20-02-2013
Desnonaments, el drama d'una gran estafa
Ernest Cañada | Alba Sud/Rel-UITA
Amb aquest article donem inici a una sèrie de col.laboracions amb la Rel-UITA, en el marc del conveni que tenim entre Alba Sud i aquesta organització sindical, per explicar a un públic llatinoamericà alguns dels relats de la crisi que sacseja Espanya.
Crèdit Fotografia: Il.lustració de CartonClub, agafada de la Rel-UITA
DESNONAMENTS, EL DRAMA D'UNA GRAN ESTAFA
Si algun fenomen il.lustra amb més claredat la naturalesa de la crisi que es viu a Espanya és el dels desnonaments de milers de famílies que no han pogut complir amb els pagaments de les seves hipoteques. Lluny de ser un "problema social", com va recordar en la seva compareixença a la Comissió d'Economia del Congrés dels Diputats Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats porles Hipoteques (PAH), el passat 5 de febrer de 2013, els desnonaments són part d'una estafa generalitzada, la que han comès els bancs contra la majoria de la població. I d'això va fonamentalment aquesta crisi: del frau que estan cometent uns pocs, majoritàriament vinculats al poder financer i a la gran patronal, contra la gent, aquest 99% que es coreja a les manifestacions en desenes de ciutats de tot el país.
La gestació d'una estafa
Entre 1998 i 2007, quan va esclatar la crisi financera, a Espanya cada any es van negociar més de 800.000 hipoteques. En només 9 anys van ser prop de 8 milions. La construcció d'habitatges va ser desmesurada, i es van arribar a fer més habitatges que a França, Alemanya i Anglaterra juntes. Però les famílies no es van hipotecar perquè volguessin, sinó perquè no van tenir alternativa, tal com va explicar Ada Colau davant l'esmentada Comissió. Durant anys les polítiques públiques van fer que l'única via per accedir a un habitatge fos el sobreendeutament. Els habitatges de lloguer, el mercat dels quals va ser desregulat, eren cars, inestables i estaven en mal estat. Així mateix la política fiscal desgravava la compra però no el lloguer. Les autoritats públiques van insistir que no hi havia una bombolla immobiliària –fins i tot quan tots els indicadors eren més que evidents [1] –, que l'adquisició d'un habitatge era la millor inversió que un podia fer, i a més calia fer-ho ràpid, abans que seu preu pugés. D'aquesta manera, la compra es va convertir pràcticament en l'única via per resoldre aquesta necessitat vital, perquè l'habitatge en lloguer no era una alternativa real.
Moltes persones, seguint les recomanacions de les diferents administracions públiques, el que van fer va ser comprar un habitatge. I per això van accedir als préstecs hipotecaris que oferien les entitats financeres en condicions molt dubtoses. D'una banda, va recordar Colau davant els diputats, els crèdits es van oferir mitjançant contractes que les mateixes entitats financeres elaboraven sense possibilitat de canvi, incloïen clàusules abusives i mai es va informar en aquests contractes que la hipoteca, en cas d'impagament, no quedava liquidat amb la devolució de la casa, sinó que el deute podia perseguir el deutor tota la vida, fins a la seva completa cancel.lació. D'altra banda, les taxacions van ser inflades amb preus sobrevalorats per empreses taxadores imposades pels mateixos bancs. A més es van concedir préstecs a persones amb ingressos massa baixos i que clarament estarien en una situació de risc.
Quan va esclatar la crisi
El resultat va ser que entitats financeres, empreses immobiliàries, constructores i algunes administracions públiques es van lucrar enormement amb el que va constituir un frau hipotecari generalitzat, tal com va denunciar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca en el seu Manifest de presentació.
Però quan la crisi va esclatar cap d'aquests actors va assumir algun tipus de responsabilitat que, contràriament, va ser traslladat en la seva totalitat als que van contreure els deutes. D'aquesta manera, mentre milers d'habitatges estan buits, sense vendre o llogar, i es concentren cada vegada més en mans de les entitats financeres, que s'han quedat amb els immobles de les constructores i empreses immobiliàries endeutades i fallides, a les que sí s’han perdonat els deutes a canvi dels immobles, milers i milers de famílies són tretes de les seves cases per no poder fer front a les hipoteques que van assumir. Segons dades de la PAH actualment estan sent desallotjades de casa seva més de 500 famílies al dia, el que suposa que des que va esclatar la crisi el 2007 s'hagin produït més de 400.000 desnonaments. El mateix president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial va reconèixer que les execucions hipotecàries o desnonaments havien augmentat més d’un 134%durantl’any2012.
