dedicades a la pesca, l'extracció regulada de recursos naturals, o també al turisme a través d'iniciatives comunitàries o de caràcter privat a petita escala) amb les grans inversions turístico-residencials. El creixent interès dels grans capitals, recolzats pel govern d'aquest país, pels territoris costaners ha provocat un progressiu desplaçament i reordenament dels territoris a través de mecanismes suposadament participatius, com són els plans reguladors promoguts en el marc de la Llei de la Zona Marítimo Terrestre (ZMT). Davant d'aquest procés d'expulsió de facto de les àrees en què havien viscut durant anys i la impossibilitat d'accedir als seus mitjans de vida, més de seixanta comunitats es van organitzar en un Front Nacional de Comunitats Costaneres per formular i presentar davant l'Assemblea Legislativa una proposta de llei que els donés seguretat i garanties perquè les poblacions locals poguessin seguir vivint a la costa. El conflicte al voltant de la Llei de Territoris Costaners Comunitaris posa clarament en evidència dues visions contraposades de com concebre el desenvolupament rural en zones costaneres [3].

El creixement turístic sota la lògica dominant comporta un procés d'usurpació i degradació de recursos essencials per al funcionament de les economies camperoles, com la terra, l'aigua o l'entorn natural.

La competència per la terra és el primer gran impacte que pateixen les economies camperoles quan en una determinada àrea inicia aquest tipus de desenvolupament turístic. Els processos de despossessió poden es poden dur a terme per mitjans diversos: mecanismes de planificació i reordenació territorial (com s'ha descrit per a la zona costanera de Costa Rica), i que en ocasions han derivat en coerció i exercici de violència manifesta, o a través també de la pressió del mercat. En aquest sentit, els processos especulatius sobre el valor de la terra afavoreixen la transformació dels espais agraris en sòl urbanitzable. Aquest és el cas, per exemple, del que es va viure al municipi costaner de Tola, a Nicaragua, i un dels principals focus d'especulació turístico-residencial de la regió, on el preu de la terra va passar en poc més de dos anys, entre 2005 i 2007, d'una mica menys de 50.000 dòlars la poma (0,7 hectàrees) a més de 250.000. Per a les famílies i cooperatives camperoles resultar molt difícil no vendre les seves terres, encara que després acabessin sense res o treballant de nou en elles com a peons o guàrdies de seguretat [4].

La construcció i funcionament de les noves àrees turístiques va acompanyada d'una gran demanda i consum d'aigua vinculada tant a l'ús particular que fan els seus clients com al manteniment d'infraestructures i serveis (reg de jardins i camps de golf, piscines,...). Aquesta demanda turística entra sovint en contradicció amb altres necessitats, tant agrícoles com domèstiques, de manera que el control dels recursos aqüífers es converteix en un tema estratègic. A la província de Guanacaste, a Costa Rica, un dels principals territoris turístico-residencials del país, aquesta situació ha arribat a tal punt que les autoritats de l'Església Catòlica en van fer referència en una carta pastoral de Monsenyor Victorino Girardi, de la diòcesi de Tilarán-Libèria, qui va manifestar: "Amb dolor constatem que mentre a diverses comunitats costaneres de Santa Cruz durant l'estiu escasseja el recurs hídric de forma alarmant no succeeix el mateix als hotels veïns, on l'aigua no és racionada i es malbarata de forma abundant" [5]. Això va portar al bisbe a reclamar una moratòria per a tots aquells projectes que exigien molta aigua, per revisar bé com s'estava distribuint, i una altra específicament per a les iniciatives turístiques, per tal d'avaluar el seu impacte abans de permetre la instal·lació de més cadenes hoteleres.

Aquesta contradicció d'interessos ha derivat en una sèrie conflictes que han adquirit una gran notorietat en els últims anys, amb casos emblemàtics com els de l'intent de control de l'aqüífer del riu Nimboyores per part de l'Hotel Meliá Conchal - Reserva Conchal, o del de Sardinal per part d’un grup d'empresaris que, amb suport del govern, pretenien construir un aqüeducte que portés aigua als projectes turístico-residencials a Playa del Coco i Playa Hermosa. La gravetat dels fets va fer que les Nacions Unides, a través del seu Consell de Drets Humans, emetés un informe en què instava "el Govern a adoptar totes les mesures apropiades per assegurar la participació eficaç de les comunitats afectades en la vigilància de l'aplicació d'aquest projecte, amb vista a assegurar la gestió i utilització sostenibles de l'aqüífer de Sardinal" [6].

