De cara a la galeria, 2012 va tancar en un ambient d’eufòria als estats majors turístics. Basta recordar com la servil Organització Mundial del Turisme (OMT), en teoria una agència de Nacions Unides però que sembla el departament de màrqueting de la indústria, acaba de llençar una campanya triomfalista com mai: “Mil milions de turistes, mil milions d’oportunitats”. No endebades, aquest colossal nombre de viatges internacionals dupliquen el del 1990.

De fet, el WWTC, el lobby internacional privat del turisme i els viatges, s’esforça per ressaltar tant la primacia del turisme global davant altres indústries com el seu caràcter de sector que està sortint ràpidament de la crisi. A les Amèriques, per exemple, resultaria que el turisme estaria fins i tot liderant la reconversió...

La realitat, però, és tossuda i, ara i adés, sura dramàticament en exemples inesperats. El 2010, vam tenir l’avís de la ben sonada caiguda de Viajes Marsans, que va deixar nu Gerardo Díaz Ferran, l’ex-president de la patronal espanyola amb les seves pràctiques de rapinyaire financer en la línia de la rància picaresca hispànica de sempre. Ara, la Happy Hour de l’OMT ha coincidit amb el col·lapse d’Orizonia, que segons el seu web encara operatiu seria ni més ni menys que “el grup empresarial que lidera el turisme espanyol, amb una facturació de més de 2.500 milions d’euros el 2010, i un dels grans grups turístics del mercat europeu”. En realitat, era el tercer grup de viatges espanyol rere Viajes El Corte Inglés i Globalia. Aquesta poderosa transnacional espanyola, amb seu a Palma de Mallorca, treballava a 21 estats i gestionava més de 1.000 oficines en tres continents. Amb 8 milions de clients, donava feina a 5.000 empleats. Tot això se’n va anar en orris entre el 15 desembre de l’any passat i finals de febrer d’enguany, amb l’intent de compra-venda a la desesperada a cops de colze entre Barceló i Globalia. Tots dos grups, el quart i el segon respectivament del poderosíssim mercat espanyol de viatges, busquen assolir o consolidar la segona posició en el rànquing.

Però per què és interessant gratar què s’amaga darrere l’esclat d’Orizonia, més enllà dels titulars sobre punyalades personals i lluites pel poder en el sector? Sens dubte, la connexió entre com s’ha atiat la bombolla turística en el sector dels viatges i la bombolla financera mundial que és a la base de la crisi actual. Mentre la guerra de classes planetària s’aguditza i es va decantant a favor de l’ínfim 1% que no se n’amaga gens de presumir-ne, paga la pena parar atenció a dos detalls sobre el naixement i la mort del gegant de fang Orizonia. En primer lloc, el seu origen és deutor d’una doble operació especulativa fascinant. Miguel Fluxá, un home de la Corporación Financera Alba, el principal consorci financer espanyol controlat per la família March, els hereus d’aquell contrabandista i banquer Juan March que va pagar el cop militar de Franco el 1936, i president d’IBEROSTAR, la quarta cadena hotelera espanyola i 32a del món el 2006, va vendre per prop de 900 milions d’euros la potent divisió de viatges que posseïa (Viajes Iberia, IberoJet, Viva Tours, Sol Plans, Iberworld,...) per poder adquirir un 5% d’ACS, la primera constructora espanyola i que alhora que controlava Hochtief, la primera firma alemanya en construcció. És a dir, un grup turístic espanyol de bandera, amb domicili fiscal preferent al paradís fiscal dels Països Baixos [1], desinvertia en el negoci dels viatges per passar a ser espònsor de la bombolla immobiliària!

Venjança de la realitat: avui IBEROSTAR està en perill d’insolvència perquè ha de pagar uns venciments de deutes propis molt superiors al valor actual de les accions comprades fa cinc anys a ACS. Allò que es va pagar a 850 milions ara val menys de la meitat... L’aposta pel ciment pot arrossegar el grup turístic a la ruïna.

Segon botó de mostra: Quins van ser els principals compradors d’aquesta puixant divisió de viatges d’Iberostar i que va ser refundada com a Orizonia? Fascinant. Primer, el fons de capital-risc Carlyle, en aquell moment (2007) el primer fons especulatiu del món (ara n’és el tercer, amb “només” uns 157.000 milions de dòlars en inversions arreu del Planeta en ple crash econòmic). Entre els membres del consell d’administració hi trobem pròcers del management capitalista tan destacats com George Bush pare, Frank Carlucci (antic Secretari d’estat de defensa dels EUA), l’ex-primer ministre britànic John Major o el megamilionari Georges Soros. Ells van quedar-se prop del 60%. Després, un 35% va ser comprat per Vista Capital, un xiringuito financer del Banco de Santander, el primer d’Espanya i el sisè del món. La presidència l’ostenta Emilio Botín, el titular d’una família adinerada amb una llarga trajectòria de frau fiscal a través de Suïssa. Al consell d’dministració hi trobem personatges clau del neoliberalisme hispànic com Alfredo Sáez, un conegut extorquidor d’empresaris condemnat per la justícia i indultat in extremis pel president Zapatero perquè no ingressés a la presó,  i l’excomissari europeu Abel Matutes, amo d’un dels principals conglomerats hotelers espanyols i notori condottiero turístic a les Balears des de l’època de Franco. Una de les darreres perles sobre la Irresponsabilitat Social Corporativa del Santander la va constituir el reconeixement el 2010 (arran de l’acord entre les autoritats federals nord-americanes i el Wachovia Bank en l’anomenat “Wells Fargo Deal”) que, com altres entitats similars, havia estat dipositari de comptes bancaris de narcotraficants criminals a Mèxic...

Amb aquests rastres, només cal afegir que sembla que Carlyle va posar, com a màxim, 150 milions d’euros dels 850 milions de la compra. La resta eren deute reconegut a compte dels actius i patrimoni d’Orizonia amb bancs com el propi Santander, la Société Generale i Bankia. Mentre que el Santander ha arribat a tenir subvencions públiques de la FED (el tresor públic) dels EUA perquè no entrés en crisi, la Société Générale, el segon banc francès, ha estat objecte de nombrosos rumors relacionats amb el seu festeig amb els paradisos i el frau fiscal. Sobre Bankia, el laboratori bancari del Doctor Rodrigo Rato i els seus col·legues del règim PP-PSOE, bastarà recordar a dia d’avui que ja ha robat quasi 47.000 milions d’euros a la caixa pública i que és el mascaró de proa de la crisi a Espanya.

En resum,  Orizonia era una mena de Second Life amb aire vacacional on actors i actrius ben cèntrics del turbocapitalisme global feien veure que generaven riquesa sense posar-hi pràcticament ni un canet. El turisme era l’excusa, l’especulació financera l’únic que els unia a tots. I els 5.000 llocs de treball físics? I la “riquesa social” real que es creava? Per als treballadors i sindicalistes desconcertats, potser valdria la pena adonar-se, abans que la victòria de l’1% sigui aclaparadora, que les Orizonies i els miracles turístics es fan, simplement, per guanyar diners. Com deia certerament l’historiador Ferdinand Braudel, el diner és l’única indústria permanent del capitalisme. 

Notes:

[1] Vegi’s Joan Buades (2006), Exportando paraísos, Palma, La Lucerna.