Concibo de la especia humana dos clases de desigualdad: una, que llamo natural o física, porque se halla establecida por la naturaleza (…) otra, que se puede llamar desigualdad moral o política, porque depende de una especie de convención, y se halla establecida (al menos autorizada) por el consenso de los hombres. Ésta consiste en los diferentes privilegios de que gozan los unos en perjuicio de los otros, como el ser más ricos, más distinguidos, más poderosos, incluso el hacerse obedecer (…) [Se trata] de señalar en el progreso de las cosas el instante en que, el derecho sucediendo a la violencia, la naturaleza fue sometida a la ley; de explicar por qué encadenamiento de prodigios el fuerte pudo determinarse a servir al débil y el pueblo a comprar un reposo ilusorio al precio de una felicidad efectiva.

(Jean Jacques Rousseau, Discurso sobre el origen de las desigualdades)

Les desigualtats són una conseqüència necessària del capitalisme global. Tanmateix, des de 2008, i en el context de la "crisi" i la implementació de polítiques neoliberals, les desigualtats entre classes socials s'han aprofundit acceleradament a la perifèria europea en general i a l'Estat espanyol en particular. En aquest text s'analitzen alguns efectes que la "crisi" està tenint sobre els diferents estrats socials.

Sota el paradigma del neoliberalisme i el context de la "crisi", a l'Estat espanyol la desigualtat social es fa cada vegada més aguda. Uns, massa, són afectats negativament, veient minvats els seus drets socials i les seves condicions de vida. Altres, massa pocs, són beneficiats per aquesta situació.

En poc temps el gruix de la societat espanyola sembla condemnada a l'empobriment, a la pauperització de les seves condicions de vida, al desmantellament dels serveis públics, a la decadència democràtica i a l'acceptació d'un model "mercadocràtic", amb independència que votin a una o altra opció del bipartidisme alternant en el poder des de fa tres dècades.

El nou ordre neoliberal imposat al país per la TroiKa no fa més que agreujar i accelerar les pròpies conseqüències negatives, permanents, sistèmiques i intrínseques del capitalisme. Es tracta d'aplicar una recargolada que permeti al capitalisme seva supervivència, i és una de les causes de l'aprofundiment de les desigualtats en el territori espanyol. El neoliberalisme en el marc de la globalització econòmica és la versió més salvatge que pot oferir el capitalisme global. I això és molt dir.

Indicadors sobre desigualtat

Alguns indicadors sobre renda, patrimoni o consum poden oferir una mostra del nivell i l'evolució de les desigualtats al territori. Des de 2012, l'Estat espanyol ocupa la primera posició pel que fa a desigualtat social de la Unió Europea (UE-27), sent per primera vegada el país amb una major distància entre les rendes altes i les rendes baixes. Des de l'inici de la "crisi", el 2012 i per cinquè any consecutiu, ha crescut la diferència d'ingressos.

En l'Índex de Gini, coeficient que mesura les desigualtats, l'Estat espanyol es situa tercer per la cua a la UE. En 2011-2012 el valor de la desigualtat a través d'aquest coeficient al país va arribar a 34 punts [1], 4 punts per sobre de la mitjana de la UE i el valor més alt que el país ha registrat. Un altre indicador de desigualtat és la Relació 80/20, que estableix la bretxa entre el 20% de la població que més ingressos té i el 20% que menys. Aquí l'Estat espanyol ocupa el podi europeu, amb un valor de 7,5, contra el 5,7 de la mitjana de la UE-27, i amb un augment que ronda el 40% des 2007 (Eurostat, 2012):

Segons l'Enquesta Financera de les Famílies [2], entre 2005 i 2009 el patrimoni del 25% més ric de la població espanyola va créixer un 20% (va augmentar de mitjana en 540 mil euros), mentre el del 25% més pobre disminuir un 6,4% (disminuir en 4,4 mil euros) (Banc d'Espanya, 2010). Fins a mitjans de 2012 les famílies espanyoles han perdut riquesa del 18,4% respecte al 2011, també la caiguda més forta entre els països de la UE-27. En termes absoluts, l'import agregat de l'empobriment de les llars va sumar 177.000 milions d'euros (Credit Suisse, 2012).

Una altra manera d'aproximar al mesurament de les diferències "morals o polítiques" és a través de la distribució del Producte Interior Brut (PIB) entre assalariats i empresariat. Mentre que entre 1995 i 2010 la població assalariada ha percebut el 48,8% del PIB i l'empresariat el 41,7%, en el primer trimestre del 2012 per primera vegada els excedents de l'empresariat han superat a les rendes salarials. Els beneficis empresarials durant aquest període van créixer un 47,8% en termes de PIB, i la revaloració de les accions de les empreses en un 371% (Colectivo IOE, 2012), augmentant la fissura econòmica entre ambdues classes socials.