El model turístic dominant, tot i auto-publicitar-se com una "indústria sense xemeneies", genera importants i greus impactes ambientals, que transformen, degraden i artificialitzen els entorns naturals, en un procés d'adequació i homogeneïtzació del paisatge en funció d'uns determinats imaginaris publicitaris i comercials. Una situació comú i recurrent és la destrucció dels manglars. Aquests hàbitats no només són vitals per reduir la vulnerabilitat davant de determinats fenòmens naturals, com tsunamis, sinó també com a productors de vida animal i vegetal. La seva desaparició, comú en les informacions sobre la construcció de nous enclavaments turístics en zones verges, afecta de forma molt important els entorns i mitjans de vida dels pescadors artesanals. Un exemple recent, especialment estrident per les dimensions del seu despropòsit, el trobem en una de les propostes de l'empresariat turístic salvadorenc, agrupat en l’Asociación de Desarrolladores Turísticos Costero Marinos(PROMAR), que entre les iniciatives per les que reclamava el suport públic es trobava la construcció d'un aeroport sobre l'illa Perico, al golf de Fonseca, en un espai protegit i amb una important presència de manglar. Sortosament aquestes demandes van xocar amb la posició del Ministeri de l'Ambient i Recursos Naturals (MARN) que, contràriament, ha apostat per la protecció del manglar i la reactivació de la pesca artesanal [7].

D'altra banda, l'acaparament de recursos essencials i la degradació dels ecosistemes per la penetració dels grans capitals turístics està provocant també un trencament de la territorialitat de les comunitats rurals. Aquestes no viuen únicament en els límits de les parcel·les de la seva propietat, sinó que ocupen i es reprodueixen, tant material com culturalment, en espais més amplis que són els que permeten la seva articulació col·lectiva. El tancament de camins tradicionals o el desplaçament i allunyament dels seus mitjans de vida, com és el cas de les poblacions de pescadors traslladades terra endins per facilitar l'orientació turística de les costes, asfíxia el funcionament de les comunitats rurals.

A aquest procés d'usurpació i desestructuració s’afegeix l'accentuació dels desequilibris territorials que suposa potenciar l'especialització turística sota el domini dels grans capitals sobre altres alternatives productives. Un dels principals factors causant d'aquest desequilibri és una política pressupostària que a través d'inversions en infraestructures i serveis, formació, incentius fiscals, etc., concentra els recursos públics cap a uns territoris sota un determinat model i, per contra, desatén les necessitats de les economies familiars camperoles i pescadores. El resultat final és que unes àrees són potenciades davant d'altres, que progressivament es veuen marginades, o que són transformades i part de les seves poblacions desplaçades.

La conseqüència progressiva d'aquest tipus de desequilibris territorials és l'increment dels moviments de població de zones agrícoles empobrides cap a nous centres de desenvolupament turístic. Això és especialment agut en els treballs de la construcció de les infraestructures turístiques. És el cas, per exemple, dels nicaragüencs a Guanacaste (Costa Rica), haitians a Punta Cana i Bávaro (República Dominicana) o centreamericans i xiapanencs a Cancún i Riviera Maya (Mèxic). En una segona fase es focalitza també en treballs de baixa qualificació i remuneració al voltant dels serveis turístics (neteja, cuina, seguretat, jardineria, animació, etc.) i les economies generades en aquests nous centre urbans associats al turisme, el que coneixem com "espais de reproducció". L’empobriment d'àmplies àrees agrícoles és el que permet que la indústria turística disposi d'abundant mà d'obra que pot mantenir en condicions de precarietat. Aquest tipus de dinàmiques acaba afectant el relleu generacional i afavorint els processos descamperolització.

Què fer?

En aquest context, el camp d'acció pel que fa al turisme en àrees rurals des d'una posició favorable a la Sobirania Alimentària podria contemplar una doble via d'intervenció [8]. D'una banda, fer front a models turístics que per diferents vies suposen una amenaça a les economies familiars camperoles i pesqueres, i que per tant limitin les seves possibilitats de desenvolupament. D'altra banda, caldria promoure també un turisme que fos protagonitzat i controlat per famílies i comunitats camperoles i pesqueres, i integrat en una estratègia de diversificació i complementarietat de les seves fonts d'ingressos.

Fins ara aquest primer vector de la relació entre turisme i Sobirania Alimentària ha estat assumit amb més facilitat per les organitzacions i moviments socials de caràcter alternatiu. D'aquesta manera, l'agenda de les resistències s'amplia amb força coherència. No obstant això ha estat difícil integrar l'altra perspectiva en els debats sobre la Sobirania Alimentària. En part perquè el turisme en àrees rurals és una activitat no tradicional, aliena als sabers i pràctiques corrents del camperolat, però també perquè la seva introducció certament es troba amb un terreny en disputa entre diferents interessos i concepcions de com fer-ho, algunes de les quals no sempre són coincidents amb els postulats de la Sobirania Alimentària. I la veritat és que en el turisme rural que involucra al camperolat no és or tot el que lluu.

