Aquests dies, Luigi Cabrini, director general de sostenibilitat de la màxima Organització Turística internacional (WTO) ha dit a Mallorca, a un de tants congressos als que va que els projectes no han de comprometre els recursos presents ni futurs de les comunitats amfitriones. Segons aquest argument, Barcelona World no s'hauria de tirar endavant. Però no esperin que ell ho impedeixi, està ocupat fent conferències sobre la importància del turisme...

El mal menor com a estratègia

La corrupció va ser la causa de la crisi. No és necessari repetir que tots els discursos que s'han anat construint des del poder, com ara el famós “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”, són només intents per articular un argumentari cortina de fum. Una estratègia que ha sorgit efecte. Com n'ha tingut, també, que la societat civil catalana vegi el projecte de Barcelona World com el mal menor i, en conseqüència, amb bons ulls.

Les formes, sovint, ens volen fer oblidar el fons i, tristament, hi ha coses que ja no ens sorprenen. Que els consellers més importants d'un govern – entre ells el de Sostenibilitat i Territori. Sí, no és una broma – compareguin a la seu de l'Executiu acompanyats de dos directius de promotores immobiliàries per presentar un nou pelotasso després de tot el que ha passat, com a mínim, ens hauria d'empènyer a la indignació. Segurament hi haurà qui ho intenti justificar dient que es tracta d'un projecte estratègic per a un país com Catalunya, amb un índex d'atur de prop del 22 % (dades del 2n trimestre de 2012) i que el que cal és crear ocupació. Vaja, l'eterna discussió. És estratègic un model econòmic que ens ha conduït al col·lapse? Estratègicament suïcida, segurament.

Deia el conseller d'Empresa i Ocupació de la Generalitat, Francesc Xavier Mena, que aquest projecte situarà no només Tarragona, sinó tota Catalunya com a destí turístic líder a Europa i al món. És aquest el model turístic que volem? En un moment en què més de la meitat dels assalariats d'Espanya cobren menys de 1.000 euros al mes costa rebatre un projecte que diu que crearà 20.000 llocs de feina directes, però cal tenir sang freda i no deixar-se ensabonar. Suposo que a aquestes alçades no cal repetir tampoc allò del “pa per avui i fam per demà”. Aquest és el país que volem? Un país que paga 400 euros als professors universitaris i que prefereix generar ocupació apostant pel turisme de masses que desfigura territori, no atreu o forma capital humà valuós, i té un cost ambiental altíssim?

De tots és sabut que el neoliberalisme pretén que l'Estat o l'Administració pública desaparegui en pro dels seus interessos. Segons la ideologia hegemònica, els poders públics han de tendir a la mínima interferència en els assumptes empresarials. Sorprèn, per això, una vegada més, que els màxims defensors de la desaparició de les polítiques públiques corrin a acollir-se als governs de torn per mirar d'aconseguir privilegis, qui sap si en forma d'agilitacions de tràmits administratius, en forma d'exempcions fiscals o en forma de canvis legislatius o de normatives vigents. En el cas de Port Aventura, no seria la primera vegada. De fet, el Govern de la Generalitat ja va fer una llei a mida per poder construir el parc temàtic l'any 1989, la Llei de Centres Recreatius Turístics.

Llavors, quin és el paper de les administracions públiques, dels governs? Limitar-se a seleccionar quines inversions privades privilegia per damunt de les demés? Això és el que alguns anomenen “política industrial”?

Desmuntant fal·làcies

Com dèiem, aquestes setmanes s'ha instal·lat un clima d'opinió pseudo-favorable al projecte camuflat de “no podem criticar el projecte fins que no en tinguem més detalls.” No ens calen més detalls per entendre que 6 parcs temàtics junts – devora Port Aventura -, amb 6 hotels temàtics de 2.000 habitacions cadascun, amb centres comercials i casinos a cada àrea que en total suposaran la construcció d'1 milió i mig de metres quadrats i amb una previsió de visites segons els promotors de 10 milions l'any, serà més del mateix, però a l'engròs. Calen més detalls? Calen?

Els defensors de Barcelona World tenen un seguit d'arguments, gairebé tots ben poc sòlids. El primer i més important, no confessat del tot, és el de tenir un premi de consolació davant la terrible “pèrdua” de l'Eurovegas. Una mena de provincianisme que tant de mal ha fet a la costa i el territori del Mediterrani, i que es basa en “no quedar enrere”, i molt menys de Madrid, sigui el que sigui el que es rifa. La qüestió és “no ser menys”.

