Els escraches desborden les formes tradicionals de la política: són una pràctica nova que afirma un nou sentit de la política i de la militància (...) Una crida a la lluita, una confirmació pràctica que l'acció transformadora és ara, o no és. Són l'oposat a la malenconia de qui espera (assegut) un món millor (...) S'organitza només per donar resposta a l'exigència que la funda: justícia. És aquesta necessitat la que s'afirma en la pràctica. (Agrupación HIJOS)

En les últimes setmanes ha saltat a les primeres pàgines de l'escena política i mediàtica espanyola la qüestió dels escraches a responsables polítics. Liderats per la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH), els destinataris són els que, a criteri de la Plataforma, havent de ser representants de la sobirania popular estan incomplint les seves responsabilitats públiques. Com a reacció, part del poder establert va carregar contra aquest tipus d'actuacions, criticant principalment seu suposat caràcter "il.legítim, violent i antidemocràtic".

 "Si no hay justicia, hay escrache". Sota aquesta consigna, a partir dels anys 90 membres de l'agrupació argentina HIJOS [1] i activistes de drets humans arribaven de forma pacífica i estrident als barris i residències de genocides i còmplices de l'última dictadura cívic-militar (1976-1983 ) que es trobaven en llibertat. L'objectiu d'aquestes accions era assenyalar i denunciar públicament durant el període d'impunitat i oblit [2] a aquestes persones i la seva participació en el terrorisme d'Estat.

Darrere dels escraches

Des de l'arribada de la "crisi" del poder financer al sud d'Europa ("crisi" que es va traslladar ràpidament a l'àmbit i a les polítiques públiques), i sota la tutela de la Troika, l'Estat espanyol va anar assumint la posada en marxa de polítiques neoliberals que prioritzen les rendes del capital sobre qualsevol altra cosa, i superposen els interessos i privilegis del poder financer als interessos i drets de les majories socials [3].

En poc temps, aquestes polítiques han anat allunyant a l'Estat de les necessitats socials, empobrint les condicions de vida i deixant en un estat d'indefensió a una part significativa de la població espanyola. Drets com el treball, la sanitat, l'educació pública o l'habitatge digne van perint davant la precarietat laboral i la desocupació, la privatització i mercantilització de drets socials o els desnonaments, respectivament.

Com a resposta, s'està produint un important avenç en matèria de mobilització i organització social en el territori. Des de 2011 sorgeixen nous i diversos moviments socials i ciutadans, entre ells la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH), que donen una resposta a un escenari caracteritzat per la progressiva despossessió, confiscació de riquesa, retallades de drets, empobriment i aprofundiment de les desigualtats socials.

Segurament, els desnonaments representin la manifestació més despietada de la neoliberalització del país. Es tracta de milers de famílies a les quals els bancs, en virtut d'una Llei Hipotecària que fins la Justícia europea ha considerat "abusiva i il.legal" [4], expulsen de casa seva per no poder fer front al pagament de les seves hipoteques, amb la complicitat dels poders públics. En pocs anys, prop de mig milió de famílies han estat desposseïdes del seu dret a un habitatge i obligades a quedar-se amb un deute, en molts casos de per vida, amb les entitats financeres [5]. Les mateixes entitats "rescatades" amb diners públics.

“Escrache” al Prat de Llobregat, 16/03/2013. Fotografia de Clarabarm. Llicència CC. 

A principis d'any, i després d'un intens període d'acció i mobilització, la PAH va presentar al Congrés una iniciativa legislativa popular (ILP) sobre la dació en pagament amb 1,5 milions de signatures, xifra rècord de suport a una ILP. El partit del Govern, sota una forta pressió social, inicialment va rectificar i va votar a favor de l'admissió a tràmit de la ILP, encara que posteriorment va presentar una sèrie d'esmenes a la Iniciativa considerades com "inacceptables" per la Plataforma, per "desvirtuar totalment" i "abocar al col.lapse judicial" (eldiario.es, 2013) [6].