La pregunta fonamental, per tant, serà què és el que pot aportar un turisme controlat i desenvolupat per les pròpies poblacions rurals, a través de les seves diverses formes d'organització col.lectiva, en aquesta defensa de la Sobirania Alimentària. En aquest sentit podem destacar alguns elements, tant per les pròpies poblacions rurals directament involucrades com per al conjunt de la societat, que ens animen a proposar la necessitat d'enfortir la relació entre aquest tipus d'activitat econòmica i la lluita per la Sobirania Alimentària.

El turisme gestionat i controlat per les famílies camperoles i pescadores, pot ser una manera d'augmentar els seus ingressos i diversificar-los, generar ocupació rural, capitalitzar el camp, posar en valor la cultura camperola en un sentit ampli i estimular el desenvolupament en els propis territoris. Tot això pot contribuir a consolidar un món rural viu, amb població rural productiva i arrelada en els seus territoris. No es concep com una forma de substituir les activitats agropecuàries tradicionals, sinó com una via per complementar-les, en un marc ampli d'entendre la plurifuncionalitat. Des d'aquesta perspectiva, el turisme generaria certa percepció de millora potencial, especialment rellevant per a les joves generacions, el que pot desencentivar les seves necessitats d'emigrar, i reduir d'alguna manera els processos de descamperolització.

D'altra banda, un acostament vivencial i respectuós de pobladors urbans al camp a través d'aquest tipus d'iniciatives aviva un moviment cultural ampli, de valoració del rural i de la cultura camperola. Aquest tipus de turisme juga un paper de pont, de facilitador cultural entre dos mons que es necessiten mútuament. En una estratègia de Sobirania Alimentària teixir aquest tipus de complicitats és fonamental. Els moviments de cooperatives de consum de pobladors urbans que estableixen relacions directes amb els productors rurals podrien trobar en aquesta confluència un soci estratègic.

Des d'una altra perspectiva, la consolidació d'un món rural en el qual predominen famílies camperoles amb millors condicions i perspectives de vida, produeix altres efectes positius de caràcter global, dels quals es beneficia la majoria de la societat. És una població rural que, en aquest escenaris, pot generar "serveis ecosistèmics" [9], com la producció d'aliments per al mercat local i nacional, el proveïment d'aigua, la creació d'espais per a la memòria col.lectiva o la cura i conservació de l'entorn natural, entre d'altres.

Les formes organitzatives que adopti aquest turisme en mans de les poblacions rurals varia enormement, en funció del context i les característiques històriques de les formes d'organització comunitàries pròpies de cada indret. En alguns països d'Amèrica Llatina ha predominat el Turisme Comunitari o iniciatives camperoles de caràcter familiar, a Europa ha prevalgut l'Agroturisme (que en realitat està molt lluny d'altres formes de turisme rural, que poc o res tenen a veure amb l'economia familiar camperola).

A cada lloc són les poblacions rurals articulades productiva i culturalment en els seus territoris les que han d'anar trobant les formes d'organització i aliances més adequades als seus interessos. En aquest procés seria desitjable que les organitzacions camperoles no perdessin de vista la necessitat de potenciar un "turisme de proximitat", que reduís el consum energètic invertit en el transport, especialment aeri i de llarga distància. Experiències reeixides com la Finca de los Hermanos Cerrato, a Estelí, Nicaragua, entre moltes altres, mostren les possibilitats d'un model turístic comunitari basat en la seva majoria en una clientela nacional resident a la mateixa zona (a menys d'una hora del casc urbà més proper en aquest cas). La finca combina una àmplia producció orgànica diversificada, d'aliments i plantes ornamentals, amb la ramaderia i elaboració de productes alimentaris derivats de la llet, així com els serveis turístics [10].

Igualment seria recomanable que la seva oferta s'orientés tenint en compte les capacitats econòmiques de la majoria de la població dels seus propis països, i evitar així les tendències a l’elitització de l'oferta turística rural, en la qual s'acaba beneficiant només a una clientela de major poder adquisitiu [11]. A El Salvador, per exemple, trobem iniciatives comunitàries, com el Bosque de Cinquera o la Ruta de Paz, que posen en evidència les potencialitats d'un turisme orientat cap a segments socials d'ingressos baixos o mitjans.

La creixent turistització global a la que assistim, també en nombroses àrees rurals que es veuen afectades directament o indirectament per aquesta activitat, fa necessària una major reflexió del fenomen turístic des dels enfocaments favorables a la Sobirania Alimentària. Cada dia resulta més difícil no tenir en compte el turisme com a factor clau en la redefinició de la ruralitat. Potenciar un major control i capacitat de decisió de les poblacions rurals sobre els seus territoris i recursos, també davant el turisme, suposa un repte fonamental.

Una versió d'aquest article ha estat reproduït a la revista  Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas (núm. 10, juliol 2012, pàgs. 20-25).