Mentre que mai no hi havia hagut al Planeta tants humans passant gana (un de cada set, més de 1.000 milions de persones!), Jean Ziegler, un dels pocs suïssos honorables, actualment assessor dels programes d’alimentació i de drets humans de l’ONU, no es cansa de recordar-nos que “la fam no és una fatalitat, és un assassinat” que té uns beneficiaris clars, com ara el Deustche Bank, Goldman Sachs i altres “carronyaires” neoliberals. Fins i tot, els aliments bàsics estan en mans d’una economia de casino com si les necessitats de nutrició d’enormes masses humanes fossin irrellevants.

Entre els “detalls” que no surten als mitjans de comunicació estàndard i que permeten explicar el perquè de tot plegat hi ha la balança fiscal negativa del Nord amb el Sud. Vull dir, la paradoxa que el Sud empobrit i majoritari del Planeta subvencioni, cada cop més, la minoria rica del Nord. Malgrat el mur d’obstacles desinformatius que erigeix el càrtel del règim neoliberal (des de l’FMI al Banc Internacional de Pagaments passant per la Banca Mundial o el G20) perquè els principals perjudicats, els centenars de milions de desposseïts en situació crítica arreu del món, no en sàpiguen mai res, comencen a acumular-se proves serioses de com es perpetra aquest terrorisme econòmic que té com a efectes col·laterals permanents la fam i l’emigració de capital social bàsic del Sud.

Una primera pregunta rellevant és de quant estem parlant. Segons el Center for International Policy, un prestigiós think tank independent amb seu a Washington D.C., els fluxos de diner il·lícit que se’n van del Sud cap al Nord tindria un volum anual entre set i vuit vegades superior a tot l’ajut oficial al desenvolupament. El 2008, el volum de diner negre que sortia del Sud per engreixar el Nord oscil·lava entre els 859.000 milions i 1,06 bilions de dòlars. L’ajut oficial al desenvolupament va ser el 2011 d’a penes 133.500 milions de dòlars. Vist altrament, suposa perdre ingressos equivalents a tres vegades les remeses de diners que els 215 milions d’emigrants al Nord envien a casa seva, uns 372.000 milions de dòlars l’any passat. Per al cas d’Àfrica, el continent més empobrit i amb més persones famolenques, entre el 1970 i el 2008 el Nord li hauria extret entre 854.000 milions i 1,8 bilions de dòlars. Amb aquesta suma fabulosa, els africans no només haurien pogut cancel·lar el seu deute extern total (d’uns 250.000 milions de dòlars el 2008) sinó que, en el càlcul més conservador, els haurien sobrat 600.000 milions de dòlars per eradicar la fam, reduir pobresa i buscar sistemes de vida ecològicament sostenibles amb benestar social per a tothom. La tendència, per si fos poc, és a l’increment d’aquesta rapinya: els fluxos il·lícits vers el Nord van passar de 57.000 milions de dòlars la dècada dels 70 als 437.000 milions entre el 2000 i el 2008.

És la ciutadania corrent del Nord, emperò, la gran beneficiària d’aquests diners robats al Sud? En cap cas, basta veure què passa en indrets com ara Grècia, Portugal, Irlanda, Itàlia o Espanya.  Amb l’excusa de la crisi, la seva ciutadania es troba assetjada amb polítiques d’ajustament estructural neoliberal que fa pocs anys només semblaven reservats a Corea del Sud, a Mèxic o l’Argentina del corralito. La tendència és que aquests estats col·lapsin fiscalment per la impossibilitat de poder tornar el deute que els han endossat, com avisa per al cas grec l’ong Tax Research, sostinguda per les Trade Unions britàniques.

Aleshores, qui s’emporta els milions perduts del Sud? S’acumulen les evidències que qui fa caixa són les grans corporacions transnacionals. Basta recordar que les 10 primeres a nivell mundial mouen més diners que l’Índia i el Brasil junts. Fa poc, des d’Eurodad, una xarxa independent de vigilància sobre el deute i desenvolupament, es detallaven els múltiples trucs que empren les transnacionals per fer enginyeria comptable i evadir impostos tant al Sud com al Nord. Una dels més productius és el maquillatge dels nombres a base de transferir artificialment quantitats importants en filials localitzades en estats o regions amb fiscalitat baixa o gairebé inexistent. En un altre extrem, es poden inventar factures de compra-venda falses per tal d’evitar pagar impostos. Així, es calcula que entre el 45 i el 50% de les transaccions internacionals estan inflades en més d’un 10% per tal d’augmentar el profit gràcies al diferencial fiscal entre unes regions i altres del Planeta, sent Àfrica l’àrea on aquesta manipulació comptable assoleix el seu zenit.

Aquest desnivell de recaptació afecta molt especialment l’hemisferi sud. La raó és que mentre els estats de l’OCDE (el club dels més rics) tendeixen a mantenir un nivell d’impostos equivalent al 35% del PIB, en els estats menys desenvolupats sol ser molt més baix. A l’Àfrica sub-sahariana, per exemple, a penes representa el 18%. Així, en recaptar molts menys impostos de mitjana que el Nord, el Sud pateix molt més acusadament l’evasió fiscal de les corporacions. Òbviament, el cost en desenvolupament humà i en capacitat d’alimentació suficient per a tota la població d’aquest robatori és enorme.

El punt clau, en aquest context, és que les corporacions no actuen, en realitat, de manera “pirata” sinó que no fan més que fer servir una “patent de cors” atorgada pel règim neoliberal. Com a corsaris, poden sortejar les hisendes públiques del Sud i del Nord domiciliant bona part dels seus fluxos financers en un arxipèlag de paradisos fiscals que té en la City de Londres i en Wall Street els seus zulos més letals. Així, el 21% de les filials de les 50 primeres transnacionals europees estan domiciliades en paradisos fiscals. De les 100 primeres companyies a la Borsa de Londres, 98 tenen societats localitzades en l’arxipèlag corsari. Christian Chavagneux, redactor en cap de la revista Économie Politique, avisa que la crisi financera global ha exacerbat aquesta deriva parasitària de les corporacions envers els paradisos fiscals. Mentre els EUA han vist reduir notablement el seu atractiu com a destinatari de l’estalvi mundial, estats canalles com Luxemburg acaparen actius financers equivalents a 2.285 vegades la riquesa nacional.

Per tant, si realment volem ajudar a eliminar ràpidament la fam al món i fer que hi hagi justícia social entre el Nord i el Sud, s’imposa posar en primer lloc de l’agenda social i política la fi dels paradisos fiscals. A fi d’abolir els “drets” neoliberals de corsarisme en favor de corporacions com UBS, Repsol o Sol Meliá, la prioritat és eliminar el secretisme, exigir la transparència financera de les corporacions, fent que tothom sàpiga què declaren en tots els països que operen directament i a través de les seves filials. Entre les bones notícies dels últims temps, sens dubte hi ha la vertebració d’una cada cop més visible i poderosa coalició mundial d’organitzacions socials independents en favor d’eliminar els paradisos fiscals per tal d’ajudar les poblacions humanes més vulnerables. En un context mundial tan potencialment apocalíptic, establir aquest tipus de connexions i coalicions és la millor llavor per a l’esperança.