Fa poques setmanes, i després d'haver explorat diverses vies de protesta, consulta, resistència, conscienciació i pressió a les institucions polítiques, la PAH va començar a realitzar escraches a responsables polítics del Partit Popular com un tipus d'acció directa i popular organitzada. Actuacions que també van plasmar una intensificació de la conflictivitat i de les respostes socials a les conseqüències de les polítiques neoliberals en el territori.

El regne del revés

Amb una gran visibilitat mediàtica, aquest fet ha donat lloc a un acalorat debat a les tertúlies i columnes polítiques d'opinió. Des del pensament dominant (o des de les idees de la classe dominant) s’ataca els escraches per ser considerats una actuació "violenta, il.legítima i antidemocràtica". No obstant això, crida l'atenció la relació que existeix entre els arguments de criminalització dels escraches i les causes que els produeixen.

Sota el paradigma d'aquest pensament dominant, és democràtic un Govern que està incomplint (pràcticament de forma íntegra) el programa amb el qual va ser elegit per la sobirania popular, i també unes polítiques públiques que afavoreixen una minoria en detriment de la resta, i és antidemocràtic assenyalar públicament als seus membres per això.

Així mateix, és legítima la situació creada pel poder financer, permesa i afavorida per l'Estat, no la reacció i els mètodes de lluita de víctimes i moviments socials. No és violenta l'expulsió forçosa de famílies de les seves llars o la repressió d'aquestes manifestacions amb la Unitat d'Intervenció Policial (UIP, antiavalots), i sí és violenta la ira amb la qual els desposseïts interpel.len públicament als responsables polítics.

La vicepresidenta del Govern declarava que els escraches "envaeixen els drets d'altres" (Tejedor & Reventós, 2013). Fins i tot el president del Govern espanyol va afirmar: "Ningú mereix ser assetjat, denigrat, amenaçat ni intimidat. Molt menys si el motiu és haver estat escollit per la majoria dels ciutadans". I sentenciava: "la majoria no pot ser coaccionada per una minoria" (El País, 2013). Sota aquesta lògica, l'accionar impune de les entitats financeres i l'expulsió forçosa de les llars no representen la "coacció" d'una minoria sobre la majoria ni la "invasió" dels seus drets.

Sembla, però, que es vol titllar de victimaris als que sens dubte són les víctimes d'aquesta situació, i viceversa. Il.legítim és un sistema polític que perd connexió amb les demandes i les necessitats socials. Antidemocràtic és un Govern que incompleix els seus programes i adopta decisions que únicament afavoreixen als sectors dominants, mentre al mateix temps intenta "modular" un dret a la manifestació de les víctimes que considera massa "permissiu i ampli" (Europa Press, 2012) [7]. I el domini dels poders fàctics es materialitza amb una dosi cada vegada més elevada de violència física, econòmica i simbòlica sobre les majories socials.

Ira i tedi davant del poder establert

Convé recordar que en una democràcia la sobirania resideix en el poble, i a través de l'eina dels comicis electorals, es tria a qui tindran la responsabilitat pública d'administrar aquest poder. En una democràcia qui manen són els electors, i no els elegits.

Hi ha pocs dubtes que aquesta democràcia representativa és limitada i incompleta, i en molts altres casos, ni tan sols ho és. En una democràcia, un representant de la sobirania popular és un responsable públic que ha d'escoltar la reprovació i donar explicacions als seus votants. En aquesta democràcia, l'Estat tendeix a retallar els mecanismes i espais de participació ciutadana en les decisions polítiques. L’escrache, que segons la PAH arriba quan "s'han esgotat totes les vies que hi ha" (Álvarez, 2013), persegueix justament que aquest incompliment de funcions públiques i les seves conseqüències no passin desapercebuts davant l'opinió pública.

“Escrache” al Prat de Llobregat, 16/03/2013. Fotografia de Clarabarm. Llicència CC. 