I parlant d'Eurovegas, segona fal·làcia: a diferència del projecte de Sheldon Adelson, no hi haurà impacte ambiental perquè els terrenys on es volen construir els 6 parcs temàtics ja són urbanitzables des de l'any 2000 i no afecten zona protegida, com sí que passava amb el projecte d'Adelson al Baix Llobregat. Però és que l'impacte ambiental no vol dir únicament afectar una zona protegida. L'aigua, l'energia i la generació de residus que provocarà construir una nova ciutat a Tarragona tindrà un cost absolutament inassumible, en termes ambientals.Això, sense tenir en compte que els nous 6 parcs temàtics s'aixecaran en uns terrenys catalogats com zona de risc químic. Recordem que molt aprop d'allà s'hi ubica la indústria petroquímica de Tarragona, amb empreses com Dow Chemical, Ercros, Bayer Materialscience o Basf.

Però l'impacte de projectes com Barcelona World no sols és ambiental, ni paisatgístic: és també cultural. La tematització de la costa mediterrània va exactament en contra dels interessos turístics. Els ciutadans viatgen per conèixer realitats diferents, per gaudir de cultures amb les seves especificitats, vives, i al carrer. No a una vitrina. Aixecar 6 moles de ciment amb decorats de cartró pedra, imitant altres cultures, és si més no, surrealista. Passejar per la costa de Tarragona no serà sentir ni gaudir del Mediterrani, sinó recórrer milers i milers de metres plens de farsa, amb gent disfressada de xinesa o de russa, amb llumetes artificials, gespa i neons.

Un altre argument és el de la rendibilitat. Es basa en una premissa certa, però que dóna lloc a una conclusió equivocada. És cert que Port Aventura és l'únic parc temàtic espanyol que no és deficitari. Amb tot, afirmar que 6 “Ports Aventura” al costat de Port Aventura és garantia d'èxit és, perdonin-me, una de les fal·làcies més grolleres que he sentit darrerament. D'altra banda, la política reiterada de reducció de llocs de feina i d'una precarització laboral progressiva són els motius principals de la viabilitat econòmica del parc, no ens enganyem.

Nova fal·làcia: BarcelonaWorld és millor que Eurovegas perquè el promotor d'aquest projecte sol·licitava fer del recinte una espècie de zona franca per abaratir els costos laborals segons la seva conveniència i perquè la Llei del Tabac no tingués efecte. Algú garanteix que les condicions laborals en el nou projecte seran decents i dignes? Si ens fixem en el panorama proper, tenim un exemple molt clar a les Illes Balears on enguany s'ha viscut una de les millors temporades  turístiques d'ençà de la crisi. Ocupació hotelera de més del 90% aquest estiu, però – això sí! - casualitats de la vida, els balears treballen més hores que la resta d'assalariats de l'Estat, però cobren per davall de la mitjana.El motiu, el predomini de treballs de baixa qualificació, propis del sector serveis.Això sense comptar amb la menor contractació per fer la mateixa feina, amb l'excusa de la crisi.Menys és més, com deia Mies van der Rohe. Menys contractació, menys drets laborals, menys garanties salarials, equivalen d'acord amb aquest sistema a més riquesa...dels mateixos de sempre.

El model d'absorció de clients

Benvinguts a la Catalunya del futur: la Catalunya ressort que privilegia els projectes basats en el totxo i en el turisme de masses, que privilegia els promotors immobiliaris que han conduït el país al desastre, que privilegia els inversors nord-americans per damunt de les petites i mitjanes empreses de Salou i dels voltants...que ja han begut oli. El model parc temàtic es basa en l'absorció de clientela d'altres negocis, en aquest cas, els petits, els vinculats al territori, els familiars, els que no han apostat per l'economia especulativa, els veritables emprenedors.