L'augment de les desigualtats també es reflecteix en el consum. La indústria del luxe a l'Estat espanyol va créixer un 20% el 2011 i preveu un augment del 14% el 2012 (ABC, 2012). La venda de cotxes de luxe va créixer un 80%, (mentre que la venda de cotxes en general va baixar un 20%) i el consum de luxe personal (moda, joieria, cosmètica, accessoris, rellotgeria) va superar els 5 mil milions d'euros, un 1,4% més que el 2011 [3] (Europa Press, 2012).

També en l'àmbit fiscal la "crisi" és una conjuntura favorable per a aquesta minoria. A més de l'amnistia fiscal oferta per l'executiu a les grans fortunes que evadeixen impostos, les Societats d'Inversió de Capital Variable (SICAV), instrument d'inversió que els principals patrimonis utilitzen per evitar pagar impostos, van créixer més del 10% el primer semestre de 2012. Aquestes societats per a inversions col.lectives no paguen els impostos de Transmissió Patrimonial ni l’Impost d'Actes Jurídics Documentats i tributa com a societat a l'1%, enlloc del 30 o 35%. La inexistència d'un impost a les grans fortunes i la nul.la tributació de les SICAV són mesures que es contraposen amb la creixent pressió fiscal que l'Estat exerceix sobre els assalariats per augmentar la recaptació.

Això contribueix a construir una estructura social cada vegada més jerarquitzada i desigual. Amb dades que il.lustren un escenari que sembla allunyar la possibilitat d’un cert nivell de cohesió social (INE, 2012).

Milionaris i "crisi"

Com suporten la situació social i econòmica a l'Estat espanyol alguns dels principals milionaris del país i del món? Com la conceben? Com la pateixen?

Uns guanyen més: Amancio Ortega, empresari tèxtil propietari del Grup Inditex [4], ocupa des de mitjans d'any la posició d'home més ric d'Europa i tercer del món (el seu patrimoni equival al dels seus quinze seguidors immediats espanyols junts). Durant 2012 va ser la persona que més va incrementar la seva fortuna, amb un augment del seu patrimoni de 16,8 mil milions d'euros (Bloomberg, 2012). 16,8 mil milions d'euros: com a referències comparatives, aquesta xifra equival a més de 180 mil vegades l'ingrés mitjà per càpita [5] i iguala el "sever ajust" realitzat pel poder executiu en els pressupostos generals de l'Estat el 2012 [6].

Altres fan grans negocis: la "crisi" també es configura com a una "oportunitat" per a noves inversions estrangeres, amb unes condicions excessivament avantatjoses. No només el magnat Sheldon Adelson pretén, amb el suport de l'Estat, instal.lar un estat d'excepció en el territori a través del megaprojecte Eurovegas [7], si no que també Carlos Slim, l’home més ric del món, en els últims mesos s’ha convertit en soci rellevant de CaixaBank i accionista majoritari del club Real Oviedo.
N'hi ha que malbaraten optimisme: el reconegut milionari Wilbur Ross, que va gestar la seva fortuna amb les reestructuracions empresarials i la participació en entitats financeres rescatades, expressava que "Espanya en molts sentits és un país molt, molt interessant" (El País, 2012). I hi ha els que amb cinisme s'aprofiten: a mitjans de 2012, Donald Trump destacava les "moltes i bones oportunitats" que hi ha a l'economia del país, aconsellant als inversors "aprofitar-les": "t'estan donant les terres per res, t'ho estan donant tot per res "(El Mundo, 2012).

Mentre que només dues-centes famílies espanyoles sumen un patrimoni estimat de 135 mil milions d'euros, es preveu que per al 2017 el nombre de milionaris al país s'incrementi un 110% (Credit Suisse, 2012). Per a aquesta classe dominant la "crisi" representa una conjuntura propícia per a l'especulació, els privilegis, l'optimisme, l'acumulació o els negocis oportunistes.

Més enllà de la "crisi", el capitalisme

Cada vegada les desigualtats són majors, i això no passa per no res. No és una "conseqüència col.lateral", no són "efectes indesitjats", ni tampoc els "sacrificis necessaris". És la norma d'un capitalisme global i salvatge.

Aquestes desigualtats existien, tot i que la "crisi" les acceleri i aprofundeix-hi: el 2008 la distància entre rics i pobres es trobava al nivell més alt de les últimes tres dècades. Amb l'envestida neoliberal la funció d'equilibri i redistribució de l'Estat queda reduïda a gairebé res, i això accelera el procés d'acumulació capitalista que determina que pocs tinguin cada vegada més, i la resta cada vegada menys. "No és la crisi, és el sistema".

L’"Estat mínim" abandona les seves responsabilitats en matèria social, econòmica o mediambiental (o resigna qualsevol intent per domesticar a aquest capitalisme salvatge) i implementa una política de laissez faire per als grans capitals, mesures per al foment de la "competitivitat empresarial" i processos per a la mercantilització i privatització de drets socials i béns comuns. Polítiques, mesures i processos que condueixen a les societats cap a la "llei de la selva", a l'economia cap a un "anarcocapitalismo" i a les pròpies institucions polítiques cap a la il.legitimitat.