Tot i la "mala premsa" i les contínues desqualificacions que pateixen, els posicionaments socials sobre els escraches fins ara semblen clars. Havent "un de cada cinc espanyols [que] nota els efectes del problema [dels desnonaments] i el percep com a propi", un 81% que confia en les organitzacions de suport a les famílies desnonades i només un 11% en el Govern (Garea, 2013), no sorprèn que gairebé el 80% es mostri "d'acord amb que es duguin a terme aquest tipus de campanyes [d’escrache], sempre que siguin pacífiques" (Garea, 2013).

Tot i que el poder polític intenta limitar la conflictivitat davant una situació de creixent injustícia, el fet que aquesta eina d'acció directa no prevista en aquesta democràcia gaudeixi de tal nivell d'acceptació social pot ser un indicador de l'estat de tedi, ira, desafecció i indefensió en què es troba un grup significatiu de la ciutadania amb el sistema polític.

Quan el poder polític i financer estan carregant contra la democràcia, l’escrache constitueix, justament, com una forma de defensa de la democràcia (Navarro, 2013) i una reacció legítima de ràbia, insubmissió i pressió. L’escrache és també una eina pacífica de lluita social que contribueix a construir consciència crítica i visibilitzar els responsables de la antidemocràcia. Per això, i més enllà dels forta atacs que pateixen la PAH i els seus membres més visibles, l’escrache popular és una actuació que "funda una nova pràctica i un nou concepte de la Democràcia" (Cueto Rúa, 2010).

En aquesta democràcia, tan semblant a una "dictadura del poder financer" (Caño Tamayo, 2013), la relació actual entre el poder polític i el financer ja no s'alimenta a través de les "portes giratòries", sinó que semblen dos poders que conviuen en una mateixa habitació amb identitat d'interessos. És la violència d'aquest sistema el que desperta gradualment el tedi i la ira entre unes víctimes cada vegada més a prop de la desesperació. ¿Quin altre resultat esperava el poder establert?

Per això, amb un Estat que ni posa fre a la cobdícia de la banca ni ofereix alternatives a les famílies desnonades, en aquesta democràcia, l'avanç i la recuperació de conquestes socials passa per la mobilització i organització contra l'ordre establert, la intensificació del conflicte polític, l'empoderament i l'articulació de diferents sectors de la societat civil i els moviments socials. Amb el repte per a víctimes i moviments socials de seguir construint poder, creant sinèrgies i potenciant la seva capacitat per visibilitzar les problemàtiques i comunicar eficaçment al conjunt de la ciutadania.

Si qui pateixen la "crisi" no han estat responsables de la seva existència. Si qui haurien de representar la sobirania popular no contemplen les necessitats i demandes socials de les majories. Si qui sí són responsables de la "crisi" milloren les seves posicions de privilegi i fan valer els seus interessos en les decisions polítiques, en detriment d'aquestes majories. Des de quina lloc es pot qüestionar als escraches?

Notes:

[1] H.I.J.O.S.: Hijos e Hijas por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio, que en la dècada dels 90 va posar en marxa la Taula de Escrache Popular.

[2] Les anomenades "lleis de la impunitat" (lleis d'Obediència Deguda i de Punt Final) van ser anul.lades pel Congrés Nacional de la República Argentina el 2003.

[3] Per a més informació, veure: Democràcia tutelada i reapropiació de la política. Alba Sud (Fernández Miranda, 2012).

[4] A mitjans mes de març de 2013, el Tribunal europeu de Justícia va considerar "contrària al Dret comunitari" a la Llei Hipotecària espanyola (Navarro B., 2013).

[5 ]Per a més informació, veure: Desnonaments, el drama d'una gran estafa, Alba Sud (Cañada, 2013) i Desnonaments: quan l'Estat també va lliurar les claus de casa. Alba Sud (Fernández Miranda, 2013).

[6] Alguns dels altres partits de l'arc parlamentari han donat suport a la ILP, motiu pel qual no estan sent objectiu de les accions d’escrache popular.

[7] A l'octubre de 2012, la Delegat del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, va proposar "modular" el dret a la manifestació en el territori espanyol.