L'increment dels desnonaments ha provocat una situació de desemparament i empobriment d'una gran quantitat de persones. Segons una enquesta de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) el 2012, el 12% de les personessense llar hauria patit un desnonament.També s'han incrementat dramàticament el nombre de suïcidis associats a aquesta causa, encara que les dades estadístiques oficials tenen serioses limitacions en aquest aspecte. En els últims dies, s'han produït almenys cinc suïcidis directament associats a desnonaments. El passat divendres 8 de febrer un home de 36 anys, activista de Stop Desnonaments, casat i amb una filla, i una ordre de desnonament per impagament de lloguer es suïcidava a Còrdova; el dilluns 11 ho feia un home de 56 anys a Basauri, País Basc; el dimarts 12 una parella de jubilats a Calvià, Mallorca, després de rebre l'avís de desallotjament; i el dimecres 13, a Alacant, ho feia un home de 55 anys moments abans d'arribar la comissió encarregada del seu desnonament. Es tracta dels casos més recents, però la llista és molt més gran. En aquesta situació, resulta revelador que el periodista Antonio Maestre hagi elaborat mitjançant googlemaps un mapa dels suicidis relacionats amb els desnonaments i les dificultats econòmiques provocades per la crisi a Espanya.
El coneixement de les conseqüències directes de la política vigent en matèria d'habitatge i préstecs hipotecaris, va fer que Ada Colau acusés de criminal al secretari general de l'Associació Espanyola de la Banca (AEB), Javier Rodríguez Pelliter, durant l’esmentada compareixença. Moments abans que ella intervingués el representant de la banca havia obviat el problema dels desnonaments, considerant que "la legislació espanyola era estupenda", en un acte més de l'evidència del poder del sistema financer sobre els estats [2].
També des de fora d'Espanya han augmentat les crítiques i denúncies a aquesta política d'habitatge i hipotecària. La població immigrant que va arribar de l'estranger per treballar i acabar contraient hipoteques per poder accedir a un habitatge, es troba ara que, a més de perdre el seu habitatge per impagament del deute contret, i tots els diners que van invertir en elles, han de seguir pagant encara que tornin als seus llocs d'origen i amb l'amenaça d'embargament dels seus ingressos per les entitats financeres en aquests mateixos països. Aquesta situació va portar el passat 21 de gener de 2013 a Ramiro Rivadeneira, Defensor del Poble de l'Equador, a interposar una demanda contra Espanya al registre del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg per la seva política de desnonaments.
Lluita social i alternatives, el protagonisme de la societat civil
Davant la inacció dels poders públics espanyols, la societat civil ha hagut de organitzar-se per analitzar i denunciar el problema, però també per defensar els drets i necessitats de la gent davant els desnonaments i, finalment per proposar canvis en les polítiques públiques. Bona part del lideratge públic en la lluita social davant el problema de l'habitatge ha estat a càrrec de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Constituïda el febrer de 2009 a Barcelona, avui té nuclis organitzats en més de cent municipis de tot Espanya.
Mitjançant aquestes estructures la gent s'ha autoorganitzat per defensar-se i donar suport als seus veïns davant els desnonaments, i fins i tot s'ha aconseguit involucrar a col.lectius com els manyans que s'han compromès a moltes ciutats a no participar en més desallotjaments. També s'ha pressionat a les entitats financeres o s'ha acompanyat a la gent en les negociacions per aconseguir gran quantitat de dacions en pagament (cancel.lació del deute amb el lliurament de l'immoble), condonacions de deute, o que algunes famílies fossin reallotjades en habitatges públics. I fins i tot en alguns municipis han desenvolupat certa obra social, oferint estructures de protecció i acompanyament a les persones més desemparades. Però sobretot, el més important és que organitzant-se la gent ha aconseguit donar-se esperança. Rodrigo Fernández Miranda, investigador d'Alba Sud, destacava que en resposta al "progressiu deteriorament del vincle entre ciutadania i institucions públiques i l'augment de la injustícia social, emergeix una ciutadania més activa que està assajant una democràcia participativa i real" [3].
En aquesta perspectiva cal entendre el treball desenvolupat per la PAH amb la presentació al Congrés dels Diputats de 1.402.854 signatures a favor d'una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per canviar la legislació hipotecària a Espanya. Entre les principals mesures proposades inclouen la dació en pagament amb caràcter retroactiu, moratòria universal per als desnonaments i un lloguer de caràcter social. El 12 de febrer de 2013 el Congrés dels Diputats ha hagut d'acceptar, amb el vot favorable de tots els grups polítics tot i el seu rebuig fins a últim moment del Partit Popular, que es debati aquesta ILP. La pressió ciutadana dins i fora del Congrés és cada vegada més forta i previsiblement continuarà en ascens si no s'accepten les propostes "de mínims" plantejades per la veu del carrer.
La lluita contra els desnonaments és part essencial d'aquest relat sobre la crisi. És part de la lluita dels de baix contra els de dalt, la necessària resposta social a una crisi que, en realitat, no és més que una gran estafa.
Artícle publicat originalment a la Web de la Rel-UITA el 19 de febrer de 2013. Per seguir la sèrie "Espanya, relats d'una crisi" podeu fer clic aquí.