La subordinació de qualsevol política social a l'acumulació capitalista mostra una jerarquia no només en el repartiment de la riquesa, també en la distribució del poder per resoldre des de la política aquest escenari de desigualtats. D'aquesta manera, les polítiques per solucionar la "crisi" responen a un objectiu i uns interessos inequívocs: garantir les rendes del capital, socialitzant les seves pèrdues malgrat el deteriorament de les condicions de vida de la majoria de la població. Permetent l'expansió d'un capitalisme salvatge al que ara mateix li sobra massa: no només li sobren les majories socials, sinó també els seus drets, les seves condicions laborals de mínima protecció, els serveis públics. Majories a les que aquesta versió sense màscara ni escrúpols del sistema condueix cap a un abisme social i econòmic, el sòl cel qual sembla encara estar lluny.

Desigualtats i conflicte social

D'una banda, unes poques i grans fortunes, amb una notable capacitat d'incidència política. De l'altre, milions de persones aturades, treballadors i treballadores precaritzats, estudiants, pensionistes o assalariats amb por de perdre el lloc de treball, que van sent despullats, desposseïts. Al mig, un sistema polític que des de 2011 perd afecció i credibilitat, cada vegada més connivent amb la minoria privilegiada.

No obstant això, l'escenari descrit està provocant un considerable procés de mobilització i organització de base i de conflicte amb el poder econòmic i polític, amb fortes connotacions pel que fa a la consciència política d'un sector creixent de la ciutadania. L'evidència que el poder real, concentrat en els "mercats", està lluny de la democràcia representativa, esperona la conflictivitat i fomenta espais i processos que tendeixen a una democràcia participativa, a partir d'una mobilització creixent, àmplia, diversa i cada vegada més contestatària a aquest ordre establert.

Entre els grups desposseïts, la rebel.lia, el compromís amb la col.lectivitat, la solidaritat, la deliberació col.lectiva o el consens són elements que s'incorporen a aquest procés, que suposa un intent per recuperar, revitalitzar i dignificar la política des de les bases i a través de la participació social.

En xinès la paraula crisi també significa oportunitat. Per a la classe dominant, l'oportunitat de fer créixer els seus privilegis, de fer grans negocis especulatius, d'acumular més riquesa, d'imposar les decisions polítiques que més s'ajustin als seus interessos. Per a les majories, la crisi també suposa l'oportunitat de mobilitzar-se, organitzar-se i fer una reflexió crítica i col.lectiva sobre el sistema polític i econòmic, sobre la participació política, sobre l'herència social que s'està deixant a les generacions futures. L'oportunitat de construir i posar en marxa alternatives que permetin transitar cap a una societat més justa, igualitària i sostenible.

Notes:

[1] A l'índex de Gini el valor zero equivaldria a la igualtat perfecta i el valor 100 a la desigualtat absoluta.

[2] L'Enquesta Financera de les Famílies (EFF) és una font estadística del Banc d'Espanya que des de 2005 permet relacionar les rendes, els actius, les despeses i els deutes de les unitats familiars del territori.

[3] A nivell mundial aquest mercat va arribar el 2012 a unes vendes per valor de 190 mil milions d'euros, amb un creixement mitjà del 5%, encara que el creixement va ser superior a 2010 (10%) i 2011 (11%).

[4] Els beneficis d'Inditex van créixer un 63% i el seu valor en borsa un 67% al llarg del dur 2012.

[5] Durant 2012 l’ingrés mitjà per persona al territori va ascendir a 9.321 euros, un 7,5% menys que el 2008 (INE, 2012).

[6] Dels 27 mil milions d'euros de "ajust" en els PGE per al 2012, 12.000 procedirien de l'augment d'impostos i la resta 15 mil milions de retallades de la inversió pública.

[7] Per a més informació veure: Eurobarcevegas, Barcelona World o la fal.làcia del mal menor i Eurovegas o les postals d'una crisi, publicats a la web d'Alba Sud.

Bibliografia citada:

Bloomberg. (2012). Billionaires Worth $ 1,9 Trillion Seek Advantage in 2013 . Bloomberg.

Eurostat. (2012). Inequality of income distribution S80/S20 income quintilie share ratio. Eurostat.

Colectivo IOE. (2012). Crece la desigualdad en España. Colectivo IOE.

Credit Suisse. (2012). Informe Global de Riqueza 2012. Credit Suisse.

INE. (2012). Encuesta de condiciones de vida. Instituto Nacional de Estadística.

ABC. (2012 йил 14-junio). El lujo español escapa a la crisis: prevén subidas del 14% en las ventas en 2012. ABC .

Banco de España. (2010). Encuesta Financiera de las Familias: métodos, resultados y cambios desde 2005. Banco de España. Boletín Económico. .

El Mundo. (2012 йил 20-junio). Donald Trump: en Europa y, especialmente, en España "te dan todo (inmuebles) por nada". El Mundo .

El País. (2012 йил 23-octubre). El millonario estadounidense se interesa por los activos de la banca. El País .

Europa Press. (2012). El consumo de lujo superará en España los 5000 millones en 2012. EP.