Molts dels petits empresaris que ara dubten de si els convé o no Barcelona World i, per suposat, aquells que directament se n'alegren pensant en que més turistes equivalen a més ingressos, poden anar a veure els seus homònims de Cancún. Allà, la primera destinació mexicana, sota l'excusa del “no hi ha bars ni restaurants” els hotelers muntaren veritables ciutats de serveis dins els ressorts. Botigues, lloguers de cotxes, gimnasos, restauració, de tot. El tot inclòs no significa que et donin menjar i beure a tothora. Això no és tot: significa que fiquen la ciutat dins l'hotel, i treuen motius als turistes per sortir. Per si fos poc, els que estan allotjats als hotels més convencionals, on només es pot dormir, se senten atrets per aquestes “meravelles” temàtiques, i acudeixen en massa amb la família a passar el dia, comprar, beure, mentre els petits comerciants s'ho miren impotents amb la botiga buida.

En una Catalunya que històricament s'ha omplert la boca de ser l'abanderada de l'emprenedoria, que la Generalitat aposti per fer 6 parcs temàtics en un dels pols turístics del país és un insult a aquells que han fet les coses bé. És un insult als petits empresaris que tenen restaurants, bars, botigues...que ja poden baixar la barrera si Barcelona World l'aixeca. 6 hotels ressort vindrien a ser com el cavall d'Atila., perquè se'n facin una idea.

Els terrenys d'Eurovegas son de Realia (Bankia). La Generalitat ajuda La Caixa a treure's  sòl de damunt, i Esperanza Aguirre, a Bankia.

Realia és una gran immobiliària que enmig de la bogeria del totxo es va dedicar a comprar importants paquets de sòl, per prendre posicions de privilegi. A Eivissa, s'atreviren i tot a comprar terreny a “l'amo de l'Illa”, Abel Matutes, amb la condició de poder tenir un aprofitament per sobre del que marca la normativa.

Fruit d'aquestes apostes agosarades i al límit, Caja Madrid, un dels seus propietaris, va acumular un important forat del que sols se'n sortirà amb el doblers de tots. Bankia (abans Caja Madrid) va gestionar de manera nefasta el boom del ciment, i quan ha arribat la desfeta total, els “liberals” que la gestionaven han tocat les portes de l'Estat, per socialitzar la pèrdua. Esperanza Aguirre ha estat molt contenta de poder col·locar terrenys de Bankia a Eurovegas.

Curiosament, un altre paral·lelisme: els terrenys de BCN World són de La Caixa, l'entitat de referència de Catalunya que també va abraçar amb eufòria les perifèries de les ciutats i nuclis urbans esperant que el seu creixement triplicàs el preu del sòl. Tampoc no va anar bé aquesta filosofia de “creixement inesgotable” en el cas dels voltants de Port Aventura. Per això, l'operació amb Barcelona World li vendrà molt bé a La Caixa, sobrada de terrenys que havien de ser un pelotasso i que ara estan morts de riure per la crisi.

Bañuelos, un crack darrera l'altre

L'impulsor d'aquesta inversió que ha d'arreglar l'economia catalana és Enrique Bañuelos. Es va fer milionari de la nit al dia amb la seva immobiliària Astroc, que va comprar grans quantitats de terreny. El creixement exponencial del preu del sòl el va fer ric, una de les majors fortunes espanyoles. Però com que sols basava el seu negoci en l'especulació, quan el preu baixà, la caiguda va ser mortal. Fins i tot l'Audiència Nacional l'investigà per possible alteració del preu de les coses.

Partí a Brasil, on ha intentat refer l'imperi, si bé en aquests moments la cotització de les seves societats perd valor de manera preocupant.

De totes maneres, l'incombustible Bañuelos diu que aportarà un 20% del capital, i quedarà veure quins són els altres inversors i com s'impliquen. Per molt que aquests nous ressorts prometin arreglar tots els problemes de l'economia catalana, de ben segur que l'especulador necessitarà tot el seu art per convèncer importants inversors en una aventura que sobredimensiona l'oferta d'allotjament i restauració, i que, de fer-se, suposarà un cop irreversible pels petits i mitjans negocis turístics de la zona.

Les eleccions

La més que comprensible efervescència de la convocatòria d'eleccions a Catalunya potser ens farà oblidar tot allò que no tengui a veure estrictament amb la relació de Catalunya amb Espanya. Per tant, la bestiesa de Barcelona World, és a dir, el model territorial, no sembla tenir molts números d'aparèixer en el debat electoral. Una llàstima. Saber quin país volem té més a veure amb el territori del que molts es pensen...