Una de les conseqüències menys valorades tot i que força coneguda del tsunami urbanitzador dels darrers anys es la pèrdua de terres agrícoles, moltes de gran qualitat i amb una situació de proximitat que les feia especialment importants. Això és greu, però és absolutament simbòlic de la irracionalitat d’un sistema que sembla haver-nos convençut, entre d’altres coses, que l’alimentació no és un element fonamental de la vida humana.

Menjar mengem cada dia, però sembla ser que és més “estratègic” per l’economia un aeroport infrautilitzat que ha de pidolar vols (Alguaira), una zona de casinos i hotels que insisteix en un model turístic esgotat (Baix Llobregat) o una nova construcció d’habitatges, talment com si no hagués passat res, (projecte SotaMonestir a Banyoles). Tots estaríem d’acord que qualsevol territori desitja i necessita un projecte de desenvolupament econòmic que garanteixi els sosteniment dels seus habitants i la construcció d’un esdevenir personal i col·lectiu raonablement satisfactori (família, formació, treball, habitatge, salut, lleure, etc.). Estaríem la majoria d’acord que tot això no serà possible sense la possibilitat d’una garantia alimentaria que ho sostingui. Produir aliments a prop dels nostres habitatges ens garanteix allò que molts anomenem “sobirania alimentaria”, altrament dit poder menjar cada dia tot decidint què i amb quina qualitat.

Doncs sembla ser que això que en qualsevol conversa tranquil·la i racional entre un grup heterogeni de persones convindríem de manera força unànime no guia les decisions que les institucions públiques i els lobbys econòmics que les “acompanyen” proposen per assolir aquest desitjable desenvolupament sostenible del territori. Produir aliments i menjar, un dels factors absolutament transcendentals d’una bona salut individual i col·lectiva, esdevé quelcom secundari, gairebé residual i romàntic.

Certament opera també de manera corrosiva una pèrdua col·lectiva del coneixement sobre el camí que fan els aliments per arribar a la nostra taula. Darrera un enciam o un tall de pollastre pocs hi veuen la terra conreada i el pagès que hi treballa. On més lluny s’arriba és al hipermercat on ho hem comprat. Son molts els que, raonablement, diuen que aquesta crisis hauria de ser una oportunitat per recuperar el senderi. Però el cert és que les propostes que escoltem son més del mateix que ens ha dut a la ruïna. Cap canvi sota el sol, cap idea nova que ens posi els peus mai millor dit a la terra. Avui, una necessitat estratègica de primer ordre es la preservació i millora de les terres de conreu que tenim. Catalunya és un país fonamentalment de muntanyes. Les planes fèrtils son escasses si exceptuem la terra ferma. La proximitat del consum d’aliments no es només un valor adequat per un desenvolupament turístic basat en els productes locals saludables i de qualitat, és també una necessitat de primer ordre per la independència i una llibertat reals.